La ciutat comuna. La Barcelona democràtica.

(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la segona part de la intervenció. El resum de la primera el trobareu al post anterior).

Hi ha alternativa. És possible dibuixar el camí que va de la ciutat trencada a la ciutat comuna. És possible situar el futur de Barcelona en mans de la gent. Es tracta de forjar la dimensió local del procés constituent, de la ruptura amb el règim de la ciutat trencada i privatitzada: el procés de rebel.lió democràtica pel dret a la ciutat.  

Amb modèstia però amb tenacitat, al llarg dels últims tres anys des d’ICV-EUiA hem construït una pràctica de confrontació democràtica a CiU. No ens resignem a la ciutat trencada, tampoc a una política municipal cada dia més elitista i menys democràtica. Sabem que la resistència legitima el canvi i que aquest només és forjable des d’un camp de valors alternatiu al de la dreta. És per això que en l’eix del nostre treball hem situat la proposta de polítiques alternatives, i ara volem vertebrar també l’alternativa política.

Cap de les dues coses no les fem sols. Treballem al costat de molta gent, a molts barris. El millor que li ha passat a Barcelona és que s’han desplegat moltes energies ciutadanes. Ha arrelat la indignació, i amb ella dinàmiques de denúncia; també el compromís creatiu, i amb ell pràctiques d’acció comunitària. Estic convençut que el classisme i les idees insolidàries no són majoria al carrer, ni a les llars. Que a Barcelona el govern de CiU no és referent de la gent dels barris, ni dels seus problemes ni de les seves aspiracions. Els qui ens governen no tenen una experiència vivencial de les retallades o de l’encariment dels serveis. Ni l’escola pública ni el transport públic formen part de la seva quotidianitat. El seu imaginari de ciutat és un altre, construït en espais privats al marge de la vida diària de la gent.

Però hi ha un entramat social que ja està forjant la ciutat democràtica i compartida, la nova Barcelona. Un entramat que ha emergit en defensa de la dignitat dels barris, el dret a l’habitatge contra cada desnonament, l’emancipació juvenil, el transport públic i l’aigua com a dret humà, el treball digne, i els espais d’autogestió comunitària. Es tracta d’un mosaic mobilitzador format per plataformes, marees ciutadanes, el 15-M i les assemblees socials, la PAH, sindicats o el moviment veïnal. I un mosaic de pràctiques ciutadanes impulsades per la xarxa d’economia social, els plans comunitaris (de Roquetes a la Barceloneta), els barris cooperatius, les AMPAs, la participació de base (com Fem Rambla), els mercats d’intercanvi solidari o els ateneus populars (de Flor de Maig a Can Batlló). Una veritable xarxa ciutadana que evita moltes exclusions, i tanca moltes ferides de la Barcelona trencada.  

Sobre aquesta base sorgeix un doble repte. D’una banda articular els espais i els subjectes que impulsin el procés cap a la ciutat comuna. D’altra banda, forjar els continguts del projecte. Primer repte. Transitar de la fragmentació de resistències i pràctiques, a la confluència en l’alternativa. Es tracta de trenar la connexió de lluites i accions; i dotar-les d’una referència política. Xarxa social per seguir canviant consciències i actituds; subjecte polític per fer possible el canvi de govern i de model. Superar la Barcelona trencada i construir la nova ciutat democràtica. Segon repte. Definir els eixos de l’alternativa. Es tracta de superar la fractura social als barris, la mercantilització urbana i la precarietat; de superar també l’opacitat política municipal. I fer-ho per mitjà d’un projecte construït des de baix i des de l’esquerra, que convoqui il.lusions i articuli aspiracions diverses, des d’un espai de valors compartits. Us proposo pensar a l’entorn de tres fils alternatius. Per deixar enrere les desigualtats, les privatitzacions i l’especulació; i teixir el dret a la ciutat avançant cap a la inclusió social, la cohesió urbana i l’economia del bé comú.     

·        El fil dels drets socials i la dignitat humana. Cal afrontar el repte de superar la doble fractura social i territorial que avui travessa Barcelona, amb l’activació de cinc estratègies principals: 1) la reconstrucció d’un estat local de benestar potent, amb serveis públics de proximitat per tothom, i oberts a la participació ciutadana; 2) un programa de barris amb forta inversió en rehabilitació i millora estructural; que garanteixi el dret a l’habitatge digne i la preservació de teixits urbans i espais de memòria; 3) polítiques de dignitat i contra tota mena d’exclusió: Barcelona lliure de desnonaments, renda d’inclusió i programa de mínims vitals, lluita contra la pobresa infantil, garantia de tres àpats al dia, gestió pública de l’aigua i de l’energia, i transport públic a preus assequibles; 4) polítiques de democratització cultural i equitat educativa: superació de totes les retallades, inversió en centres públics i escoles bressol per tothom, ciutat educadora i plans d’entorn; revocació dels concerts amb les escoles d’èlit. 5) polítiques d’autonomia personal i cicle de vida: igualtat de gènere, emancipació juvenil, vida independent de les persones amb diversitat funcional i drets de la gent gran. Les cinc dimensions d’una estratègia integral per superar l’actual ciutat trencada, i avançar cap a la Barcelona socialment inclusiva, i cohesionada entre barris.   

·        El fil de l’economia del bé comú. Barcelona havia anat forjant un model específic, sense les lògiques d’especialització o de connexió a la bombolla immobiliària d’altres ciutats. Un esquema d’economia del coneixement amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’activitat vinculada a energies renovables i transport públic; ocupació lligada al benestar (universalització dels serveis socials); i compromís amb sectors tradicionals generadors de cohesió urbana (comerç de proximitat). L’aposta actual pel turisme sense límits i el capital financer,  combinada amb involució ecològica i precarietat, no només afebleix els elements específics de Barcelona, sinó que projecta en l’economia local la lògica especulativa i de bombolla de la crisi global. Cal un canvi en profunditat. Un green new deal que refermi la recerca pública, la diversitat productiva, el turisme responsable i regulat, la creativitat cultural i l’economia verda (inversió en renovables contra el canvi climàtic; en transport públic per la reducció dels cotxes i la qualitat de l’aire); que situi el cooperativisme en el centre del model; que aposti per la lluita contra l’atur i l’ocupació digne; i que avanci substancialment en fiscalitat ecològica. En síntesi, un model econòmic per superar el monocultiu turístic, la centralitat del capital financer i la precarietat laboral; per construir, a Barcelona, l’economia urbana del bé comú.

   

·        El fil de la democràcia participativa. Cal afrontar el repte d’articular a Barcelona un model de democràcia directa i deliberativa que situi la política municipal en mans de la gent. Aquest repte implica, d’una banda, una nova forma de governar: amb la màxima transparència i descentralització, amb mecanismes àgils de rendició de comptes. Un Ajuntament de proximitat i amb les parets de vidre. I d’altra banda, la superació de l’entramat vigent de participació ciutadana. No es tracta de fer-li retocs que l’ordenin, està esgotat. Cal un nou model amb pressupostos participatius, consultes i iniciatives ciutadanes, consells amb capacitat de decisió, elecció directa dels Districtes, gestió ciutadana d’equipaments i  participació de les entitats en el plenari municipal. La ciutat democràtica ha d’incorporar també un ampli espai públic no institucional, d’empoderament comunitari: ateneus i espais autogestionats, xarxes d’intercanvi solidari, bancs del temps, cooperatives de consum ecològic... com a àmbits de ciutadania activa. En síntesi, reconèixer a les persones el dret a decidir sobre la seva quotidianitat, com a millor garantia d’avançar cap a la ciutat comuna.

     No es tracta d’un catàleg de propostes tancades. És una convocatòria a l’esperança. Cal caminar de la ciutat trencada a la ciutat comuna i cal confiança en la capacitat col.lectiva per fer-ho possible. No es tracta tampoc d’un foc d’encenalls, de fer castells en l’aire, són fils que entronquen amb les millors tradicions històriques de la Barcelona popular: amb la revolució industrial i la memòria obrera; amb el somni urbà i ecològic de Cerdà; amb la lluita dels barris per equipaments i centres de salut, amb l’escola moderna i els moviments de renovació pedagògica. Esperances que arrelen, per tant, en terra fèrtil i que poden ser, avui, els motors del procés constituent cap a la ciutat del bé comú. Es tracta, ara sí, de disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo. Per retornar la ciutat a les persones i la dignitat als barris. Per una Barcelona més humana on la gent sigui més feliç.