De la ciutat trencada a la ciutat comuna

Fa quinze dies, l’Assemblea anual de la FAVB debatia sobre els reptes del moviment veïnal davant la “ciutat trencada”. Pocs dies després, a Can Batlló, el moviment cooperativista compartia reflexions i pràctiques per construir la “ciutat comuna”. Sí, Barcelona s’està trencant; i per superar el trencament, calen lògiques cooperatives i xarxa de bens comuns.

La ciutat trencada

L’impacte de la crisi i de l’austericidi han eixamplat com mai les desigualtats a Barcelona. Més desigualtats socials: les classes populars han estat víctimes d’una dinàmica d’empobriment, mentre la franja més benestant incrementa els seus recursos. I més fractura territorial: la distància entre els barris més vulnerables i els de renda més elevada s’ha ampliat de forma substancial. Una ciutat dualitzada entre classes i entre barris. Una ciutat on milers de persones no poden satisfer les seves necessitats bàsiques, on allò que va començar amb retallades als drets socials ha acabat amb agressions a la dignitat humana. És indigne patir un tall d’aigua o de llum (per part de companyies privades amb beneficis milionaris)  perquè s’ha d’elegir entre pagar els rebuts o garantir l’alimentació de les criatures. És indigne patir un desnonament i veure com, alhora, el govern et denega una renda mínima d’inserció o un ajut de lloguer. Tot això és inhumà. I és molt difícil d’entendre el passotisme del govern municipal enfront l’emergència social i habitacional. Com és possible que l’alcalde Trias no hagi aconseguit la cessió dels pisos buits dels bancs per programes de lloguer social ? Com és possible que es gastin 30 milions en el Pg de Gràcia i la part alta de la Diagonal, o regalin 16 milions a la Fòrmula 1 i, en canvi, hagin retallat o suprimit els programes de rehabilitació d’habitatges i de millora urbana de barris populars ? Ciutat trencada i polítiques classistes que la consoliden.

La ciutat comuna

La ciutadania no s’ha quedat mirant de braços creuats. És veritat que la precarització vital fa més difícil la resposta compartida. Molt patiment es viu en privat, a l’interior de les llars, i no genera acció col.lectiva. Ho és també que la resignació qualla davant les potents estratègies de naturalització de les injustícies per part dels qui les cometen. Però tot i així, els barris i la gent de Barcelona estan plantant cara. Ho fan amb la mobilització i la denúncia. I planten cara també cada vegada que planten una llavor alternativa de cooperació i fraternitat. Hi ha mobilitzacions que van aconseguint –més enllà de resultats concrets, que també- quelcom bàsic: l’apropiació comunitària de serveis públics. Quan la comunitat educativa defensa una escola pública, s’està construint un bé comú. Quan un barri defensa un transport públic a preus populars s’està construint un bé comú. D’altra banda, la posada en marxa d’ateneus, xarxes d’intercanvi, cooperatives, bancs del temps… implica la creació d’espais i temps alliberats de relacions mercantils. La marea groga i Stop Pujades; la Flor de Maig i Can Batlló… fan ciutat contra la seva mercantilització. Defensen Barcelona enfront el govern que la posa en venda.