Aunque cueste la noche

 
A l’últim post sobre poesia parlava del diàleg intergeneracional entre dones poetes dels Països Catalans, arrel de la publicació de “Donzelles de l’any 2000” (Ed. Mediterrània). Lluny d’aquí, banyada per una altra mar, la ciutat de Lima ha estat i és un espai literari inesgotable. També de dones poetes. De dones poetes que van forjant els nòduls creatius d’una xarxa teixida amb paraules que travessen el temps. Són moltes; d’entre elles, per mi, dues necessàries.
 
Blanca Varela (1926) va morir fa tres anys. És la veu poètica femenina més rellevant de Lima al llarg de la segona meitat del segle XX (“brota en el polvo gris de Lima la baya cargada de ira”). Andrea Cabel (1982) és una jove poetessa d’aquella ciutat que acull el llegat de la força i la capacitat de colpejar silencis. Blanca Varela publica la seva darrera antologia el 2007; el mateix any que Andrea Cabel el seu primer llibre. L’últim recull de Blanca Varela porta gravat en el seu títol “Aunque cueste la noche” l’essència de la seva poètica: “Golpe contra todo, contra sí mismo./ Hacer la luz aunque cueste la noche”. Andrea Cabel, al seu poemari “Las falsas actitudes del agua”, escriu: Tras mayo, llega febrero ahogado, asilándose en tu garganta,/ sabiendo desde antes/ que tu mundo era de vidrio,/ sedimentado en fuerza y sueño”. Versos escrits amb més de 40 anys de distància, però amb capacitat idèntica d’esberlar silencis i nits; de construir, entre mot i mot, crits i ruptures. Poesia molt intensa, amb aquella intensitat ancestral de les dones, arrelada en el creuament emocional de les dimensions existencial i social; en el diàleg permanent entre la vida, la sentimentalitat i la realitat col.lectiva.

La poesia de Blanca Varela és una proposta molt treballada d’austeritat verbal, un cert manifest contra la retòrica: “recortarse las uñas, el pelo, los deseos/ aprender a pensar en lo pequeño/ y en lo inmenso/ en las estrellas más lejanas e inmóviles/ en el cielo manchado como un animal que huye”. Pinzellades que deixen constància del que és essencial: l’absència d’un déu sempre en minúscula, la insubornable relació amb la realitat: No he buscado otra hora, ni otro día, ni otro dios que tu./(...)Buscar tu sombra, reconocerte tras una ventana,/ mancha de sol, sombra de lluvia/, en cualquier calle del mundo”. La poesia d’Andrea Cabel és esquinçada, una invitació a creuar absències i plaers, des d’un llenguatge brillant, sensual, que no cessa d’explorar noves formes més enllà de les convencions del poema. És quotidianitat trencada escrita des de les perifèries de la vida i la ciutat: El paraíso,/ una isla de tierra roja abierta en dos que mira el agua salada./(...)y el mundo es esta tarde que combate,/ que sólo mide desde este corazón,/ el cansancio que trae la sed. Com diu Raúl Zurita: “Andrea Cabel viene a confirmar de manera sobresaliente el hecho de que la poesia en nuestros paises pobres, arrasados de injusticias, continúa profundamente viva, como vanguardia de todas las escrituras”. Andrea Cabel ve a acreditar, d’alguna manera, la continuïtat del testimoni poètic de Blanca Varela.   

Aquí us deixeu un (molt) petit tast.
I amb els poemes, el desig d’un bon estiu. 

Blanca Varela

 Puedes contarme cualquier cosa,
creer no es importante,
lo que importa es que el aire mueva tus labios
o que tus labios muevan el aire,
que fabules tu historia tu cuerpo
a toda hora sin tregua
como una llama que a nada se parece
sino a una llama.

Strip Tease

Quítate el sombrero
si lo tienes,
quítate el pelo
que te abandona,
quítate la piel
las tripas, los ojos
y ponte un alma
si la encuentras

Andrea Cabel

tres ese vacío infinito que colgaba por la ventana, /
encontre tus ojos.

los encontre verdes y sin fondo./ estaban ahí,/ con el vértigo
imposible. con las ganas maltrechas./ yo los miré,/ adorando la
ventana, queriendo irme con ella.

yo me acuerdo mucho de ti,/ aunque ahora seamos tan distintas.
recuerdo las noches,/ tú llamabas y yo salía corriendo,/
con el corazón en las manos./
tú te colgabas de mi brazo y no decías nada.

me recordabas a la ventana,/ al verde cansado que se arrulla solo./
luego, te embarcaba y te rezaba hasta el día siguiente.

los días pasaron y tuve que irme./
las charlas en las bancas frías de la noche
tardaron demasiado en salir de aquí./ cada columna de humo
se convirtió en una razón més para dejarte libre.
sola

Fragilitats veïnes


 
Volem expressar la nostra solidaritat i suport al col.lectiu de persones residents fins avui al carrer Puigcerdà del Poblenou. Aquest matí hem assistit amb tristesa i indignació a un desallotjament policial  desproporcionat, intimidatori i opac, que mai s’hauria d’haver produït. La violència institucional contra les persones més vulnerables. Però elles tenen una gran capacitat de resistència. Més enllà dels incompliments del govern municipal; molt més enllà d’un desallotjament que el govern no ha mogut un dit per evitar. Seguiran lluitant per habitatge, treball i papers. Per la dignitat i els drets humans. Colze a colze amb la Xarxa de Suport del Poblenou, un gran exemple de la Barcelona solidària, enfront la ciutat que exclou i desallotja”.

En nom del grup municipal d’ICV-EUiA, vaig expressar solidaritat amb les nostres veïnes i veïns de Poblenou; denúncia d’un govern que ha donat ales a l’estratègia del desallotjament; i rebuig a la intervenció policial. Vam fer-ho al Plenari de l’Ajuntament, abans d’ahir dimecres. Aprofitant un altre punt de l’ordre del dia. Per part del govern: silenci. Per part de l’Alcalde: silenci, com sempre. Dimecres ja parlava la policia en nom d’ells. Dimecres el govern de Barcelona parlava l’idioma del desallotjament, de la força, la prepotència, la irrupció en els drets de les persones.

Contra aquest idioma de l’exclusió, a Poblenou es creuaven mirades i rostres de dignitat i resistència. Persones que deixaven enrere mesos de lluita i quotidianitat. Disposats a seguir vivint dempeus, plantant-li cara al poder, construint futur. Amb totes les fragilitats. Poc després, un conjunt dels veïns desallotjats entraven a l’església de Sant Bernat Calbó. De forma acordada amb Francesc Romeu, el rector; i amb ple suport de l’Assemblea Solidària. Calia mantenir una expressió col.lectiva i organitzada. Amb l’objectiu d’assolir, com a mínim, un sostre digne per tothom al llarg del mes d’agost. I seguir lluitant. Per la inserció laboral i, sobretot, per l’obtenció de papers, és a dir, per l’accés a permisos de treball i residència, com a factor clau per consolidar trajectòries d’inclusió social.

A Poblenou, novament, la Barcelona comunitària i fraterna ha plantat cara a la classista i excloent. Els qui prenen les decisions viuen massa lluny del carrer Puigcerdà. Viuen en un altre planeta emocional. Algun dia, les decisions s’hauran de poder prendre des de l’entorn comunitari, des de valors compartits i coneixements vivencials. I el procés no pot esperar. La construcció del poder de les persones, de la ciutat democràtica és un repte inajornable. Cal enfortiment ciutadà i articulació política. Per estendre pràctiques de solidaritat, perquè no hi hagi cap més desallotjament.   

No ens privatitzaran l'esperança




Al proper Plenari de Barcelona, dimecres vinent, que serà també l’últim d’aquest curs polític, s’evidenciarà amb tota nitidesa l’aposta per la ciutat privatitzada i per la política d’esquenes a la ciutadania que fa el govern de Xavier Trias (l’aliança CiU-PP). Privatitzen el patrimoni, l’espai, els serveis i els equipaments. Una pluja fina de classisme. Un festival de l’1%. 

1) Volen fer del patrimoni urbà de Ciutat Vellà una pista d’aterratge dels interessos hotelers i l’especulació vinculada al turisme massiu. Volen fer-ho amb l’aprovació final de la modificació del Pla d’Usos. Contra la voluntat política majoritària del Districte, i havent rebutjat la proposta de Consulta Ciutadana que ICV-EUiA vam fer al Plenari. 2) Volen privatitzar l’espai públic, situant-lo al servei del negoci i vulnerant els drets de les persones, menystenint els dret a una ciutat plenament accessible. Volen fer-ho amb una Ordenança de Terrasses redactada al dictat de certs grups econòmics de pressió. Sense haver escoltat la veu de les veïnes i els veïns. ICV-EUiA demanarem processos participatius als barris. 3) Volen mantenir la gestió privatitzada de les noves escoles bressol, així com les imposicions que degraden el servei públic del 0-3: increment de ràtios i retallada de suports. Ho han fet contra la comunitat educativa. I contra la ciutadania, que amb 26.000 signatures ha defensat el blindatge del model públic i de qualitat. La Síndica de Greuges li demana que deixi d’enrocar-se i escolti. ICV-EUiA li demanarem que faci cas a la Síndica i admeti a tràmit la Iniciativa Ciutadana. 4) Volen seguir mercantilitzant la gestió dels equipaments de proximitat (de casals infantils a espais de gent gran; d’habitatges d’inclusió a casals de barri). Com ho fan ? Amb regles del joc, en els concursos de gestió, que beneficien a les empreses amb afany de lucre i expulsen les entitats socials. ICV-EUiA demanarem, un cop més, que posin fi a aquesta dinàmica de maltractar l’economia social i posar catifes vermelles als Eulen de torn. 

A Ciutat Vella, hotels per damunt de convivència. A voreres, places i rambles, terrasses per damunt d’accessibilitat. A les escoles bressol, aparcament d’infants per damunt de qualitat educativa. I als equipaments de barri, oportunitats de negoci per damunt de vincles socials. Aquesta és la ciutat de CiU-PP. I tot tancant espais de participació. Amb opacitat i sense escoltar el veïnat, ni els barris, ni la comunitat educativa, ni el tercer sector social. Aquesta és la forma de fer política de CiU-PP. Però no aconseguiran que deixem de creure i de lluitar per la ciutat del bé comú, la del 99%; i per la política transparent i participativa. I ho farem al Plenari del dimecres. Plantarem cara i proposarem alternatives. I ho seguirem fent al carrer, al costat de la Ciutat Vella rebel, del moviment veïnal, de la Plataforma 0-3, de la Taula del 3r Sector, de la Xarxa d’Economia Social… Perquè estem convençuts que és possible la Barcelona dels barris i de la gent senzilla. Perquè no ens poden privatitzar l’esperança. I com diu Alexis Tsipras, l’esperança sempre guanya.     




Una Assemblea per obrir el futur


 
Divendres i dissabte passat vam fer la 7a Assemblea d’Iniciativa de Barcelona. Una Assemblea per obrir el futur; amb una nova coordinació compartida, la Montse Aguilera i el David Cid, dos activistes que expressen els valors i els perfils de la Barcelona popular i lluitadora. Vam assumir un repte: impulsar l’articulació política de la Barcelona del 99%. Un projecte construït des de baix, que convoqui totes les il.lusions, amb un relat compartit que el doti de sentit col.lectiu. Un projecte escrit per la ciutadania. I això vol dir dues coses. D’una banda aportar elements de fons: un espai per l’entesa programàtica. D’altra banda fer una Iniciativa més forta al servei d’una nova aliança social i política. Per créixer i per vèncer. Per disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo.

 Vam aprovar el Manifest d’ICV Barcelona, on proposem dibuixar un projecte teixit a partir de 5 fils: el de la nova política (la Barcelona de la transparència, el poder popular i la democràcia directa); el fil cooperatiu (economia solidària i l’acció comunitària als barris); el de la igualtat i l’autonomia (drets socials i habitatge digne per tothom); el fil de l’ecologia (la Barcelona sostenible on sigui possible viure sense cotxes i amb l’aire net); i el de la cultura i la creativitat (la Barcelona dels drets civils, de les llibertats a l’espai públic, sense repressió). Cinc fils per una ciutat democràtica, humana i habitable. Que els hi quedi clar que diem NO a la seva smart city; que la nostra Barcelona és verda i lliure. Que els hi quedi clar que diem NO a la seva Barcelona-marca, que la nostra és justa i habitable, feta de barris i de gent humil. Que ho tinguin ben clar que si ells són business friendly, nosaltres NO, que la nostra Barcelona es la que es reconeix en les lluites i els somriures que ha omplert els carrers i a les places de Porto Alegre, d’El Caire, Atenes, Lisboa, Istambul, Sao Paulo.

 I vam assumir un segon repte, avui tan estratègic com qualsevol element de contingut. Per construir la nova Barcelona necessitem més Iniciativa i necessitem molt més que Iniciativa. Una ICV més forta i més activista. Hem de ser més, ampliar la militància, avançar cap a una nova cultura organitzativa i forjar un activisme molt potent. I des del que som, anar més enllà de la nostra pròpia fortalesa, apostar per la creació d’un espai més ampli, un nou front social i polític per connectar lluites i propostes. Volem i podem derrotar la dreta i l’establishment, però hem de fer possible la confluència de moviments socials i l’aliança en clau política.

 El nou temps ens demana solidesa i audàcia, alhora. I a Barcelona es donen les condicions per obrir el procés. Perquè estem forts. I perquè volem explorar els nous camins.  Amb molta gent, amb moviments i plataformes, amb altres partits de vocació transformadora... compartim moltes coses: rebel.lia, valors, esperança i també marcs unitaris d’acció: des de Nou Barris Cabrejada a l’Assemblea Solidària de Poblenou; des de la Plataforma 0-3 a Aigua és Vida. Necessitem compartir també un espai més ampli i unitari d’alternativa política. Un subjecte sociopolític referent d’un projecte de canvi radical a Barcelona: heterogeni; però sobretot multiplicador d’energies i de suports

Hem de fer-ho bé, sí... i és difícil, també;  però no podem esperar més. Perquè és cada dia i a cada barri que ens estem jugant la dignitat.  Hem de fer-ho ja… no podem esperar a que tanquin el proper CAP i obrin el proper hotel de luxe; a que privatitzin la propera escola bressol o suprimeixin el proper bus de barri; no podem esperar a que es reparteixin del tot el negoci de l’aigua... Hem de fer-ho ja, abans que s’ho carreguin tot. Abans que l’estafa, també a Barcelona, sigui irreversible.

El repte immediat és transitar de la fragmentació de les resistències a la confluència en l’alternativa. La nova Aliança ha de dotar de referència a la Barcelona del 99%, ha de ser l’eina per construir la Barcelona del bé comú. L’objectiu no és simplement millorar els resultats electorals. Amb això no n’hi ha prou. El procés va sobretot de construir hegemonia: una majoria social de valors, pràctiques i consciències; i una majoria política per vèncer i governar. Per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. A Barcelona, podem. Diguem-ho i sobretot fem-ho. Fem de Barcelona símbol de la derrota de la vella política i de l’austeritat salvatge. Símbol del triomf de l’alternativa al sistema, construïda des de baix i des de l’esquerra, des d’un espai polític coherent, valent i transformador, carregat de futur. Sense por. Amb esperança. Amb tota la força i la tendresa necessàries per atrapar el bell somni d’una Barcelona més humana on la gent sigui més feliç.