La recordo, per primera vegada, en un entranyable concert cap a principis dels anys 90, en un vell teatre, a Canàries. Havia escoltat cançons dels seus primers discos i em captivava la seva veu, plena de força. Va ser casualitat, una meravellosa coincidència.  Jo estava allà per feina, no més de dos o tres dies, i no sabia que Sara González cantava aquella nit a Las Palmas. Vaig anar a escoltar-la, va ser un recital preciós. A l’acabar ens vam conèixer, vam estar parlant una bona estona, sobre les seves cançons, la Nueva Trova, Cuba... sobre els seus records de Barcelona i d’un concert que va fer amb Pablo Milanés i altres cantautors cubans al Palau de la Música, cap a finals dels anys 70. Un temps després ens vam veure a Cuba i, tot passejant per l’Havana Vieja, vam tornar a parlar de música, de política, de la revolució... Ja no havíem coincidit més, però les seves cançons ens han seguit acompanyant. Des d’àlbums que són petites joies com “Si yo fuero Mayo”, “Con apuros y paciencia” o el seu homenatge a Marta Valdés “Sin ir más lejos”, fins als últims treballs: els dos CDs de “Cantos de mujer”, on Sara González aplega un ampli ventall de veus d’autores cubanes.

Sara González ha mort aquesta setmana, als 60 anys, a l’Havana. Va ser fundadora de la Nueva Trova, amb els seus amics Pablo i Silvio. Sí, ells són més coneguts i les seves cançons han tingut i tenen més difusió, són dos excel.lents músics. Però Sara aportava moltes coses, intransferibles, des de la seva mirada de dona, les seves cançons on trenava quotidianitat i compromís; amor i dimensió col.lectiva; optimisme... Hi ha una cançó, “Por que cantamos”, basada en un poema de Mario Benedetti i Alberto Favero que Sara González interpretava amb una energia i una bellesa expressiva extraordinària. Els seus últims versos són avui un petit homenatge a tot el que Sara González ha anat desgranant al llarg de les seves cançons i la seva vida. La Diana Balboa, la seva companya de sempre, segur que hi estarà d’acord que avui la tristesa, en el record de Sara, pren forma de cançó, “porque somos militantes de la vida”.  Al Calaix de Música del bloc, us deixo la veu de Sara González, a “Hay todavía una canción”.          

Por que cantamos

Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro.

Usted preguntará por qué cantamos.

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la vida
y porque no podemos ni queremos
dejar que la cancion se haga ceniza.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.

Cantamos porque el sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta.

Fa uns mesos, al fil d’una anada a Londres, feia una entrada al Bloc comentant el disc London Calling de The Clash, probablement una de les millors col.leccions de cançons de tots els temps. Trenta anys després de l’aparició de l’àlbum, i força anys després de la desaparició de la mítica banda, els sons de London Calling tornaran a sentir-se aquesta setmana a Barcelona, en directe.

Vénen de la mà de Chuck Prophet i i el seu grup (incloent-hi Chris von Sneidern, el cantautor de San Francisco), que estan fent una gira per una dotzena de ciutats de l’estat espanyol interpretant en exclusiva aquelles cançons. Serà un plaer tornar a escoltar-les en viu. Chuck Prophet no va tocar amb The Clash; als anys vuitanta era el guitarrista i compositor dels Green on Red, un bon grup californià. Recentment, Prophet ha tornat amb un magnífic treball, on destaca la cançó “Let freedom ring” (que dóna nom al disc). Us la deixo al calaix de música del bloc.

Una bona cançó per començar el 2011, perquè s’incorpori a la banda sonora d’un any on haurem de donar veu col.lectiva als anhels de llibertat de molta gent: la llibertat entesa com la capacitat d’escriure lliurement el futur, com la superació democràtica de les imposicions dels mercats. Sí, let freedom ring, i que la gent agafi la llibertat amb les mans per construir un futur més just i sostenible a les nostres ciutats.

Shane MacGowan és un dels músics més rellevants del panorama irlandès i britànic de les últimes dècades. Nascut a prop de Londres però de família irlandesa, sempre s’ha sentit i identificat com a irlandès. L’any 1982, va formar la banda Pogue Mahone (adaptació a l’anglès de l’expressió gaèlica, Póg mo thóin), que poc després passaria a dir-se The Pogues, nom amb el qual serien àmpliament coneguts i encara avui segueixen tocant.

The Pogues mescla la música celta, els sons tradicionals del folk irlandès (amb instruments com el tin whistle, el que toca Spider Stacy, un dels fundadors del grup) amb un rock-punk fortament influenciat per The Clash. (Joe Strummer, el líder dels Clash, es va unir a The Pogues just quan MacGowan va haver de deixar-ho durant un temps). MacGowan tampoc no ha refusat mai el seu compromís polític amb la causa republica irlandesa, fet que l’ha convertit en un dels personatges més populars d’aquell país, i l’ha portat a magnífiques col.laboracions musicals amb The Dubliners, Sinéad O’Connor o Kirsty MacColl, entre d’altres.

Probablement, el millor disc de la banda va ser If I Should Fall from Grace with God, de finals dels 80, un grapat de sons i lletres precioses (exponent de la "poguetry", la poesia de The Pogues) que incorpora la cançó més coneguda del grup, Fairytale of New York. L’any 1996 The Pogues deixen els escenaris, però el 2001 tornen a agrupar-se. Avui segueixen fent gires i concerts, i participant, de forma ocasional, en gravacions commemoratives. No han tornat a treure cap disc, tot i que no perdem l’esperança que algun dia s’animin i ens regalin noves "poguetries" del segle XXI.

La cançó que us deixo al Calaix de Música és una de les que millor simbolitza el què significa The Pogues. Es tracta de Dirty Old Town, interpretada per Shane MacGowan i els seus. És una cançó escrita per Ewan MacColl el 1949, i que avui segueix sonant en qualsevol pub irlandès (i molts anglesos) en qualsevol de les entranyables nits de música en viu al voltant d’unes pints de Guinness o Murphy. Recordo haver-la escoltada per última vegada al bar d’un petit i remot poble de pescadors del sud d’Irlanda, An Daingean. Quan el músic local em va preguntar si m’agradava aquell indret, li vaig dir que sí, que molt. Sense immutar-se, em digué: "doncs passa aquí l’hivern i vine a pescar amb mi. Només llavors em podràs dir si t’agrada". Tota una lliçó.

DIRTY OLD TOWN

I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal
Kissed a girl by the factory wall
Dirty old town

Clouds are drifting across the moon
Cats are prowling on their beat
Springs a girl in the street at night
Dirty old town

Heard a siren from the docks
Saw a train set the night on fire
Smelled the spring on the smoky wind
Dirty old town

I'm going to make me a good sharp axe
Shining steel tempered in the fire
Will chop you down like an old dead tree
Dirty old town

Sempre m’ha agradat Joan Isaac. Em vaig mirar moltes vegades amb enyorança els seus vinils, desats a un prestatge de casa, des d’aquell dia que el meu tocadiscos va deixar de girar. A finals dels anys 70 i al tombant dels 80, les cançons de Joan Isaac formaven part de la banda sonora d’un temps de descobertes i il.lusions: des de la sublim “A Margalida”, un cant intimista a Salvador Puig Antich, fins a “El desertor”, (senyor governador, li dic que em nego a fer-la...) cançó-himne en temps d’insubmissió. Passant per “Barcelona ciutat gris” o “l’Estació de França”, cançons que posaven paraules i acords a l’encara difícil tasca de teixir vincles emocionals amb Barcelona.

Després de molts anys de silenci, Joan Isaac ens ha tornat a regalar una colla de cançons molt maques i ens ha permès escoltar novament les d’abans. Músiques i lletres d’amor precioses: “Però prefereixo els teus ulls”, “No hi ha res urgent menys abraçar-te”, o “Breu cançó d’amor per a dues filles” (que es fongui el gel, que plogui sofre, que pugi el preu de l’esperança, que a mi ja no m’importa res si us tinc a prop de matinada). Esperança i tendresa contra l’alzheimer a “Els Infants”, o contra l’anorèxia a “Alícia i el mirall” (No és veritat el que t'han dit: ets preciosa tal com ets…). El 2002 Joan Isaac va editar "Joies Robades" on traduïa i cantava veritables tresors robats a, per exemple, Paolo Conte (Gènova per nosaltres), Serrat (Aquelles petites coses) o Sabina (La Magdalena). Ja llavors es va atrevir amb un parell de joies d’Aute. I ara tots dos es fonen en un CD preciós on Joan Isaac tradueix i canta, entre d’altres: A l’alba; La bellesa; d’Alguna manera; o Les Quatre i deu.

He posat al Calaix de música i poesia del bloc “T’estimo en la rutina”, una bellíssima cançó d’amor quotidià. La gravació correspon al concert que Joan Isaac ens va oferir aquest estiu a la Festa Major de Gràcia. I us deixo aquí la lletra de “Gràcies, vida gràcies”, un mosaic d’agraïments amb els que m’identifico del primer a l’últim…

Gràcies, vida gràcies

Per parir-me prop del mar,
sota el sol meridional,
per omplir-me l'horitzó d'oliveres,
pels capvespres de Fornells,
pels oasis de Tozeur,
pel pont vell de Florència.
Pel color del desert
i l'atzur profundíssim dels mars.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Per la música de jazz,
per Joan Manuel Serrat,
per Jacques Brel, Debussy i Mozart,
pels amics que m'has donat,
pels que hi són i els que no hi són,
pels clavells d'un abril a Lisboa.
Pels ulls dels infants
quan travessen la nit dels Tres Reis.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Pel dream-team, pel 0-5,
pels diumenges de gol nord,
on vaig abraçar-me tant al pare,
pels somriures del Carib,
perquè encara no estic tip
de pintar cançons a l'aire.
Perquè estic convençut
que és possible seguir somniant.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies…

Aquests dies, i des de fa ja massa dies, les notícies que genera la política italiana són ben descoratjadores. El model berlusconià, aquest populisme de dretes que va degradant la política democràtica, sembla dominar l’esfera pública d’aquell país. D’altra banda, els contrapunts alternatius no emergeixen amb prou força. Les esquerres polítiques tampoc no acaben de trobar mecanismes de representació de les energies socials de transformació. Itàlia té una densa xarxa associativa i comunitària. Al llarg de molts anys ha produït dinàmiques d’innovació social molt interessants: des dels bancs del temps promoguts pel moviment de dones a moltes ciutats, fins a un moviment sindical de referència; passant per una àmplia xarxa d’organitzacions per la pau, o les pràctiques d’autonomia personal que van ser punta de llança en les propostes de la renda bàsica de ciutadania. Costa d’entendre que una societat amb capacitat d’estructurar un fort capital social progressista generi una representació política majoritària com l’articulada al voltant de Berlusconi, Fini, Bossi etc… En fi, esperem que vagin vertebrant-se noves formes socials i polítiques alternatives, que disputin l’hegemonia cultural a la dreta populista.

Però sempre ens quedarà Franco Battiato. Aquest sicilià bregat pel sud i pel nord d’Itàlia ha anat expressant durant molts anys sentiments de tendresa i compromís cívic; de bellesa i diàleg amb la realitat social. Per mitjà d’un ventall extraordinari de músiques i lletres ens fa arribar emocions i missatges que ens queden gravats a la pell de l’ànima. He posat al Calaix de Música i Poesia, la cançó E ti vengo a Cercare: una manera –com moltes d’altres, sortosament!- per reconciliar-nos amb la Itàlia de les utopies quotidianes.

E ti vengo a cercare
anche solo
per vederti o parlare
perché ho bisogno
della tua presenza
per capire meglio
la mia essenza.
Questo sentimento popolare
nasce eh
da meccaniche divine
un rapimento mistico e sensuale
mi imprigiona a te.
Dovrei cambiare l'oggetto
dei miei desideri
non accontentarmi di piccole gioie
quotidiane
fare come un eremita
che rinuncia a sé.
E ti vengo a cercare
con la scusa
di doverti parlare
perché mi piace
ciò che pensi e che dici
perché in te vedo le mie radici.
Questo secolo
oramai alla fine
saturo di parassiti senza dignità
mi spinge solo ad essere migliore
con più volontà.
Emanciparmi dall'incubo delle passioni.
cercare l'Uno al di sopra
del Bene e del Male
essere un'immagine divina
di questa realtà.
E ti vengo a cercare
perché sto bene con te
perché ho bisogno
della tua presenza.

Aquesta setmana he guardat al calaix de música i poesia del Bloc la cançó “I’m gonna be (500 miles)” del grup escocès The Proclaimers. Proclaimers són Craig i Charlie Reid, dos germans bessons d’Edimburgh que als anys vuitanta van gravar el seu primer disc “Sunshine on Leith”. Leith (que vol dir vida en gaèlic-escocès) és un barri de classes populars del nord d’Edimburgh on van néixer Craig i Charlie (també Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting, és de Leith). Des de llavors, i al llarg de més de vint anys, The Proclaimers han gravat vuit discos amb un centenar de cançons precioses. “I’m gonna be” és una cançó d’amor que Creig va fer el 1988 a Petra, la seva nòvia llavors i ara. Expressa amb molta força i tendresa una col.lecció de desitjos de compartir moments i emocions molt quotidianes. Craig i Charlie són dos tipus senzills, que fan una música d’autor, molt fidel al seu entorn social, plena de sons escocesos, i fusionada amb ritmes diversos del panorama musical britànic. Per mi són, sobretot, la banda sonora d’una Escòcia batalladora i cordial que no he deixat mai de trobar a faltar. Cap el 15 de juny surt el nou CD dels Proclaimers, “Notes and Rhymes”. Jo l’espero amb ganes. Espero també que us agradi.

M’agraden les cançons que expliquen històries. Ahir vaig posar al bloc “El ángel de la bicicleta”, una preciosa cançó de León Gieco que explica la història de Claudio “Pocho” Lepratti. Pocho era un activista veïnal de Rosario (Argentina). Va treballar molts anys als barris de la seva ciutat organitzant xarxes de solidaritat, creant recursos socials, inventant pràctiques i espais de resolució solidària de necessitats, construint ciutadania de base en entorns de gent humil… Li deien el “pochormiga”; per la seva feina de formigueta. Ell sempre havia dit que “mil hormigas pueden más que un elefante”. Era tota una manera d’entendre el compromís quotidià com un espai de transformació de la vida. El desembre del 2001 eren temps complicats a Argentina, enmig de la crisi del corralito. A Rosario, el Pocho Lepratti impulsava la creació de menjadors populars. Uns policies enviats a reprimir un acte de protesta social van disparar contra les parets d’una escola on hi havia un menjador comunitari, el Pocho va pujar al terrat cridant “bajen las armas que aquí sólo hay pibes comiendo” i va ser assassinat pels trets d’un dels polícies. No hi ha èpica a la mort del Pocho, només injustícia, ràbia… Però avui als barris de Rosario se segueix teixint una densa xarxa de pràctiques (escoles, biblioteques populars, centres comunitaris…) per on avancen valors de ciutadania activa i canvi social. I aquí sí que creix l’èpica de la quotidianitat rebel i creativa: les energies del pochormiga s’han transferit a milers de noves formiguetes. Fa uns mesos, ens vam trobar a Barcelona ciutats de tot el mon que intentem polítiques innovadores d’inclusió social. Els companys de Rosario ens explicaven els projectes d’agricultura ecològica urbana com a espais de desenvolupament comunitari, sostenibilitat i cobertura de necessitats bàsiques. Com proclamen les parets dels barris de Rosario: “Pocho vive”. I viu a moltes ciutats d’Amèrica Llatina i de tot arreu on les utopies quotidianes són possibles, on la dignitat de les petites coses contribueix també a teixir una globalització alternativa. Avui la cançó de León Gieco m’ha donat peu a parlar de Claudio Lepratti. En un altre moment comentarem l’experiència dels plans i les xarxes comunitàries als barris de Barcelona, els quals, també des de l’ètica de les formigues (quotidiana, prosaica, femenina…), van esdevenint veritables tallers de ciutadania inclusiva i convivència intercultural; el Pocho viu també a Roquetes, al Besòs, al Carmel…