Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.

Només falten dues setmanes per la consulta ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. El debat va prenent força i la Diagonal se situa com un tema rellevant. Informar-se, reflexionar, deliberar i participar a l’entorn d’una qüestió de fons, cabdal per al futur de Barcelona, és un bon exercici d’aprofundiment democràtic. Tan de bo que la política llunyana i declarativa protagonitzada per polítics que tendeixen a mirar-se el melic vagi perdent terreny en benefici d’una altra política necessària: de proximitat, vinculada a la construcció de quotidianitats diferents, i protagonitzada per ciutadans i ciutadanes que s’impliquen i comparteixen l’esfera pública amb polítics dialogants, que proposen i escolten.

És molt important el procés participatiu i la consulta sobre la Diagonal. Aquests dies diferents veus han volgut qüestionar-la amb un argument que podriem resumir així: “això de la Diagonal és un tema urbanístic molt tècnic sobre el que la gent no hi entén; que decideixin els polítics, que per això estan i els paguem”. Crec que és un raonament profundament equivocat. Per diverses raons. Primer, perquè es tracta d’una qüestió de naturalesa inequívocament política. Què pot ser més polític que decidir avançar o no cap a una Barcelona amb pocs cotxes, amb un model de mobilitat humana, saludable i ecològica ? Què pot ser més polític que triar si volem o no uns carrers per practicar la convivència, la trobada, el passeig ?. En segon lloc, perquè tenim una ciutadania educada i reflexiva, amb capacitat de construir punts de vista i aportacions de gran interès sobre temes complexos. En tercer lloc, perquè no és veritat que els representants polítics traslladem la decisió a la ciutadania en un exercici de desresponsabilització. La lògica és una altra. El govern de Barcelona fem una aposta molt clara sobre el QUÈ: proposem, amb arguments sòlids i arrelats en valors, la transformació de la Diagonal (més espai per les persones, connexió del tramvia…). I, en aquest marc, realitzem una segona aposta sobre el COM: volem concretar aquesta transformació per mitjà d’un ampli procés d’interacció amb la ciutadania. Volem fer un pas més en el camí de la utopia democràtica: l’autogovern de les persones, la democràcia local articulada en l’àgora pública. I per últim, perquè les dues propostes (bulevard i rambla) incorporen tot el rigor i l’expertesa tècnica. La decisió ciutadana incorpora un altra dimensió: la construcció de legitimació social per enfortir processos de transformació, enfront dels riscos de captura de polítiques urbanes i de mobilitat per part d’interessos poderosos (però no majoritaris).

A aquestes alçades, ja podem dir que el principal dèficit del procés es troba en la sorprenent incapacitat de CiU per aportar algun tipus de posició. Diu Xavier Trias que cap de les dues propostes no li agrada, però que la ciutadania les pot votar. O sinó, que la gent voti l’opció C (la de l’immobilisme, la incapacitat o el tacticisme). O sinó que la gent no voti. Quin embolic !. Algú ha escoltat alguna proposta en positiu sobre el futur de la Diagonal en boca de Xavier Trias ? Pot un Grup Municipal amb 12 regidors no tenir cap criteri clar sobre la Diagonal del futur ?

Enfront dels qui s’hi oposen a l’aprofundiment democràtic i de la incapacitat política de l’oposició, el teixit social de Barcelona està fent aportacions en positiu de gran valor. Cal destacar i reconèixer el paper que la Plataforma Diagonal per Tothom –formada entre d’altres per la PTP, FAVB, CCOO, BACC, Catalunya Camina, Greenpeace, Ecologistes en Acció, OCUC…- està jugant en el procés. Defensant la transformació, la participació i la consulta amb arguments i amb mobilització. Cal subratllar també el rol bàsic desenvolupat pel conjunt d’entitats del Consell de Ciutat: des del seguiment, el coprotagonisme en la definició del procés, i la pròpia capacitat d’aportació.

Ara cal seguir treballant de valent aquestes tres setmanes que resten. Des d’ICV-EUiA no hem d’estalviar cap esforç. Hem d’intensificar el nostre activisme polític, al costat de la gent, als barris, colze a colze amb les organitzacions socials. Ens hi juguem molt. La coalició transformadora s’ha d’anar ampliant amb l’objectiu d’assolir un gran triomf en la consulta ciutadana i fer un pas endavant cap a la ciutat humana i habitable per la que lluitem.

Arenys de Munt ha aconseguit situar el tema de les consultes locals en l’agenda pública. La política sol ser una combinació d’identitats, valors i interessos. Quan les identitats comunitàries entren en joc de manera predominant el debat tendeix a ser efervescent. La política dels valors i dels interessos, en canvi, sol jugar-se en escenaris menys emocionals, encara que igualment rellevants per a la configuració d’una societat. A Catalunya, la qüestió nacional és un eix definidor del conflicte polític. Avui tenim un nou Estatut que ens dota d’una autonomia ampliada i d’un reconeixement nacional més clar. Tot i així, el dret a l’autodeterminació (el dret de decidir) no està reconegut en l’actual marc jurídico-polític. Crec que defensar l’Estatut –aprovat en referèndum per la ciutadania- és bàsic. Crec també que cal seguir lluitant per la plena sobirania nacional de Catalunya. Per mi, Estatut i sobirania configuren un mateix terreny d’acció i compromís polític. D’altra banda, les consultes populars són eines d’aprofundiment democràtic, de generació de vincles entre les persones i els projectes col.lectius, de protagonisme d’actors socials més enllà dels partits. L’esfera local ha estat i és un àmbit clau d’innovació democràtica: per mitjà de múltiples instruments (nuclis d’intervenció participativa, pressupostos participatius, consultes ciutadanes…) on s’han dirimit qüestions ben diverses (des d’un pla urbanístic fins a l’energia nuclear o el deute extern…).

Consultes locals com la d’Arenys poden ser una oportunitat interessant. Al meu entendre, però, s’haurien de desenvolupar d’acord a certs criteris. D’una banda, intentar no situar la qüestió en un terreny d’alt voltatge emocional. L’opció per la independència de Catalunya és ben legítima; com també ho són qualsevol de les altres (federalisme, autonomia…). Totes poden ser sostingudes amb arguments interessants i oberts. D’altra banda, crec que les iniciatives de consulta local han de poder fer compatible l’opció independentista amb el reconeixement a la decisió nacional que Catalunya va prendre a l’aprovar l’Estatut en referèndum. Per últim, crec que les consultes, en tant que espais de democràcia participativa, han de ser impulsades i protagonitzades pel teixit social, sense que els partits polítics intentin colonitzar-les, ni situar-les en la lògica de la seva confrontació.

D’acord a aquests criteris, crec que cal valorar les consultes com a dinàmiques per aprofundir la qualitat de les nostres democràcies locals, i com a oportunitats per a seguir debatent, amb respecte i serenament, el nostre horitzó de llibertat nacional.