E ti vengo a cercare


Aquests dies, i des de fa ja massa dies, les notícies que genera la política italiana són ben descoratjadores. El model berlusconià, aquest populisme de dretes que va degradant la política democràtica, sembla dominar l’esfera pública d’aquell país. D’altra banda, els contrapunts alternatius no emergeixen amb prou força. Les esquerres polítiques tampoc no acaben de trobar mecanismes de representació de les energies socials de transformació. Itàlia té una densa xarxa associativa i comunitària. Al llarg de molts anys ha produït dinàmiques d’innovació social molt interessants: des dels bancs del temps promoguts pel moviment de dones a moltes ciutats, fins a un moviment sindical de referència; passant per una àmplia xarxa d’organitzacions per la pau, o les pràctiques d’autonomia personal que van ser punta de llança en les propostes de la renda bàsica de ciutadania. Costa d’entendre que una societat amb capacitat d’estructurar un fort capital social progressista generi una representació política majoritària com l’articulada al voltant de Berlusconi, Fini, Bossi etc… En fi, esperem que vagin vertebrant-se noves formes socials i polítiques alternatives, que disputin l’hegemonia cultural a la dreta populista.

Però sempre ens quedarà Franco Battiato. Aquest sicilià bregat pel sud i pel nord d’Itàlia ha anat expressant durant molts anys sentiments de tendresa i compromís cívic; de bellesa i diàleg amb la realitat social. Per mitjà d’un ventall extraordinari de músiques i lletres ens fa arribar emocions i missatges que ens queden gravats a la pell de l’ànima. He posat al Calaix de Música i Poesia, la cançó E ti vengo a Cercare: una manera –com moltes d’altres, sortosament!- per reconciliar-nos amb la Itàlia de les utopies quotidianes.

E ti vengo a cercare
anche solo
per vederti o parlare
perché ho bisogno
della tua presenza
per capire meglio
la mia essenza.
Questo sentimento popolare
nasce eh
da meccaniche divine
un rapimento mistico e sensuale
mi imprigiona a te.
Dovrei cambiare l'oggetto
dei miei desideri
non accontentarmi di piccole gioie
quotidiane
fare come un eremita
che rinuncia a sé.
E ti vengo a cercare
con la scusa
di doverti parlare
perché mi piace
ciò che pensi e che dici
perché in te vedo le mie radici.
Questo secolo
oramai alla fine
saturo di parassiti senza dignità
mi spinge solo ad essere migliore
con più volontà.
Emanciparmi dall'incubo delle passioni.
cercare l'Uno al di sopra
del Bene e del Male
essere un'immagine divina
di questa realtà.
E ti vengo a cercare
perché sto bene con te
perché ho bisogno
della tua presenza.

1 comentaris:

18 de juliol de 2009 a les 17:33 Albert ha dit...

Iñigo Dominguez (corresponsal a Roma) té preocupacions similars i en el seu blog (http://www.elmundodecerca.com/dominguez/posts) cita també una canço de Battiato (Bandiera Bianca).

Albert