Article publicat a Social.cat (22 de novembre 2022) 

https://www.social.cat/opinio/17831/la-renda-basica-tan-necessaria-i-potser-no-tan-lluny

S’ha escrit molt i bé sobre Renda Bàsica (RB). S’ha debatut àmpliament i la conversa segueix oberta. Aquesta article intenta aportar algunes reflexions que van creuant dimensions i mirades. Ho fa aplegant alguns fils argumentals en defensa de la RB; aquells fils, sobretot, que poden anar teixint un cert sentit comú d’època (o de canvi d’època). La Renda Bàsica és una eina de política social consistent en un ingrés transferit per l’administració a tota la ciutadania. És una prestació universal, individual i incondicional: la rep tothom de forma periòdica, amb independència del nivell de renda o situació laboral; es transfereix a cada persona, al marge de la composició de la llar; i el pagament no queda subjecte a cap mena de compromís. Es tracta, en síntesi, d’una eina de distribució social de l’ingrés que desmercantilitza les bases materials de la vida, que les garanteix com a dret de ciutadania

La RB amplia els drets socials i implica, alhora, un punt d’inflexió cultural. Connecta, d’una banda, amb l’eix vertebrador de l’estat de benestar, eixamplant el seu perímetre desmercantilitzador: de l’educació, la salut o les cures a les condicions materials de l’existència. Se situa, en aquest sentit, en una dinàmica d’ampliació del contracte social a partir de gramàtiques conegudes. La RB és, tanmateix, portadora d’una lògica de transformació: supera amb caràcter general el binomi ocupació-ingrés com a eix de construcció de trajectòries vitals. Remou, d’alguna manera, el sentit comú d’època forjat al llarg del segle XX.

Però els temps canvien i es van teixint noves estructures d’oportunitat. Hem viscut crisis profundes: la gran recessió, la pandèmia i ara la inflació. S’han activat també dinàmiques de canvi d’època: es dibuixa una nova era marcada per l’emergència climàtica, la transició digital, la complexitat col·lectiva i les incerteses radicals. Un temps nou on cartografiar els contractes social, ecològic i de gènere per al s.XXI. Cal fer possible espais on forjar igualtat i reconèixer diversitats; on generar autonomia i articular vincles; on protegir la vida i cuidar el planeta. En tots ells, la RB pot fer aportacions: podria ser una eina clau de construcció d’una ciutadania social possible per al s.XXI.

 

·  En les dinàmiques socioeconòmiques de canvi d’època, la producció esdevé més immaterial i el mercat de treball més polaritzat. El capitalisme digital pot expandir la creació de valor, sense fer-ho el volum d’ocupació. Les taxes de pobresa, d’altra banda, es cronifiquen a l’entorn del 20-25%. I les polítiques de rendes mínimes romanen atrapades entre mancances de cobertura i excessos de burocràcia. En aquest marc, la RB pot jugar un paper clau com a  dispositiu de distribució social de la riquesa generada per les economies del coneixement; com a eina de combat contra l’exclusió econòmica cronificada; i com a instrument de redistribució enfront de vulnerabilitats desiguals (per exemple, 35% de pobresa infantil i 50% de pobresa migrant a la metròpoli de Barcelona).

 

·         En les dinàmiques socioculturals de canvi d’època, guanyen força els valors de la llibertat individual, l’absència de relacions de dominació (mercantils, burocràtiques o culturals). La RB enllaça drets socials amb autodeterminació personal. No només combat la pobresa, afebleix també la capacitat de xantatge del mercat de treball sobre la vida de la gent, i contribueix per tant a la llibertat real de totes; més encara, a la dels col·lectius que habiten velles i noves vulnerabilitats (infants, joves, dones monomarentals...). El repte és enllaçar autonomia amb vincles. En aquest sentit, la RB treballada des de la proximitat contribueix a generar les condicions materials, emocionals i de temps per enfortir les lògiques comunitàries (recupera la pràctica dels treballs com a bens comuns).

 

·         En les dinàmiques socioecològiques del canvi d’època, rau la necessitat de fer compatible l’economia amb el futur del planeta. I el repte, per tant, de fer compatible el sosteniment de la vida quotidiana amb els canvis imprescindibles en l’esfera productiva. La RB pot ser un instrument de resolució d’aquesta nova eqüació en termes de garantia universal de rendes, construïnt seguretat econòmica en els sectors amb feines més vinculades a velles economies insostenibles. Més enllà, la RB podria esdevenir una eina transversal per dotar de caràcter inclusiu a les múltiples dimensions de la transició ecològica: blindar la protecció dels més vulnerables en contextos de transició energètica, de canvi en el paradigma de mobilitat, o d’impuls a l’agroecologia i la sobirania alimentària.  

El nou temps proporciona condions de possibilitat favorables per a la RB. Cal, però, explorar camins de transició cap al terreny de la pràctica. Considerem dues vies possibles i complementaris:

1. La construcció de la RB a partir de les polítiques de garantia de rendes realment existents, dissenyant dinàmiques de millora integral i de convergència, per anar acostant aquestes polítiques als trets definitoris de la RB. A casa nostra, aquest itinerari tindria un punt de partida configurat per la RGC i l’IMV. Es tracta de dues prestacions focalitzades amb problemes de cobertura (alt volum de ‘non-take up’), baixa intensitat de protecció i laberints burocràtics. Caldria doncs definir un full de ruta de canvis: ampliacions d’abast, simplificació d’accés, afebliment de condicionalitat, simultaneïtat amb ingressos laborals, durada no acotada a priori, increment de finançament. Un camí que permetria madurar processos sociopolítics i de sentit comú. I que hauria de preveure, en algun moment, el salt qualitatiu cap a la RB amb tot el que implica de canvi cultural i complexitat en la reestructuració del règim de benestar.

2. El segon mecanisme d’aproximació son els programes pilot en àmbits regionals i locals. La seva expansió ha estat considerable al llarg dels últims anys: Helsinki, Glasgow, Utrecht...; Ontario i la xarxa de ciutats per l’ingrés garantit (Nova York, Chicago, Stockton...); l’experiència de Namíbia. I la iniciativa BMincome a Barcelona, que va implantar, entre 2017 i 2019, una renda bàsica (Suport Municipal d’Inclusió) a 1.000 llars de 10 barris d’alta vulnerabilitat, en un programa de l’ajuntament amb suport de la UE.  Aquest conjunt de pilots han mostrat el funcionament eficaç de rendes universals i no condicionades; l’impactiu positiu sobre el benestar físic i emocional; i el nul desincentiu sobre l’ocupació. La dimensió de proximitat, a més, ha permès explorar la connexió de la RB amb la innovació social i l’enfortiment de vincles. Ha fet possible, en síntesi, articular més autonomia personal amb més densitat comunitària. Un nou i rellevant pas endavant ve de la mà del Pla Pilot de Renda Bàsica Universal, impulsat per la Generalitat de Catalunya, en procés de disseny avançat. En el pla català, 5.000 persones rebran la RB (2.500 escollides de manera aleatòria i 2.500 corresponents a la població de dos municipis), amb una durada de 2 anys, on les persones adultes rebran un pagament mensual de 800€ (300€ els menors). El programa permetrà aprofundir els elements d’avaluació, en la doble dimensió personal i comunitària.

Acabem tornant al principi. S’han aportat reflexions en defensa de la RB en l’actual context de canvi d’època, i s’han ‘situat’ en possibles camins d’avenç real. RB per garantir les bases materials de la vida i la llibertat, per lluitar de forma més humana i eficaç contra la pobresa, per enfortir autodeterminació i vincles. La pedra angular d’un nou contracte social orientat a fer possible tota la diversitat de projectes de vida, en igualtat de condicions i en comú.

La Renda Bàsica (RB), un ingrés públic incondicionat i per tothom, podria ser un avenç en el terreny dels drets socials al segle XXI,  equiparable al que va ser el sufragi universal, en el terreny dels drets polítics al segle XX. El camí no serà fàcil, però crec que val la pena defensar-lo i transitar-lo. La RB és dignitat contra la pobresa; i és llibertat contra la dominació. Culmina, d’alguna forma, el projecte civilitzador de l’estat de benestar. D’una banda, la RB desmercantilitza les condicions materials d’existència: les desplaça del mercat laboral remunerat, a l’espai dels drets socials. Pot semblar revolucionari, i ho és. Però no és una lògica aliena als drets que avui reconeixem. Connecta amb l’eix vertebrador de l’estat de benestar.  Hem desmercantilitzat la salut, l’educació i l’autonomia personal, ara cal fer-ho amb les bases materials d’una existència digna. D’altra banda, la RB vincula drets socials i llibertat individual. En la concepció republicana, la llibertat es defineix per absència de dominació. Quan es depèn d’un altre per viure, s’esdevé vulnerable a la dominació d’aquest. Quan les condicions materials de vida es garanteixen com a dret de ciutadania, la llibertat personal esdevé real per tothom. Real sobretot per als col.lectius avui més vulnerables : les dones, les persones amb diversitat funcional, la gent jove, les persones migrades… Entre aquests sectors, la proposta de la RB obté sempre un suport molt alt. És percebuda com a factor clau d’empoderament. I amb raó.

La RB no és la panacea que permet superar totes les dimensions de la injustícia. No és, per exemple, l’antídot màgic contra el treball precari o les relacions patriarcals de gènere, ho sabem. Però sí és un cop de destral gairebé definitiu contra la pobresa, un instrument fort de redistribució, i una palanca de llibertat per als més febles. No és poca cosa. En el camí de fer-la tangible caldrà superar marcs culturals, articular majories sociopolítiques de suport, i dissenyar els models fiscals que permetin finançar-la. Un triple repte apassionant. Un repte que em fa defensar la RB amb totes les dosis de gosadia necessàries, però també de reconeixement de dificultats. Que em fa defensar-la des del mateix convenciment en els valors i les lluites que han fet possible l’estat de benestar, però conscient també que el canvi d’època ens porta a una societat molt diferent. Una defensa, d’altra banda, ubicada en un terreny de valors on la igualtat només té sentit des de l’autodeterminació personal; on la individualització és la base per reconstruir una nova ètica col.lectiva, teixida per relacions de solidaritat i fraternitat.

Aquesta setmana, en el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona”, vam tenir una molt interessant trobada amb un conjunt de persones vinculades a entitats que treballen per la inclusió social a la nostra ciutat. Va ser un diàleg reflexiu, on vam poder mirar més enllà de les urgències de cada dia, però amb moltes idees nascudes de l’experiència. Un diàleg estratègic i vivencial alhora. No voldria fer ara cap síntesi de continguts. Només traçar cinc pinzellades subjectives, que recullen algunes de les reflexions i propostes suggerides.

1) Hem de ser més atrevits, no deixar-nos atemorir ni acomplexar per una crisi creada pels poderosos i les seves receptes neoliberals. Cal transitar del reconeixement dels drets socials i els exercicis de retòrica política, cap als drets socials plenament garantits i la praxi de polítiques públiques arrelades en valors. No volem un nou cicle de creixement excloent i insostenible, amb polítiques socials i ambientals correctores. Volem una economia inclusiva i ecològica, superadora del capitalisme.

2) Els serveis socials han de ser transformadors: no poden ser ni reproductors de les desigualtats ni perpetuadors de les dependències. No poden quedar capturats ni per la lògica del mercat, ni per cap corporativisme tècnic o sindical. El seu caràcter emancipador passa per l’empoderament (la transferència de poder) a les persones, la redistribució universal d’oportunitats vitals, la valoració de la diversitat humana, l’enfortiment de marcs comunitaris de suport i afecte, i la construcció de vincles socials de fraternitat.

3) Contra la pobresa, cal avançar amb fermesa cap a la renda bàsica de ciutadania. Cap a la desmercantilització del nostre dret a l’existència. Hem de tractar i valorar les persones com a unitats de dignitat i no com a unitats de producció. Al costat d’això, cal lluitar contra l’atur, enfortir l’ocupació de qualitat i la contractació pública socialment responsable com a instruments d’inclusió social i relacional.

4) Les polítiques socials han de ser espais d’avenç cap a la feminització de la ciutat. Cap a una quotidianitat de dones i homes de totes les edats que comparteixen els seus temps de vida. Temps socialment reorganitzats, al servei de la paritat i del benestar emocional. La ciutat inclusiva són serveis, treballs i equipaments, sí. Però sobretot són espais i temps: entorns i ritmes sostenibles de quotidianitat on fer possible tots els projectes de vida.

5) Les polítiques d’inclusió social s’han d’articular des del treball en xarxa. Des de la configuració d’una esfera pública pluralista i no monopolitzada, formada per actors institucionals, socials i comunitaris que actuen des de la interdependència de recursos i coneixements. Sense lògiques jeràrquiques. Les xarxes s’han de vertebrar des de la proximitat, els barris i la quotidianitat. Que no atrapin, que donin llibertat! Cal prioritzar l’assignació de recursos a les persones, per tal que aquestes s’insereixin de forma lliure i responsable en els entramats de suport.

Són reflexions que impliquen reptes apassionants. Reptes pels que tenim moltes ganes de seguir lluitant. Amb energia. No estem fatigats, malgrat l’esgotament que provoquen alguns Consellers que fan polítiques de dretes (i venen fum de dretes). No estem fatigats; necessitem que ICV-EUiA creixi, perquè en el futur, a Barcelona i a Catalunya, hi hagi més polítiques d’esquerres i ecologistes, més política emancipatòria i quotidiana.