(Article publicat a Crític, 14 de setembre 2021) 

El març de l’any passat esclatava l’emergència sanitària de la covid-19 i, de forma immediata, les seves conseqüències socials, ecològiques i econòmiques: efectes profunds i transversals, amb plasmacions diverses en el territori. La relació entre pandèmies i ciutats és històrica, però les metròpolis del segle XXI no havien rebut un ventall comparable d’impactes. Bé, veníem de la gran recessió i els teixits ecosocials i urbans no s’havien recuperat encara del tot d’una crisi intensa i d’una austeritat injusta. Ara però no es tracta tant de ‘recuperar’ sinó de ‘transformar’: saber on som per tal d’anar construint la metròpoli del futur des de noves coordenades. Acaba de publicar-se ‘La metròpoli (post)covid: impactes, escenaris i reptes’, el volum que aplega la recerca col.lectiva recent de l’IERMB. Es desgranen, en ell, els paràmetres que emmarquen la nova realitat, els quals configuren l’eix vertebrador de les reflexions d’aquest article. Dibuixaré, en un primer apartat, les dinàmiques emergents en les seves tres dimensions principals (social, espacial i comunitària). I apuntaré, en un segon apartat, una proposta d’agenda metropolitana per la transformació, estructurada en cinc camps temàtics i un decàleg d’acció.       

 

1.    L’escenari metropolità postcovid

 

Desigualtats socials

En l’àmbit de la renda, l’impacte més potent de la pandèmia es desencadena en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana. Quan la pobresa mostra la seva distribució entre perfils, s’observen unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants i persones migrants. En l’esfera laboral, la caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans que en el conjunt de Catalunya. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove, les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos. La pandèmia ha ampliat també la clivella de les edats com a eix de desigualtat. Els infants van travessar els dies de confinament enmig d’una quotidianitat creuada per realitats complexes: experiències motivadores (noves formes de comunicació online) i decebedores (tancament d’escoles i espais de lleure). Els malestars van ser més intensos en infants amb situacions familiars de risc, condicions precàries d’habitabilitat  i manca d’eines per l’educació no presencial. Bona part de la gent jove viu un context d’inseguretat econòmica i residencial: mercats de treball i d’habitatge excloents. A la metròpoli, la taxa d’atur juvenil creix de forma desigual segons l’origen, la renda i els barris: el nivell d’atur dels joves migrants dobla el dels autòctons; i l’atur dels residents a barris de rendes baixes multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La incidència sobre l’habitatge no és menor: d’entre la gent jove emancipada, gairebé un de cada tres expressa dificultats de pagament de despeses d’habitatge, i a la ratlla del 10% impossibilitat sobrevinguda de fer front al lloguer. La crisi de la covid-19, en síntesi, fragmenta i polaritza encara més l’estructura social metropolitana.

 

Segregacions urbanes

Al llarg dels anys previs a la pandèmia, la bombolla immobiliària es va traslladar de les hipoteques al lloguer. L’extrema debilitat de les polítiques d’habitatge va implicar un deteriorament creixent de la capacitat de les llars per a cobrir despeses bàsiques. La pandèmia ha aguditzat la situació. L’habitatge es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer.  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Estretament vinculada a la distribució espacial de preus del sòl i immobiliaris, la plasmació territorial de la desigualtat ha guanyat també visibilitat en el context de la pandèmia. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa), concentració (focalització en l’espai) i complexitat (amb diferents articulacions entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió s’expressa amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana. La pandèmia, finalment, ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de fluxos. L’escenari, tanmateix, va evidenciar amb força les pautes de segregació socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provocava la caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter presencial mantenia un ús molt més elevat del transport públic col.lectiu.

Fragilitats (i energies) comunitàries

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs, fet que emmarca les condicions dels pisos i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació... La pandèmia va suposar també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada. Els actors del territori, d’altra banda, han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia i han enfortit les bases per impulsar processos de transformació. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana. Cal considerar, en el camp de la ciutadania, un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets i a la cobertura de necessitats bàsiques. Adopten primer el format d’experiències d’autogestió urbana, en el tombant del mil.leni. Cristal.litzen poc després -en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m- com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu i a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.

 

2.    Una proposta d’agenda metropolitana

Sobre aquestes bases, la transformació de la metròpoli postcovid requereix un intens compromís públic.  D’una banda, un marc estructural de polítiques públiques que deixi enrere el paradigma de l’austeritat i incorpori forts components de transició ecosocial. I requereix també, d’altra banda, un gir metropolità, la presència determinant de la metròpoli com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques i d’interactuar en marcs de governança multinivell. El quadre següent mostra un decàleg d’acció connectat a les evidències sorgides. Un ventall de polítiques possibles estructurat en cinc àmbits. La vinculació entre innovació econòmica i transició ecològica ha d’anar definint una metròpoli sostenible, on la generació de valor respecti els ecosistemes i els seus límits ambientals. La interacció entre regeneració urbana i inclusió social ha de fer possible una metròpoli compromesa amb la justícia espacial. Un territori on, finalment, cristal.litzin lògiques de prosperitat compartida i una geografia de comunitats diverses, creuades per vincles solidaris. 

Metròpoli i transformació postcovid: decàleg de polítiques públiques

Transició ecològica

Desenvolupar una estratègia socioecológica metropolitana basada en l’acció climàtica, la transició energètica, la infraestructura verda, l’alimentació saludable i la gestió de l’aigua com a bé comú.

Implementar el pla metropolità de mobilitat urbana amb perspectiva de gènere, prioritzant polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohesió territorial i la tarifació inclusiva.

Innovació econòmica

Elaborar un ‘Green New Deal’ metropolità com a estratègia de reactivació econòmica i de l’ocupació sobre la base d’un model productiu plural de caràcter inclusiu, circular, descarbonitzat i digital.

Aprovar un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.

Inclusió social

Establir, com a ingrés complementari a la RGC i a l’IMV, un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional a partir d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència. Dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16, com a instrument d’acció contra la pobresa infantil severa.

Articular xarxes socioeducatives i de cura en l’àmbit metropolità (escoles bressol, espais familiars i serveis d’atenció domiciliària) com a estratègia vinculada a la igualtat de gènere i el canvi demogràfic.

Ampliar els convenis amb el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) com a llavor d’una política d’atenció a la vulnerabilitat que doti a la metròpoli d’una xarxa de serveis d’inclusió

Regeneració urbana

Posar en marxa un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb intervencions flexibles i adaptades, i amb processos de coproducció veïnal i comunitària.

Desplegar l’agenda d’habitatge amb múltiples instruments: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent,  regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, rehabilitació amb criteris ecosocials, i ajuts al lloguer

Acció comunitària

Definir un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les iniciatives ciutadanes de solidaritat que faci possible dinàmiques de reescalatge, transferència interterritorial i enfortiment del teixit i la vida comunitària en barris d’alta vulnerabilitat.

En el camp de l’acció institucional, el municipalisme ha estat i és una palanca clau de construcció de benestar. És encara necessari, i amb potencial d’enfortiment dels seus marcs normatius i de finançament. Però no és ja suficient. Els municipis amb més col·lectius i barris vulnerables són tanmateix els qui tenen menys recursos per a fer-hi front.  D’altra banda, les grans dinàmiques de canvi i les quotidianitats on es fan tangibles s’expressen avui en àmbits de barri i de ciutat, sí; però també, i amb molta intensitat, en l’escala de metròpoli. Cal forjar les noves bases institucionals i cíviques que facin possible transformar la realitat. La metròpoli que emergeix de la pandèmia ha de desplegar per tant capacitats d’autogovern: ha de transitar de prestar serveis a coproduir polítiques públiques; d’administració tecnocràtica a autoritat democràtica d’elecció ciutadana directa. És des d’aquests paràmetres que podrà ser desplegada l’agenda de transformació. Una ciutat metropolitana, en síntesi, que abandoni les inèrcies del passat per protagonitzar les solucions de futur.

(Text de l'article que em publica El País 7 de Juliol de 2016)

En 1987 la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) fue abolida al hilo de las leyes de régimen local, impulsadas por el gobierno de CiU. En aquel tiempo, el conflicto se relató en términos de lucha de poder en el territorio, al servicio de uno u otro modelo de país (maragallista o pujolista). Más allá de Barcelona, los municipios metropolitanos parecieron verse poco reflejados en las claves de la disputa. Quizás la desaparición de la CMB truncó, a la vez, dos procesos en marcha: el de maduración de un gobierno metropolitano con capacidad real de desarrollo de políticas; y el de plasmación de un esquema territorial monocéntrico, articulado por relaciones de jerarquía espacial entre Barcelona y el resto de la metrópolis. Han pasado muchos años, ha cambiado casi todo.  En 2010, el Parlament restituyó –esta vez por ley aprovada de forma unánime- la dimensión institucional del Área Metropolitana. Pero el debate sobre el modelo de gobernanza y los equilibrios socio-territoriales sigue bien abierto. Quizás exista hoy una estructura de oportunidades que permita plantearlo en condiciones inéditas. Y merezca la pena aprovecharla, para forjar un salto cualitativo hacia una metrópolis más democrática; y con más justicia social, espacial y ambiental.

Durante las tres últimas décadas, el municipalismo democrático ha sido un factor potente de transformación urbana. En el área metropolitana, los municipios que crecieron desde una lógica de periferia han ido forjando sus propios proyectos de ciudad. Y configuran hoy una red mucho más sólida de identidades y tejidos sociales; un entramado que dota a la metrópolis de un carácter policéntrico, que convoca a fortelecer relaciones horizontales. La crisis y la austeridad han dejado, en cambio, un rastro de nuevas exclusiones sociales y desigualdades urbanas. Las costuras de la cohesión metropolitana se tensionan por sus barrios más frágiles, y por sus colectivos más vulnerables. La escala metropolitana reaparece con fuerza como marco necesario de la redistribución; de reconstrucción de dignidades sociales y urbanas. Hoy enfrentar ese desafío implica hacerlo desde lógicas de innovación democrática; y desde una agenda diferente de políticas públicas. Se trataría de repensar la institucionalidad metropolitana: como espacio intermunicipal compartido, y con más y mejor vinculación ciudadana. Una perspectiva superadora de riesgos centralistas y de viejas dinámicas tecnocráticas. No es fácil, pero el escenario de nuevo municipalismo y de empoderamiento colectivo lo hace posible.

Emergen retos en dos planos. Por una lado el de la gobernanza democrática. Es interesante afrontar la posible elección directa de un gobierno metropolitano. Pueden aportarse argumentos en una u otra dirección. La lógica vertebradora de nuestro entramado institucional se asienta en la elección municipal directa y -sobre la base de esos resultados- la constitución de las esferas supramunicipales. Cabe cambiar esa lógica en el ámbito metropolitano? La cuestión requiere un debate inclusivo de todas las miradas, y en especial de las ciudades más frágiles. Hay un aspecto sin embargo que me parece especialmente relevante. El área metropolitana no es un mero ámbito de gestión, es un espacio de naturaleza política. Se deciden actuaciones estratégicas (urbanismo, vivienda, movilidad, ciclo del agua..) que expresan valores en conflicto, dirimen modelos alternativos, y generan impactos directos sobre la vida cotidiana. No deberían por tanto esas políticas inscribirse en marcos de elección directa, deliberación democrática y control ciudadano?. La población que teje cada día la ciudad metropolitana, no debería constituir también su demos, el sujeto político de la metrópolis?.  Una nueva gobernanza en todo caso como oportunidad de cambio: de articulación de redes municipales cooperativas, de conexión con prácticas sociales, de orientación comunitaria.

La segunda dimensión del reto es de carácter sustantivo: la metrópolis democrática como espacio de construcción del bien común. Desde una agenda ambiental audaz, nuestra ciudad metropolitana podría emerger como referente de transición ecológica, de protección del clima y de acción por un aire limpio (la movilidad sostenible como prioridad). Referente también de avance hacia la soberanía alimentaria y energética, hacia la gestión pública del agua.  El momento es duro. La crisis y la austeridad nos han dejado una geografia inédita de desigualdades socio-residenciales; y sabemos que los espacios urbanos más vulnerables cruzan límites municipales (el Besòs como ejemplo). Son necesarias por tanto políticas de ámbito metropolitano para generar nuevas dinámicas de inclusión entre colectivos y territorios. La metrópolis funciona además como un espacio económico integrado. Y el reto de la cohesión se juega también ahí: en la necesidad de conjugar el apoyo al tejido productivo, con la apuesta por la economía social y solidaria, y con decisiones a escala metropolitana sobre empleo y salario digno. Un entramado socioeconómico innovador conectado a la investigación en sus cuatro universidades públicas.

Se trata, en definitiva, de no dejar escapar una nueva ventana de oportunidad; de afrontar un reto colectivo en buena parte aún pendiente: construir una metrópolis más democrática, como espacio político donde hacer posible el derecho a la ciudad.