2015. Més democràcia (guanyar Barcelona, guanyar sobirania).

Per acabar l’any, dues reflexions per l’optimisme. Poden tenir, potser, un punt d’ingenuïtat; en tot cas, tenen bastant d’utopies quotidianes… i sobretot de confiança en les capacitats col.lectives per fer-les realitat. 

Guanyar Barcelona. Perquè la política municipal s’assembli a la vida.

Hi ha una idea recorrent, formulada des de perspectives d’esquerres, que sol generar un alt grau d’acord. Molt en síntesi, la idea planteja que des de les esferes del poder es promouen -com a mecanisme de dominació cultural- valors individualistes. I que aquests valors han aconseguit avui una clara hegemonia social, impregnant les actituds i les aspiracions de la majoria. Això explicaria l’absència de processos col.lectius de contestació, amb capacitat de transformar a fons l’ordre injust existent. És una idea que pot tenir elements de versemblança. Sempre he sospitat, però, que hi ha quelcom que no funciona en ella.

Crec que en la quotidianitat; en les relacions familiars, d’amistat, de veïnatge, comunitàries, predominen els valors de solidaritat –acompanyar i compartir des de vincles d’afecte- de generositat –fer sense esperar res a canvi- d’empatia i de lluita, com a actitud per superar obstacles i mirar de ser feliç. Res d’això no em sembla individualista. Passa, però, que aquest teixit de valors no s’expressa en l’esfera del poder. Que els més forts de la política i de l’economia prenen decisions des de codis de cobdícia i immoralitat, que són socialment minoritaris. Si aquest raonament fos correcte (potser no ho és) hi hauria, sobretot, un repte pendent: guanyar-los políticament com ja estan derrotats socialment. Guanyar-los en el terreny del poder i la presa de decisions, com ja estan derrotats en el terreny de l’hegemonia quotidiana de valors.

Em sembla que alguna cosa de tot això està començant a passar. Hi ha ganes de revolució democràtica per fer que la política s’assembli a la vida. Perque la gent senzilla prengui el poder; i el seu entramat de vida generosa, solidària i lluitadora s’incorpori com a codi polític predominant. A Barcelona, el 2015, pot passar. Resulta que la gent, els barris, la xarxa relacional no s’assembla gens als qui ara ens governen. Hem de confluir per guanyar l’Ajuntament, per fer-los fora . Perquè la política municipal s’assembli a la vida quotidiana, perquè la gent governi, i la ciutat es construeixi des de valors de discreció, esforç i fraternitat. Crec que a Barcelona és possible.

Guanyar sobirania. Des de la ciutadania i els barris, per viure amb dignitat.

El 2014 ha estat l’any del 9N. Enfront l’hostilitat política i jurídica de l’estat, la ciutadania planta cara i més de 2,3 milions de persones dipositen les seves paperetes dins les urnes. És la mobilització més gran de la història de Catalunya. Hi ha una mirada “politocràtica”del procés, que tendeix a situar els partits,  les seves estratègies, i els seus rèdits electorals en el centre de l’anàlisi. Hi ha, d’altra banda, una mirada sociològica que tendeix a caracteritzar el procés en clau transversal, interclassista i vinculat al terreny identitari. Potser les dues perspectives tenen elements de raó i val la pena tenir-les en compte. Tot i així, em semblen insuficients : intueixo que no capturen ni la naturalesa ni la complexitat del fenomen. D’una banda, el procés ha arrelat en la ciutadania i la gent ha esdevingut un subjecte col.lectiu, mobilitzat, molt més rellevant que cap partit, que cap líder. La ciutadanització del cicle ha estat una constant. La mobilització social ha desbordat l’escenari institucional. D’altra banda, hi ha també un alt component popular, de gent jove, precariat, persones grans humils, segments de rendes baixes, en el perfil ciutadà de la mobilització.

Una pinzellada sobre Barcelona. Digue’m-ho d’entrada: el 9N ha estat la mobilització més gran de la història de Nou Barris, de la franja del Besòs (Trinitat Vella, Bon Pastor, La Verneda i La Pau, Besòs-Maresme), del Carmel, de La Marina… del conjunt de barris populars de la ciutat. A Nou Barris es van mobilitzar 34.000 persones; a la franja del Besòs 18.000; als barris del Carmel-Teixonera-La Clota, més de 6.000; a La Marina de la Zona Franca, 6.000 més… A la ratlla de 65.000 veïns i veïnes dels barris més vulnerables, dels que estan per sota del llindar de la pobresa relativa, van desobeir l’estat, i van implicar-se en el procés participatiu del 9N. Mai no havia passat una cosa semblant. El nivell de mobilització era inèdit. 52.000 d’aquestes persones van optar per trencar amb l’status quo (42.000 Sí/Sí i 10.000 Sí/No).

El lideratge ciutadà i, dins d’aquest, el component popular del procés són la millor garantia de la seva vinculació a valors de justícia social. Motius doncs per l’optimisme. Crec que el 2015 podem fer noves passes endavant cap a la conquesta d’espais reals de sobirania, cap a l’exercici del dret a decidir. I crec que els barris treballadors de Barcelona hi seran al capdavant. Aportant un perfil de lluita social: una trajectòria de compromís per la millora de les condicions de la gent humil, pel dret a la ciutat, per viure amb dignitat.