Quanta desigualtat i privatització pot suportar la ciutat ?


Les polítiques classistes i les formes autoritàries de governar són dues cares d’una mateixa moneda a Barcelona. CiU governa d’esquenes a la ciutadania per poder tirar endavant les polítiques de l’1%. Des de ICV-EUiA no renunciem a forjar alternatives; tampoc a donar suport al teixit social que lluita per la ciutat comuna contra la seva privatització. Aquesta setmana, a les Comissions de Plenari de l’Ajuntament, n’hen tingut alguns exemples emblemàtics.   

Desigualtats educatives i pobresa energètica
Les retallades linials a les escoles públiques afecten de forma més intensa a les situades en entorns d’alta vulnerabilitat: la supressió d’un suport educatiu o d’un Pla d’Entorn a Nou Barris o a la franja del Besòs té un impacte molt superior que la mateixa retallada en un barri benestant. A la dinàmica de les retallades socialment injustes cal sumar la manca d’inversions educatives. Avui el dret a una plaça pública de proximitat no està garantit a diversos barris de Barcelona: no ho està a Poblenou, Sant Andreu, Sagrada Família o Sant Antoni. Enfront a aquesta realitat, ICV-EUiA hem proposat i aconseguit que s’aprovi l’elaboració d’un pla de xoc contra les desigualtats educatives a la ciutat que el govern haurà de presentar al Setembre. D’altra banda, seguirem insistint en la necessitat de reactivació urgent de la inversió en noves escoles i instituts.

L’empobriment de les classes populars i l’increment dels preus dels serveis bàsics ha fet emergir amb força la realitat de la pobresa energètica. A Barcelona, un 12% de les llars, a l’entorn de 90.000, tenen dificultats per pagar els rebuts de l’electricitat i el gas. La resposta dels governs ha basculat entre la connivència amb l’oligopoli elèctric i el blindatge dels seus beneficis per mitjà de l’encariment de preus, i un grapat insuficient –indigne en molts aspectes- de mesures d’ajut social en clau assistencial. Enfront a aquesta realitat, ICV-EUiA hem proposat i aconseguit que s’aprovi l’obertura de negociacions amb les companyies elèctriques per part del govern municipal, amb l’objectiu de concretar una quitança del deute elèctric de totes les llars en situació de vulnerabilitat.

L’Harmonia a Sant Andreu i Salvem Botticelli a Horta
La gestió ciutadana és una fórmula de participació directa del teixit associatiu i veïnal d’un territori en la gestió dels equipaments de proximitat. A Sant Andreu, la Plataforma d’Entitats ha plantejat un projecte de gestió ciutadana del Casal de Barri l’Harmonia. No només l’ha plantejat, també ha guanyat el concurs obert per l’Ajuntament. Tot i així, el govern de CiU en una decisió de caràcter caciquil sense precedents ha decidit barrar el pas al projecte veïnal i mantenir el casal de barri tancat. La Federació d’Entitats ja ha expressat que no renuncia a fer realitat el somni col.lectiu de l’Harmonia, i que el Casal obrirà i serà del poble i per al poble de Sant Andreu. Un bé comú, construïnt ciutat comuna. 

La plaça Botticelli és un espai públic del barri d’Horta. El govern municipal tira endavant un projecte per fer un aparcament d’ús privat que implica posar fi al caràcter comunitari de l’espai. L’aparcament va associat als requeriments d’implantació d’una nova superfície comercial que, a més, planteja una amenaça frontal al teixit de comerç urbà d’Horta. El consell de districte d’Horta-Guinardó va votar majoritàriament contra el projecte. La Plataforma Salvem Botticelli, que engloba la immensa majoria del teixit social dels barris de l’entorn, lluita per mantenir la naturalesa pública i ciutadana de la plaça, contra el projecte de privatització urbana i bombolla comercial. Un altre bé comú, construïnt ciutat comuna.


De la ciutat trencada a la ciutat comuna


Fa quinze dies, l’Assemblea anual de la FAVB debatia sobre els reptes del moviment veïnal davant la “ciutat trencada”. Pocs dies després, a Can Batlló, el moviment cooperativista compartia reflexions i pràctiques per construir la “ciutat comuna”. Sí, Barcelona s’està trencant; i per superar el trencament, calen lògiques cooperatives i xarxa de bens comuns.

La ciutat trencada
L’impacte de la crisi i de l’austericidi han eixamplat com mai les desigualtats a Barcelona. Més desigualtats socials: les classes populars han estat víctimes d’una dinàmica d’empobriment, mentre la franja més benestant incrementa els seus recursos. I més fractura territorial: la distància entre els barris més vulnerables i els de renda més elevada s’ha ampliat de forma substancial. Una ciutat dualitzada entre classes i entre barris. Una ciutat on milers de persones no poden satisfer les seves necessitats bàsiques, on allò que va començar amb retallades als drets socials ha acabat amb agressions a la dignitat humana. És indigne patir un tall d’aigua o de llum (per part de companyies privades amb beneficis milionaris)  perquè s’ha d’elegir entre pagar els rebuts o garantir l’alimentació de les criatures. És indigne patir un desnonament i veure com, alhora, el govern et denega una renda mínima d’inserció o un ajut de lloguer. Tot això és inhumà. I és molt difícil d’entendre el passotisme del govern municipal enfront l’emergència social i habitacional. Com és possible que l’alcalde Trias no hagi aconseguit la cessió dels pisos buits dels bancs per programes de lloguer social ? Com és possible que es gastin 30 milions en el Pg de Gràcia i la part alta de la Diagonal, o regalin 16 milions a la Fòrmula 1 i, en canvi, hagin retallat o suprimit els programes de rehabilitació d’habitatges i de millora urbana de barris populars ? Ciutat trencada i polítiques classistes que la consoliden.

La ciutat comuna
La ciutadania no s’ha quedat mirant de braços creuats. És veritat que la precarització vital fa més difícil la resposta compartida. Molt patiment es viu en privat, a l’interior de les llars, i no genera acció col.lectiva. Ho és també que la resignació qualla davant les potents estratègies de naturalització de les injustícies per part dels qui les cometen. Però tot i així, els barris i la gent de Barcelona estan plantant cara. Ho fan amb la mobilització i la denúncia. I planten cara també cada vegada que planten una llavor alternativa de cooperació i fraternitat. Hi ha mobilitzacions que van aconseguint –més enllà de resultats concrets, que també- quelcom bàsic: l’apropiació comunitària de serveis públics. Quan la comunitat educativa defensa una escola pública, s’està construint un bé comú. Quan un barri defensa un transport públic a preus populars s’està construint un bé comú. D’altra banda, la posada en marxa d’ateneus, xarxes d’intercanvi, cooperatives, bancs del temps… implica la creació d’espais i temps alliberats de relacions mercantils. La marea groga i Stop Pujades; la Flor de Maig i Can Batlló… fan ciutat contra la seva mercantilització. Defensen Barcelona enfront el govern que la posa en venda.