Al costat de les escoles bressol i dels barris

Ahir dissabte a la tarda, més de cent mil persones vam expressar als carrers de Barcelona el nostre rebuig a les polítiques de retallades. Va ser una mani que se suma a la trajectòria de grans mobilitzacions (14 i 15  de maig, 19 de juny, 6 de setembre i 15 d’octubre del 2011) que han anat construïnt, d’una banda, la contestació en clau democràtica a les imposicions del capitalisme financer i la seva vella política sobre les nostres vides. I d’altra banda unes noves cultures d’acció, a l’entorn de les aportacions del 15-M i de les sinèrgies amb àmplies capes de la ciutadania, múltiples col.lectius en defensa dels serveis públics, el moviment sindical i les forces polítiques amb voluntat d’alternativitat. Esclats de ciutadania reflexiva i crítica habitant espais de resistència, i de construcció de nous camins de justícia social i democràcia real. Caldrà seguir avançant des d’àmbits diversos: el procés cap al Fòrum Social Català (FSCat 2012) amb els seus tallers de propostes, les assemblees de barri del 15-M, les dinàmiques de lluita del món educatiu, de les entitats veïnals...

I precisament en l’àmbit veïnal i educatiu, a Barcelona, s’estan expressant aquests dies, amb força, veus i espais contra les retallades del govern municipal de CiU. Xavier Trias i el seu equip han mantingut clamorosos silencis de complicitat amb les retallades de la Generalitat i de l’Estat (serveis de salut, RMI, ajuts al lloguer, llei de barris, renda bàsica d’emancipació, dependència...). Des de fa algunes setmanes, han desplegat també la seva pròpia dinàmica de desmuntatge de drets i serveis públics municipals. Dos exemples paradigmàtics. 1) L’aposta de CiU –amb el suport del PP- per desmantellar el model educatiu de qualitat, públic i de proximitat de les escoles bressol municipals. Volen privatitzar la gestió, augmentar ràtios per grup i disminuir els professionals de suport, a banda de paralitzar la construcció de noves escoles. Un atac en tota regla. 2) La decisió de Trias de suprimir i reduir serveis públics de bus i metro, en un context d’augment salvatge de tarifes i de rebaixes fiscals a l’ús del cotxe. Deixen barris de relleu difícil com Sant Genís sense bus de barri els diumenges; deixen els veïns/es de La Bordeta sense el bus que els connecta amb el seu centre de salut de referència que obre els caps de setmana, el CUAP de Manso. Un altre atac en tota regla.
        
El grup municipal d’ICV-EUiA hem estat al costat de les escoles bressol i dels barris. Vam portar ambdós conflictes al Plenari de divendres passat. I estarem al costat de les dinàmiques d’organització i mobilització. Treballarem colze a colze en el marc de la Plataforma en Defensa de les Escoles Bressol Municipals, i ho farem també amb la FAVB i totes les coordinadores i entitats veïnals en defensa del transport públic. Ho farem perquè val la pena donar la batalla per una ciutat inclusiva, ecològica i solidària. I perquè hi ha alternatives i moltes energies per construir-les. La nostra aportació no hi faltarà. Des de l’horitzontalitat i el reconeixement de totes les contribucions. ICV-EUiA refermem el compromís de ser un espai, una eina útil –als barris, als districtes, a l’ajuntament- per lluitar i per fer avançar alternatives. Per posar les coses molt difícils a un govern municipal gris i de dretes.

Diàleg amb el moviment veïnal de Ciutat Vella

Des de ICV-EUiA intentem construir un tipus d’acció política transparent i oberta a la ciutadania: amb capacitat d’escolta activa i de diàleg amb el teixit social dels barris. Aquesta voluntat emmarca la recent trobada d’intercanvi del nostre grup municipal amb el moviment veïnal de Ciutat Vella. El districte central-històric de Barcelona ha tingut sempre xarxes comunitàries i associatives que han estat determinants, tant en l’articulació de propostes de millora de les condicions de vida, com en la resistència enfront a processos d’agressió urbana. Podem recordar les pràctiques de planejament popular entre 1976 i 1979, o la campanya de denúncia social “Aquí hi ha gana” el 1987. Recentment, les AAVV i les entitats de Ciutat Vella han tingut un paper clau en la construcció de pautes de convivència intercultural, o en la resposta a dinàmiques neoespeculatives. Amb tots els elements de dificultat presents, el capítal social de Ciutat Vella és un valor bàsic, a preservar i enfortir.     

La realitat del Districte és complexa. De forma molt esquemàtica es pot dir que fa dues dècades les lluites veïnals i les polítiques públiques van aconseguir fer front, en bona part, a la degradació urbana i a l’expulsió del col.lectiu resident. I van obrir processos de regeneració i acollida. Ciutat Vella presenta avui, en conseqüència, una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista; i la majoria dels seus espais públics funcionen com a llocs de trobada i convivència. Al costat d’això, noves realitats han impactat els barris aquests darrers anys: riscos emergents d’exclusió social, assetjament immobiliari, impactes negatius del neoliberalisme turístic. S’han tensat els equilibris. Avui Ciutat Vella afronta dilemes de fons. Cal enfortir les polítiques d’habitatge social, inclusió, convivència, regulació d’usos i canvi substancial de model turístic. Les voluntats polítiques del govern de CiU, tanmateix, semblen orientar-se en sentit força contrari.

En aquest context, la nostra trobada amb el moviment veïnal de Ciutat Vella se situa en la perspectiva de generar espais de diàleg i acord a l’entorn d’una agenda de temes-clau. 1) la defensa del pla d’usos pel que fa a la prohibició de noves places hoteleres i a la plena regulació dels apartaments turístics; 2) la defensa de la política d’inversions de proximitat per mitjà d’un instrument tan valuós com la Llei de Barris; 3) les propostes de mobilitat sostenible que treguin els cotxes de la Rambla, i en bona part de Via Laietana i de l’eix transversal que va de la Carbonera a la Ciutadella; 4) l’oposició frontal a la nova marina de luxe, en el marc de l’urbanisme privatitzador del Port Vell ; 5) l’aposta pels plans comunitaris i per un espai públic de convivència en llibertat. I de forma transversal el compromís amb la participació ciutadana real, amb la implicació del teixit social, el moviment veïnal i la ciutadania, en tant que protagonistes en la definició dels elements de futur de Ciutat Vella. 

A la dreta local –CiU i PP- no els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i transgressió cultural al bell mig de Barcelona. A nosaltres sí. A la dreta local –CiU i PP- els hi agrada imaginar-se Ciutat Vella com a plataforma de negocis turístics i nàutics, i amb la polícia preservant la pax urbana al servei del business-friendly. A nosaltres no. El govern comença a fer polítiques en aquesta direcció. El nostre compromís: resistir-les. I generar alternatives des de la creativitat i el diàleg amb la ciutadania.

Un Ple extraordinari ja, per debatre l'estat i els models de ciutat

Aquesta setmana hem fet balanç dels primers sis mesos de mandat a l’Ajuntament, i hem activat amb força les nostres eines d’acció política a Barcelona. Pel que fa al balanç, CiU ha protagonitzat un govern sense projecte i de dretes. Sense projecte perquè encara no ha estat capaç de presentar les línies estratègiques del seu model; no tenim ni tan sols un document de partida del PAM (el qual, segons el reglament orgànic municipal, és preceptiu aprovar al Plenari cada inici de mandat).I de dretes, perquè ha pres decisions clarament regressives: privatització de l’educació infantil, increment salvatge de les tarifes del transport, renúncia a les polítiques d’ocupació, reducció d’un 20% del pressupost de medi ambient, nous incentius a l’ús del cotxe, urbanisme privatitzador i del luxe, paràlisi de la llei de barris… En el terreny de les aliances polítiques, CiU s’ha mogut entre l’estil erràtic i el ridícul. Erràtic perquè no ha estat capaç d’articular cap acord estable. El ridícul fa referència al que ha passat amb els Pressupostos: CiU li ha dit “sí a tot” al seu soci, en un camí d’imposicions del PP al que X.Trias respon amb una política de “barra lliure”. Avui tenim un pressupost amb rebaixes fiscals de 20 milions €, fruit de la irresponsabilitat del PP (obsessió a reduir l’IBI en termes reals) i de la feblesa política del govern. Trias prioritzava tenir pressupost al contingut d’aquest pressupost. Doncs bé, a les primeres de canvi, Rajoy apuja l’IBI (!!) (l’Àngels Esteller, en menys d’un mes, ha votat la reducció i la pujada del mateix impost, potser hauria de plantejar-se plegar de regidora o de diputada…). I CiU s’enfada i amb raó. Però passa que al matí, la tinenta d’alcalde Sònia Recasens (Unió) expressa el rebuig de CiU a la pujada de l’IBI… i a la tarda, Duran Lleida (Unió) lidera el sí de CiU al “cop d’IBI” de Rajoy (d’un PP amb majoria absoluta!). Tot plegat deplorable. A Barcelona, PP i CiU escaldats; i la ciutadania ben perjudicada.
 
ICV-EUiA hem mantingut la proposta d’erigir-nos en referent nítid d’oposició al govern de CiU i a les seves polítiques contràries a les persones i al medi ambient. Confrontant en el marc de l’Ajuntament, i al costat de les mobilitzacions i les lluites socials. Però hem apostat també per articular alternatives i aconseguir aprovar-les: impost turístic, superilles, tarifació social, taxa bancària, pla d’inclusió, pla de suport a l’economia verda, cessió incondicional del castell de Montjuïc i la caserna del Bruc… Les properes setmanes seran intenses. D’una banda, a les Comissions de Plenari del gener seguirem plantant cara a les retallades: a les educatives, demanant que la Generalitat pagui d’immediat el deute amb les escoles bressol; a les socials, demanant que es restableixi també d’immediat l’atorgament de RMI; a les de mobilitat, confrontant la supressió de línies d’autobús. I proposarem alternatives: un Pla Especial de Protecció de Collserola, com a alternativa a les 16 Portes; el tancament del CIE de Zona Franca i una política d’arrelament social, com a alternativa a la vulneració dels drets humans de les persones migrants. Però volem anar més enllà. Cal, sense més dilacions, un debat a fons sobre l’estat i el model de ciutat. És per això que he adreçat una carta a l’alcalde demanant-li que convoqui amb urgència un Plenari Extraordinari on el govern presenti les línies estratègiques del seu projecte, per tal de debatre-les i contrastar opcions i models. Perquè enfront l’opció conservadora i trista de CiU és possible i més necessària que mai la Barcelona rebel i creativa, que construeix futur des de pràctiques ben arrelades en valors de solidaritat, ecologia i quotidianitat transformadora.
 
Alternatives i pràctiques de transformació que són ja, en molts casos, una realitat ben viva a la nostra ciutat. Que cal conèixer i amb les que hem de teixir complicitats i confiança. Imprescindible per fer realitat una nova manera de fer política. En aquest sentit, vam fer divendres passat la primera Jornada Oberta de Debat organitzada pel grup municipal d’ICV-EUiA. Vam parlar dels reptes per una sortida social i ecològica a la crisi, i de les aportacions del cooperativisme per construir-la. Enric Tello i Oriol Estela ens van proposar enderrocar murs mentals i pensar des de claus trencadores. Jordi Via, Jordi Garcia i Carles Ahumada ens van explicar com és possible no només pensar sinó també actuar des d’aquestes mateixes claus, per mitjà de projectes cooperatius (l’Arç, l’Apòstrof i l’Olivera) sòlids i plens de futur. La Barcelona lluitadora i de l’esperança. La nostra, la que ha d’anar emergint amb força. Farem més Jornades de Debat, com a compromís també de fer emergir una manera diferent de fer política: relacional, transparent i transformadora.

Inclusió i convivència al Besòs. Drets humans i tancament del CIE.

Barcelona ha estat capaç de construir, al llarg de l’última dècada, un model d’acollida de persones nouvingudes que ha funcionat prou bé. Els anys 2000-2010 han estat el temps de l’acollida global: Barcelona ha esdevingut un espai de diversitat i pluralisme cultural. L’acollida s’ha articulat sobre tres bases: una memòria urbana viva sobre els anteriors processos d’arribada; un teixit social i comunitari facilitador; i unes polítiques municipals de suport. Tot això en un cicle econòmic de creixement però generador de precarietat, desigualtats i exclusió. I en un context normatiu (llei d’estrangeria, directiva de la vergonya) advers i cristal.litzador de fractures de ciutadania (en el dret de vot, per exemple).
 
Al llarg dels últims anys del cicle migratori, les polítiques locals d’acollida s’han vist acompanyades d’una aposta clara: la construcció de la convivència intercultural. Un esquema en favor de la igualtat de drets i deures, del reconeixement de les diferències i de la interacció positiva i quotidiana. El Pla Barcelona Interculturalitat és el marc municipal que vertebra els components del model i fixa el full de ruta. Avui, superat el cicle migratori i, en bona part, els processos d’acollida cal posar tot l’èmfasi en el desplegament de les polítiques públiques i les dinàmiques comunitàries orientades a consolidar la convivència intercultural barri a barri.
 
S’està fent, i s’està fent bé en general. Amb dificultats i equilibris fràgils, sí; però la convivència i la inclusió predominen clarament sobre el conflicte i la segmentació. Cal enfortir les eines públiques i associatives per avançar en el camí de la interculturalitat i el mestissatge. Cal fer-ho posant en valor tot el que hem construït, que és molt (i potser passa desapercebut, i no és mal senyal); sent conscients que la normativa estatal i europea segueix intacte i és adversa; i sabent que la crisi, les retallades i els seus impactes socials (atur, desnonaments, desmantellament de drets) generen un marc de noves injustícies. Barcelona ha estat acollidora; és i ha de seguir sent una ciutat de convivència en la diversitat. De barris heterogenis però cohesionats. Tenim les bases i el potencial per anar aconseguint-ho, dia a dia. Cal ser tenaços i responsables, teixint totes les complicitats quotidianes necessàries entre persones, col.lectius, entitats i serveis públics.

Aquest és el marc en el que s’han produït a Barcelona, els darrers dies, dos fets dramàtics. Al barri del Besòs ha estat assassinat l’Ibrahima Dyey, un jove senegalès. La mort violenta d’Ibrahima ens emplaça a enfortir les polítiques i les dinàmiques d’inclusió i convivència. No podem obviar un component emocional molt potent. Les reaccions del col.lectiu senegalès, de la Federació d’Entitats Gitanes i de les AA.VV. han estat positives. La policia i els jutges han de fer bé la seva feina: trobar els culpables i jutjar-los pel greu delicte que han comès.
 
Al CIE de la Zona Franca ha mort l’Ibrahim Sissé, un jove guineà, sense cap mena d’atenció sanitària al CIE en el moment de l’empitjorament sobtat de la seva salut. La mort d’Ibrahim ens emplaça a una cosa ben diferent: ha tornar a denunciar l’existència d’aquest Guantánamo local, aquesta mena de presó on el risc de vulneració dels drets humans és sistemàtic. Ni Ibrahim ni cap de les persones internes ho estan per haver comès cap delicte. Són homes i dones que amb coratge han deixat el seu país per tirar endavant la seva vida aquí. No tenen papers i això els fa encara més vulnerables. Cal doncs exigir el respecte escrupulós als drets humans, i fer tot el possible per tancar el CIE de Zona Franca (i tots els CIEs).
 
Des de les nostres possibilitats, el Grup Municipal d’ICV-EUiA a Barcelona farem més intensius els nostres esforços en dues direccions: impulsar l’acció del govern municipal per enfortir, al Besòs i a tot arreu, les polítiques d’inclusió social i convivència intercultural; i tornar a demanar que es posi fi a l’estat d’excepció permanent dels drets humans que es viu al CIE de la Zona Franca, lluitant fins al seu tancament. Al costat i en complicitat amb el teixit asociatiu i amb el moviment social pels drets de les persones migrants i contra tota mena de racisme (social, polític i institucional).