Aquests darreres setmanes de juliol, el govern municipal ha continuat adoptant i explicant un conjunt de decisions que responen als compromisos adquirits amb la ciutadania. Mesures que segueixen dibuixant camins per a fer de Barcelona la ciutat referent de participació i justícia social que desitgem. És molt important, per exemple, que, més enllà de la necessària i valenta moratòria de llicències, s’hagi iniciat el procés de creació del Consell de Ciutat i Turisme, per tal de dotar Barcelona d’un marc pluralista i democràtic de redefinició del model turístic. Ho és també que s’hagi aconseguit aturar el desallotjament del bloc de La Bordeta, o que s’hagi denegat el permís per la pista de gel a la plaça Catalunya. En ambdós casos s’ha fet prevaldre el bé comú: el dret a l’habitatge i a l’espai públic. La memòria democràtica i la laïcitat també avancen: quan s’impedeix realitzar un acte franquista, quan es revisa una iconografia monàrquica anacrònica, o quan es resituen els actes religiosos de la Mercè fora del programa ciutadà i sense presència del govern.

Hi ha, però, dos fets especialment rellevants. D’una banda l’elaboració i debat en ple extraordinari d’una mesura de govern “d’accions urgents de lluita contra la pobresa”; d’altra banda la constitució dels nous plenaris de Districte, en clau d’obertura a la ciutadania. Són expressió emblemàtica i tangible de les màximes prioritats: noves polítiques de rescat ciutadà, i noves maneres de fer política. L’acció contra la pobresa es desplega en dotze dimensions concretes, totes aquelles que connecten amb factors de vulnerabilitat social: des de la inclusió laboral i habitacional, fins a la progressivitat fiscal, passant per la garantia de renda o la seguretat alimentària i energètica. No és un catàleg de mesures assistencials i estrictament paliatives. És una resposta potent arrelada en valors de dignitat, autonomia personal i empoderament; és una resposta connectada a la perspectiva de reconstrucció dels drets socials, de superació de totes les desigualtats. En l’altre vessant, la constitució dels nous Districtes havia d’obrir el camí cap a l’enfortiment de la política participativa i descentralitzada. Vaig ser-hi a Nou Barris. El canvi era substancial. Una sessió oberta, a la plaça, a vessar de gent. Amb presència del veïnat i del teixit ciutadà que fa de Nou Barris un districte exemplar, on batega la intel.ligència col.lectiva, la xarxa quotidiana de compromisos per millorar la vida i els vincles de comunitat. Hi havia esperança i ganes de seguir treballant. Des de noves polítiques de proximitat forjadores de ciutadania activa; des de pràctiques ciutadanes generadores de nova política. Des del diàleg creatiu i les complicitats entre el govern del districte i els actors veïnals.

Sí, tot això s’haurà d’anar desplegant i concretant. Però és clau assentar les bases i començar a enfilar l’agulla, sense dilacions. Ha estat un tempsapassionant, i caldrà recuperar energies aquest mes d’Agost. Setembre s’anuncia intens. A Barcelona, per avançar en la construcció del bé comú; i a Catalunya, per demostrar que “Sí que es pot”, que també serà possible generar un horitzó de canvi profund, de plena sobirania social i nacional.

(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la primera part de la intervenció. El resum de la segona el trobareu al post següent).

La crisi ha generat a Barcelona impactes socials molt intensos. Des del 2008 la renda per càpita cau un 7% de mitjana. L’atur s’enfila de les 45.000 a més de 100.000 persones i la pobresa repunta per sobre del 20%, 300.000 persones a la ciutat. La crisi dispara l’atur i la pobresa, sí; però són les polítiques injustes les que disparen les desigualtats i l’exclusió. A Barcelona emergeix una doble fractura social i territorial. I apareixen, d’altra banda, situacions d’exclusió en forma de veritables agressions a la dignitat humana.

Aturem-nos breument en la Barcelona de la doble fractura. En 5 anys la desigualtat entre el 10% més ric i el més pobre ha passat de 2.5 a 3.5. Aquesta polarització de rendes es projecta, de forma ampliada, en més segregació urbana: la desigualtat entre els 5 barris més rics i els 5 més pobres passa de 3 a 4.5; i entre Pedralbes i Ciutat Meridiana (en els dos extrems) de 3.5 a gairebé 7. Barris populars com la Trinitat Nova, La Verneda o el Carmel perden entre 13 i 19 punts de renda; alhora, els 5 barris més rics en guanyen 17. Al Besòs la renda per càpita ha caigut d’11.000 a 9.000€; mentrestant a la Dreta de l’Eixample ha crescut de 24.000 a 28.000. A Barcelona s’ha donat una dinàmica d’empobriment de les capes populars, de la qual n’ha quedat exclòs el segment més benestant, que ha aprofitat la crisi per seguir acumulant renda; i s’ha donat, encara amb més força, un procés de guetització urbana del luxe, enfront els barris compartits per capes mitjanes i treballadores.   

Aquesta doble fractura s’expressa també clarament en els àmbits laboral, educatiu i de salut. El diferencial d’esperança de vida entre el Raval i Les Corts es dispara per sobre dels 7 anys. L’atur a Roquetes, la Pau o la Marina multiplica per tres el de Sarrià i per dos el de l’Eixample. Les retallades educatives linials tenen impactes desiguals: avui sabem que una plaça d’escola bressol pública multiplica per 6 la probabilitat de fer batxillerat d’un jove del Bon Pastor respecte d’un jove de la Bonanova o Sant Gervasi. Dels 10 barris amb més atur, 7 estan entre els que tenen més població sense estudis. L’ampliació de les àrees educatives de proximitat i el nou barem d’accés escolar que discrimina la població nouvinguda generen el doble efecte de fugida voluntària de capes benestants i forçada de famílies vulnerables cap a escoles-refugi separades i no compartides: és a dir, més segregació educativa.

La Barcelona de les desigualtats és també la que vulnera la dignitat humana. S’han rescatat bancs i s’han desnonat persones; s’ha precaritzat el treball i per tant la vida; s’han privatitzat bens comuns; s’ha desmantellat la renda mínima i la sanitat universal. Avui a Barcelona hi ha ordres de desnonaments a diari, més de 130 de llars en risc d’exclusió en el que va d’any; pobresa laboral, fins i tot teballadors sense sostre; 45.000 persones en atur de llarga durada, sobretot dones; joves forçats a triar entre precarietat o l’exili laboral forçat. Avui a Barcelona, el 29% dels infants viuen en la pobresa i 2.900 en risc de malnutrició; 2 de cada 3 dones grans tenen pensions de menys de 600€. Avui a Barcelona hi ha 80.000 llars que passen fred i 30.000 talls d’aigua per no poder-la pagar; hi ha 5.000 famílies en pobresa severa i amb la renda mínima denegada. No són només retallades són les moltes cares quotidianes d’una immoralitat. El que va començar amb retallades socials ha acabat amb agressions a la dignitat de les persones.

En aquest context, podem traslladar a l’àmbit municipal una reflexió: si la ciutat s’ha forjat històricament com un espai de drets compartits, com un àmbit comú de relacions entre persones diferents, com una proposta d’humanisme quotidià… si això és així, quanta desigualtat i exclusió pot suportar la ciutat ?; és la Barcelona trencada compatible amb l’execici del dret a la ciutat ? Crec que no, que la Barcelona trencada xoca amb el dret a la ciutat; col.lisiona amb la ciutat democràtica, amb un projecte de comunitat i dignitat. Sense espais comuns, amb geografies segregades de riquesa i patiment, la ciutat deixa de ser-ho, “canvia de nom” com deia l’emblemàtic llibre de Paco Candel. Barcelona no suporta més desigualtat. O construïm la Barcelona comuna o la ciutat democràtica deixa de ser possible.

Ara i aquí, les polítiques del govern de CiU combaten o consoliden la Barcelona trencada ?. Crec que de l’acció de govern de Xavier Trias van emergint tres eixos definitoris. 1) prioritats injustes que amplien la fractura entre col.lectius i barris; 2) privatitzacions que posen Barcelona en venda; 3) un model que situa la bombolla turística i el capital financer en el centre de l’economia urbana.

Primer eix. CiU ha optat per una forta retallada en els equipaments de l’estat de benestar local: en el patrimoni col.lectiu de la gent dels barris populars. Una retallada d’inversió del 61% respecte el mandat anterior, de 300 a només 120 milions. Tisorada molt dura en equipaments que són garantia d’inclusió:  centres de serveis socials, escoles bressol, centres de formació professional i d’adults, casals de joves, centres d’infància en risc. Polítiques especialment injustes en l’àmbit educatiu: ni una sola plaça pública nova, quan 5.600 infants han quedat fora del 0-3 i centenars de famílies no han pogut accedir a escoles de proximitat; 3.000 alumnes més i 600 mestres menys; 2/3 parts de les escoles públiques dels barris vulnerables sense 6ª hora; i un increment de ràtios a les aules que fa molt difícil mantenir l’atenció a la diversitat. Trias ha anat a Davos i a Miami però no sap que passa a les escoles públiques dels barris. El dret a la ciutat ens el juguem a l’escola Perú de La Bordeta, al Miquel Tarradell del Raval o a la Bernat de Boïl del Bon Pastor. L’alcalde, en canvi, el situa al Pg de Gràcia o a la part alta de la Diagonal. Com és possible que la inversió per càpita a Nou Barris sigui la mateixa que a l’Eixample, amb 56 punts de distància de renda ? Com s’explica que el govern destini 40 milions d’inversió a les avingudes del luxe, i retalli alhora la rehabilitació d’habitatges de 25 a 8 milions, o abandoni els programes de millora dels barris ? Trias transfereix 20 milions al lobby comercial de la Diagonal, per ampliar voreres i fer lluïr aparadors i terrasses; ara bé, l’al.luminosi a Trinitat Nova o la remodelació de La Clota sembla que poden esperar.   

L’Ajuntament ha renunciat també a polítiques de rescat de la dignitat. Els desnonaments són una sagnia quotidiana a molts barris. Trias va demanar-ne la fi als bancs amb els que treballa l’Ajuntament. La resposta dels bancs arriba directament als barris en forma de més desnonaments. En 3 anys l’Ajuntament només ha aconseguit la cessió de 9 pisos buits dels bancs, i en el mateix període els ajuts al lloguer s’han retallat a la ciutat de 24.000 a poc més de 8.000. El Prat, l’Hospitalet o Santa Coloma destinen entre 3 i 4 vegades més recursos a lluitar contra la pobresa energètica que Barcelona. La cobertura de les beques menjador ha caigut 10 punts, del 35 al 25% de cobertura dels infants en situació de pobresa a la nostra ciutat. Són renúncies injustes que també amplien fractures.

I que ningú pensi que no hi ha recursos. L’Ajuntament ha fet més de 180 milions de superàvit en els últims 2 anys, xifra que visualitza una política pressupostària insensible i dogmàtica. Un govern austericida que complau les agències de rating, mentre renuncia a combatre la ciutat trencada. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric amb una ciutadania tan empobrida.   

Segon eix. Privatitzacions que posen Barcelona en venda. El govern municipal ha impulsat un gir discursiu: del model a la marca. Els models de ciutat es fonamenten en valors, la marca Barcelona en l’obtenció de plusvàlues. La Barcelona espai de ciutadania va sent substituïda per la ciutat com a plataforma d’aterratge del negoci privat. Pas a pas, és una lògica que avança per mitjà de pràctiques concretes, amparades per un nou relat que intenta dotar-les de sentit. Decisions i pràctiques que van mercantilitzant la ciutat. Avança la frontera d’allò que es pot comprar amb diners: espais, serveis, patrimoni, equipaments. Si l’oportunitat de negoci es produeix en el camp de les noves tecnologies urbanes, llavors li diuen smart city. Barcelona esdevé marca; l’Ajuntament pren decisions perquè la marca generi beneficis privats. La seva distribució equitativa no sembla estar a l’agenda. La lluita contra la fractura digital tampoc no forma part de l’imaginari smart. L’espiral avança i va colonitzant diferents dimensions de la realitat urbana. Alguns exemples.

Es privatitza l’espai: l’ordenança de terrasses mercantilitza voreres i places, tira per terra 30 anys de lluita per l’accessibilitat universal; la Marina de Luxe privatitza el Port Vell en clau elitista i el situa com a punta de llança del negoci immobiliari a la Barceloneta; al veïnat d’Horta se li expropien els usos comunitaris de la Plaça Botticelli, per fer-hi un pàrquing privat al servei d’una nova superfície comercial. Es privatitzen serveis: s’atorga el cicle integral de l’aigua a Agbar i després s’apugen els preus per blindar-li els beneficis; el govern es ven els aparcaments públics més rendibles i renuncia a un instrument clau de política de mobilitat; el servei públic de bicicletes ha canviat de nom, es diu ara Vodafone-Bicing en una operació de colonització privada d’un servei fins ara inèdita. Es privatitza també el patrimoni: el Pla d’Usos de Ciutat Vella obre bona part del patrimoni protegit al negoci hoteler; els recintes de Sant Pau i del castell de Montjuïc han deixat de ser espai públic, ara l’accés té preu; fins i tot, s’han venut un patrimoni simbòlic, immaterial: les paraules que nomenen els llocs de la nostra memòria i la nostra quotidianitat: els noms de les estacions del Metro, com a Madrid. Abans el model Barcelona era molt diferent al de Madrid. Ara les marques s’hi assemblen; es produeix una convergència urbana neoliberal: el negoci banalitza i uniformitza les ciutats. Finalment, es privatitzen equipaments. Des de la gestió de les noves escoles bressol, fracturant la xarxa municipal, fins al Casal Infantil El Drac a La Verneda-La Pau, des de sempre gestionat per una entitat social i avui en mans d’una multinacional.  

En un projecte públic, de ciutadania urbana, no hauria de tenir cabuda la mercantilització dels bens comuns. Els diners no haurien de poder tancar el MNAC per una festa de luxe i banalitat; ni la Plaça Catalunya per posar-hi una pista de gel; ni el Port Vell per omplir-lo de megaiots. Posats a tancar, la ciutat comuna té deures per fer: tancar el CIE de la Zona Franca, la Caserna del Bruc, la Comisaria de Via Laietana o el Casal Tramuntana. Però no, això no forma part de l’imaginari de la marca.   

Tercer eix. El model econòmic urbà. El govern de Xavier Trias està optant per impulsar un model més connectat al monocultiu turístic que a la diversitat productiva; més vinculat al capital financer que a l’economia cooperativa; amb més precarietat que ocupació de qualitat; poc ecològic i obert a grans projectes ambientalment agressius. Un primer apunt que em sembla clau. Xavier Trias renuncia a situar la lluita contra l’atur com a prioritat política. Afirma que el suport a l’emprenedoria individual i al teixit empresarial generarà creixement i ocupació. Concepció no només neoliberal, sinó desmentida sempre pels fets. Per combatre l’atur cal situar en el centre de l’estratègia polítiques actives d’ocupació potents i arrelades al territori. El govern municipal, en canvi, abandona el programa Treball als Barris i desmantella la dimensió ocupacional de Barcelona Activa. En la fase de més atur retalla un 30% les polítiques públiques i 8.000 persones aturades deixen de ser ateses en programes d’inserció laboral. 

El relat del govern situa el turisme en el centre de l’agenda econòmica local. Un turisme sense límits i reticent a la regulació pública. Un entramat de monopoli hoteler en el disseny del model, i de neoliberalisme urbà en l’abordatge dels seus impactes sobre els barris. En clau econòmica i laboral, sembla cavalcar sobre una dinàmica de bombolla que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi. D’altra banda, el sector va ocupar l’any passat 19.400 persones menys que el 2012, i amb una precarietat galopant que contribueix a l’increment de les desigualtats. En clau veïnal i ciutadana, el turisme genera avui a molts barris problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals, problemes amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència, i dinàmiques de substitució del comerç urbà que cohesiona els barris, per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat. En síntesi, un model que parctematitza les trames urbanes, concentra els seus beneficis, i dispersa costos i precarietat.

Al costat del turisme, el govern municipal ha mostrat sintonia amb una dinàmica de grans operacions econòmiques en el territori contràries a un model sostenible. Xavier Trias ha hagut d’ajornar la candidatura als Jocs d’Hivern. Un projecte no abandonat que seguirem confrontant. El govern municipal va obrir la porta a la derrotada Eurovegas des de la mateixa lògica on avui situa el seu acord amb Barcelona World, o el regal de 16 milions del pressupost municipal a la Fórmula-1. D’altra banda, el govern municipal no ha dubtat tampoc a avalar o directament impulsar operacions que situen el capital financer com a motor de sectors i espais estratègics de l’economia urbana. Fons d’inversió que alimenten la bombolla turística amb la petensió de convertir la Torre AGBAR o el Deutsche Bank en hotels de luxe. Fons d’inversió que entren al Port de Barcelona per atraure iots de luxe amb banderes de paradisos fiscals, amb un possible rastre de blanqueig de diners. 

M’he referit a polítiques que alimenten dinàmiques de fractura social, privatització urbana i bombolla econòmica. Aquestes polítiques no haguessin estat possibles des d’una pràctica de democràcia participativa. La participació és la millor garantia per fixar el govern de la ciutat a l’interès col.lectiu.  En canvi, les polítiques de l’1%, de la ciutat trencada, demanden opacitat en les formes de governar. Només així són possibles. Ciutat neoliberal i buidatge democràtic van de la mà. Xavier Trias governa d’esquenes a la ciutadania: tanca la porta a la Plataforma 0-3 per poder privatitzar la gestió de les bressol; i a la Federació d’Entitats de Sant Andreu l’Harmonia per poder privatitzar la gestió del Casal de Barri; no convoca els Consells de Barri per poder suprimir línies de bus; ni als Consells de Salut per poder tancar serveis d’urgències. D’altra banda, Xavier Trias governa segrestat per interessos privats: no frena el drama humà dels desnonaments per no enfrontar-se als bancs; obre la porta al pelotazo de La Maquinista i reforma el Passeig de Gràcia al servei dels lobbies comercial i hoteler. Privatitzen el govern per privatitzar la ciutat.    

Fa uns anys, Warren Buffett deia:  “There’s class warfare, all right; but it’s my class, the rich class, that’s making war...and we’re winning.” … “I l’estem guanyant”. Així, sense complexos, s’expressava el magnat nordamericà. És veritat que els poderosos han aguditzat la batalla contra la ciutadania, en un exercici de desmuntatge sistemàtic de conquestes socials. I és evident que els impactes són duríssims per a les classes i els barris populars. Però a Barcelona –com a tants altres llocs- hi ha molta gent senzilla a molts barris que està disputant la batalla, amb rebel.lia i creativitat. Més enllà de la indignació i la resistència. Des de pràctiques carregades de valors emancipatoris. La ciutat rebel orientada a l’acció; la dissidència entesa com construcció d’alternatives.

Potser les dues decisions més inhumanes adoptades pels governs del PP i CiU aquests últims anys hagin estat l’exclusió sanitària de milers de persones vulnerables (PP), i la retirada de la renda mínima a milers de famílies en situació de pobresa severa (CiU). Ambdues han estat socialment devastadores. No han quedat sense resposta. Les mobilitzacions pel dret universal a la salut o per la renda garantida de ciutadania en són bona mostra. Hi ha però un altre tipus de resposta, menys convencional, més compromesa, que s’obre també pas: l’entramat d’iniciatives que prenen el barri i la quotidianitat com a marc d’acció, que forgen alternatives concretes, i que ho fan des de la dissidència. No és la gramàtica de la simple protesta indignada; molt menys de l’acció social “end-of-pipe”, acrítica amb els factors que generen la injustícia. Es tracta de construir desobeint; de solucionar problemes en clau comunitària plantant cara a la indecència. Dos exemples.

Els Grups d’acompanyament contra l’exclusió sanitària. Es tracta de grups veïnals, autoorganitzats en l’àmbit dels barris, que treballen de forma conjunta amb el teixit comunitari i amb els professionals de la sanitat pública disposats a trobar tots els mecanismes per desobeir una normativa injusta. L’objectiu és ben clar: superar, per la via dels fets i la dissidència, des de dinàmiques i complicitats de base, qualsevol situació d’exclusió sanitària i, en conseqüència, garantir l’atenció efectiva a totes les persones. Els grups d’acompanyament van teixint la seva xarxa a Barcelona. De la mà de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASU_CAT). S’han realitzat ja dues trobades de coordinació i el proper diumenge 23 està convocat un Taller Jurídic sobre Exclusió Sanitària amb l’objectiu de difondre i enfortir les experiències i els Grups.

El Menjador Comunitari Gregal al barri del Besòs. Al Besòs, com a molts altres barris de Barcelona, hi ha gent amb dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques. Persones sense feina i excloses de les prestacions socials; persones que no poden, alhora, pagar el lloguer, fer front a l’encariment de l’aigua, la llum i el transport, i accedir a una alimentació digne. Enfront aquesta realitat, la gent lluitadora de la Cooperativa Gregal va posar en marxa l’any passat un menjador social al barri, que ha activat una dinàmica de captació comunitària d’aliments (entre el veïnat i el comerç), i que proporciona menús cuinats, tres cops a la setmana, a veïnes i veïns del barri en situació complicada. Més de 90 menús cada dia d’obertura.

 

Els grups d’acompanyament contra l’exclusió sanitària, i el menjador social de la Cooperativa Gregal són dues pràctiques exemplars, dues alternatives comunitàries contra la indecència neoliberal. Iniciatives que planten cara als problemes de forma efectiva, i ben encorades en valors de transformació. El contrapunt de dignitat a un govern municipal que està dedicant avui 30 milions d’euros a reformar el Passeig de Gràcia i la part alta de la Diagonal, al dictat d’hotelers i comerciants de luxe. És immoral. Cal plantar cara també políticament. Cal, des de la força de la Barcelona solidària dels barris, articular una àmplia confluència ciutadana, social i política que li disputi la majoria municipal a la dreta. Per posar els recursos públics al servei de la dignitat de totes i tots. Abans que ho destrossin tot. No podem esperar més.

Article publicat a El País (21 Desembre 2013)

Barcelona se halla inmersa en una situación insólita, inédita: gobernada por un alcalde en franca minoría, sin apoyo social ni político suficiente y que, sin embargo, ha renunciado a recabar dichos apoyos y se acomoda abiertamente en su precariedad, aferrado a una agenda de gobierno al servicio de intereses privados minoritarios. La Barcelona del 1% tiene en el ejecutivo de Trias su mejor garante. Trias gesticula prometiendo un diálogo y una voluntad de consenso que se han demostrado inexistentes, y que se materializan sólo para sellar acuerdos con su media naranja ideológica, el PP. Repetidamente,  las dos caras de la derecha han cerrado filas sin complejos para privatizar servicios, sacralizar una austeridad injusta o hundir la inversión social en los barrios, en beneficio de gastos tan poco prioritarios y tan clasistas como la reforma del Passeig de Gràcia, la parte alta de la Diagonal o la aportación millonaria al circuito de Montmeló.

Trias encabeza, en un contexto de acuciantes necesidades sociales y crecientes desigualdades territoriales, un gobierno insensible, inoperante, y obsesionado con la promoción a toda costa de una marca Barcelona anclada peligrosamente en el monocultivo de la burbuja turística y comercial.  Al servicio de este modelo, parece que todo vale: una marina para yates de lujo en el Port Vell, equipamientos públicos a disposición de las fiestas privadas de los magnates, el patrimonio arquitectónico de Ciutat Vella servido en bandeja a la voracidad hotelera, los nombres de las estaciones de metro subastadas al mejor postor,…

Enrocado en este orden de prioridades, Trias se aísla y recurre a una filigrana jurídica como la moción de confianza para hacer prosperar el presupuesto para 2014. Un mecanismo legal, pero que evidencia la baja calidad democrática del gobierno de CiU, a quien parece no importarle gobernar con unas cuentas que habrán sido rechazadas por nueve de los diez distritos de la ciudad, y que contarán sólo con el aval de 16 de los 41 concejales del consistorio.

Y es que este no es el presupuesto que la ciudad necesita hoy. Con 110.000 personas en paro, 17 desahucios diarios, 2.900 niños y niñas en riesgo de malnutrición, y 150.000 personas afectadas por la pobreza energética, el gobierno de Barcelona debería poner sus recursos al servicio de la lucha contra la crisis, la generación de empleo y el combate de las desigualdades que amenazan con resquebrajar la cohesión social preservada durante 32 años de gobiernos plurales de izquierdas. Es incomprensible, en el contexto actual, que la inversión per cápita prevista en el distrito del Eixample iguale a la de Nou Barris, cuando les separa una desigualdad de 51 puntos en el nivel de renta. Es incomprensible que, de los 426 millones presupuestados para inversión, sólo 14 --un 3,2%-- sean para equipamientos sociales, y sólo un 1,5% para políticas de vivienda. Que el alcalde presuma además de cerrar dos ejercicios contables con un superávit acumulado de 183 millones, más que incomprensible,  es indecente.

El gobierno municipal dispone de capacidad inversora suficiente para revertir el desplome en la inversión social y retomar, donde Trias lo frenó, el despliegue de equipamientos de educación, servicios sociales, juventud, gent gran, formación profesional y cultura. Así lo hemos propuesto en el Consell Plenari, planteando un paquete de inversiones que permitiría ampliar el parque de vivienda pública de alquiler social, las políticas de rehabilitación, las actuaciones estructurales en los barrios más frágiles y el desarrollo de nuevos planes comunitarios. Así como la construcción de nuevos centros de servicios sociales, centros abiertos de infancia, escoles bressol, casales de jóvenes, fábricas de creación y bibliotecas de proximidad. No es un brindis al sol, son equipamientos planificados en programas municipales que siguen vigentes, pero que el gobierno de CiU ha preferido congelar en aras de una austeridad dogmática que permite, sin embargo, destinar 30 millones al lifting urbano del Passeig de Gràcia y de la parte alta de la Diagonal, al dictado de los lobbies del comercio de lujo y del coche. La desconexión del gobierno de Trias con las necesidades de la ciudadanía es flagrante. Está instalado en el espejismo de la marca sin modelo, de la mercantilización de Barcelona a costa de la ciudad democrática e inclusiva.

Pero otras prioridades y otras formas de hacer política son posibles y necesarias, para que no se fracture el tejido social y urbano de Barcelona, para afrontar el cambio de época desde la solidaridad y la dignidad. Queremos articular una mayoría sociopolítica alternativa, de confluencia, constituyente, para poner el gobierno de Barcelona en manos de la ciudadanía, para construir la ciudad democrática, para ganar el derecho a la ciudad. Y queremos hacerlo con rebeldía y creatividad; desde una amplia red de compromisos y confianzas mutuas. 

Els primers dies de Setembre ens parlen del retorn de vacances i l’inici del curs polític. Són aquells dies on es trenca la calma relativa de l’agost i comencen a passar coses. Fets que marquen el to de com s’aniran configurant els propers mesos. En molts casos, ens atrapa una sensació de déjà vu: la tossudesa de la realitat s’imposa al miratge de l’estiu.

A la política municipal, a Barcelona, el govern de Xavier Trias ha arrencat el curs amb algunes decisions significatives: atorgar el nom d’una carrer de Barcelona al franquista Samaranch, privatitzar el 100% dels serveis funeraris, mantenir les retallades a les bressol públiques mentre regala 800.000 euros a les privades, i apostar per uns injustos, insostenibles i anacrònics JJOO d’hivern 2022 a Barcelona. Tot això en poc més d’una setmana. Com la carta de presentació d’un govern classista, privatitzador, insensible i a remolc del PP. Per si se’ns havia oblidat. En l’àmbit de la política catalana, hem assistit al menysteniment del govern d’Artur Mas a l’Informe del Síndic de Greuges, que alerta de la situació de malnutrició de milers d’infants a Catalunya. I hem sabut també que al llarg del primer semestre de l’any, CiU –amb el suport d’ERC- ha retallat 1.300 milions en salut (-20%), educació (-10%) i serveis socials (-14%). Expressió de docilitat i agenda compartida amb el projecte de desmantellament social de la troika, Merkel i Rajoy. Res de nou tampoc. I encara menys en la política estatal: un govern del PP atrapat en un entramat delictiu, de vella política corrupte. Des del qual pretén seguir governant en clau d’hostilitat a les llibertats, als drets socials i a l’autogovern.

Però al costat d’aquest panorama, les energies socials de rebel.lia, compromís i confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses segueixen també ben vives. Entre demà i el cap de setmana tindrem dues magnífiques mostres. Demà, la Diada Nacional serà un clam ciutadà massiu, de nord a sud del país, a favor del dret democràtic a decidir. Enfront el tancament antidemocràtic de l’estat, la força de la gent, a peu de carrer, serà un factor clau per avançar cap a la realització de la consulta i la lliure decisió sobre el futur nacional de Catalunya. Serem moltes les que direm que volem independència amb justícia social, sense retallades ni desnonaments, i ho simbolitzarem encerclant La Caixa, o amb d’altres accions. I el cap de setmana, a la Plaça Catalunya de Barcelona, la ILP per la Renda Garantida Ciutadana (RGC) convoca un Dejuni Participatiu per generar un espai d’implicació, reflexió i debat sobre la pobresa i sobre la necessitat de fer efectiu el dret a viure dignament, per mitjà d’un ingrés garantit com a dret social. Segur que serà un pas decisiu per fer possible que el Parlament debati la ILP, i una llei de RGC s’obri pas com a símbol d’un país inclusiu.  

Velles polítiques de la dreta, dels governs classistes de CiU i el PP. I noves energies socials, de resistència, però sobretot de creació de futur. D’alternatives de la ciutadania per reconstruir els drets socials més enllà de les destrosses neoliberals, a Barcelona i a Catalunya. I per obrir l’escenari de l’autodeterminació enfront l’hostilitat de l’Estat. Perquè volem decidir-ho tot. Volem un estat propi per obrir un procés constituent, de ruptura democràtica i emancipació social. I volem que Barcelona sigui punta de llança d’aquest procés. Per mitjà d’una gran aliança sociopolítica que enforteixi l’activisme ciutadà i li disputi l’hegemonia a l’establishment. Per guanyar, per canviar-ho tot. 

Estem a punt d’iniciar la segona setmana de campanya. Al llarg de la primera, l’intent de CiU de situar el debat només en l’eix nacional i suprimir l’eix socioeconòmic ha quedat desmantellat per la força de la pròpia realitat; i per l’impuls dels moviments socials i les forces polítiques que hem lluitat per impedir-ho. D’altra banda, la força ciutadana i el suport polític al dret a decidir segueixen sent àmpliament majoritaris; les estratègies dels qui el neguen s’encallen en les seves pròpies febleses i anacronismes. L’emergència social dels desnonaments és inapel.lable. Com ho és que PP, CiU i PSOE rescaten bancs i retallen vides. La vaga general ha estat un esclat de solidaritat i d’empoderament de la majoria enfront dels poderosos. I la hostilitat de l’estat espanyol respecte els drets i el futur nacional de Catalunya segueix expressant-se des de l’amenaça i la difusió de la por. Però no en tenim de por. Sabem que el 25N tots els drets estan en joc. I sabem que volem decidir-ho tot. Volem decidir posar en marxa el futur: la construcció d’un somni quotidià de justícia i llibertats. Un societat lliure de pobresa, de desnonaments, de patiment, de centralisme, de nuclears. Un país lliure d’opressions de classe i nacionals; de persones lliures on es puguin realitzar tots els projectes de vida en condicions d’igualtat.

Aquest somni requereix mirades i espais de lluita diversos; necessita totes les esperances. En clau política, el tindrem més a tocar amb un gran resultat d’ICV-EUiA, amb un ampli i creixent suport social a les candidatures de l’esquerra verda nacional:

-Perquè som part del compromís i la mobilització ciutadana. Altres han fet de la política un espai d’opacitat, privilegis i desconnexió de la realitat. Una activitat privatitzada al servei de l’1%: la vella política dels poderosos, la de Mas, Rajoy, Zapatero, Merkel. ICV-EUiA hem estat sempre al costat de les respostes cíutadanes. Formem part de la indignació social i nacional, de les lluites populars. Estem vinculats al patiment de la gent. I és des de les injustícies i des de la capacitat d’enfrontar-les que entenem la política. Una nova política radicalment democràtica. 

-Perquè no tenim cap mena de por; tenim rebel.lia i esperança. Construir una democràcia plena, al servei de la majoria no és fàcil. Perquè la lluita de classes existeix i s’ha de guanyar. I el primer que cal és una actitud de no resignació, de rebel.lia: que la por es traslladi de la vulnerabilitat al poder. Però no és suficient. Cal també construir actituds de confiança en la capacitat popular per canviar les coses, per guanyar el futur. Amb lluita i amb creativitat hem aturat Eurovegas i hem guanyat el dret a decidir. Adelson ja ha perdut als Estats Units. El 25N els amics d’Adelson han de ser derrotats a Catalunya.      

-Perquè el nostre programa és creïble, no oportunista. ICV-EUiA hem estat amb la gent. Lluitant contra les retallades i salvant el futur del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Però, a més, hem estat coherents i hem portat les lluites socials al Parlament. ICV-EUiA ha fet del Parlament un espai de confrontació nítida contra les polítiques neoliberals de Mas i Rajoy. Un espai també de propostes alternatives. Per això avui quan diem pobresa 0, banca ètica i pública, no pagament del deute il.legítim, tancament de les nuclears, impost sobre la riquesa, o referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura som creïbles. Perquè hi ha coherència amb la trajectòria. No hem estat de vacances al Parlament, hi hem lluitat. És el millor aval per esdevenir referents de l’alternativa. Més enllà de l’oportunisme d’altres.     

-Perquè no triem entre esquerra i país. Volem nació d’esquerres. Perquè no hi ha projecte nacional amb fractura social. Perquè no hi ha autonomia personal sense llibertat col.lectiva. L’emancipació social i l’alliberament nacional són les dues cares d’una mateixa realitat. És impossible fer una Catalunya justa, fent de crossa a CiU com tantes vegades fa ERC. És impossible fer una Catalunya lliure fent de crossa al PSOE com sempre fa el PSC. Ni CiU ni centralisme. Ni messianisme nacional ni establishment estatal. ICV-EUiA és l’esquerra nacional de les persones. Dret a decidir i estat propi sí, com a conquestes democràtiques al servei de la justícia, contra l’austeritat salvatge i el capitalisme financer.    

D’aquí al 25N caldrà seguir treballant, colze a colze amb la ciutadania i els moviment socials, per construir confiança a l’entorn de l’alternativa. Sobren els motius per votar ICV-EUiA. Sense cap prepotència però amb la màxima ambició. Amb humilitat, al costat de la gent que pateix i que lluita. I amb esperança. Hem d’escriure el futur del nostre país lliurement, amb lletres de justícia social, ecologia i democràcia plena. El 25N un pas endavant excepcional.

(A l'últim Plenari, vam proposar que l'Ajuntament de Barcelona donés suport a la Vaga General del 14N. Els vots de la dreta (CiU i PP) van impedir-ho. Ells sempre junts contra les treballadores i els treballadors. Aquí teniu una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA). 

La crisi és profunda i persistent i els seus impactes socials molt durs. L’atur no para de créixer, els desnonaments tampoc. Milers de famílies tenen molts problemes per cobrir necessitats bàsiques, la gent jove afronta dificultats sense precedents per emancipar-se. Però sobre aquesta realitat se superposa una altra. Portem dos anys d’aplicació dogmàtica de polítiques de retallada dels drets socials, d’austeritat injusta, d’imposar sacrificis als més vulnerables i no demanar ni un sol esforç als més benestants, de rescatar bancs i desatendre persones. Dos anys protagonitzats per les mateixes polítiques del PSOE i del PP a Madrid, de CiU a Catalunya.

·       A Catalunya, en dos anys 135.000 persones més en atur, 9.000 empreses menys. I CiU vota i aplaudeix una reforma laboral que multiplica per tres els ERO i fa els acomiadmanets més fàcils i més barats. De la mà del PP.

·     A Catalunya, en dos anys a l’entorn de 10.000 persones han perdut la casa. I CiU vota a favor del desnonament exprés, en contra de la dació en pagament, i elimina el programa d’ajuts al lloguer. De la mà també del PP.

·        A Catalunya, en dos anys la pobresa s’enfila més enllà dels 2 milions de persones. I CiU, en comptes de combatre-la, retalla i deixa de pagar la renda mínima d’inserció, empenyent 10.000 infants a l’exclusió social. De la mà del PP.

·        El PP deixa sense atenció sanitària pública a més d’un milió de persones nouvingudes. Intercanvia el dret a la salut per un estalvi de 1.500 milions d’euros; el mateix dia que li atorga a Bankia una ajuda directa de 4.500 milions. I CiU la vota i l’aplaudeix.

·        El PP retalla 10.000 milions en educació, sanitat i dependència al pressupost del 2012. CiU s’afanya a dir-li que el camí està aplanat: en dos anys a Catalunya 3.700 mestres menys,  23 milions menys en beques menjador i un 43% més de llista d’espera sanitària.

·    El PP retallant agredeix l’autogovern de Catalunya: la llei d’estabilitat, la reforma laboral i el decret educatiu són profundament centralitzadors. I què fa CiU ? els vota o es nega a portar-los al Tribunal Constitucional. Artur Mas de la mà de Rajoy contra l’estatut.

·    CiU i el PP diuen que la situació financera és molt complicada. D’acord, acceptem-ho. Però llavors perquè una amnistia de 20.000 milions als estafadors fiscals, perquè l’eliminació de l’impost de successions als milionaris, perquè concerts educatius amb escoles d’èlit... És clar, per compensar-ho fan pagar 1€ per recepte... als pensionistes, una taxa caríssima d’accés... a la FP, o un IVA estratosfèric... en el material escolar. És pot ser més injust?;  es pot ser més irresponsable?

Xavier Trias ha instal.lat Barcelona en una doble dinàmica: d’una banda, el silenci de complicitat amb les retallades de la Generalitat i amb els impactes d’aquestes en forma de fractura social i pobresa als barris de la ciutat; d’altra banda un conjunt de polítiques municipals socialment injustes. Perque...

-        És injust que a una persona gran i sola que li fan pagar l’euro per recepta i li pugen tres vegades l’aigua en un any, ara vostè li vulgui fer pagar la teleassistència i també ho és que en temps d’atur creixent a la ciutat, vostè redueixi d’un 35% el pressupost de Barcelona Activa

-         És injust que suprimeixi la 6a hora a 2 de cada 3 escoles públiques de Nou Barris; i també que deixin de construir escoles bressol de gestió pública mentre massifiquen les aules del 0-3.

-    És injust que es gastin 5m en un pla per un Pg de Gràcia premium i en canvi ens presentin un pla d’assentaments irregulars sense que consti un sol euro d’inversió; i també que entreguin el Port Vell a l’obscenitat dels mega-iots de luxe.

-    És injust que esgrimeixin la solvència financera de l’Ajuntament per fer gratuïta l’àrea verda o reduir l’impost de vehicles, i en canvi vulgun pujar un 116% el bicing fent-lo 3 vegades més car que París o dues més car que Londres.

-     És injust que es neguin a reformar l’ordenança del civisme perquè es deixin de multar persones sense sostre i en canvi la reformin per començar a multar treballadores sexuals.

I tot això per què ? Ens diuen que no hi ha alternativa ?. Fals. A Catalunya i a l’estat l’alternativa passa per una fiscalitat més justa: redistribuir i no retallar. A Barcelona, les privatitzacions i les retallades no són econòmiques, són ideològiques. I ens deien també que tot això ens faria retornar al creixement ?. També fals. L’austeritat dogmàtica escanya l’economia. En dos anys, 135.000 aturats més a Catalunya; 10.000 aturats més a Barcelona.   

S´ha de posar fi ja a tot aquest desplegament de dolor inútil; de fractura social amb depressió econòmica. Perquè hi ha alternatives i són perfectament factibles. Però s’han d’obrir pas de la mà d’una ciutadania activa i mobilitzada. El 14 de novembre ha de ser als drets socials el que l’11 de setembre va ser als drets nacionals. Aquell dia els carrers de Barcelona es van omplir de gent i aconseguirem el dret a decidir. El dia 14 Barcelona s’ha d’aturar i els carrers s’han de tornar a omplir de gent i aconseguirem posar fi a les retallades i les privatitzacions. Barcelona fa de capital de Catalunya quan lidera el clam per la llibertat nacional. Però fa de capital també quan lidera el clam per la justícia social.  Per això és tan, tan important que el Consell Plenari digui no a les polítiques inútils del dolor i expressi tot el seu suport a la Vaga General del 14 de Novembre.  

El mes de setembre ha començat amb molta intensitat a Barcelona: a la ciutat i a la política municipal. L’Assemblea del món de la cultura, reunida al Tradicionàrius de Gràcia el dia 3, va decidir impulsar la Plataforma Defensem la Cultura per lluitar contra les retallades i contra l’augment de l’IVA; la Plataforma es constituirà el dimecres 19. El dia 7 vam saber que Eurovegas no vindria al Baix Llobregat: tota una victòria de la mobilització social i política; i tota una derrota per Artur Mas i el govern de CiU, en el seu intent de posar el territori als peus de la corrupció i les màfies del joc. Ara també s’haurà de dir no amb força a BarcelonaWorld, nou projecte vinculat a l’especulació i la bombolla lúdica, antagònic al model Barcelona d’economia cooperativa, sostenible i creativa que cal impulsar per superar la crisi. El dia 11, en una mani immensa pels carrers de Barcelona, vam expressar la voluntat imparable de posar en marxa el dret a decidir com a nació. L’endemà començava el curs escolar: ho feia a Barcelona amb més alumnes per aula, menys mestres, retallades, escoles bressol privatitzades…en ple atac Ardanuy-Rigau a l’escola pública. Però el mateix dia va quedar clar que no callarem. La comunitat educativa segueix fent créixer la marea groga. El dijous, amb les companyes i companys de la PAH, s’aconseguia plantar cara a la indecència de Bankia i arrencar la condonació total del deute que li exigien al Matías, desnonat de casa seva a Sant Andreu. I avui dissabte, milers de barcelonins i barcelonines han defensat els drets socials a la mani de Madrid. Per demanar un referèndum contra les retallades… i guanyar-lo, i tombar els governs del PP i de CiU. 

A banda de tot això, ahir vam saber que el PSC, a Barcelona, farà possible l’aprovació del PAM de dretes de Xavier Trias. Un acord sociovergent sobre un full de ruta que avala, per exemple, l’increment de ràtios i la gestió privada d’escoles bressol, l’urbanisme elitista i excloent (Marina de Luxe al Port Vell), la recentralització contra els districtes, la privatització de l’aigua o l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme. Enfront d’aquest PAM, enfront d’aquest acord CiU-PSC, nosaltres redoblem el compromís de forjar l’alternativa política a Barcelona. I fer-ho amb la ciutadania, teixint complicitats amb moltíssima gent, des dels espais socials on s’articulen valors i pràctiques de solidaritat i creativitat. Amb tota humilitat, amb treball de formiguetes, però amb el convenciment que l’alternativa s’ha de construir i ha d’arribar a ser majoritària. Perquè com deia el Pocho Lepratti (l’activista comunitari dels barris de Rosario), "una xarxa de formigues pot més que un elefant" (o que dos). 

El 2012 ha estat un any de fortes mobilitzacions ciutadanes en clau social. L’ofensiva dels mercats, l’austeritat destructiva de CiU i del PP, i la política exercida d’esquenes a la gent han estat àmpliament contestades al carrer. Podem recordar, a tall d’exemple, tres grans manifestacions a Barcelona: la de la vaga general del 29 de març, la del 1er aniversari del 15M i la del 19 de juliol contra les retallades. En totes tres, centenars de milers de persones hem expressat el rebuig a la dictadura dels mercats vehiculada per la vella política, i hem deixat clar que ni callem ni ens resignem, que apostem per l’esperança i les alternatives. 

Demà, 11 de Setembre, cal dir amb molta força que les retallades de CiU i el PP no només generen fractura social i recessió econòmica; també afebleixen el país, ataquen directament el projecte nacional. Perquè sense cohesió social, sense una Catalunya d’oportunitats vitals per tothom, no hi ha emancipació nacional possible. I expressarem també amb força la indignació popular enfront la recentralització galopant de l’estat; enfront les agressions sistemàtiques a l’autogovern impulsades pel PP i el PSOE, amb la complicitat de CiU quan es tracta de defensar interessos de classe (perquè la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral, votades per CiU, no només desmantellen drets socials, són també dràstiques retallades a l’autonomia).

Espero que la manifestació de demà a la tarda sigui també immensa. I que hi hagi molta presència de ciutadanes i ciutadans socialment i nacionalment compromesos. Jo hi seré per tornar a reivindicar la lluita i l’esperança; el compromís i l’optimisme. L’exercici de la sobirania nacional i social; del dret a decidir enfront de l’Estat, els mercats i les retallades. Cal l’empoderament democràtic de la ciutadania. Un referèndum d’autodeterminació per decidir si volem ser independents o el tipus de relació amb l’estat; i un referèndum per decidir si volem posar fi a les retallades i reconstruir un model de drets socials i redistribució fiscal. Jo vull un país lliure, amb estat propi; i una societat igualitària, on tots els projectes de vida siguin possibles. 

Per això demà no em quedaré a casa, no faré el joc a l’espanyolisme del PP i del PSOE. Aniré a la mani, però tampoc faré el joc a CiU: hi aniré amb la gent socialment combativa, amb ICV-EUiA, els sindicats i la resta de partits d’esquerres, per l’Estat propi i els Drets socials. I el dia 12 a seguir lluitant, al costat dels mestres i les famílies, fent créixer la marea groga contra les retallades educatives de CiU; i el dia 15 a Madrid a la gran mani contra les polítiques injustes i indecents del PP… un inici de curs mogut, preludi d’un nou temps on obrir espais de lluita i d’esperança; on donar la batalla i guanyar el futur, en clau democràtica, d’emancipació social i nacional.

Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.

Quin model econòmic, quin tipus d’ocupació ha de vertebrar el futur de Barcelona més enllà del període de crisi que encara vivim amb intensitat ?. Hi ha un escenari articulat pel teixit productiu, sostenible, amb equitat i ocupació de qualitat. Hi ha un altre escenari de banalització urbana i ocupació precària que passa per Eurovegas i els impactes de la reforma laboral. El primer situa Barcelona com a metròpoli europea del segle XXI; el segon porta a un carreró sense sortida, a la reproducció de les pitjors dinàmiques que ens han portat a la crisi actual.

Barcelona ha anat forjant un model amb vocació de futur i elements propis de fortalesa: economia creativa del coneixement amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’ocupació relacionada amb energies renovables i transport públic; activitat lligada al benestar (universalització dels serveis socials); aposta per sectors tradicionals que generen cohesió urbana (comerç de proximitat, barris amb teixit productiu). És veritat, l’impacte de la crisi ha estat i és molt intens: destrucció de teixit econòmic i atur encara creixent. Però la millor resposta per sortir d’aquesta crisi és refermar el compromís amb la innovació, la recerca i el coneixement, amb una economia productiva, ecològica i creativa, amb capacitat de generar ocupació de qualitat. És enfortir l’aposta estratègica per la universitat pública, la rehabilitació urbana i energètica, l’emprenedoria amb responsabilitat social, el cooperativisme, la creativitat cultural, el turisme responsable. Això és possible a Barcelona.

I això és completament antagònic amb la perspectiva que dibuixa la reforma laboral. Una reforma laboral que és profundament injusta, en termes socials; contrària a la reactivació, en termes econòmics; i afeblidora de l’autogovern, en termes nacionals.

És socialment injusta perquè fa l’acomiadament més fàcil i més barat; perquè elimina l’autorització administrativa dels ERO; perquè afebleix –que no modernitza- la negociació col.lectiva: mecanismes de desvinculació unilateral de l’empresa, i prevalença del conveni d’empresa al sectorial i territorial; perquè precaritza encara més l’ocupació dels jove i de les dones (es desregulen els contractes més feminitzats i se suspèn el permís de lactància) tota una agressió del PP als objectius d’igualtat. És també una reforma contrària a la reactivació econòmica perquè no fomenta la contractació, sinó la destrucció fàcil d’ocupació; o en tot cas incentiva un tipus d’ocupació vinculada al teixit productiu més ineficient, el que ha de competir per costos i no per valor afegit. Finalment, la reforma ataca l’autogovern de Catalunya. No respecte les competències estatutàries en matèria de mercat de treball i negociació col.lectiva. Buida de contingut la dimensió laboral del nostre autogovern. Catalunya té menys dret a decidir i CiU aplaudeix. CiU avala una reforma d’involució nacional. Novament, pesen més els seus interessos de classe que els seus valors nacionals. Les conseqüències de la reforma són prou clares. Transferència injusta de poder, de ciutadania i de rendes: de la negociació col.lectiva a l’empresa, dels drets al mercat, de salaris a beneficis. Relacions laborals més desiguals, més antigues. La ciutadania social fora de l’empresa. On comencen les relacions laborals, s’acaba la democràcia. Li diuen flexibilitat però no ho és; és simple imposició. Li diuen reforma laboral, però no ho és; és simple ofensiva patronal. Un nou element de distribució desigual i injusta dels esforços per sortir de la crisi.

I si la reforma laboral és antagònica amb una Barcelona que aposta per sortir de la crisi amb economia productiva, ecològica i ocupació de qualitat, el projecte d’Eurovegas encara intensifica més els elements de contradicció.

Eurovegas és una metàfora dels pitjors elements de la vella economia que ens han portat a la crisi: subtitueix el totxo pel joc; la bombolla immobiliària per la lúdica, però manté les constants nefastes de l’escàs valor afegit i dels serveis banals desvinculats del teixit productiu. Eurovegas xoca nítidament amb l’aposta per l’ocupació de qualitat, amb drets laborals i salaris dignes. Amb l’ocupació que no només aporta ingressos sinó també un sentit vital a les persones i un sentit al projecte col.lectiu de l’entorn on s’ubica. Eurovegas és una proposta d’urbanització extensiva, consumidora a escala massiva de territori i recursos naturals, segmentadora d’usos i funcions, sense cap vocació de respecte pels valors ambientals de l’entorn. Tot el contrari al nostre model urbà i ecològic: cohesió territorial, amb teixits compactes i mixtura social i d’usos. Eurovegas tira per terra tota la reflexió i la dimensió propositiva del nostre Pla estratègic de Turisme. Enforteix les velles dinàmiques que situen el nombre i l’increment de turistes com a objectiu central; insensibles als impactes: el neoliberalisme turístic en tota la seva esplendor. Una puntada grotesca al model de turisme diversificat sensible als valors culturals que pot oferir Barcelona i responsable de la seva petjada. Tampoc no són de rebut els actors de la pel.lícula i les seves formes: gent que confón la seva cobdícia amb l’interès general; que utilitza estils de pressió aprofitant-se de les necessitats socials i d’ocupació; que té l’arrogància de demanar privilegis més enllà de les normes.

La reforma laboral i Eurovegas són dues veritables bombes de rellotgeria contra el futur del model productiu i ocupacional que volem per Barcelona. Espero que el malson d’Eurovegas no arribi a fer-se realitat, i que les lluites socials i polítiques forcin el govern a retirar la reforma laboral.

Setembre ha marcat la plena entrada en el curs polític municipal, amb tots els elements del nou escenari, després de les eleccions del 22 de maig i la constitució del nou govern de CiU el mes de juliol. Podem fer doncs un primer balanç des de la nostra perspectiva. En el vessant institucional hem endegat la nostra tasca d’oposició i ho hem fet des de la doble perspectiva de confrontació i alternativitat.

Confrontació perquè Xavier Trias ens han ensenyat ja amb nitidesa la seva cara dretana. Amb fets i amb silencis. Amb fets: CiU ha tancat files amb el PP per impulsar la privatització del model d’escoles bressol, per defensar el desmantellament inhumà de la RMI, o per promoure nous hotels de luxe a Ciutat Vella. I amb silencis de complicitat: amb la brutal retallada sanitària de Sant Pau o amb els desnonaments hipotecaris. ICV-EUiA hem plantat cara. Hem estat referents, a Plenari i a Comissions, de la defensa de les escoles bressol municipals, de la sanitat pública (de Sant Pau, al CAP de Trinitat Vella), de les famílies vulnerables enfront de la voracitat dels bancs, del dret a una renda mínima digne contra la pobresa, i del Pla d’Usos de Ciutat Vella que barra el pas al creixement hoteler. I quelcom important: hem aconseguit frenar l’intent de reducció de les beques menjador. Celebrem que, després de la nostra denúncia, l’Alcalde s’hagi compromès a mantenir la política de cobertura universal. Però no n’hi ha prou; cal passar del pedaç a la política estructural i exigir a la Generalitat, en el marc del Consorci d’Educació, que faci les aportacions de recursos necessaris per finançar amb solidesa una política bàsica de suport als infants i les famílies.

Hem aconseguit també tirar endavant propostes que marquen la nostra capacitat política de generar acords a l’entorn d’alternatives. Hem impulsat que l’Ajuntament reclami un nou decret de cessió incondicional del castell de Montjuïc, superant l’actual escenari de subordinació de la ciutat a l’Estat i de la pau al militarisme; hem assolit el compromís d’elaboració d’un nou pla d’inclusió i d’un pla municipal de mesures de qualitat de l’aire vinculades a la mobilitat; i hem arrencat també el compromís que –malgrat el desmuntatge de garanties de la llei òmnibus- Barcelona seguirà apostant pel registre únic de sol.licitants i pel sorteig públic d’accés a l’habitatge.

Hem fet una tasca institucional connectada a la interlocució amb el teixit associatiu i amb la nostra presència en les dinàmiques de mobilització ciutadana, com a força de lluita i activisme que som. Hem donat veu als col.legis professionals, a l’assemblea d’aturats/des, a les entitats d’acció social i als sindicats; hem estat al costat de les entitats memorialistes, contra el buidatge del Memorial Democràtic i la decisió unilateral de trasllat a Montjuïc; seguim treballant en el moviment del 15-M (assemblees de barri i manifestació en defensa dels serveis públics); hem sortit al carrer, convocats per la PAH, a defensar el dret a l’habitatge contra els desnonaments; i hem participat a la concentració contra la pròrroga de funcionament de la central d’Ascó (també al Plenari vam presentar una declaració institucional en aquest sentit, però l’aposta irresponsable de CiU, PSC i PP per l’energia nuclear, va impedir que prosperés).

Hi ha hagut més coses: el plenari extraordinari, per exemple, on vam defensar la immersió lingüística i l’oposició a les retallades educatives com a dues cares indestriables d’una mateixa lluita. O aquest mateix cap de setmana, la nostra oposicó –al costat de la Fundació per la Pau- a la presència d’avions militars a la Festa al Cel.

I això és només el començament. Ens comprometem a seguir treballant de valent, a l’Ajuntament, als barris, a les places i als carrers, per tal de construir resistències ètiques i polítiques sempre que calgui; i per tal d’articular alternatives des de la implicació ciutadana, al costat de la gent i dels barris de Barcelona.

Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’han acabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, que de gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar, el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el punt d’inflexió principal del calendari.

Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elements de l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, el govern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia de produir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuant els menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. La supressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada social més inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosarat d’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa. Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de fer una classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té un cas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.

A l’estat espanyol, un president i un govern agònics decideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització i autoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte de subordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposa constitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa, a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloent la proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en una decisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encara més les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes a la majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no té cap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista i d’innovació política.

A Barcelona, els primers 60 dies del nou govern municipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i de llibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de les retallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci de complicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials del govern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias després de veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incompliments amb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelona es torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluita contra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convoca el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taula contra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal; taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fort contra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contra l’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfront les pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). I regressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces a la mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).

Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i ben esperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de la construcció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i del teixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que ha d’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i les institucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostes i alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb la força de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem a fons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent, compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiques concretes per una nova quotidianitat.