Ara és Demà. Si no és ara, quan?

Vivim un canvi d’època. Res no és ni serà com abans. És un canvi d’època travessat per conflictes intensos en moltes dimensions. Les èlits econòmiques i polítiques impulsen un projecte de desigualtats socials i expropiació democràtica. Volen un escenari amb més impunitat per implantar les seves relacions de dominació. De les moltes resistències ciutadanes ha d’emergir l’alternativa. Una alternativa constituent, en tots els camps. Per obrir un nou temps on decidir-ho tot i canviar-ho tot. Un nou temps on construir la societat dels bens comuns: la democràcia participativa, l’economia cooperativa, l’autonomia personal, l’ecologia, els drets socials, els vincles de fraternitat, la sobirania nacional i popular.

Però els continguts de l’alternativa s’han d’escriure amb una gramàtica col.lectiva nova. Amb una constel.lació inclusiva d’actors constituents, i amb formes d’articulació horitzontals, orientades a l’acció, a sumar i amb voluntat de guanyar. L’assemblea oberta de l’1 de febrer, l’Ara és Demà vol ser una contribució en aquesta lògica. Per això, més enllà de remarcar el moment (si no és ara, quan?) i dels fils per teixir el nou país (idees per canviar-ho tot), hi ha dues preguntes que esdevenen clau. La primera, una alternativa amb qui? Amb persones, amb o sense militància política, amb graus diferents d’implicació en moviments i organitzacions: el procés hauria de sumar subjectivitats, gent amb voluntat de protagonitzar canvis. Amb moviments socials i amb forces polítiques: el procés hauria de sumar cultures col.lectives de transformació diverses, pre-existents i emergents. La segona qüestió, una alternativa com? Cal teixir els vincles de la diversitat. Des de valors de reconeixement mutu, empatia i voluntat d’aprenentatges creuats. Superant tant l’esquema que idealitza l’escenari institucional sense lluita de carrer, com el que idealitza la lluita social sense alternativa política. Hauríem de teixir una doble pràctica de reconeixement: per part dels actors socials, la necessitat d’un referent polític; per part de les forces polítiques, la necessitat que això impliqui un nou subjecte constituent. Un subjecte configurat des de les ganes de confluir, no de confrontar. Com diu la Crida Oberta de l’Ara és Demà: l’alternativa s’ha de construir amb tothom qui cregui que “cal passar de competir per guanyar espai polític i electoral, a compartir per guanyar un nou país”. No és fàcil, però hauríem de fer-ho possible. Avui, la responsabilitat és atreviment. 

I un apunt per acabar. L’Ara és Demà és una crida oberta nacional. Però la millor manera de fer-la créixer és en marcs de municipalisme democràtic i transformador. Els barris i les ciutats com a àmbits d’una nova quotidianitat emancipadora. I aquí sorgeix la segona part de la pregunta: si no és ara, quan; si no és a Barcelona, on? Barcelona ens ofereix una possibilitat extraordinària d’actuar com a àmbit d’impuls del procés. Hi són els fils necessaris per teixir un escenari local de ruptura; hauríem de ser capaços de sumar les voluntats per articular un front ampli i guanyar la ciutat del bé comú. Seguim caminant.