Avui és l’útim dia de feina abans de vacances. S’acaba un curs especialment complicat. Recordo com, ara fa un any, el govern de CiU a la Generalitat feia un pas endavant en les seves polítiques inútils del dolor, i intensificava la seva agressió a les persones més humils amb la retallada de la renda mínima d’inserció. Aquest juliol s’han atrevit amb les entitats socials, i el Govern ha deixat de pagar per la prestació dels serveis públics que aquestes entitats gestionen. Entre les dues dates, CiU i el PP han aprovat la Llei d’Estabilitat Financera que obliga a abonar els interessos als bancs abans que els serveis socials. Els hi ha faltat temps per acudir al rescat dels bancs amb diner públic i posant els nostres drets com a aval. I han encobert la immoralitat de les participacions preferents. Tot decidit des del frau democràtic: són polítiques que cap ciutadà/na no ha votat en cap programa electoral; són decisions adoptades en clau autoritària, sense deliberació pública.

A Barcelona, Xavier Trias ha completat un primer curs de pena. Sense cap mena de projecte estratègic, sense cap decisió d’inversió rellevant. Això sí: apujant com mai el preu del transport públic i retallant serveis de bus als barris, degradant la qualitat de les escoles bressol, desmantellant les polítives actives d’ocupació, privatitzant la gestió de l’aigua i criminalitzant les treballadores sexuals més vulnerables. En una ciutat on l’atur i la pobresa han crescut al llarg de l’últim any, on els desnonaments han afectat milers de persones i famílies als barris. 

És brutal l’impacte de les polítiques de dretes. Primer amb el PSOE, i ara amb el PP i CiU a la Generalitat i a l’Ajuntament. Però Barcelona i el conjunt del país han mostrat més energies cíviques que mai: energies de rebel.lia i creativitat; de compromís i construcció d’alternatives. Han emergit les assamblees socials i de barri nascudes del 15-M, Aturem Eurovegas, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa, la plataforma Prou Retallades... la confluència del moviment sindical i les xarxes ciutadanes en la Vaga General del 29 de Març, i en les manis del 12 de maig i el 19 de juliol. Mobilitzacions socials, sí; i també molts col.lectius que han anat construïnt, cada dia, respostes creatives des de valors alternatius: cooperatives que van teixint la xarxa de l’economia verda i solidària, de formes alternatives de consum; professionals de l’educació, la sanitat i l’atenció social que, malgrat les retallades, segueixen fent una feina quotidiana extraordinària; creadors/es que no renuncien a la independència i al compromís amb la cultura com a eina d’emancipació...

I també respostes en l’esfera política. A l’Ajuntament, el grup municipal d’ICV-EUiA no hem parat. Hem batallat contra totes les polítiques de l’1%: les decisions d’involució social, ecològica i autoritària del govern Trias. Hem impulsat alternatives: des de les super-illes als nous títols de transport públic amb tarifes planes i socials; des de la taxa turística i la nova taxa als caixers fins a la garantia de les beques-mejador. I ho hem fet colze a colze amb la ciutat que lluita, amb la gent dels barris: les educadores del 0-3 i de les escoles municipals, els treballadors de Barcelona Activa o de Parcs i Jardins, els residents als assentaments de Poblenou, o les AAVV afectades per les retallades han entrat a l’Ajuntament (a les comissions, al plenari...) i han tingut veu al fil de molt treball conjunt amb el grup municipal d’ICV-EUiA. I només a l’Ajuntament. ICV-EUiA al Parlament de Catalunya ha liderat l’oposició institucional a les polítiques de CiU de forma nítida, i ha impulsat alternatives en els terrenys fiscal, social o ambiental. Els diputats i la diputada d’ICV-EUiA al Congrés han plantat cara com ningú al govern Rajoy i a la seva reforma laboral.

Ara vénen vacances. És bo tenir alguns dies de descans per recuperar i agafar noves forces. Tot i que aquest estiu estarem amb l’ai al cor, i a punt de respondre enfront de qualsevol nova agressió. La tardor vindrà moguda, sens dubte. Haurem d’articular més i millor el conflicte i les alternatives. No n’hi prou amb el que s’ha fet fins ara. Caldrà explorar formes de resposta ciutadana diferents, a l’alçada qualitativa de les agressions que patim. Caldrà seguir construïnt pràctiques de creativitat social. I haurem d’avançar en la configuració de l’alternativa política, amb audàcia i generositat, amb voluntat de confluència i de reconeixement creuat d’aportacions. 

Aquests propers dies, a Port de la Selva, tot això em rondarà pel cap. Però sobretot tinc moltes ganes de gaudir de totes les hores del dia amb la meva família i els amics. De caminar i travessar amb bici camins i llocs del Cap de Creus i de l’Albera. I us desitjo a tothom qui us aboqueu per les pàgines d’aquest bloc que tingueu unes bones vacances i sigueu feliços aquest estiu.

Apurant les últimes hores de feina a Barcelona. Dilluns començo vacances. Aquesta primera setmana d’agost ha estat tranquila a la ciutat, tot i que amb més activitat del que era habitual altres anys. Els canvis en la distribució social dels temps i els impactes de la crisi fan que gairebé 4 de cada 10 barcelonins/es no surti de la ciutat a l’agost o ho faci menys d’una setmana. No deixa de ser una oportunitat per gaudir de Barcelona d’una altra manera: amb bones propostes cultures i de lleure, amb unes platges magnífiques o simplement passejant pels barris. Aviat començaran les Festes de Gràcia i després les de Sants, on totes les formes de viure la festa i la ciutat han de tenir cabuda, sobre la base del respecte mutu i la convivència. Tot plegat, moments de descans per agafar energies de cara al nou curs, que ve ben carregat de reptes.

El curs polític que ara acaba ha estat intens. Amb coses bones i dolentes, així és la vida en totes les seves dimensions. A Barcelona, els efectes de la crisi s’han deixat sentir sobre milers de persones i famílies socialment vulnerables. Però hi hem plantat cara. Amb valors de solidaritat, articulats des de les polítiques socials i des del teixit associatiu i comunitari. La Barcelona lluitadora i constructora de futur s’obre pas, més enllà de la resignació i del mal humor. A Catalunya i a l’estat, aquests darrers mesos han vingut marcats per una doble dinàmica: la socioeconòmica, amb el gir de Zapatero cap a polítiques d’agressió als drets socials; i la nacional, amb la demolidora sentència del TC contra l’Estatut, és a dir, contra la democràcia i la dignitat de Catalunya. Però totes dues han estat confrontades des d’una àmplia resposta popular. I caldrà consolidar-la: amb un 11 de setembre on haurem de tornar a expressar la voluntat de decidir lliurement el nostre futur col.lectiu, i un 29 de setembre on la vaga general s’ha d’estendre per tots els racons del país. Però més enllà de les lògiques reactives, les eleccions al parlament i les municipals seran espais de proposta i debat. Des de l’esquerra verda nacional haurem de construir horitzons il.lusionants de futur, amb valors i compromisos de radicalitat democràtica, d’una nova economia i una nova política al servei de les persones i no dels poderosos.

De tot això i de moltes altres coses tindrem oportunitat d’anar parlant. Ara fem el desitjat parèntesi de les vacances. Nosaltres marxem cap al Port de la Selva, a conviure amb la serenor i la tramuntana, amb el mar i les roques, a esperar –com si fos sempre la primera vegada- una posta de sol sublim per darrera “la mar d’amunt” i l’Albera.

Bones vacances a tothom ! A reveure.

Hem estat uns dies de vacances a Irlanda. Una tarda de pluja i vent a Cill Rónáin, la minúscula capital de la recòndita illa d’Inis Mór (una de les tres illes d’Aran) vam conéixer el Padraigh. Té 45 anys, és de Galway, a la costa oest d’Irlanda, però des de fa 23 que viu a l’illa. Entre 1986 i 2007 va dirigir una petita fishery , familiar i tradicional. Amb l’actual crisi van haver de plegar. Els seus clients dublinesos i londinencs van optar per reduir costos: anul.lació de comandes i compres més barates als països del bàltic. No va marxar d’Aran. Va obrir un petit i encantador cibercafè a Cill Rónáin, on pots fullejar i comprar llibres gaèlics, productes de l’illa i prendre una recomfortant tassa de tè o cafè. En Padraigh és acollidor i et transmet amb senzillesa i molta amabilitat l’afecte que sent pel que fa. Tota una metàfora d’Irlanda. Un país que intenta articular la preservació d’una manera tradicional de ser i viure, amb processos de vinculació molt ràpida a un món en transformació. Un país de gent que intenta articular la preservació d’un sentiment comunitari i d’arrelament fort, amb la curiositat, l’obertura al canvi i l’acolliment de les noves diferències. Irlanda és un país d’una bellesa extraordinària, d’un verd infinit a l’interior i una costa de penyasegats i platges impossibles. Amb una capital, Dublin, que ha impulsat amb èxit processos de regeneració urbana i dinamisme sociocultural. Una terra de creativitat literària, musical i fílmica com poques.

M’agraden molt els països de la franja cèltica d’Europa, sobretot Escòcia i Irlanda. Val la pena anar-hi i conèixer-los. Compartir si és possible converses i passejades amb la seva gent. Tardes de futbol al Celtic Park. Nits de cançons populars al pub -al voltant d’unes pintes de murphys- esperant una nit que a l’estiu no acaba d’arribar mai. No es tracta tampoc d’idealitzar-los. Irlanda té unes enormes febleses en les seves institucions de benestar, amb fortes desigualtats socials i de gènere. La fi de la violència política, al Nord, no ha donat pas encara a pautes sòlides de convivència, ni a una situació de justícia on tots els projectes col.lectius –també la reunificació- siguin materialitzables. Amb els seus encants i els seus problemes; les seves harmonies i les seves contradiccions… amb excessos de pluja i vent… que provoquen excessos de bellesa… val la pena tornar a la mediterrània amb fragments d’Irlanda als ulls.

Sláinte !

Avui és 30 de juliol i demà començo vacances. Aquests últims dies el comentari més habitual amb la gent era del tipus “vinga, que ja falta poc”... Doncs ja estan aquí !. Arribem cansats a aquestes alçades. Les vacances les agafem amb ganes i són del tot necessàries. Cadascú combina dosis diferents de descans, aventura, tranquilitat, descobriments, amistat, solitud, família... la qüestió és que siguin un temps que ens permeti experimentar sensacions plaents i també recuperar energies. Jo passaré uns dies voltant per Irlanda amb la meva família i amb bons amics. I després, com sempre, farem cap a Port de la Selva a retrobar amics, mar, paisatges, sol, tramuntana... No prometo massa activitat blocaire, però intentaré escriure algunes ratlles estiuenques.

El curs 2008-2009 ha estat intens en el terreny de la política municipal i més en general. Des de principis de maig he anat aportant al bloc algunes reflexions sobre temes d’actualitat (crisi, inclusió social, política d’habitatge, interculturalitat, educació, xarxes, balanç municipal...) i també sobre poesia i música: s’han abocat al bloc Gieco, Benedetti, Serrat, Proclaimers, Drexler, els poetes de l’experiència, Jordi Valls, Kirmen Uribe, Battiato, Buika... entre d’altres. Han passat coses bones i dolentes; dies de felicitat i moments de tristesa; avenços col.lectius i també alguns cops durs. Més enllà de qualsevol resum impossible de tantes coses, voldria comentar breument dos fets recents.

El primer és de ciutat: el diumenge passat els “DJs contra la fam” van fer possible el V Concert Solidari, als Encants Vells de Glòries. Va anar molt bé, i va ser una expressió rellevant de com es poden teixir xarxes de solidaritat entre col.lectius diversos de la ciutat: en aquest cas, el món de la música electrònica i les entitats que treballen per la inclusió social. Els DJs contra la Fam són un col.lectiu que, més enllà del Concert Solidari, treballen tot l’any vinculant la creativitat cultural amb la lluita contra l’exclusió. Ho fan per mitjà del projecte PACAS, tallers culturals amb adolescents i joves vulnerables, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Des d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament hi hem establert una relació de cooperació que s’ha anat enfortint i sabem carregada de futur. Construïm entre totes i tots, la Barcelona de les utopies quotidianes.

El segon fet ens porta més lluny, però jo m’hi sento emocionalment molt a prop. El passat 19 de juliol va fer 30 anys del triomf de la revolució sandinista. Entre 1979 i 1990 la gent humil de Nicaragua va protagonitzar la construcció d’un país democràtic i lliure, de persones actives, lluitadores i responsables. Assetjat militarment, amb mètodes terroristes, pel govern de Reagan. Avui, molts anys després, Nicaragua segueix sent un país pobre i amb enormes necessitats socials no resoltes. Però és també un país de persones que se saben ciutadanes, subjectes de drets i llibertats inalienables. De persones que tenen el profund convenciment que no tornarà mai més ni la dictadura ni la guerra. De gent humil, sandinistes vivencials, que exploren cada dia camins i horitzons de solidaritat; des de la deliberació democràtica, el respecte i la rebelia. La revolució ho va fer possible i els valors d’aquells dies segueixen vius. Malgrat les destrosses dels governs neoliberals i les grans contradiccions de l’actual, moltes i molts nicaragüencs segueixen construïnt Revolucions quotidianes.

---------------------------------------------------------------------------------
(Podeu trobar al Calaix d’articles del Bloc, “Una oportunitat perduda a Les Corts”, on explico perquè des d’ICV-EUiA no compartim l’acord per la requalificació del Miniestadi. Les exigències del Barça en forma de grans beneficis no poden construir ciutat, la ciutat ecològica i inclusiva que volem. Hi farem front des de l’argumentació i el convenciment).

BONES VACANCES !