Serenament apassionats

Divendres, en un magnífic acte organitzat per la gent d’Iniciativa d’Horta-Guinardó, l’Elsa Blasco deia que aportem a la ciutat una passió serena, com a forma de fer, d’implicar-nos en la transformació social i ecològica de Barcelona. M’agrada molt aquesta expressió. La serenor que ens confereix una llarga trajectòria de compromís per la ciutat, de lluita i de govern des de valors inclaudicables, a partir dels quals hem deixat empremta en els barris de Barcelona: hem contribuït a fer-los més humans i habitables. Però una serenor que no renuncia a un sol bri d’apassionament. La passió que es tradueix en actituds de rebel.lia i creativitat, en vincles emocionals amb la gent, en ganes de seguir escrivint un futur diferent i millor per Barcelona. L’acte d’Horta-Guinardó i la culminació del procés dels “Diàlegs amb Barcelona” marquen, d’alguna manera, un procés d’inflexió en el camí cap a les eleccions municipals del 22 maig. Eleccions que afrontem amb un únic gran objectiu: fer d’ICV-EUiA el referent polític de la majoria social progressista de Barcelona que aposta per construir una quotidianitat solidària, ecològica i convivencial; contra els poderosos i contra el desànim.

El procés dels “Diàlegs amb Barcelona” ha estat una experiència innovadora i d’una gran riquesa política. Hem fet 42 Diàlegs, temàtics i territorials, on han participat a l’entorn de 150 organitzacions socials, veïnals, comunitàries i culturals de la ciutat. Més enllà de les idees concretes que s’incorporaran al programa electoral d’ICV-EUiA, voldria destacar dos aspectes. D’una banda, la valoració molt positiva de tothom a l’entorn del diàleg horitzontal entre una força política i el teixit social de Barcelona, amb voluntat d’escolta activa i aprenentatge, de reconeixment mutu, de travar complicitats sòlides. D’altra banda, la descoberta a fons de la Barcelona del compromís, de milers de persones reflexives i crítiques que traudeixen el seu inconformisme en acció positiva, des d’un col.lectiu de mestres renovadors, al fòrum de vida independent; des d’una xarxa d’acollida a un projecte de voluntariat amb la gent gran; des d’una cooperativa d’energies renovables a un centre social okupat. Valors compartits, suma de compromisos, generositat i confiances creuades, una bona fórmula per avançar.

L’acte d’Horta-Guinardó va ser una injecció de moral en tota regla. Un districte on s’ha fet una feina increïble al llarg de vuit anys, on l’equip d’ICV-EUiA liderat per l’Elsa ha marcat la diferència. Ara podem dir-ho sense complexos, descaradament; i sense cap arrogància, com sempre. Un balanç de transformacions que toca la fibra, ple de millores concretes i carregat de valors: urbanisme ecològic per viure (demolició del viaducte del Guinardó, illa d’equipaments del mercat…), inclusió social i acció comunitària (barris accessibles, més de 10 equipaments socials nous, programes com Carmel Amunt, Interxarxes o Nous veïns i veïnes), identitat i memòria urbana (expropiació de Can Fargues, Tres Turons...), radicalitat democràtica (11 Consells de Barri...) en fi, una feinada feta amb tanta serenor i tenacitat, com passió i rauxa. Una feinada que només ha estat possible perquè l’ha liderada ICV-EUiA, una regidora-veïna d’esquerres i ecologista, quotidiana, dialogant, passional i molt valenta.

Això és ICV-EUiA, l’únic espai polític de lluita i esperança a Barcelona. L’única garantia per fer possible un projecte nou i d’esquerres. Ho ha de saber la gent. Hem de treballar molt, barri a barri; no queden ni quatre mesos per les eleccions. Ens hi tornarem a deixar la pell. Valdrà la pena. No posem límits als nostres somnis per Barcelona; ni a la nostra voluntat de creixement electoral. Som-hi, serenament apassionades.

Per anar construint la banda sonora del 2011

Fa uns mesos, al fil d’una anada a Londres, feia una entrada al Bloc comentant el disc London Calling de The Clash, probablement una de les millors col.leccions de cançons de tots els temps. Trenta anys després de l’aparició de l’àlbum, i força anys després de la desaparició de la mítica banda, els sons de London Calling tornaran a sentir-se aquesta setmana a Barcelona, en directe.

Vénen de la mà de Chuck Prophet i i el seu grup (incloent-hi Chris von Sneidern, el cantautor de San Francisco), que estan fent una gira per una dotzena de ciutats de l’estat espanyol interpretant en exclusiva aquelles cançons. Serà un plaer tornar a escoltar-les en viu. Chuck Prophet no va tocar amb The Clash; als anys vuitanta era el guitarrista i compositor dels Green on Red, un bon grup californià. Recentment, Prophet ha tornat amb un magnífic treball, on destaca la cançó “Let freedom ring” (que dóna nom al disc). Us la deixo al calaix de música del bloc.

Una bona cançó per començar el 2011, perquè s’incorpori a la banda sonora d’un any on haurem de donar veu col.lectiva als anhels de llibertat de molta gent: la llibertat entesa com la capacitat d’escriure lliurement el futur, com la superació democràtica de les imposicions dels mercats. Sí, let freedom ring, i que la gent agafi la llibertat amb les mans per construir un futur més just i sostenible a les nostres ciutats.

2011, començant l'any amb força (...i recordant quico sabaté)

Gairebé passades les festes, i esperant la nit màgica de Reis, toca la represa de l’activitat ordinària. 2011 serà un any intens i apassionant. La crisi seguirà causant impactes socials molt durs. Les polítiques de retallada de drets i serveis, impulsades pel govern de l’estat, i les que ja de forma molt preocupant ens anuncien els consellers del nou govern de la Generalitat, no faran més que eixamplar desigualtats i injustícies. Retallades salarials, congelació de pensions, reforma laboral precaritzadora, supressió de prestacions socials... sacrificis sobre els col.lectius més febles; en un any en el que els beneficis de les grans corporacions de l’IBEX 35 han crescut un 19%, arribant als 50.000 milions€, i en el que les retribucions dels seus alts directius han augmentat un 16% situant-se en una mitjana de 699.000€. El president Mas ens diu que les retallades seran fortes, el conseller Mas-Colell apunta a la despesa sanitària... i simultàniament ens confirma que transferirà 600 milions€ de diner públic als més rics, via supressió de l’impost de successions. Tot plegat requerirà molta lluita, resistència i alternatives.

Sí, perquè les alternatives són possibles. A Barcelona, hem aprovat i desplegarem un pressupost per al 2011 amb forts increments de la despesa social (12%) i ocupacional (19%). Un pressupost que és el contrapunt polític a la lògica de les retallades i que serà un factor clau de lluita contra la crisi i inclusió social. Un pressupost que culmina un cicle de 4 anys en el que la despesa social i ambiental a Barcelona ha crescut un 49,6% (de 585 a 877 milions €), multiplicant per 2,5 l’augment de la despesa municipal global. ICV-EUiA, al govern de la ciutat, com a motor i garantia d’un ajuntament que aposta per una sortida socialment justa i ambientalment sostenible a la crisi.

Tindrem l’oportunitat de parlar molt de política i de política municipal al llarg dels propers mesos. Haurem de fer un esforç final intens i ple d’il.lusió per afrontar les eleccions del 22 de maig. Unes eleccions on ICV-EUiA serem el referent polític de la majoria social progressista de la ciutat que vol una Barcelona diferent i millor, més humana i habitable. Fidels a les necessitats i les aspiracions de justícia i de futur de la gent senzilla, dels barris. Al llarg dels propers mesos, la nostra trajectòria de compromís  i coherència l’anirem expressant en forma de  lluites, propostes i somnis; d’una manera innovadora i creativa de vincular la política municipal amb la vida quotidiana de la gent: escoltant i dialogant molt, empatitzant amb les dificultats i les esperances de la majoria. Ho farem carregats de confiança, en el marc d’un espai pòlític sòlid, que no ha de resoldre cap crisi de projecte ni de lideratge, i convençuts que podem tenir un molt bon resultat electoral, per seguir a peu de carrer impulsant la transformació social i ecològica de Barcelona, una ciutat de barris millors on la gent sigui més feliç.    

Avui, però, volia acabar aquest primer escrit de l’any al Bloc amb un petit record i homenatge. Eren les 8 del matí del 5 de gener del 1960, l’anarquista Quico Sabaté, el guerriller més emblemàtic de la resistència antifranquista armada, era assassinat al carrer Sta.Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental). Avui fa exactament 51 anys. Quico Sabaté va ser membre de la CNT des de molt jove, va combatre al front d’Aragó i a la columna Durruti, i perduda la guerra va jurar no rendir-se mai davant Franco. I no s’hi va rendir. El 4 de gener de 1960, va poder escapar d’un setge de la guàrdia civil al Mas Clarà, al Pla de l’Estany, on van caure tots els seus companys. En la seva fugida va arribar a Sant Celoni buscant un metge que l’atengués de les ferides. Allà, però, es va creuar amb un membre del somatent, secretari local de Falange, que el va assassinar. Quico Sabaté va ser enterrat fora del cementiri perquè el bisbat de Barcelona no va autoritzar la seva sepultura: el resistent no va tenir dret ni a descansar en pau. L’any passat, en el 50è aniversari, la seva filla Alba i el seu amic Salvador –que el va ajudar a l’exili- expressaven amb llàgrimes als ulls l’emoció i el reconeixement cap a un procés encara incipient de recuperació de la memòria. Avui a Sant Celoni la tomba de Quico Sabaté té flors. Flors que expressen record i afecte. I també testimoni de futur. De compromís per seguir treballant, arreu, per ciutats amb barris millors on la gent sigui més feliç.