Arrelament i residència contra discriminació

Els ajuntaments de Salt i de l’Hospitalet han aprovat mocions demanant al govern de l’estat que el reglament d’estrangeria reguli la denegació de l’arrelament social a les persones d’origen estranger que hagin comès infraccions recollides a les ordenances municipals de civisme. PSC, CiU, PP i ERC hi han donat suport. ICV-EUiA hem votat en contra. Celebro la coherència i els arguments aportats pels grups municipals d’ICV-EUiA. Em genera una forta inquietud, tanmateix, l’aprovació de les mocions.

La convivència en una mateixa comunitat, a partir d’un marc compartit de ciutadania, de persones que som i ens reconeixem diferents, és el valor fonamental de qualsevol projecte de futur. És per això que alimentar o entrar en dinàmiques fragilitzadores de la convivència em sembla especialment perillós i poc responsable.

L’arrelament social és la via que preveu l’actual llei d’estrangeria per tal de regularitzar, a partir de determinats elements de prova efectiva d’aquest arrelament, a les persones immigrants d’origen extracomunitari que es troben en situació irregular. És un mecanisme rellevant que, fent possible l’accés a la residència, enforteix els processos d’inclusió social i relacional d’aquelles persones nouvingudes arrelades a la seva comunitat. És per tant una palanca que enforteix la convivència i que està funcionant de manera positiva. Caldria potenciar-la. Les mocions aprovades, en canvi, la volen redefinir en sentit restrictiu. Crec que hi ha alguns arguments potents per oposar-s’hi.

En primer lloc, el principi d’igualtat de drets i responsabilitats, que és un factor fonamental de convivència, queda trencat. Les infraccions a les normes municipals tenen un règim de sancions que s’aplica per igual a qualsevol persona amb independència del seu origen (i de qualsevol altre circumstància). Generar una sanció –o simplement una conseqüència- addicional segons el lloc de naixement d’una persona vulnera el criteri d’igualtat.

En segon lloc, enceta un camí que se sap on comença però no on acaba; estem davant d’una lògica discriminatòria de caràcter obert. Si vinculem infraccions administratives a arrelament, per què no fer-ho a renovació padronal o de residència ?, o per què no estendre la lògica de l’accés condicionat a altres drets o prestacions socials ? El potencial de trencaments del principi d’igualtat es fa gairebé il•limitat. De fet, el portaveu del PP a l’Hospitalet ja ha explicitat que no en tenen prou, que demanaran “anar més enllà”.

I aquí ve el tercer argument: quan en matèria de convivència (i en qualsevol altre àmbit) se situa el debat i les propostes en el terreny de la dreta -en la seva agenda i en les seves concepcions- sempre s’acaba alimentant políticament i electoralment la dreta. La millor manera de confrontar els discursos de la xenofòbia és enfortint les polítiques d’igualtat. És fent que les pràctiques de convivència intercultural siguin una realitat, barri a barri, des de lògiques quotidianes de no-discriminació i inclusió.

Gestionar la diversitat i construir la convivència des de la interacció positiva no és fàcil. Però és bàsic. I ho estem aconseguint amb el treball tenaç, callat i diari per part de les comunitats, les xarxes d’acollida, els educadors/es, les escoles… No ho malmetem des del populisme, o l’oportunisme de curta volada. Voldria pensar que el PSC, CiU i ERC deixaran d’abonar l’agenda, la lletra i el ritme que marca el PP. En qualsevol cas, a ICV-EUiA no ens hi trobaran mai en aquesta dinàmica. Des de valors d’igualtat plena de drets i responsabilitats, de ciutadania inclusiva i de respecte mutu, seguirem a peu de carrer i de responsabilitat institucional treballant per ciutats de convivència intercultural; sense cap concessió al relat de la dreta, intentant impedir que ningú no posi en risc el futur de barris i ciutats acollidores i cohesionades.

Estendré aquesta nit, al balcó, roba i estels. La lluna eixugarà els somnis...

                                                                (l'illa roja)

Parlen les dones/ la seva poesia/ tendra i forta./ Ben pocs s'aturen/ a escoltar aquestes veus/ que, trasbalsades,/ un nou llenguatge diuen/ nascut al fons dels segles”.

Aquests versos són de la Montserrat Abelló, una extraordinària poeta de 92 anys (nascuda el 1918 a Tarragona). Montserrat Abelló és una referència humana, literària i feminista fonamental, que expressa amb la seva trajectòria vital i la seva obra tota la dignitat col.lectiva de les dones que van travessar el complicadíssim segle XX, de fit a fit. Abelló va ser professora d’institut públic durant la república. En acabar la guerra s'exilià, primer a França i després a Londres, on col•labora amb els grups d'estudiants que ajudaven els refugiats de tot Europa. Es trasllada després a Xile i torna a Barcelona el 1960. De llavors ençà, escriu i publica poemes, tradueix al català poetes anglosaxones, i dinamitza espais de literatura i poesia feminista. L’any 2008 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. Fou un acte de justícia inapel.lable. Sí, la poesia de la Montserrat Abelló és tendre i forta; d’un tendresa i una fortalesa vivencial, que ens parla fluixet, com per no molestar. Però que ens parla en un llenguatge nou, relatant la vida des d’un espai de quotidianitat carregat de compromís.

"A l'atzar agraeixo tres dons:/ haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"

Maria Mercè Marçal encapçala amb aquests versos el seu primer llibre de poemes. Són la Divisa que marcarà el seu itinerari cívic i poètic. Marçal neix el 1952 a Ivars d’Urgell, en una família camperola humil. Als anys 70, ja a Barcelona, participa en la creació dels mítics Llibres del Mall, forma part de la direcció del PSAN, i inicia una apassionant trajectòria poètica. Publica llibres imprescindibles com Bruixa de Dol (1979) o Sal Oberta (1982), on reflecteix l’experiència de la maternitat, amb el naixement de la seva filla Heura. Són poemaris on la seva mirada de dona vinculada a xarxes feministes obre perspectives inèdites, i impulsa la creació d’un llenguatge desbordant i riquíssim. Maria Mercè Marçal va morir el 1998, als 45 anys, a causa d’un càncer. Fa dotze anys ja que la trobem a faltar, i molt. Poc després de morir, en un llibre col.lectiu d’homenatge, Anna Montero, una altra extraordinària poeta, li escriu: “busque paraules per dir/ la teua absència/... busque paraules per dir-te i el temps/ calla... busque paraules per dir-te/ i creix el nom de la tristesa”...

Entre la Montserrat Abelló i la Maria Mercè Marçal -o l’Anna Montero- hi ha uns 35 anys de diferència. Més o menys els mateixos que separen aquestes de l’Àngels Gregori (1985), poeta valenciana que simbolitza molt bé el dinamisme i la qualitat d’un conjunt de joves autores que han pres el relleu de les mestres. Abelló, Marçal, Montero i Gregori vindrien a ser l’ordit a sobre del qual s’han teixit, al llarg de gairebé un segle, les vivències diàries de tantes dones que han decidit ancorar lluites i somnis a l’illa de la bellesa.

Com a petit homenatge a totes elles, us deixo aquests poemes.

(Montserrat Abelló)
Vora l'illa roja
com Ulisses navegaves
a l'espera d'un retorn impossible.

Ara l'illa ja no hi és.
És un istme que
s'endinsa en el mar.

I del teu somni vençut
sols en quedem
tu i jo a la deriva

(Maria Mercè Marçal)
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

(Anna Montero)
busque paraules per dir
la teua absència,
aquest estiu que un vent sense nom crema.

busque paraules per dir el teu cos,
cristalls de llum
al fons d´una argila sense final.

busque paraules i et dic infinita,
infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
i en llum que la nit amaga.

busque paraules per dir-te i el temps
calla i és el buit del teu pas
murmuri o penombra.

busque paraules i et dic flama i terra,
vent i lluna, dic aire i amor dic.
i dic l´aigua antiga del teu somriure.
 busque paraules per dir-te
i creix el nom de la tristesa
al llindar d´una tardor
que estranyament apunta.

(Àngels Gregori)
Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les camarrojes i l’aspror dels llicsons.
Al poble es van quedar
les pel•lícules italianes,
la meua urgència per anar creixent,
que sempre he viscut així,
en un estat permanent d’urgència.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat.
I es van quedar els horts on anàvem
a l’eixir de l’Institut, que ara el tombaran.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare.
I van reparcel•lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar.
Al poble es va quedar la il•lusió,
la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar,
encara ara, per veure’m el poble
amb la distància justa que em pertoca,
la d’estar ací sense poder deixar d’estar allà.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig i vinc
i torne i revinc i retorne
entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important:
és saber que sempre puc tornar a Oliva .

I ara les municipals... amb més lluita i esperança

La veritat és que esperava amb ganes aquest cap de setmana llarg per descansar una mica, després d’uns dies intensos on hem combinat la feina de cada dia a l’Ajuntament amb els actes de campanya electoral, primer; i amb les reunions d’anàlisi i valoració dels resultats, després. Sí, ens hem pogut escapar. Escric aquestes ratlles al Port de la Selva, sentint la remor d’un vent de ponent intens, una tarda de diumenge emmarcada per un cel de tons blancs i lil.les, i pels perfils suaus de l’Albera amb un Puigneulós enfarinat. Un espai de trencament amb la quotidianitat urbana, ideal per recuperar energies i tornar dimarts a la feina amb força per afrontar un nou període que serà apassionant: els mesos que ens portaran a les eleccions municipals del 22 de maig.

CiU ha guanyat i tornarà a governar, després de set anys de governs catalanistes i d’esquerres. La relació de forces, en l’eix socioeconòmic, és més favorable que mai a les dretes. CiU tindrà 62 diputats i diputades al Parlament per recolzar el desplegament d’una proposta de govern inscrita en els corrents neoliberals avui predominants a tants països europeus. El PP ha crescut fins a 18 representants disputant l’agenda i els continguts a les propostes populistes i xenòfobes. Una àmplia majoria de dretes que probablement s’estrenaran amb l’obscenitat de transferir milions d’euros als rics, amb la supressió de l’impost de successions, en perjudici de les polítiques socials de suport als col.lectius més vulnerables. Però malauradament, les polítiques de dretes no han estat patrimoni de les dretes polítiques: el PSC ha avalat el gir cap els mercats i els poderosos del govern Zapatero, fet que ha provocat una combinació d’indignació i desconcert dels molts dels seus votants, traduït en un fluixíssim resultat electoral. En l’eix nacional, la suma dels 82 diputats/es de CiU, ICV-EUiA i ERC hauria de servir per construir un full de ruta compartit del catalanisme que vol superar l’actual situació de conflicte amb l’estat, en l’horitzó d’un nou marc polític reconeixedor de la plurinacionalitat i de l’exercici del dret a decidir.

Els resultats d’ICV-EUiA han estat dignes. Crec que hi ha dos factors principals que ho expliquen: la coherència amb la trajectòria recent, reconeguda en pràctiques i propostes d’esquerres, ecologistes i catalanistes; i una manera de fer política projectada en un model de campanya i un candidat honest, propositiu i creïble, lluny de tota frivolitat i de tot màrqueting buit de continguts. Al costat d’això, és veritat que ICV-EUiA no ha aconseguit acollir bona part del malestar col.lectiu provocat per les retallades socials, ni tampoc el derivat de la retallada de l’Estatut. I és aquí on apareixen els grans reptes de futur: eixamplar bases i complicitats amb els moviments socials per tal de situar l’esquerra verda com a referent de la lluita i l’esperança per un futur més just i sostenible; i perfilar amb més nitidesa ICV-EUiA com a instrument de confrontació amb el centralisme i d’avenç cap a l’estat propi (independent o federat). Tot vertebrat per una nova gramàtica política, alternativa als codis de l’establishment, i molt propera a les formes de viure de la gent senzilla.

I ara el repte de les municipals. Arreu ICV-EUiA ha de ser percebuda com l’esquerra de la proximitat i la vida quotidiana, amb capacitat de construir confiança a l’entorn de la defensa de ciutats i pobles solidaris i ecològics. A Barcelona estem treballant de valent. Hem tingut el 28-N uns resultats que configuren un bon punt de partida: 64.000 vots (8.000 més que les últimes municipals), amb 6 districtes per sobre del 10% i 43 barris per damunt del 9%. Hem de seguir treballant per activar la participació als barris populars: entre Sarrià i Ciutat Vella hi ha a l’entorn de 25 punts de diferència de participació. Les classes benestants saben que votar les dretes (CiU i PP) és una forma útil de defensar els seus interessos. Cal fer una ICV-EUiA atractiva per les classes populars, la gent jove, les persones més castigades per la crisi, els sectors més creatius i dinàmics, com a instrument útil de defensa d’ideals i aspiracions de millora col.lectiva. Estem compromesos amb la transformació ecològica i social de Barcelona, a fons, sense cap mena de tacticisme. Hem garantit polítiques justes i solidàries contra la crisi a la ciutat: acord amb els sindicats per l’ocupació de qualitat; ampliació dels drets socials; convivència intercultural. Hem dit no cada vegada que el PSC ha girat cap a la dreta (i ha estat acollit per CiU amb els braços oberts). Ara cal convertir el compromís i la coherència en rebel.lia i creativitat. En lluita i esperança per una Barcelona que volem diferent i millor, més humana i habitable. El projecte de la ciutat inclusiva i ecològica passa per plantar cara a la lògica global de les retallades socials. I per propostes locals innovadores en defensa de l’educació pública, dels serveis de proximitat, de l’urbanisme ecològic, de la mobilitat sostenible, de la implicació directa de les persones i el teixit social en la política municipal…

La batalla dels valors, de les actituds i de les propostes està oberta. ICV-EUiA tenim moltes ganes ganes de lliurar-la. Barcelona ha de donar el millor d’ella mateixa per superar l’etapa actual i obrir-ne una altra més enllà del desànim i dels poderosos: plena de confiança amb la força de la gent progressista que reclama noves idees i noves maneres de fer. Estic segur que ICV-EUiA farà créixer veus i sentiments inconformistes i amb voluntat d’escriure el futur des de cada carrer i cada plaça. I alhora, aquestes veus i sentiments faran créixer ICV-EUiA.