(Article que em publica El Crític 28 de Maig del 2015)

Vivim un canvi d’època que es manifesta en moltes dimensions. Al llarg dels últims anys s’han expressat indignacions i alternatives socials. A les eleccions de diumenge la ciutadania ha situat la política, també, com un territori on és possible forjar somnis, on l’esperança busca camins de majoria. Des del 1979 no havia passat una cosa així; un procés polític amb remor de moment històric. A les municipals, les forces de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots a Catalunya respecte el 2011. Els diferents espais de l’esquerra vinculada a la superació del règim del 78 (ERC, ICV-EUiA, CUP i formats diversos de Confluència) en guanyen 536.000. No és tan sols una qüestió de volum de vots. És un punt d’inflexió: en actors, guió i agenda.   

Ho és en actors, perquè més enllà de la lògica de partits emergeix la dels nous subjectes de confluència. Barcelona en Comú (Bcomú) n’és l’expressió més rellevant però no l’única. A Terrassa, Vilafranca, Mollet, Santa Coloma, Badalona, Vic, Tortosa, Sabadell, Castelldefels… s’han articulat també confluències de geometria variable, totes elles amb components de ciutadania potents, més enllà dels espais polítics preexistents. I no es tracta només de presència o irrupció en l’ecosistema polític, sinó d’apostes amb vocació guanyadora que trenquen els respectius taulers. Bcomú assoleix el 25,2% dels vots i guanya a 6 dels 10 districtes, i a 54 dels 73 barris de la ciutat. A feus històrics del PSC, com Nou Barris, s’enfila al 34% dels vots, deixant els socialistes al 16,3%, un veritable canvi d’hegemonia.

El punt d’inflexió es produeix també en la reconfiguració de l’agenda política. El triomf de Bcomú, els bons resultats de moltes altres candidatures de confluència, el manteniment de les alcaldies d’ICV-EUiA i l’avenç important de la CUP, fan emergir les dimensions social i ciutadana amb força, és a dir, els antagonismes polítics a l’entorn de les injustícies socials i de la corrupció estructural. Queda molt tocat el guió de la unidimensionalitat política a l’entorn del procés sobiranista. L’eix nacional no s’abandona, però s’articula als altres dos eixos del conflicte polític. Bcomú incorpora el compromís programàtic de situar Barcelona com a capital del dret a decidir, única forma de resoldre en clau democràtica el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Però Bcomú ha ubicat la lluita contra les desigualtats i contra la corrupció en el nucli del seu relat. No, el triomf d’Ada Colau no afebleix el procés; però impugna frontalment les polítiques socials de CiU. És més, Bcomú fa l’aportació d’emmarcar el vot majoritari de les classes populars de la ciutat en el terreny del catalanisme, barrant el pas a l’avenç del fenomen Ciutadans.

Finalment, les ruptures en el sistema d’actors i en el guió polític tenen lloc en un context de canvi de règim. Les correlacions de força canvien substancialment. A Barcelona les forces favorables a exercir el dret a decidir (per tant sobiranistes) passen de 21  a 29 regidors, produïnt-se a més un gir substancial: les esquerres pel dret a decidir (Bcomú, ERC i CUP) passen de 7 a 19 regidors, deixant CiU (10 regidors) clarament en minoria dins el camp sobiranista. A l’interior de l’esquerra, la suma de Bcomú i la CUP (14 regidors) deixa molt enrere els 5 d’ERC i els 4 del PSC, un escenari ni tan sols imaginable fa només 4 anys. Barcelona, a més, no és un cas aïllat. La dinàmica guanyadora -o la possibilitat real de liderar governs- dels subjectes de confluència es reprodueix, per exemple, a la capital de l’estat (Ahora Madrid), València (Compromís), Saragossa (Zaragoza en Común) o A Coruña (Marea Atlántica). Els nous actors emergeixen com a espais de majories, configurant-se, per tant, alternatives guanyadores no només al PP, sinó al bipartidisme del 78 (PSC-CiU a Catalunya; PP-PSOE a l’estat).

La consolidació o afebliment d’aquestes dinàmiques resta oberta. En tot cas, les municipals han representat un pas endavant rellevant per les esquerres alternatives i ciutadanes. Un salt qualitatiu en clau de canvi de règim, en tant que canalitzen propostes de nova política, i de sobirania social i nacional, de lògica constituent. Barcelona esdevé de nou, com en altres moments de la seva història, la punta de llança. Potser sense l’èpica de la Rosa de Foc o del 14 d’Abril, però amb la possibilitat d’obrir un escenari fins ara inèdit, referent de justícia social i revolució democràtica per a les ciutats i els pobles del Sud d’Europa. 

 

“Som d’esquerres i ecologistes perquè som municipalistes. Des de sempre, i ara més que mai. Fem activisme polític des del compromís amb la quotidianitat, com a espai per transformar la vida. Amb les polítiques de proximitat, com a eines per construir igualtat, llibertat i fraternitat. Amb la democràcia local, com a projecte per situar el poder en mans de la gent”.

Així arrenca el Manifest 2015 d’ICV-EUiA-EPM. Sí, el municipalisme de l’esquerra verda nacional, colze a colze amb la ciutadania i els moviments socials, ha estat clau per avançar cap a pobles més humans i habitables, cap a barris dignes, com a àmbits de convivència entre persones diferents. Mai no hem deixat de treballar per millorar les condicions de vida de la gent. Sempre hem lluitat per fer possible que la gent escrigui el seu propi futur, ciutat a ciutat. Aquests últims anys han estat molt durs. Anys de crisi-estafa on PP-PSOE-CiU, al dictat de la troika, han retallat i mercantitlitzat els drets bàsics de tothom per finançar el rescat de bancs i banquers corruptes. Però la gent comú ha plantat cara: amb indignació col.lectiva i construint alternatives. Molts Ajuntaments han estat trinxeres de resistència ètica. El món local d’ICV-EUiA-EPM hem estat a peu de carrer, compartint espais de mobilització; i als Ajuntaments, a molts governs municipals, fent de les polítiques públiques eines de treball pels drets, la dignitat i la democràcia. Tot aquest bagatge de lluita i de govern el posem ara al servei de projectes municipalistes carregats de futur. Perquè el 24M la ciutadania ompli les urnes de força i esperança; de vots a les candidatures on s’integra la gent lluitadora d’ICV-EUiA-EPM.

És un gran bagatge: la força dels valors traduïts en fets. El grup de Suport Municipal d’ICV-EUiA-EPM ha recollit les experiències en una magnífica publicació coordinada pel Santi Cayuela. Es tracta del llibre “Construint Alternatives”, on es fan visibles i prenen significat fins a 92 pràctiques –vertebrades en 4 blocs i 22 eixos- impulsades pels governs de l’esquerra verda a molts pobles i ciutats. És el relat dels fets. Una realitat escrita amb la gramàtica del compromís municipalista i transformador. Una aportació on conceptes com nova política, on paraules com esquerra i ecologisme prenen vida, s’omplen de contingut. Fóra impossible fer-ne una síntesi en poc espai. Es pot llegir/consultar el llibre a http://apeudecarrer.cat/publications/1362 val la pena fer-ho. Però val la pena també destacar alguns elements a tall il.lustratiu.

En el primer bloc, sobre “territori i recursos naturals” s’hi presenten més de 30 experiències al voltant de models urbans i ecològics amb implicació ciutadana, orientats a construir entorns habitables de vida quotidiana: la gestió pública de l’aigua al Prat, les polítiques exemplars d’energies netes a La Sénia, l’urbanisme participatiu i amb consulta ciutadana d’Olesa i Altafulla, les anelles verdes de Terrassa i St Boi, o la xarxa d’horts urbans de St Feliu i Sta Coloma de Gramenet. Al segon bloc, el de “les polítiques municipals per la justícia social” s’hi despleguen pràctiques de rescat ciutadà, accés a l’habitatge, garantia del dret a l’alimentació, educació al llarg de la vida o cultura per la igualtat: la mobilització de pisos buits per lloguer social a St Vicenç dels Horts, l’escola municipal de música a l’Hospitalet, la potent tarifació social de St Feliu i Cerdanyola, el projecte educatiu de Sta Coloma de Cervelló o el Pla Jove de Cubelles. El tercer bloc fa visible l’esforç municipal per “superar la crisi amb nous models productius i ocupació digne” i s’exposen més de 20 polítiques concretes de dinamització econòmica i lluita contra l’atur: l’exemplar iniciativa de Sta Perpètua de convertir cada inversió en un projecte associat a un pla d’ocupació, la gestió de serveis municipals per impulsar cooperatives a La Llagosta i entitats socials a Esparreguera, o el projecte d’emprenedoria social a St Boi. El quart bloc, per últim, tracta les pràctiques de “qualitat democràtica i participació” on emergeix la gestió ciutadana d’espais, les audiències públiques i les consultes o l’elaboració participativa de pressupostos: les regidories de barri a St Feliu, el portal de transparència a Sta Perpètua, el pla de participació ciutadana de La Palma de Cervelló, les inversions participatives a Altafulla o les reunions veïnals obertes a Argençola.

Sí, un llegat sòlid que cal posar en valor: el millor punt de partida  per anar ara més enllà. Per construir el nou municipalisme del bé comú. Des de la confluència de totes les opcions compromeses a derrotar les causes i les polítiques del patiment; des de l’aposta per la justícia, la vida i la felicitat, poble a poble; barri a barri. A Barcelona hi estem treballant de valent per fer-ho possible a través de Barcelona en Comú. Arreu del país, centenars de candidatures municipals d’ICV-EUiA-EPM i d’espais de Confluència estan també plantejant alternatives per guanyar, per obrir un temps nou de ciutats humanes i habitables. Fem-ho possible el 24 de Maig. Que l’esperança trobi camins de majoria.    

 

Dissabte a la tarda, la gent d’Iniciativa i d’Esquerra Unida de Barcelona ens vam trobar en un acte de reconeixement i agraïment per la feina feta. Un acte on vam aplegar també forces per tantes coses encara a fer. Veníem del dinar de la República, el que organitzen cada any els vells lluitadors per les llibertats. Compartir taula amb l’Enric Pubill o el Martí Bielsa és connectar amb una història carregada de futur. Tan plena de lluites com d’esperances. Perquè venim de lluny i tenim memòria.

A Barcelona, aquests últims quatre anys, el Grup Municipal ha fet una gran feina col.lectiva: una cadència quotidiana d’esforços i somriures. Un treball tenaç sobre fonaments sòlids forjats al llarg dels anys: una història de compromís municipal que ha deixat una empremta tangible de dignitat, a peu de carrer, barri a barri. Del 2011 ençà hem viscut un temps dur i apassionant alhora. Amb dolor social com mai; amb horitzons d’esperança també com mai.

Les conselleres i consellers d’ICV-EUiA, totes les companyes i companys del Grup, les regidores, les i els militants, han estat al costat de la gent que pateix en silenci i dels qui es mobilitzen en públic. Han trenat propostes pels drets i la dignitat de les persones senzilles. Han denunciat, una a una, les actituds classistes i les polítiques elitistes del govern Trias. No ho han fet des del despatx. Han teixit complicitats en carrers i places, practicant, sense dir-ho, una política exemplar. I el Grup Municipal ha estat un espai d’amabilitat i confiança; d’estima i afecte per la feina dels altres; de dubtes compartits; de decisions valentes. Gràcies Isabel per 12 anys colze a colze; per fer possible cada dia el valor de la pluralitat política. Dissabte a la tarda tenia moltes ganes d’expressar un agraïment profund per tot això.

 

I un altre agraïment enorme per tantes ganes de seguir, de mirar-li als ulls al futur amb atreviment. Perquè ara toca guanyar. Ho tenim a prop. És necessari posar Barcelona en mans de la gent; retornar la justícia social als barris; tenir treball i espai per viure; i aire net per respirar. Amb la gent d’ICV-EUiA tot és possible. I aportant al projecte compartit i ciutadà de la confluència encara més. Som Iniciativa; som Barcelona en Comú. Gràcies Laia per la teva aposta. Per voler entrellaçar una baula més en aquesta xarxa de lluites i somnis. I a tu Janet, perquè és impressionant el que has fet. I el futur de tot això és impensable sense tu. I Agustí, Merche i Marta per formar part d’aquest equip meravellós. Gràcies també als futurs consellers i conselleres: que el repte implica, inel.ludiblement, guanyar els carrers i forjar barris en comú. I a vosaltres, David i Montse, perquè la magnífica feina que feu és la clau de volta del nou edifici.

Jorge Riechmann té una poesia preciosa que porta per títol Acció de gràcies. Manllevo els seus versos finals, i els comparteixo amb vosaltres com a reivindicació de la lluita, l’alegria i l’agraïment: “El valor de la teva alegria no està en ella/sinó en el joiós desordre/amb què construïm hores de llibertat/de cireres, d’igualtat, de lluita política, d’amor./Però aquestes coses les sé/perquè tu existeixes./I perquè cada vegada que em mires/neixo en els teus ulls”.

 

Divendres passat vam fer l’últim plenari del mandat municipal. Els plenaris són l’espai on es produeix el debat a l’entorn de propostes i qüestions que expressen models de ciutat diferents; prioritats i valors no sempre coincidents; argumentaris en disputa. Al llarg del periode 2011-2015 n’hem fet 42. L’escenari i les formes són anacròniques, molt de vella política. Un format rígid amb temps d’intervenció estrictes, i xiulets que sonen per recordar-ho. Vots en bloc, per grups municipals, amb poquíssimes excepcions. Tractaments molt formals compatibles amb la manca de respecte personal. I exclusió de la ciutadania. A les veïnes i els veïns, a les organitzacions socials, se’ls hi reserva el paper de convidats de pedra: poden assistir de “públic”, però no intervenir, no participar. És un compendi de les prerrogatives simbòliques d’un poder polític amb forts dèficits de lògica democràtica. A la defensiva. Feia temps que tot això requeria un canvi substancial. La revolució democràtica en marxa el fa inel.ludible. Ho hem intentat. ICV-EUiA hem defensat una reforma integral de les normes de participació que fes possible l’obertura dels plenaris a la ciutadania. Hem proposat la participació directa de la ciutadania en decisions de plenari (dret a decidir sobre projectes urbanístics o inversions prioritàries, per exemple). Però sempre ens hem trobat amb la negativa del govern, de l’aliança CiU-PP, de la seva majoria recelosa a l’ampliació de la lògica democràtica. La reforma elitista de la Diagonal es decideix al Círculo Ecuestre. Després Trias i el PP la formalitzen al plenari. En un marc de democràcia real, amb deliberació i participació ciutadana directa, no hagués estat possible ni la Marina de Luxe ni el pelotazo del Deutsche Bank. El corró polític CiU-PP al plenari ho fa possible. Al servei d’especuladors: del Salamanca Group o del KKH.

Sí, es tracta del buidatge democràtic de les institucions. Però no ens hem quedat de braços creuats. Hem estat insistents. Per mitjà de moltes proposicions, treballades amb la ciutadania i els moviments socials, hem forçat debats i votacions al plenari que han resultat incòmodes al poder. Hem defensat un pla rescat social, un programa d’inversions als barris vulnerables, mesures d’emergència i estructurals contra la contaminació, o el rebuig a l’ampliació de grans superfícies comercials. Vam forçar també una votació per la creació d’una comissió especial sobre la vulneració dels drets humans al CIE. En crida nominal, un per un, regidores i regidors de CiU i PP van donar l’esquena als drets humans. Va ser una autèntica vergonya ètica. De vegades hem aconseguit obrir escletxes d’acció. Impulsats per ICV-EUiA, el plenari ha adoptat acords sobre prevenció de desnonaments i garantia de subministraments d’aigua, gas i electricitat. El govern ha hagut d’ampliar, en conseqüència, les partides d’ajuts a l’habitatge i als consums bàsics de la llar. Però s’ha plegat als interessos privats. Trias no ha tingut mai la voluntat de negociar amb bancs i companyies per aturar els desnonaments o els talls d’aigua.

Enfront d’aquesta situació, a l’últim plenari del mandat hem defensat i aconseguit l’aprovació d’una proposició de suport a la ILP contra l’emergència habitacional, impulsada per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC. Ens hagués agradat que les entitats i les plataformes ho haguéssin pogut fer directament, amb veu al plenari. No era possible. Tot i així, la intervenció de la Janet Sanz va donar veu a la ciutadania. Una intervenció sincera, compromesa i brillant: de reconeixement a les lluites; d’exigència humana i democràtica a resoldre el problema; de denúncia a la passivitat dels governs de CiU i PP. La gent de l’activisme quotidià va ser present. I no van limitar-se a fer de públic silenciat. Van donar testimoni de lluita. El “sí que es pot” va sentir-se amb força continguda al saló de plens. Com a remor d’esperança. Com a preludi d’un proper plenari, després del 24 de maig, obert a la ciutadania, i amb una nova majoria política vinculada a la ciutadania.

Hem estat amb la gent. L’últim plenari n’ha deixat imatges i paraules. Les paraules de la Janet Sanz, la imatge d’una tribuna tenyida d’un verd intens. I al darrera de les paraules i el color, complicitat i lluita. Esperança i compromís per construir, ja inajornable, una Barcelona en Comú. 

La gent d’ICV-EUiA hem posat en marxa l’elaboració oberta i participativa de propostes, orientades a perfilar els compromisos electorals amb els que volem guanyar. Volem guanyar les municipals del 2015 perquè la Barcelona en venda de Trias és ja insuportable, per insensible i classista; perquè és marca i no barri. Volem posar la ciutat en mans de la gent, i reconstruir amb la gent el dret a la ciutat. I ni podem ni volem fer-ho sols. Ho volem fer en el marc d’un nou espai de confluència ciutadana, social i política que ja s’està forjant, de forma compartida. Sí, confluir per guanyar; i guanyar per viure, respirar i treballar amb dignitat. És de sentit comú, però no és fàcil. És perfectament possible, però haurem de lluitar-ho molt. Ha de ser un projecte il.lusionant, nou. I ben ple de continguts.

Per concretar aquests continguts –i com a contribució a la dimensió programàtica de la confluència- hem activat el procés “BCNxViure”. Es configura a partir de quatre tipus d’espais per a l’aportació d’idees i propostes. a) un espai en xarxa, la web www.barcelonaperviure.cat; b) un material de mà per ser repartit a carrers i places; c) jornades de ciutat amb 3 eixos temàtics; i d) trobades de barri/districte en clau de proximitat. La setmana passada vam arrencar amb la primera jornada temàtica “Dignitat per Viure”, i el primer acte territorial a Vilapicina i Torre Llobeta (Nou Barris).

- A “Dignitat per Viure” vam debatre sobre la reconstrucció dels drets socials i la dignitat humana, enfront les retallades de serveis i la mercantilització de la vida. Vam fer-ho amb companyes i companys de l’IGOP, la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Institut d’Infància i Món Urbà. Vam compartir la realitat d’emergència social i habitacional palpable avui a Barcelona i la necessitat d’articular un Pla de Rescat Social orientat, per exemple, a fer possible el dret a l’habitatge en una ciutat lliure de desnonaments, a eradicar la pobresa infantil, a garantir que a cap llar no es passa fred ni es talla l’aigua per motius econòmics, a garantir la seguretat alimentària o un transport públic a preus assequibles. El mes vinent farem la Jornada “Feina per Viure” on debatrem sobre com lluitar contra l’atur i crear treball de qualitat, en el marc d’un nou model superador de l’economia financera i especulativa, i articulat a l’entorn del cooperativisme, el teixit productiu, l’ecologia i el comerç de proximitat. Finalment a “Espai per Viure”, el tercer eix temàtic, construirem propostes per superar la contaminació i la presència massiva de cotxes, per forjar una Barcelona amb aire net per respirar, barris humans i habitables, i els béns comuns -com l’aigua i l’energia- sota control públic.

- A Nou Barris vam fer una trobada veïnal i amb activistes socials en un espai emblemàtic: la Plaça Carmen Laforet al bell mig de l’illa d’equipaments de Cotxeres Borbó, on la lluita veïnal i les polítiques públiques dels governs plurals d’esquerres han fet possible l’existència avui d’un centre integral de salut, una biblioteca, un casal de gent gran o un centre esportiu municipal. Les participants traslladaven indignació enfront les situacions de necessitat, atur, manca d’escoles bressol, supressió de busos de barri, opacitat del govern municipal  o la nul.la connexió de la regidora de districte amb la gent. Però alhora mostraven compromís i ganes de teixir complicitats per recuperar el dret a decidir sobre el barri, la quotidianitat i la ciutat. Hi ha indignació, compromís i esperança, a Nou Barris i arreu: la Barcelona de la majoria, la que ha de guanyar i governar. Carregada de propostes realistes i transformadores. Per construir nous somnis i fer-los realitat.     

.     

(Síntesi de la intervenció que he fet en nom d'ICV-EUiA al Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona on s'ha aprovat una proposició en suport a la Llei de Cosultes i a la convocatòria del 9N).

Deia fa tres dies David Cameron: "Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum, però he preferit que els escocesos parlessin". I el mateix dia del referèndum, els dos principals diaris britànics apostaven pel dret d’Escòcia a l’autodeterminació: “el poder a la gent” i “el poble d’Escòcia fa història” titulaven. Quina enveja. La cultura democràtica, la de la justícia del reconeixement, oferint canals -en clau d’expressió ciutadana- per resoldre les aspiracions populars. Sí, perquè estem davant d’un debat –per damunt de tot- sobre democràcia. Perquè només de la deliberació i de l’expressió popular de les preferències neix la solució legítima als conflictes polítics. I aquí, el Partit Popular, el bipartidisme del vell règim, neguen el marc i el caràcter de la solució: el marc és votar, la solució més democràcia.

Hem vist en els darrers anys situar els interessos del poder financer com a determinants de les polítiques públiques, menystenint els drets i les demandes de la ciutadania. A l’estat espanyol s’ha arribat a fer una reforma exprés de la pretesament intocable Constitució per situar els bancs per sobre de les persones; el deute per sobre dels serveis públics... sense preguntar, sense escoltar, sense donar veu a la gent. Aquest és el problema. La despossessió de drets socials i el dèficit democràtic es fan mútuament indispensables, en un espiral sense fi que acaba expulsant la ciutadania de la seva pròpia sobirania: una democràcia superficial, de baixa intensitat, com a condició per desmantellar drets i precaritzar vides.  

Volem revertir aquesta dinàmica i només hi ha una manera de fer-ho: transferir el poder a la gent per decidir-ho tot. Situar mecanismes d’incidència en mans de la ciutadania. Per fer possible una democràcia real, per reconstruir la dignitat. I la Llei de Consultes aprovada pel Parlament, amb tota la modèstia, se sitúa en aquesta perspectiva. Consultar, empoderar la majoria per refer el vincle democràtic. 

 Si no s’ofereixen camins d’incidència política real, la ciutadania se’ls pren i els construeix. És constitucional posar-se una samarreta verda i aturar un desnonament que té ordre judicial? És legal posar-se una samarreta groga i declarar-se insubmís a la Llei Wert? Està passant. Davant d’això, la Constitució i la llei poden erigir-se en murs, en escuts contra la realitat. Però hi ha una altra opció: i és que des de la política democràtica s’articulin marcs per donar sortida a les causes justes de la ciutadania. I la Llei de Consultes del Parlament fa una aportació en aquest sentit, per això és tan important.  

 Tenim una democràcia justeta en clau representativa i excepcional en termes participatius. Com pot ser que sigui tan difícil donar veu a la gent; consultar-la per resoldre problemes des d’una lògica deliberativa i majoritària ?. La Llei de Consutes fa un pas endavant: fa possible noves formes de protagonisme de la ciutadania. Obre una finestra perquè entri aire i llum als despatxos foscos i amb olor a resclosit de les nostres institucions. Democratitza la democràcia. Tenim la Llei, ara l’hem de fer servir. Convertir-la en una eina útil. Per poder votar. Per poder votar sobre molts temes: socials, ambientals, territorials... I sí, per poder votar sobre el futur polític del país. En tant que poble sobirà.   

Avui, la ruptura del pacte entre Catalunya i l’estat, que expressa la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, s’articula a la ruptura del contracte social, expressada per la reforma del 135 de la Constitució. I aquesta doble fractura evidencia la crisi democràtica: el buidatge democràtic d’un règim on avui es representen millor els interessos econòmics que els de la gent; els del vell centralisme que els dels pobles.

Catalunya té una demanda social i política, per aquest odre, de modificar la relació amb l’estat. Els ponts històricament construïts o pactats ja no serveixen. Sí, la sentència contra l’estatut els dinamita. L’espiral recentralitzadora i uniformista; les amenaces i l’hostilitat fan l’esquerda més i més gran.

Cal una nova legitimitat, cal superar el marc jurídico-polític actual; i qualsevol nou estatut polític de Catalunya –sigui la independència o una nova relació lliure amb l’estat- ha de partir del que decideixi democràticament la gent. No imaginem, no volem cap escenari de futur –el que sigui- fruit de cap mena de pacte entre èlits polítiques. El volem a partir del que expressi la ciutadania en la consulta del 9 de Novembre. Una consulta del tot necessària. Ni noves eleccions ni noves mobilitzacions la poden substituir. Aquest país no té futur democràtic possible sense la consulta.

Venim d’una sòlida trajectòria d’implicació social. La manifestació de l’últim  l’11 de setembre consolida un mandat democràtic i popular construït des d’una àmplia xarxa de compromisos ciutadans: la gran manifestació pel dret a decidir sobre les infrastructures el desembre del 2007; la resposta popular massiva del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional; les consultes locals que culminen l’abril del 2011 a Barcelona; i les tres Diades, del 2012 al 2014, amb milions de persones al carrer exigint votar.

 

En l’esfera política, les darreres eleccions al Parlament han articulat una àmplia majoria a l’entorn del dret a decidir. I les coses s’han fet ben fetes. Amb unitat i amb un escrupulós respecte als procediments.     

El 25 de Novembre del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional; el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament fixen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data; l’abril del 2014, aquesta àmplia majoria acorda demanar a l’estat cedir a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum per la via del 150.2 de la Constitució; finalment, el passat dia 19 s’aprova la Llei de Consultes.      

Aquest és, en síntesi, l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 65% i el 80% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica.

I ara toca votar. Fer-ho el 9 de Novembre, d’acord a les majories socials i polítiques; a partir del marc que proporciona la Llei de Consultes. La consulta no és el final de res. És l’instrument democràtic, necessari, per avançar, per decidir, per canviar d’acord a la voluntat majoritària i lliure de la ciutadania. Votar el 9 de Novembre és jurídicament possible; democràticament impecable; socialment anhelat; i políticament, ara ja, imprescindible. 

I no volem votar de qualsevol manera, volem fer-ho amb garantia de pluralisme, neutralitat institucional, transparència, deliberació... i per això hem elaborat i aprovat la Llei de Consultes, perquè preveu totes les garanties democràtiques, les que han de fer possible la Consulta del 9 de Novembre.

Pot haver-hi bloqueig per part de l’estat. En coherència amb la convicció que Catalunya és un subjecte de sobirania no acceptarem mai que cap tribunal tingui l’última paraula per fixar els límits del nostre estatut polític. Haurem d’acordar, per tant, des de la unitat i la fermesa la resposta democràtica. La democràcia sense llibertat per votar el futur polític col.lectiu és un simulacre. I ja no volem simulacres. No. Ara volem i necessitem votar.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir. Cap dubte, en cap moment. Per convicció democràtica i catalanista. En cap moment, tampoc, hem renunciat a ser present des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals. En primer lloc, el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. En segon lloc, la defensa del dret a decidir en clau democràtica, més enllà de les identitats nacionals de cadascú, amb ple respecte per totes elles. I finalment, el treball per internacionalitzar el procés i bastir aliances a l’estat, a Europa i al món. Des del suport concret al dret a decidir del grup de l’Esquerra Plural al Congrés dels Diputats; fins al manifest a favor del procés de l’esquerra llatinoamericana aplegada al Foro de Sao Paulo; passant pel suport nítid, a Europa, del Partit Verd i del Partit de l’Esquerra Europea. Aliances globals en clau democràtica i fraternal.        

Un altre món és possible, dèiem a Porto Alegre… i comença a les ciutats. Creiem en un país construït ciutat a ciutat, poble a poble, a peu de carrer. Un país que es forja en la quotidianitat com a espai tangible de justícia social; articulat des de polítiques de proximitat i pràctiques comunitàries. Ciutats i pobles on sigui possible la realització de tots els projectes de vida. Perquè la llibertat nacional comença en la dignitat quotidiana de cada persona. Ha estat i seguirà sent des del municipalisme democràtic i transformador que seguirem garantint la construcció de Catalunya com un sol poble, a cada escola, a cada barri.

I Barcelona com a punta de llança del nou país. Una capital referent global d’acollida, llibertats i compromís cívic. Una capital que volem compromesa en el dret a decidir de Catalunya, en tant que faci possible el dret a decidir sobre el model de barri i de ciutat que volem per viure. Una Barcelona que ha de fer de les escoles públiques, dels seus serveis socials veritables estructures d’estat. La capital humana i habitable d’un país just, net i lliure.   

A ICV-EUiA, apostem per la ruptura de l’statu quo, per iniciar un procés constituent, on Catalunya deixi de ser comunitat autònoma per ser estat; on la ciutadania decideixi sobre el model econòmic i democràtic; on el municipalisme sigui el motor del benestar; on Barcelona sigui la ciutat oberta i solidària que somiem.  Estem convençudes que votarem, que avui estem fent un nou pas endavant, que Barcelona contribuirà de forma decisiva a fer possible la consulta del 9 de Novembre, i que la lògica democràtica -amb mobilització social i unitat política- serà finalment imbatible.

En unes eleccions la ciutadania participa votant candidatures i programes. Així serà el diumenge. Votarem el Parlament Europeu, on la correlació de forces determinarà també la presidència de la Comissió. Jo votaré ICV-EUIA, ho faré per l’Ernest Urtasun, per Ska Keller i Alexis Tsipras. L’Ernest és un activista que expressa amb molta força i sinceritat els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, com a fils que van teixint el bell somni de l’Europa federal de les persones i els pobles, que planta cara a totes les opresssions. L’Ernest és una persona jove que coneix molt bé l’entramat de la UE, amb una sòlida formació que confereix gruix i credibilitat a un discurs polític innovador i emancipador. Com cap altre candidat, ni de lluny. Votaré ICV-EUiA i ho faré per un programa de drets i dignitat. Un compromís valent amb auditar i no pagar el deute il.legítim, establir una renda garantida europea contra la pobresa, tancar els CIEs i derogar la directiva de la vergonya, impulsar l’economia verda i cooperativa, l’exercici del dret a decidir, de decidir-ho tot. Un programa de rescat democràtic. De construcció d’una Europa democràtica sobre el desmantellament de la troika i la deutecràcia.

Més enllà dels compromisos polítics, pels quals l’Ernest es deixarà la pell, aquestes eleccions s’insereixen en un context sense precedents. Un procés de canvi d’època que s’expressa, amb molta intensitat, a escala europea. En un temps nou d’incerteses i complexitats vitals, la  UE ha esdevingut un entramat institucional al servei de l’1%. Tan carregat d’injustícies com buidat de drets i dignitat. L’alternativa és fer créixer la democràcia, per posar Europa sota control ciutadà. L’actual UE no ens serveix. Menystenir el projecte europeu tampoc. Europa és l’espai on donar la batalla col.lectiva de l’esperança. Ens calen instruments polítics per fer-ho possible. No valen els vells. Necessitem un ampli espai de confluència de ciutadania, moviments socials i forces polítiques de l’ecologisme i l’esquerra alternativa. Un nou subjecte per construir drets i dignitat. Estic convençut que l’Ernest hi treballarà a fons per articular-lo, amb Ska Keller i Alexis Tsipras, amb la força creixent dels Verds i de l’Esquerra Unitària. Han canviat moltes consciències, s’han forjat moltes actituds de ciutadania activa. Ara cal canviar també la política i les polítiques de la UE. Perquè el futur l’escrigui el poble. Per decidir-ho i canviar-ho tot.

(I a més de votar ICV-EUiA, diumenge votaré al Multireferèndum, digui el que digui la junta electoral; desobediència democràtica)

Vivim un canvi d’època. Res no és ni serà com abans. És un canvi d’època travessat per conflictes intensos en moltes dimensions. Les èlits econòmiques i polítiques impulsen un projecte de desigualtats socials i expropiació democràtica. Volen un escenari amb més impunitat per implantar les seves relacions de dominació. De les moltes resistències ciutadanes ha d’emergir l’alternativa. Una alternativa constituent, en tots els camps. Per obrir un nou temps on decidir-ho tot i canviar-ho tot. Un nou temps on construir la societat dels bens comuns: la democràcia participativa, l’economia cooperativa, l’autonomia personal, l’ecologia, els drets socials, els vincles de fraternitat, la sobirania nacional i popular.

Però els continguts de l’alternativa s’han d’escriure amb una gramàtica col.lectiva nova. Amb una constel.lació inclusiva d’actors constituents, i amb formes d’articulació horitzontals, orientades a l’acció, a sumar i amb voluntat de guanyar. L’assemblea oberta de l’1 de febrer, l’Ara és Demà vol ser una contribució en aquesta lògica. Per això, més enllà de remarcar el moment (si no és ara, quan?) i dels fils per teixir el nou país (idees per canviar-ho tot), hi ha dues preguntes que esdevenen clau. La primera, una alternativa amb qui? Amb persones, amb o sense militància política, amb graus diferents d’implicació en moviments i organitzacions: el procés hauria de sumar subjectivitats, gent amb voluntat de protagonitzar canvis. Amb moviments socials i amb forces polítiques: el procés hauria de sumar cultures col.lectives de transformació diverses, pre-existents i emergents. La segona qüestió, una alternativa com? Cal teixir els vincles de la diversitat. Des de valors de reconeixement mutu, empatia i voluntat d’aprenentatges creuats. Superant tant l’esquema que idealitza l’escenari institucional sense lluita de carrer, com el que idealitza la lluita social sense alternativa política. Hauríem de teixir una doble pràctica de reconeixement: per part dels actors socials, la necessitat d’un referent polític; per part de les forces polítiques, la necessitat que això impliqui un nou subjecte constituent. Un subjecte configurat des de les ganes de confluir, no de confrontar. Com diu la Crida Oberta de l’Ara és Demà: l’alternativa s’ha de construir amb tothom qui cregui que “cal passar de competir per guanyar espai polític i electoral, a compartir per guanyar un nou país”. No és fàcil, però hauríem de fer-ho possible. Avui, la responsabilitat és atreviment. 

I un apunt per acabar. L’Ara és Demà és una crida oberta nacional. Però la millor manera de fer-la créixer és en marcs de municipalisme democràtic i transformador. Els barris i les ciutats com a àmbits d’una nova quotidianitat emancipadora. I aquí sorgeix la segona part de la pregunta: si no és ara, quan; si no és a Barcelona, on? Barcelona ens ofereix una possibilitat extraordinària d’actuar com a àmbit d’impuls del procés. Hi són els fils necessaris per teixir un escenari local de ruptura; hauríem de ser capaços de sumar les voluntats per articular un front ampli i guanyar la ciutat del bé comú. Seguim caminant.

Des de l’inici d’aquest mandat, ICV-EUiA hem estat a Barcelona un referent d’oposició nítida al projecte classista i a la vella política opaca de Xavier Trias. Hem combatut democràticament al govern de l’1% i ho hem fet al costat dels barris i de la gent, de la majoria. A diferència del PSC, el PP i UpB, no hem estat mai en la lògica de complementar la minoria de CiU; nosaltres volem construir l’alternativa. No hem renunciat a fer-ho, en el dia a dia. Treballem en clau propositiva, articulant alternatives concretes, amb els col.lectius i els moviments socials. Un bon conjunt d’elles han estat aprovades, fins i tot amb el vot favorable de CiU. Però han quedat en paper mullat. CiU ha fet un exercici sistemàtic de retòrica mancada de voluntat política. I el govern de X.Trias s’ha mogut entre la banalització dels acords i la incapacitat política per executar-los. No renunciarem a demanar-ne el compliment. Serem insistents en la denúncia i en l’exigència. No acceptem el joc frívol. Molt menys deixar de lluitar per causes justes. Alguns exemples.

En l’àmbit urbanístic, el govern ha d’acomplir, ara ja sense cap mena d’excusa, el compromís de tornar a la qualificació d’equipament les finques de l’hotel del Palau, per suprimir de l’horitzó qualsevol possibilitat de reactivació del projecte. I ha de garantir que culminarà la remodelació de Trinitat Nova, i el 2015 cap família ja no viurà amb aluminosi. En matèria de mobilitat el govern es desdiu, per la via dels fets, de la implantació de superilles a la trama Cerdà, i de la conversió en zona 30 de tot el viari no bàsic de la ciutat. Nosaltres no hi renunciem: volem menys espai per als cotxes, menys cotxes i a menys velocitat. En el terreny social, hi ha tres compromisos clau: la garantia dels 3 àpats diaris, tots els dies de l’any, a tots els infants en risc de malnutrició; la garantia social de subministraments bàsics de la llar (gas, electricitat i aigua); i la suspensió de desnonaments per part dels bancs amb els que treballa l’Ajuntament. Són elements de dignitat humana: no pararem mentre hi hagi un sol nen/a amb mancances alimentàries, un sol tall d’aigua per motius econòmics, o un sol desnonament fruit de l’estafa i la voracitat bancària. Finalment, en què ha quedat el compromís de no aplicació a Barcelona del Decret Wert ? Novament, paper mullat. CiU plegada (o d’acord) al PP: avui tenim a Barcelona un 30% de les aules públiques massificades. No ens oblidarem tampoc de seguir exigint la sortida de la policia nacional de Via Laietana, i la cessió de la comissaria per crear un espai de memòria democràtica i contra la tortura.

 

No ens resignem a acceptar cap incompliment. Estarem en la denúncia i l’exigència. Seguirem construint resistències, i treballant propostes. Resistències enfront l’espiral privatitzadora en què es troba instal.lat el govern municipal: es venen els serveis, l’espai públic i el patrimoni comú (des dels aparcaments, al nom de les estacions de metro...). I alternatives en favor de serveis públics per tothom; i d’un espai ciutadà, lliure i accessible.  Enfront de la seva BCN-marca, trufada de negoci, luxe i banalitat, seguirem lluitant per la Barcelona dels barris, la de la majoria.

 

Antonio Gramsci va aportar la reflexió sobre el paper fonamental del combat de les idees i de l’hegemonia cultural –moral i política- en el procés d’emancipació col.lectiva. Des d’aquesta perspectiva, pren molta rellevància que Gramsci situés en l’organització la clau de volta de les idees i la lluita. Hem de pensar-hi a fons, en l’actual context de canvi d’època. Fa uns anys, sota les condicions de certeses i estabilitat de la societat industrial, les nostres organitzacions polítiques van relegar -d’alguna forma, amb més o menys intensitat- l’activisme i la imaginació. Avui, sota condicions de fi de règim i obertura d’un nou temps, els ideals i la creativitat social reneixen amb força, però les claus organitzatives, és a dir, els subjectes col.lectius necessaris per assolir l’hegemonia, no acaben de configurar-se. És normal, el procés és complex. Però s’ha d’intentar.

A Iniciativa ho estem intentant. Amb tota la modèstia, però amb convenciment. Volem articular un espai de valors i d’idees innovadores; però ben arrelades en els vells (i bells) somnis d’emancipació. I sabem que per fer-les créixer necessitem més organització. Una ICV més forta i alhora diferent. A Barcelona explorem formes per fer-ho possible. Ahir va acabar el procés d’eleccions primàries per elegir la coordinadora i el coordinador de la nova etapa, que s’obrirà amb l’Assemblea de Juliol. La Montse Aguilera i el David Cid han estat elegits per impulsar una Iniciativa més activista i més propera a la quotidianitat de la gent. Al servei d’una nova confluència social i política com a motor de la nova Barcelona. Segur que faran una magnífica feina. I declinem també en present la pràctica de la nova política. Formem part, a peu de carrer, de les resistències i les alternatives... barri a barri, lluita a lluita. Aquestes últimes setmanes, amb el Joan Herrera, la Dolors Camats, el Joan Coscubiela… hem compartit també espais de diàleg amb moltes veïnes i veïns, al Bon Pastor, Sant Andreu, Trinitat Vella, Roquetes, Ciutat Meridiana, Porta…i no pararem. La gent ens vol com ella: ens vol lluitadores i properes. I ens demana esperança, claus d’optimisme per vèncer la resignació.   

Ahir, amb la regidora Janet Sanz, i amb la Mònica Palet i el Pere Fernàndez –consellera i conseller d’ICV-EUiA a Nou Barris- compartiem tarda de Festa Major amb la gent de Roquetes. Un barri compromès i cooperatiu que fa de la seva festa una oportunitat per enfortir vincles de convivència en la diversitat, un esclat de ciutadania activa, una barreja de reivindicació i alegria. La metàfora d’una Barcelona on les idees, la lluita i l’organització es combinen per generar utopies quotidianes. Persones, xarxes i barris que ens donen força. I amb els quals hem de construir l’hegemonia cultural i el poder popular.  

El temps polític que s’obre a Barcelona, des d’ara fins a l’estiu, serà intens i rellevant; i ho serà especialment per ICV. Arribarem a l’equador del mandat municipal: haurem de fer balanç i, sobretot, projectar-nos amb força cap al futur. I celebrarem la 7a Assemblea d’Iniciativa-Barcelona, poc després d’haver celebrat la 10a Assemblea Nacional.

 Dos anys de CiU a Barcelona, de govern al servei de l’1%. Una política municipal atrapada entre les inèrcies i la manca de model, d’una banda; i el gir classista i autoritari que evidencien els acords entre Xavier Trias i el PP, d’una altra banda. Un govern que privatitza (des de les escoles bressol a l’aigua), que impulsa l’especulació (la Marina de Luxe al Port Vell), que abandona la lluita contra l’atur (desmantellament del Pacte per l’Ocupació i de Barcelona Activa), que deixa tirats els barris en benefici de la ciutat burgesa (inversió al Passeig de Gràcia i retallades a Nou Barris). Un govern desconnectat del patiment i de la lluita de la gent, que gira l’esquena a la ciutadania i nega el dret a decidir de les veïnes i els veïns. Un govern que mira amb complicitat les polítiques neoliberals de rescat dels poderosos, i que és incapaç de plantar cara als estralls socials d’aquestes polítiques als barris populars de la ciutat. Amb més força que mai, ICV-EUiA haurem de redoblar la confrontació a les polítiques de l’1% a Barcelona; amb més audàcia que mai, haurem d’impulsar alternatives al servei de la gent i dels barris. I fer-ho a peu de carrer: formant part de les lluites, dels espais de conflicte i d’acció, i cooperant en la construcció del bé comú. Ho estem fent, caldrà intensificar-ho.

L’Assemblea Nacional d’ICV, aquest mes d’abril, ens brinda una molt bona oportunitat per concretar passes endavant en aquest sentit. Una Assemblea per enfortir Iniciativa i per posar-la al servei d’un bloc emergent social i polític per canviar-ho tot. Perquè cal obrir un procés constituent que superi el capitalisme i la vella política de la transició; que articuli l’alliberament nacional i l’emancipació social. Impregnat d’ecologia i feminisme. ICV hi ha de ser en aquest procés, amb força, amb una cultura d’activisme polític ben renovada. Però no n’hi haurà prou amb ICV-EUiA. Caldrà teixir aliances noves. Un espai plural de valors compartits on han de confluir totes les tradicions i les pràctiques del combat i de l’alternativitat, amb voluntat de suma i articulació política.

No serà fàcil, però és imprescindible. Tinc un convenciment (intueixo que àmpliament compartit): Barcelona és un espai immillorable per fer tangible la construcció del nou subjecte sociopolític. Les condicions objectives hi són. Cal generar les complicitats, les generositats creuades, les il.lusions que el facin possible. A Barcelona hi ha una densitat d’articulació social elevada; existeixen ja avui marcs compartits d’acció a escala de barri i de districte, i en clau sectorial: des del Port Vell a Nou Barris, travessant totes les marees de dignitat. La Barcelona dels barris que lluiten i que cooperen és la Barcelona de la majoria, la del 99%. Cal avançar cap a la seva articulació política. Per liderar l’alternativa. Per disputar-li el futur a l’establishment. Per canviar-ho tot. La 7a Assemblea d’Iniciativa de Barcelona s’ha d’inscriure en aquest procés. Una ICV forta i generosa, al costat d’altres actors socials i polítics. Convençuda i humil. Tenim temps per fer-ho bé. Però no podem esperar. L’aposta és de llarg termini. Però s’ha d’edificar sobre compromisos i victòries tangibles. I el 2015 és aquí mateix.