Nou Barris és una història de solidaritat i dignitat. De persones compromeses amb la millora dels seus entorns de vida quotidiana, d’un teixit social i veïnal que no ha renunciat mai a la lluita ni a l’esperança. Tampoc a la construcció d’alternatives. Que ha forjat convivència i llibertat. Avui Nou Barris pateix de forma molt intensa l’impacte de la crisi-estafa i de les polítiques injustes dels governs. Dels 12 barris amb menys renda de Barcelona, 8 són al Districte. L’atur a Nou Barris triplica el de les zones benestants de Barcelona. I és on més creix: el 2012 l’atur augmenta a la ciutat un 3,28%, a Nou Barris un 6,22% (gairebé el doble). Els desnonaments han passat a ser una realitat quotidiana, amb especial incidència a Ciutat Meridiana. Avui a Nou Barris hi ha 320 llars pendents de desnonaments. Una realitat molt dura, sí. Però tampoc ara la ciutadania i les entitats no s’han resignat. La plataforma 9b Cabrejada ha forjat dinàmiques de mobilització i d’alternativa. Mobilització per plantar cara a les injustícies i els oblits. Alternatives en forma de plans comunitaris, ateneus, xarxes d’acollida i d’intercanvi, cooperatives…

Sant Martí és també una història de solidaritat i dignitat. Ahir mateix, per exemple, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Martí de Provençals rebia la Medalla d’Or de la Ciutat com a expressió d’una trajectòria de 40 anys de lluita i d’energies inesgotables de transformació social. Avui al bell mig del Districte, a diferents indrets de Poblenou, emergeix una de les cares més frapants de la injustícia global/local: centenars de persones, bona part immigrants sense papers, viuen en solars i naus industrials abandonades, en condicions d’exclusió social intensa. Amb l’amenaça persistent del desallotjament i la repressió policial. La gent i les entitats de Poblenou han sabut forjar un entorn de suport i acollida. Des del Pla Comunitari Apropem-nos, des de l’AVV, des de l’Assemblea de Barri, des de l’Ateneu Flor de Maig… s’ha produit una veritable confluència de fraternitats en l’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments. El repte passa per la plena inclusió social del col.lectiu: l’accés a papers, contractes laborals i habitatge digne.

Ciutat Vella és una altre història de solidaritat i dignitat. Barris acollidors des de sempre, porta d’entrada a la ciutat de milers de persones humils al llarg de moltes dècades. Barris lluitadors que van aconseguir impulsar processos de regeneració urbana i de millora de les condicions de vida del col.lectiu resident. Que van aconseguir plantar cara i frenar les dinàmiques d’expulsió i substitució per classes de rendes altes, desitjades pel negoci immobiliari. Avui Ciutat Vella torna a estar sota pressió. L’impacte del turisme és brutal. I els lobis que actuen a l’entorn d’interessos econòmics molt poderosos apreten com sempre, potser com mai. Per convertir el Port Vell en un espai privatitzat al servei del luxe més banal. Per dinamitar el Pla d’Usos, aixecar la prohibició de noves places hoteleres al Districte, i situar el patrimoni com a plataforma d’aterratge d’operacions especulatives. Les AA.VV. la Plataforma en Defensa del Port Vell i altres entitats de Ciutat Vella no només s’han mobilitzat amb força contra les noves agressions classistes i especulatives, també han posat en marxa processos per pensar i imaginar el futur des de valors alternatius. I per fer-lo possible.

Nou Barris i Sant Martí són districtes de classes populars que enfronten els impactes de la crisi, les retallades i l’exclusió. Ciutat Vella és també un districte de classes populars que enfronta l’amenaça de processos especulatius molt poderosos.  Són, en tots els casos, barris que han articulat respostes de dignitat col.lectiva: 9b Cabrejada, l’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments, la plataforma Defensem el Port Vell…  I el govern municipal de CiU, també en tots els casos, ha girat l’esquena a la ciutadania. Ha estat i és un govern insensible, desconnectat del patiment i de les lluites de la gent. Un govern que, a Nou Barris, ha tancat les portes al diàleg i ha reprimit la protesta social. A Poblenou s’ha arrenglerat amb la pressió judicial i la violència policial en els desallotjaments. I a Ciutat Vella s’ha plegat al dictat dels lobis del luxe i l’especulació. Un govern classista i autoritari. Però un govern també amb peus de fang. Un tigre de paper. Un govern que no expressa ni els valors, ni les inquietuds, ni les aspiracions de la majoria.

 

Les lluites als barris han d’aconseguir activar consciències i pràctiques de resistència i alternativitat. La confluència d’aquestes lluites i l’oportunitat de dotar-les també d’una dimensió política forta i innovadora ha de fer possible derrotar CiU, i tota la vella política de l’establishment municipal. A Barcelona, és possible. Totes juntes sí que podem !  

(Article que em publica el diari ARA del 22 de maig del 2013)

 

Vivim un canvi d’època. Les pautes estructurants de la vida personal i col.lectiva ja no tornaran a ser com abans. Però el futur està en disputa. Travessem un temps fundacional amb projectes en conflicte. La resultant fixarà els elements vertebradors de les properes dècades. El procés constituent o el fem o ens el fan, no hi ha camí del mig. La coalició dominant, els agents del capitalisme financer i de la vella política n’estan impulsant (imposant) el seu: extracció de rendes de la majoria cap a l’1%;  traspàs de poder ciutadà cap als mercats; despossessió de drets i vivència del dolor en àmbits privats; precarització vital i ambiental; erosió de vincles comunitaris; lògica punitiva per suprimir -més que regular- conflictes. Però enlloc està escrit que se’n surtin. És més, hi ha prou energia i creativitat a la societat per forjar un procés constituent alternatiu. Per plantar cara i guanyar. De fet, ja està en marxa. Hi ha llavors i pràctiques transformadores. Cal estendre-les i trenar espais de confluència; cal articular-les en clau política per construir poder popular. Difícil, sí. Però hem de trobar marcs tangibles per avançar. I és aquí on l’àmbit municipal ha de jugar el rol catalitzador. Barcelona pot ser un detonant.

 

 El govern de Trias és l’expressió local del projecte dels poderosos. Es mou còmodament en el món dels lobbies però és insensible a les famílies que no poden pagar l’escola bressol o el rebut de l’aigua (ara privatitzades) o el lloguer del pis (ara sota risc de desnonament exprés). S’enrecorda del Passeig de Gràcia però s’oblida de Can Peguera. Aposta pels espais del luxe banal i margina els barris populars. És diligent amb els hotelers i indolent amb els veïns. Regala recursos públics als seus amics de partit (25 milions a Mas del conveni d’Spanair) i també als de classe (16 milions a Ecclestone per la Fórmula-1). El neoliberalisme urbà i el buidatge democràtic van de la mà. Privatitzen la ciutat i privatitzen la política. Neguen a la gent el dret a decidir la seva quotidianitat. Però hi ha quelcom que no han aconseguit: la resignació de la gent i dels barris. La indignació ha arrelat a la ciutat, el compromís creatiu també. El classisme i les idees insolidàries no són hegemòniques al carrer. La majoria comparteix valors de fraternitat. Hi ha un entramat social que ja està forjant la nova Barcelona.

Emergeix d’una banda un mosaic mobilitzador format per plataformes de barri, les marees, la PAH, el 15M i les assemblees socials, el moviment veïnal, l’ecologisme i els sindicats de classe. D’altra banda, un mosaic de pràctiques alternatives impulsades per l’economia solidària, els plans comunitaris, els ateneus populars, les cooperatives de consum ecològic, la comunitat educativa o les xarxes d’intercanvi solidari. És la Barcelona que es rebel.la i té confiança en la capacitat col.lectiva per fer possible la revolta. Sorgeix sobre aquesta base un repte doble. La política democràtica del segle XXI no tindrà en l’acció institucional l’espai únic ni principal de transformació. Només podrem superar el model neoliberal si socialitzem la política. A Barcelona, per tant, només podrem derrotar la ciutat excloent si fem confluir lluites i alternatives socials; i si dotem aquestes de dimensió política. Confluència per enfortir el canvi de consciències; aliança política per fer possible el canvi de model.

El nou temps demana solidesa i audàcia. A Barcelona es donen les condicions per obrir el procés. Ciutadania, moviments, xarxes, plataformes i partits d’esquerra transformadora compartim moltes coses: valors, indignació, esperança i marcs d’acció als barris. Necessitem compartir també un espai ampli i unitari d’alternativa. Una nova aliança social i política que connecti lluites i propostes, que convoqui aspiracions diverses i totes les il.lusions, amb un relat compartit. Un projecte escrit per la ciutadania. Hem de fer-ho bé, però no podem esperar. Hem de començar a fer-ho ja, abans que tanquin el proper centre social i obrin el proper hotel de luxe, abans que privatitzin la propera escola bressol o eliminin el proper bus de barri, abans que acabin de repartir-se el negoci de l’aigua, o que permetin un altre desnonament. Es tracta de disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo. Per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. Per construir la Barcelona del bé comú, i erigir-la en símbol del canvi d’hegemonia, del nou país i la nova política.

 

La política municipal a Barcelona sembla que estigui adoptant, com a tendència de fons, un perfil més baix del que sempre havia tingut. En part és cert. El govern de CiU és feble, té una escassa capacitat de lideratge i no articula projectes de ciutat. Tampoc no planta cara als impactes de les retallades sobre les persones i els barris, ni al menysteniment de Barcelona i de l’autonomia local, per part dels govern de la Generalitat i de l’Estat. Tenim un govern i un alcalde poc actius, que no situen Barcelona en l’escenari dels projectes col.lectius de futur. Però això no vol dir que CiU a Barcelona es limiti a gestionar la ciutat de forma rutinària. No és possible. El govern local no és mera administració; té naturalesa política de fons: les seves accions (o inaccions) configuren la quotidianitat i responen a interessos en conflicte. El govern de Xavier Trias a Barcelona impulsa un projecte polític, encara que no ho faci per mitjà d’un model coherent i estratègic de ciutat. Un projecte que va adquirint gruix, sense haver de renunciar al perfil baix. Una pluja fina en favor de l’1%. 

Aquesta darrera setmana s’han pres decisions molt significatives. Dimarts CiU -amb el suport del PSC- donava llum verd a un nou increment del rebut de l’aigua: els beneficis de les empreses per davant de les persones; l’aigua-mercaderia per sobre de l’aigua-dret. Dijous CiU aprovava la primera de les mesures orientades a degradar el model d’educació pública 0-3 a Barcelona: la reducció dels professionals de suport educatiu a les aules. Divendres el govern municipal anunciava –amb 115.000 persones aturades a la ciutat- que retalla un 40% el pressupost de Barcelona Activa, abandona les polítiques d’ocupació i acomiada a 55 treballdors/es d’aquesta empresa municipal. Tres decisions en sintonia: una ciutat amb menys serveis públics i un Ajuntament al servei dels interessos empresarials. Velles polítiques de dretes, injustes i inútils. Les hem confrontades. Hem defensat el dret bàsic a l’aigua, a una educació infantil de qualitat, i a l’ocupació. Ho hem fet a les institucions i al carrer: a la Plataforma 0-3, amb els sindicats, amb la plataforma l’Aigua és Vida.

Tenim un escenari nou. El rescat de Bankia i del sistema financer tira per terra el relat de la inevitabilitat de les retallades. Hi ha diners: però són per rescatar bancs, no per defensar els drets de les persones. La fractura social esdevé fractura ètica i democràtica. No és moralment suportable tanta injustícia. A Barcelona, l’argument econòmic ni tan sols pot operar com a cobertura de les retallades. La ciutat té unes finances sòlides i capacitat inversora. Xavier Trias abandona les polítiques d’ocupació i la construcció d’escoles bressol públiques perquè les seves prioritats passen per l’educació privada i per un model econòmic vell, insostenible i precari (iots de Luxe, cotxes de Fórmula-1, ruletes de casino i reforma laboral). Massa injust, massa desvinculat dels problemes i de les esperances de la majoria.         

Però hi ha alternativa. I des d’ICV-EUiA treballem per fer-la possible. Amb molta gent, amb molts col.lectius socials. A Barcelona, malgrat la crisi i les polítiques injustes i grises de CiU, segueix havent-hi un extraordinari cúmul d’energies ciutadanes que han de fer possible un futur diferent i millor. Més enllà de Barcelona també. Ahir dissabte amb les companyes i companys regidors/es d’Iniciativa del País Valencià i de Mallorca, i de la Chunta Aragonesista posàvem en comú reflexions i, sobretot, valors i pràctiques alternatives. Amb un repte compartit: formar part de les lluites ciutadanes i canalitzar-les en clau política local. Construir espais forts d’esquerres, ecologistes i municipalistes que esdevinguin veritables alternatives a les polítiques de l’1%. Créixer, ser molt més forts per fer possible la Barcelona del 99%; per fer possibles ciutats humanes i habitables.