La ciutat trencada i les polítiques de l'1%

(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la primera part de la intervenció. El resum de la segona el trobareu al post següent).

La crisi ha generat a Barcelona impactes socials molt intensos. Des del 2008 la renda per càpita cau un 7% de mitjana. L’atur s’enfila de les 45.000 a més de 100.000 persones i la pobresa repunta per sobre del 20%, 300.000 persones a la ciutat. La crisi dispara l’atur i la pobresa, sí; però són les polítiques injustes les que disparen les desigualtats i l’exclusió. A Barcelona emergeix una doble fractura social i territorial. I apareixen, d’altra banda, situacions d’exclusió en forma de veritables agressions a la dignitat humana.

Aturem-nos breument en la Barcelona de la doble fractura. En 5 anys la desigualtat entre el 10% més ric i el més pobre ha passat de 2.5 a 3.5. Aquesta polarització de rendes es projecta, de forma ampliada, en més segregació urbana: la desigualtat entre els 5 barris més rics i els 5 més pobres passa de 3 a 4.5; i entre Pedralbes i Ciutat Meridiana (en els dos extrems) de 3.5 a gairebé 7. Barris populars com la Trinitat Nova, La Verneda o el Carmel perden entre 13 i 19 punts de renda; alhora, els 5 barris més rics en guanyen 17. Al Besòs la renda per càpita ha caigut d’11.000 a 9.000€; mentrestant a la Dreta de l’Eixample ha crescut de 24.000 a 28.000. A Barcelona s’ha donat una dinàmica d’empobriment de les capes populars, de la qual n’ha quedat exclòs el segment més benestant, que ha aprofitat la crisi per seguir acumulant renda; i s’ha donat, encara amb més força, un procés de guetització urbana del luxe, enfront els barris compartits per capes mitjanes i treballadores.   

Aquesta doble fractura s’expressa també clarament en els àmbits laboral, educatiu i de salut. El diferencial d’esperança de vida entre el Raval i Les Corts es dispara per sobre dels 7 anys. L’atur a Roquetes, la Pau o la Marina multiplica per tres el de Sarrià i per dos el de l’Eixample. Les retallades educatives linials tenen impactes desiguals: avui sabem que una plaça d’escola bressol pública multiplica per 6 la probabilitat de fer batxillerat d’un jove del Bon Pastor respecte d’un jove de la Bonanova o Sant Gervasi. Dels 10 barris amb més atur, 7 estan entre els que tenen més població sense estudis. L’ampliació de les àrees educatives de proximitat i el nou barem d’accés escolar que discrimina la població nouvinguda generen el doble efecte de fugida voluntària de capes benestants i forçada de famílies vulnerables cap a escoles-refugi separades i no compartides: és a dir, més segregació educativa.

La Barcelona de les desigualtats és també la que vulnera la dignitat humana. S’han rescatat bancs i s’han desnonat persones; s’ha precaritzat el treball i per tant la vida; s’han privatitzat bens comuns; s’ha desmantellat la renda mínima i la sanitat universal. Avui a Barcelona hi ha ordres de desnonaments a diari, més de 130 de llars en risc d’exclusió en el que va d’any; pobresa laboral, fins i tot teballadors sense sostre; 45.000 persones en atur de llarga durada, sobretot dones; joves forçats a triar entre precarietat o l’exili laboral forçat. Avui a Barcelona, el 29% dels infants viuen en la pobresa i 2.900 en risc de malnutrició; 2 de cada 3 dones grans tenen pensions de menys de 600€. Avui a Barcelona hi ha 80.000 llars que passen fred i 30.000 talls d’aigua per no poder-la pagar; hi ha 5.000 famílies en pobresa severa i amb la renda mínima denegada. No són només retallades són les moltes cares quotidianes d’una immoralitat. El que va començar amb retallades socials ha acabat amb agressions a la dignitat de les persones.

En aquest context, podem traslladar a l’àmbit municipal una reflexió: si la ciutat s’ha forjat històricament com un espai de drets compartits, com un àmbit comú de relacions entre persones diferents, com una proposta d’humanisme quotidià… si això és així, quanta desigualtat i exclusió pot suportar la ciutat ?; és la Barcelona trencada compatible amb l’execici del dret a la ciutat ? Crec que no, que la Barcelona trencada xoca amb el dret a la ciutat; col.lisiona amb la ciutat democràtica, amb un projecte de comunitat i dignitat. Sense espais comuns, amb geografies segregades de riquesa i patiment, la ciutat deixa de ser-ho, “canvia de nom” com deia l’emblemàtic llibre de Paco Candel. Barcelona no suporta més desigualtat. O construïm la Barcelona comuna o la ciutat democràtica deixa de ser possible.

Ara i aquí, les polítiques del govern de CiU combaten o consoliden la Barcelona trencada ?. Crec que de l’acció de govern de Xavier Trias van emergint tres eixos definitoris. 1) prioritats injustes que amplien la fractura entre col.lectius i barris; 2) privatitzacions que posen Barcelona en venda; 3) un model que situa la bombolla turística i el capital financer en el centre de l’economia urbana.

Primer eix. CiU ha optat per una forta retallada en els equipaments de l’estat de benestar local: en el patrimoni col.lectiu de la gent dels barris populars. Una retallada d’inversió del 61% respecte el mandat anterior, de 300 a només 120 milions. Tisorada molt dura en equipaments que són garantia d’inclusió:  centres de serveis socials, escoles bressol, centres de formació professional i d’adults, casals de joves, centres d’infància en risc. Polítiques especialment injustes en l’àmbit educatiu: ni una sola plaça pública nova, quan 5.600 infants han quedat fora del 0-3 i centenars de famílies no han pogut accedir a escoles de proximitat; 3.000 alumnes més i 600 mestres menys; 2/3 parts de les escoles públiques dels barris vulnerables sense 6ª hora; i un increment de ràtios a les aules que fa molt difícil mantenir l’atenció a la diversitat. Trias ha anat a Davos i a Miami però no sap que passa a les escoles públiques dels barris. El dret a la ciutat ens el juguem a l’escola Perú de La Bordeta, al Miquel Tarradell del Raval o a la Bernat de Boïl del Bon Pastor. L’alcalde, en canvi, el situa al Pg de Gràcia o a la part alta de la Diagonal. Com és possible que la inversió per càpita a Nou Barris sigui la mateixa que a l’Eixample, amb 56 punts de distància de renda ? Com s’explica que el govern destini 40 milions d’inversió a les avingudes del luxe, i retalli alhora la rehabilitació d’habitatges de 25 a 8 milions, o abandoni els programes de millora dels barris ? Trias transfereix 20 milions al lobby comercial de la Diagonal, per ampliar voreres i fer lluïr aparadors i terrasses; ara bé, l’al.luminosi a Trinitat Nova o la remodelació de La Clota sembla que poden esperar.   

L’Ajuntament ha renunciat també a polítiques de rescat de la dignitat. Els desnonaments són una sagnia quotidiana a molts barris. Trias va demanar-ne la fi als bancs amb els que treballa l’Ajuntament. La resposta dels bancs arriba directament als barris en forma de més desnonaments. En 3 anys l’Ajuntament només ha aconseguit la cessió de 9 pisos buits dels bancs, i en el mateix període els ajuts al lloguer s’han retallat a la ciutat de 24.000 a poc més de 8.000. El Prat, l’Hospitalet o Santa Coloma destinen entre 3 i 4 vegades més recursos a lluitar contra la pobresa energètica que Barcelona. La cobertura de les beques menjador ha caigut 10 punts, del 35 al 25% de cobertura dels infants en situació de pobresa a la nostra ciutat. Són renúncies injustes que també amplien fractures.

I que ningú pensi que no hi ha recursos. L’Ajuntament ha fet més de 180 milions de superàvit en els últims 2 anys, xifra que visualitza una política pressupostària insensible i dogmàtica. Un govern austericida que complau les agències de rating, mentre renuncia a combatre la ciutat trencada. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric amb una ciutadania tan empobrida.   

Segon eix. Privatitzacions que posen Barcelona en venda. El govern municipal ha impulsat un gir discursiu: del model a la marca. Els models de ciutat es fonamenten en valors, la marca Barcelona en l’obtenció de plusvàlues. La Barcelona espai de ciutadania va sent substituïda per la ciutat com a plataforma d’aterratge del negoci privat. Pas a pas, és una lògica que avança per mitjà de pràctiques concretes, amparades per un nou relat que intenta dotar-les de sentit. Decisions i pràctiques que van mercantilitzant la ciutat. Avança la frontera d’allò que es pot comprar amb diners: espais, serveis, patrimoni, equipaments. Si l’oportunitat de negoci es produeix en el camp de les noves tecnologies urbanes, llavors li diuen smart city. Barcelona esdevé marca; l’Ajuntament pren decisions perquè la marca generi beneficis privats. La seva distribució equitativa no sembla estar a l’agenda. La lluita contra la fractura digital tampoc no forma part de l’imaginari smart. L’espiral avança i va colonitzant diferents dimensions de la realitat urbana. Alguns exemples.

Es privatitza l’espai: l’ordenança de terrasses mercantilitza voreres i places, tira per terra 30 anys de lluita per l’accessibilitat universal; la Marina de Luxe privatitza el Port Vell en clau elitista i el situa com a punta de llança del negoci immobiliari a la Barceloneta; al veïnat d’Horta se li expropien els usos comunitaris de la Plaça Botticelli, per fer-hi un pàrquing privat al servei d’una nova superfície comercial. Es privatitzen serveis: s’atorga el cicle integral de l’aigua a Agbar i després s’apugen els preus per blindar-li els beneficis; el govern es ven els aparcaments públics més rendibles i renuncia a un instrument clau de política de mobilitat; el servei públic de bicicletes ha canviat de nom, es diu ara Vodafone-Bicing en una operació de colonització privada d’un servei fins ara inèdita. Es privatitza també el patrimoni: el Pla d’Usos de Ciutat Vella obre bona part del patrimoni protegit al negoci hoteler; els recintes de Sant Pau i del castell de Montjuïc han deixat de ser espai públic, ara l’accés té preu; fins i tot, s’han venut un patrimoni simbòlic, immaterial: les paraules que nomenen els llocs de la nostra memòria i la nostra quotidianitat: els noms de les estacions del Metro, com a Madrid. Abans el model Barcelona era molt diferent al de Madrid. Ara les marques s’hi assemblen; es produeix una convergència urbana neoliberal: el negoci banalitza i uniformitza les ciutats. Finalment, es privatitzen equipaments. Des de la gestió de les noves escoles bressol, fracturant la xarxa municipal, fins al Casal Infantil El Drac a La Verneda-La Pau, des de sempre gestionat per una entitat social i avui en mans d’una multinacional.  

En un projecte públic, de ciutadania urbana, no hauria de tenir cabuda la mercantilització dels bens comuns. Els diners no haurien de poder tancar el MNAC per una festa de luxe i banalitat; ni la Plaça Catalunya per posar-hi una pista de gel; ni el Port Vell per omplir-lo de megaiots. Posats a tancar, la ciutat comuna té deures per fer: tancar el CIE de la Zona Franca, la Caserna del Bruc, la Comisaria de Via Laietana o el Casal Tramuntana. Però no, això no forma part de l’imaginari de la marca.   

Tercer eix. El model econòmic urbà. El govern de Xavier Trias està optant per impulsar un model més connectat al monocultiu turístic que a la diversitat productiva; més vinculat al capital financer que a l’economia cooperativa; amb més precarietat que ocupació de qualitat; poc ecològic i obert a grans projectes ambientalment agressius. Un primer apunt que em sembla clau. Xavier Trias renuncia a situar la lluita contra l’atur com a prioritat política. Afirma que el suport a l’emprenedoria individual i al teixit empresarial generarà creixement i ocupació. Concepció no només neoliberal, sinó desmentida sempre pels fets. Per combatre l’atur cal situar en el centre de l’estratègia polítiques actives d’ocupació potents i arrelades al territori. El govern municipal, en canvi, abandona el programa Treball als Barris i desmantella la dimensió ocupacional de Barcelona Activa. En la fase de més atur retalla un 30% les polítiques públiques i 8.000 persones aturades deixen de ser ateses en programes d’inserció laboral. 

El relat del govern situa el turisme en el centre de l’agenda econòmica local. Un turisme sense límits i reticent a la regulació pública. Un entramat de monopoli hoteler en el disseny del model, i de neoliberalisme urbà en l’abordatge dels seus impactes sobre els barris. En clau econòmica i laboral, sembla cavalcar sobre una dinàmica de bombolla que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi. D’altra banda, el sector va ocupar l’any passat 19.400 persones menys que el 2012, i amb una precarietat galopant que contribueix a l’increment de les desigualtats. En clau veïnal i ciutadana, el turisme genera avui a molts barris problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals, problemes amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència, i dinàmiques de substitució del comerç urbà que cohesiona els barris, per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat. En síntesi, un model que parctematitza les trames urbanes, concentra els seus beneficis, i dispersa costos i precarietat.

Al costat del turisme, el govern municipal ha mostrat sintonia amb una dinàmica de grans operacions econòmiques en el territori contràries a un model sostenible. Xavier Trias ha hagut d’ajornar la candidatura als Jocs d’Hivern. Un projecte no abandonat que seguirem confrontant. El govern municipal va obrir la porta a la derrotada Eurovegas des de la mateixa lògica on avui situa el seu acord amb Barcelona World, o el regal de 16 milions del pressupost municipal a la Fórmula-1. D’altra banda, el govern municipal no ha dubtat tampoc a avalar o directament impulsar operacions que situen el capital financer com a motor de sectors i espais estratègics de l’economia urbana. Fons d’inversió que alimenten la bombolla turística amb la petensió de convertir la Torre AGBAR o el Deutsche Bank en hotels de luxe. Fons d’inversió que entren al Port de Barcelona per atraure iots de luxe amb banderes de paradisos fiscals, amb un possible rastre de blanqueig de diners. 

M’he referit a polítiques que alimenten dinàmiques de fractura social, privatització urbana i bombolla econòmica. Aquestes polítiques no haguessin estat possibles des d’una pràctica de democràcia participativa. La participació és la millor garantia per fixar el govern de la ciutat a l’interès col.lectiu.  En canvi, les polítiques de l’1%, de la ciutat trencada, demanden opacitat en les formes de governar. Només així són possibles. Ciutat neoliberal i buidatge democràtic van de la mà. Xavier Trias governa d’esquenes a la ciutadania: tanca la porta a la Plataforma 0-3 per poder privatitzar la gestió de les bressol; i a la Federació d’Entitats de Sant Andreu l’Harmonia per poder privatitzar la gestió del Casal de Barri; no convoca els Consells de Barri per poder suprimir línies de bus; ni als Consells de Salut per poder tancar serveis d’urgències. D’altra banda, Xavier Trias governa segrestat per interessos privats: no frena el drama humà dels desnonaments per no enfrontar-se als bancs; obre la porta al pelotazo de La Maquinista i reforma el Passeig de Gràcia al servei dels lobbies comercial i hoteler. Privatitzen el govern per privatitzar la ciutat.