Article publicat a Catalunya Plural. Març 2024 

https://catalunyaplural.cat/es/ciudades-con-mixturas-y-vinculos-para-reconstruir-igualdad/

Al llarg dels anys 80 del segle XX, es produeix una inflexió a escala global en la dinàmica de distribució de la renda: s’obre un cicle, a molts països del mon, de creixement de les desigualtats. Es despleguen dinàmiques que configuren societats més polaritzades: concentració de la riquesa, capes mitjanes fragilitzades i augment de la població en risc d’exclusió. Al creuar-se amb variables de gènere, edat i origen, resulten unes estructures socials més complexes i fragmentades. Durant l’última dècada s’acceleren aquests processos: primer com a conseqüència de la Gran Recessió i les polítiques d’austeritat; després amb la pandèmia i els seus impactes sobre les condicions de vida de barris i col·lectius vulnerables; recentment, amb les espirals d’inflació desfermades a partir de la invasió d’Ucraïna, i acarnissades sobre els preus de molts productes bàsics.

En l’actual context de canvi d’època -de grans transicions econòmiques, culturals i ecològiques- l’ampliació de desigualtats es produeix en un marc d’interaccions intenses amb les dinàmiques de segregació urbana i desvinculació relacional. La segregació dibuixa processos de separació entre grups: una quotidianitat fracturada, de llocs no compartits i escasses interaccions entre diferents. Implica per tant la (pràctica) inexistència d’escenaris de mixtura. La desvinculació apunta a l’erosió de xarxes de suport, a lògiques de vulnerabilitat comunitària. En el vell marc fordista, malgrat fortes bretxes d’ingrés, es desenvolupen cultures de classe i veïnals que permeten teixir lligams i evitar la ruptura de malles de cohesió. En contextos d’alta pressió neoliberal, es debiliten les trames col·lectives: més soledats i aïllaments (loneliness) que vincles i connexions (togetherness). Noves lògiques de fractura relacional.

Inequitats socials, fragmentacions urbanes i fragilitats comunitàries tendeixen a acumular-se en territoris d’alta vulnerabilitat. Quan la construcció d’igualtat s’atura, les segregacions tendeixen a eixamplar-se i els llaços a trencar-se. La cristal.lització progressiva d’esferes segregades i lògiques de desvinculació genera llavors noves condicions d’ampliació de desigualtats. Sí, per les escletxes de la segregació i per les baixes densitats relacionals es dilueixen les bases col·lectives de la igualtat. Sense diversitat ni lligams creuats, d’una banda, les lògiques de mobilitat social deixen de funcionar: quan no hi ha experiències compartides, se segreguen també els horitzons. La manca de barreja i de xarxes, d’altra banda, debilita les capacitats d’acció col·lectiva: deixa per tant de funcionar un dels motors històrics de la conquesta de drets socials.

És possible revertir aquestes dinàmiques? Hi ha camins transitables des d’escenaris de fragmentació desigual cap a territoris de fraternitat, amb barreja i vincles?. Les polítiques del vell contracte social-keynesià operen -amb més o menys força- en l’eix de la redistribució, però son (gairebé) alienes a les altres dues dimensions. O generen, inclús, tensions: programes d’habitatge públic que aguditzen la segregació de barris; prestacions socials focalitzades que estigmatitzen persones en situació de pobresa; equipaments públics que frenen pràctiques comunitàries i d’autogestió... Cal, en tot cas, un canvi de paradigma. Una nova agenda política de proximitat orientada a articular mixtures i enfortir solidaritats; a cartografiar mapes comunitaris cap a la igualtat. No es tracta d’un plantejament en el buit. Tenim aportacions conceptuals, polítiques públiques i pràctiques ciutadanes que obren camí: ho fan, sobretot, en el marc de la dimensió urbana de les ciències socials, del nou municipalisme i de l’acció col·lectiva de tipus prefiguratiu. 

En el pla del coneixement, la covid-19 ha tornat a sacsejar la reflexió sobre la qüestió urbana. Veníem d’anys intensius en producció de recerca, a l’entorn de l’enfortiment de ciutats i metròpolis en el context global del segle XXI. La pandèmia activa noves mirades vinculades, per exemple, a les relacions entre habitatge, espais urbans, cures i gènere; a les interseccions entre la governança local d’emergències complexes i les xarxes de suport mutu; als impactes sobre col·lectius i barris d’alta vulnerabilitat. Han emergit, al llarg dels últims anys, un conjunt d’aportacions acadèmiques innovadores i rellevants que van configurant una sòlida base intel·lectual de referència. Beveridge i Coch (‘How cities can transform democracy’, 2023) despleguen reflexions en defensa del municipalisme com a motor de millora democràtica i autogovern ciutadà; Sevilla-Buitrago (‘Contra lo común’, 2023) ho fa en defensa de la coproducció de la ciutat en clau de governança urbana comunal. Sennett (‘Construir i habitar’, 2019) aporta arguments -en base a l’immens llegat de Jane Jacobs- sobre la centralitat de les relacions socials de quotidianitat i la vitalitat urbana en el procés d’articulació d’hibridacions i mixtures. Klinenberg (‘Palacios del pueblo’, 2021) planteja l’estudi de les infraestructures socials com a àmbits on generar vincles i sentit col·lectiu; i Montgomery (‘Ciudad feliz’, 2023) ho fa amb els espais urbans com a llocs democràticament produïts, on crear condicions de felicitat col·lectiva.

En el terreny de l’acció, el nou municipalisme queda novament sacsejat pels resultats electorals del 2023. La pèrdua de les alcaldies de Barcelona (Ada Colau, BComú) i de València (Joan Ribó, Compromís) podia tenir una lectura de fi de cicle. La realitat, tanmateix, és més complexa. El cicle municipalista ha aportat un gruix de polítiques públiques i processos de construcció del comú que connecten -més enllà d’una conjuntura electoral- amb factors inscrits en les transicions de canvi d’època; i amb els reptes de l’agenda de fraternitat. S’ha articulat, d’una banda, un eix d’acció vinculat a la lluita contra les segregacions: arrelament territorial i comunitari de les xarxes de serveis universals; plans de barris i polítiques urbanes enfront la gentrificació; programes d’habitatge públic i mecanismes de control de lloguers. I s’ha anat traçant, d’altra banda, un eix d’acció vinculat a l’enfortiment de vincles col·lectius: aliances i estructures públic-comunitàries (patrimoni ciutadà, gestió cívica, organització veïnal de les cures); marcs de suport a l’acció col·lectiva i a lògiques de commoning (ateneus cooperatius, casals comunitaris, comunalitats urbanes); i pràctiques d’innovació democràtica en clau deliberativa (pressupostos participatius, assemblees ciutadanes).

En síntesi, teixir un projecte de cohesió en el marc del temps nou que vivim -travessat per bretxes socials, fractures urbanes i fragilitats comunitàries- suposa redibuixar moltes de les coordenades del vell model de ciutadania. Implica, en tot cas, transitar de l’estat i les seves jerarquies a una governança multiescalar on un municipalisme fortament empoderat disposi del conjunt d’eines per efectivitzar el dret a la ciutat. I implica també transitar dels vells règims de benestar a una agenda de fraternitat situada en el nucli del nou contracte ecosocial. Una agenda configurada per polítiques de mixtura i per pràctiques on produir els vincles d’aquestes mixtures. Afrontar el repte, en fi, de forjar comunitats diverses, trames relacionals i capacitats d’agència transformadora. Potser siguin aquests els camins a recórrer per recuperar la possibilitat d’un projecte igualitari del segle XXI. Un horitzó de democràcia del comú on articular, ara sí, igualtat amb fraternitat.  

Article publicat a Social.cat (10 gener 2024)  

https://www.social.cat/opinio/20229/vincular-recerca-i-accio

Les polítiques socials de la tercera dècada del segle XXI afronten enormes reptes de fons: innovar i ampliar respostes connectades a les transicions de canvi d’època: ecològica, demogràfica, cultural, digital, etcètera. I afronten també un desafiament addicional, no menys significatiu: transformar els seus models clàssics de producció. En temps precedents, quan les certeses i les estabilitats eren elevades, la lògica professional arrelada en competències adquirides va funcionar prou bé. El desplegament del nostre estat de benestar —entre els anys 80 i la gran recessió del 2008— es va situar en aquests paràmetres: respostes tècnicament (ben) construïdes a preguntes conegudes. Eren coordenades de relativa baixa complexitat. Tot plegat va configurar un marc on, d’altra banda, els models dominants de recerca en ciències socials tendien a refugiar-se en espais i termes acadèmics poc contrastats amb l’entorn. Una recerca escassament interpel·lada a vincular-se a processos de creació de polítiques. Eren, ras i curt, temps de consensos ideològics poc impugnats; sabers professionals autosuficients; i coneixements socials massa autoreferencials. 

Però tot això s’ha alterat a fons, al llarg de l’última dècada, i de la mà de les grans transicions. La complexitat de valors i les tensions normatives, d’una banda; i la complexitat cognitiva amb dispersió social de sabers, de l’altra, tendeixen a empènyer la producció de polítiques socials cap a lògiques d’aprenentatge arrelades en intel·ligències col·lectives. El repte és ara construir, a partir de dinàmiques relacionals i col·laboratives, respostes inèdites a preguntes emergents: com articular comunitats cuidadores en entorns de vulnerabilitats quotidianes?; com forjar sentit col·lectiu reconeixent diversitats de tota mena?; com acabar amb la segregació a barris i escoles per generar escenaris de mixtura igualitària?; com garantir les bases materials de la vida quan l’ocupació i la pobresa esdevenen compatibles? Són interrogants que requereixen respostes a ser explorades en codi obert i cooperatiu. Són preguntes que demanen l’engranatge de valors i evidències. La recerca en ciències socials, per tant, s’hi haurà de vincular, sense fugir d’estudi. Per fer-ho, tanmateix, haurà d’anar superant els esquemes tradicionals: ja anacrònics però encara presents.  

La transició entre models (antics i emergents) de recerca social podria traçar-se al voltant de tres grans dimensions. En primer lloc, la fragmentació entre disciplines acadèmiques i entre ecosistemes de coneixement (espais universitaris, comunitaris i institucionals desvinculats) hauria de donar pas a una recerca interdisciplinària i a un conjunt de nodes de coneixement articulats en xarxa. En segon lloc, des d’una recerca teoricista reclosa en idiomes hermètics caldria avançar cap a agendes arrelades en problemes col·lectius, amb teories del canvi sòlides i llenguatges compartits. Finalment, una recerca en ciències socials ancorada en l’impacte acadèmic hauria de transitar cap a objectius d’impacte social, a partir del compromís amb l’entorn i dels sabers situats.    

Sobre aquestes bases, la maduració d’unes ciències socials transversals i connectades a la comunitat no seria, per tant, una opció més, sinó el canvi de rasant necessari per aportar evidències a processos de creació de polítiques socials obertes al debat de valors i a l’aprenentatge col·lectiu. Seria el paradigma des d’on acompanyar noves pràctiques, des d’on construir solidesa transformadora. I com aterrar tot això? Pas a pas, amb iniciatives concretes i un horitzó estratègic. Calen acords de vinculació i marcs estables de treball per triangular polítiques de proximitat, pràctiques comunitàries i recerca social aplicada. Comptem ja, de fet, amb algunes experiències recents i en marxa que val la pena considerar. 

El nou cicle de polítiques públiques front la vulnerabilitat urbana. Al llarg dels darrers anys, els plans de barris de l’Ajuntament de Barcelona i posteriorment de l’Àrea Metropolitana; així com els programes ‘Barris i comunitats’ de la Diputació de Barcelona i ‘Barris amb futur’ de la Generalitat han anat configurant un espai molt fèrtil de coproducció de coneixement entre instituts de recerca, administracions públiques i teixit sociocomunitari.   

Els programes de garantia social d’ingressos. La Generalitat, a través de l’oficina del pla pilot de renda bàsica; així com l’Ajuntament de Barcelona, amb la iniciativa BMincome (prestació d’inclusió a llars vulnerables de l’Eix Besòs) i del projecte Amunt (vinculació de persones perceptores de l’ingrés mínim vital (IMV) a itineraris d’inserció laboral) han impulsat experiències capdavanteres en el terreny de la garantia de rendes. S’ha produït, en totes elles, l’articulació de pràctica innovadora (lògica experimental) amb coneixement (avaluacions i evidències) i amb presència clau d’espais de recerca aplicada, mètodes participatius i resultats orientats a l’aprenentatge.  

Les pràctiques cooperatives i les polítiques d’economia social i solidària (ESS). En la confluència entre moviment cooperatiu i polítiques urbanes de suport a l’ESS, s’ha configurat a la metròpoli un entramat de xarxes d’intercooperació creadores d’estructures econòmiques territorials: pols i ecosistemes cooperatius, comunalitats urbanes. Són rellevants en termes substantius, ja que connecten creació de valor amb benestar ecosocial; i ho són també perquè neixen i es consoliden en espais de col·laboració entre el teixit social (ateneus cooperatius), centres de recerca aplicada (Institut Metròpoli) i programes de formació (postgraus i màsters) en polítiques socials i acció comunitària, gènere, estudis urbans, ESS, agroecologia, ectètera.  

Els projectes d’investigació-acció-participativa (IAP) i de ciència ciutadana. Al llarg dels últims deu anys s’han desplegat a Barcelona, d’una banda, el projecte ‘IAP a les escoles’ (impulsat per l’IGOP) com a pràctica que connecta recerca universitària i centres educatius de barris populars, implicant l’alumnat en experiències d’investigació social vinculada a la millora comunitària. I s’ha anat enfortint, d’altra banda, el ‘Programa municipal de ciència ciutadana’, on equips científics i persones no especialitzades han posat en comú experteses acadèmiques i vivencials per fer front als reptes de la transició ecològica: des de la resiliència climàtica a la preservació de la biodiversitat.  

Són només alguns exemples, segur que se’n podrien trobar d’altres. La suma de tots ells va expressant —amb dificultats però amb força creixent— el canvi de paradigma en recerca i la vinculació de les ciències socials a escenaris d’innovació en polítiques i pràctiques col·lectives. Es tracta, en efecte, d’un coneixement sòlid i metodològicament rigorós que es connecta a les dimensions més innovadores de l’agenda social: la construcció de cohesió als barris, la lluita contra la pobresa en clau de ciutadania, la prosperitat compartida o la transició ecosocial. Són els punts de trobada entre recerca compromesa i polítiques socials reflexives per teixir nous camins de ciutadania i de transformació.