"Vota el que sents, el que ets, el que penses"


En unes eleccions la ciutadania participa votant candidatures i programes. Així serà el diumenge. Votarem el Parlament Europeu, on la correlació de forces determinarà també la presidència de la Comissió. Jo votaré ICV-EUIA, ho faré per l’Ernest Urtasun, per Ska Keller i Alexis Tsipras. L’Ernest és un activista que expressa amb molta força i sinceritat els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, com a fils que van teixint el bell somni de l’Europa federal de les persones i els pobles, que planta cara a totes les opresssions. L’Ernest és una persona jove que coneix molt bé l’entramat de la UE, amb una sòlida formació que confereix gruix i credibilitat a un discurs polític innovador i emancipador. Com cap altre candidat, ni de lluny. Votaré ICV-EUiA i ho faré per un programa de drets i dignitat. Un compromís valent amb auditar i no pagar el deute il.legítim, establir una renda garantida europea contra la pobresa, tancar els CIEs i derogar la directiva de la vergonya, impulsar l’economia verda i cooperativa, l’exercici del dret a decidir, de decidir-ho tot. Un programa de rescat democràtic. De construcció d’una Europa democràtica sobre el desmantellament de la troika i la deutecràcia.

Més enllà dels compromisos polítics, pels quals l’Ernest es deixarà la pell, aquestes eleccions s’insereixen en un context sense precedents. Un procés de canvi d’època que s’expressa, amb molta intensitat, a escala europea. En un temps nou d’incerteses i complexitats vitals, la  UE ha esdevingut un entramat institucional al servei de l’1%. Tan carregat d’injustícies com buidat de drets i dignitat. L’alternativa és fer créixer la democràcia, per posar Europa sota control ciutadà. L’actual UE no ens serveix. Menystenir el projecte europeu tampoc. Europa és l’espai on donar la batalla col.lectiva de l’esperança. Ens calen instruments polítics per fer-ho possible. No valen els vells. Necessitem un ampli espai de confluència de ciutadania, moviments socials i forces polítiques de l’ecologisme i l’esquerra alternativa. Un nou subjecte per construir drets i dignitat. Estic convençut que l’Ernest hi treballarà a fons per articular-lo, amb Ska Keller i Alexis Tsipras, amb la força creixent dels Verds i de l’Esquerra Unitària. Han canviat moltes consciències, s’han forjat moltes actituds de ciutadania activa. Ara cal canviar també la política i les polítiques de la UE. Perquè el futur l’escrigui el poble. Per decidir-ho i canviar-ho tot.

(I a més de votar ICV-EUiA, diumenge votaré al Multireferèndum, digui el que digui la junta electoral; desobediència democràtica)

La ciutat comuna. La Barcelona democràtica.

(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la segona part de la intervenció. El resum de la primera el trobareu al post anterior).

Hi ha alternativa. És possible dibuixar el camí que va de la ciutat trencada a la ciutat comuna. És possible situar el futur de Barcelona en mans de la gent. Es tracta de forjar la dimensió local del procés constituent, de la ruptura amb el règim de la ciutat trencada i privatitzada: el procés de rebel.lió democràtica pel dret a la ciutat.  

Amb modèstia però amb tenacitat, al llarg dels últims tres anys des d’ICV-EUiA hem construït una pràctica de confrontació democràtica a CiU. No ens resignem a la ciutat trencada, tampoc a una política municipal cada dia més elitista i menys democràtica. Sabem que la resistència legitima el canvi i que aquest només és forjable des d’un camp de valors alternatiu al de la dreta. És per això que en l’eix del nostre treball hem situat la proposta de polítiques alternatives, i ara volem vertebrar també l’alternativa política.

Cap de les dues coses no les fem sols. Treballem al costat de molta gent, a molts barris. El millor que li ha passat a Barcelona és que s’han desplegat moltes energies ciutadanes. Ha arrelat la indignació, i amb ella dinàmiques de denúncia; també el compromís creatiu, i amb ell pràctiques d’acció comunitària. Estic convençut que el classisme i les idees insolidàries no són majoria al carrer, ni a les llars. Que a Barcelona el govern de CiU no és referent de la gent dels barris, ni dels seus problemes ni de les seves aspiracions. Els qui ens governen no tenen una experiència vivencial de les retallades o de l’encariment dels serveis. Ni l’escola pública ni el transport públic formen part de la seva quotidianitat. El seu imaginari de ciutat és un altre, construït en espais privats al marge de la vida diària de la gent.

Però hi ha un entramat social que ja està forjant la ciutat democràtica i compartida, la nova Barcelona. Un entramat que ha emergit en defensa de la dignitat dels barris, el dret a l’habitatge contra cada desnonament, l’emancipació juvenil, el transport públic i l’aigua com a dret humà, el treball digne, i els espais d’autogestió comunitària. Es tracta d’un mosaic mobilitzador format per plataformes, marees ciutadanes, el 15-M i les assemblees socials, la PAH, sindicats o el moviment veïnal. I un mosaic de pràctiques ciutadanes impulsades per la xarxa d’economia social, els plans comunitaris (de Roquetes a la Barceloneta), els barris cooperatius, les AMPAs, la participació de base (com Fem Rambla), els mercats d’intercanvi solidari o els ateneus populars (de Flor de Maig a Can Batlló). Una veritable xarxa ciutadana que evita moltes exclusions, i tanca moltes ferides de la Barcelona trencada.  

Sobre aquesta base sorgeix un doble repte. D’una banda articular els espais i els subjectes que impulsin el procés cap a la ciutat comuna. D’altra banda, forjar els continguts del projecte. Primer repte. Transitar de la fragmentació de resistències i pràctiques, a la confluència en l’alternativa. Es tracta de trenar la connexió de lluites i accions; i dotar-les d’una referència política. Xarxa social per seguir canviant consciències i actituds; subjecte polític per fer possible el canvi de govern i de model. Superar la Barcelona trencada i construir la nova ciutat democràtica. Segon repte. Definir els eixos de l’alternativa. Es tracta de superar la fractura social als barris, la mercantilització urbana i la precarietat; de superar també l’opacitat política municipal. I fer-ho per mitjà d’un projecte construït des de baix i des de l’esquerra, que convoqui il.lusions i articuli aspiracions diverses, des d’un espai de valors compartits. Us proposo pensar a l’entorn de tres fils alternatius. Per deixar enrere les desigualtats, les privatitzacions i l’especulació; i teixir el dret a la ciutat avançant cap a la inclusió social, la cohesió urbana i l’economia del bé comú.     

·        El fil dels drets socials i la dignitat humana. Cal afrontar el repte de superar la doble fractura social i territorial que avui travessa Barcelona, amb l’activació de cinc estratègies principals: 1) la reconstrucció d’un estat local de benestar potent, amb serveis públics de proximitat per tothom, i oberts a la participació ciutadana; 2) un programa de barris amb forta inversió en rehabilitació i millora estructural; que garanteixi el dret a l’habitatge digne i la preservació de teixits urbans i espais de memòria; 3) polítiques de dignitat i contra tota mena d’exclusió: Barcelona lliure de desnonaments, renda d’inclusió i programa de mínims vitals, lluita contra la pobresa infantil, garantia de tres àpats al dia, gestió pública de l’aigua i de l’energia, i transport públic a preus assequibles; 4) polítiques de democratització cultural i equitat educativa: superació de totes les retallades, inversió en centres públics i escoles bressol per tothom, ciutat educadora i plans d’entorn; revocació dels concerts amb les escoles d’èlit. 5) polítiques d’autonomia personal i cicle de vida: igualtat de gènere, emancipació juvenil, vida independent de les persones amb diversitat funcional i drets de la gent gran. Les cinc dimensions d’una estratègia integral per superar l’actual ciutat trencada, i avançar cap a la Barcelona socialment inclusiva, i cohesionada entre barris.   

·        El fil de l’economia del bé comú. Barcelona havia anat forjant un model específic, sense les lògiques d’especialització o de connexió a la bombolla immobiliària d’altres ciutats. Un esquema d’economia del coneixement amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’activitat vinculada a energies renovables i transport públic; ocupació lligada al benestar (universalització dels serveis socials); i compromís amb sectors tradicionals generadors de cohesió urbana (comerç de proximitat). L’aposta actual pel turisme sense límits i el capital financer,  combinada amb involució ecològica i precarietat, no només afebleix els elements específics de Barcelona, sinó que projecta en l’economia local la lògica especulativa i de bombolla de la crisi global. Cal un canvi en profunditat. Un green new deal que refermi la recerca pública, la diversitat productiva, el turisme responsable i regulat, la creativitat cultural i l’economia verda (inversió en renovables contra el canvi climàtic; en transport públic per la reducció dels cotxes i la qualitat de l’aire); que situi el cooperativisme en el centre del model; que aposti per la lluita contra l’atur i l’ocupació digne; i que avanci substancialment en fiscalitat ecològica. En síntesi, un model econòmic per superar el monocultiu turístic, la centralitat del capital financer i la precarietat laboral; per construir, a Barcelona, l’economia urbana del bé comú.
   
·        El fil de la democràcia participativa. Cal afrontar el repte d’articular a Barcelona un model de democràcia directa i deliberativa que situi la política municipal en mans de la gent. Aquest repte implica, d’una banda, una nova forma de governar: amb la màxima transparència i descentralització, amb mecanismes àgils de rendició de comptes. Un Ajuntament de proximitat i amb les parets de vidre. I d’altra banda, la superació de l’entramat vigent de participació ciutadana. No es tracta de fer-li retocs que l’ordenin, està esgotat. Cal un nou model amb pressupostos participatius, consultes i iniciatives ciutadanes, consells amb capacitat de decisió, elecció directa dels Districtes, gestió ciutadana d’equipaments i  participació de les entitats en el plenari municipal. La ciutat democràtica ha d’incorporar també un ampli espai públic no institucional, d’empoderament comunitari: ateneus i espais autogestionats, xarxes d’intercanvi solidari, bancs del temps, cooperatives de consum ecològic... com a àmbits de ciutadania activa. En síntesi, reconèixer a les persones el dret a decidir sobre la seva quotidianitat, com a millor garantia d’avançar cap a la ciutat comuna.

     No es tracta d’un catàleg de propostes tancades. És una convocatòria a l’esperança. Cal caminar de la ciutat trencada a la ciutat comuna i cal confiança en la capacitat col.lectiva per fer-ho possible. No es tracta tampoc d’un foc d’encenalls, de fer castells en l’aire, són fils que entronquen amb les millors tradicions històriques de la Barcelona popular: amb la revolució industrial i la memòria obrera; amb el somni urbà i ecològic de Cerdà; amb la lluita dels barris per equipaments i centres de salut, amb l’escola moderna i els moviments de renovació pedagògica. Esperances que arrelen, per tant, en terra fèrtil i que poden ser, avui, els motors del procés constituent cap a la ciutat del bé comú. Es tracta, ara sí, de disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo. Per retornar la ciutat a les persones i la dignitat als barris. Per una Barcelona més humana on la gent sigui més feliç. 

La ciutat trencada i les polítiques de l'1%


(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la primera part de la intervenció. El resum de la segona el trobareu al post següent).

La crisi ha generat a Barcelona impactes socials molt intensos. Des del 2008 la renda per càpita cau un 7% de mitjana. L’atur s’enfila de les 45.000 a més de 100.000 persones i la pobresa repunta per sobre del 20%, 300.000 persones a la ciutat. La crisi dispara l’atur i la pobresa, sí; però són les polítiques injustes les que disparen les desigualtats i l’exclusió. A Barcelona emergeix una doble fractura social i territorial. I apareixen, d’altra banda, situacions d’exclusió en forma de veritables agressions a la dignitat humana.

Aturem-nos breument en la Barcelona de la doble fractura. En 5 anys la desigualtat entre el 10% més ric i el més pobre ha passat de 2.5 a 3.5. Aquesta polarització de rendes es projecta, de forma ampliada, en més segregació urbana: la desigualtat entre els 5 barris més rics i els 5 més pobres passa de 3 a 4.5; i entre Pedralbes i Ciutat Meridiana (en els dos extrems) de 3.5 a gairebé 7. Barris populars com la Trinitat Nova, La Verneda o el Carmel perden entre 13 i 19 punts de renda; alhora, els 5 barris més rics en guanyen 17. Al Besòs la renda per càpita ha caigut d’11.000 a 9.000€; mentrestant a la Dreta de l’Eixample ha crescut de 24.000 a 28.000. A Barcelona s’ha donat una dinàmica d’empobriment de les capes populars, de la qual n’ha quedat exclòs el segment més benestant, que ha aprofitat la crisi per seguir acumulant renda; i s’ha donat, encara amb més força, un procés de guetització urbana del luxe, enfront els barris compartits per capes mitjanes i treballadores.   

Aquesta doble fractura s’expressa també clarament en els àmbits laboral, educatiu i de salut. El diferencial d’esperança de vida entre el Raval i Les Corts es dispara per sobre dels 7 anys. L’atur a Roquetes, la Pau o la Marina multiplica per tres el de Sarrià i per dos el de l’Eixample. Les retallades educatives linials tenen impactes desiguals: avui sabem que una plaça d’escola bressol pública multiplica per 6 la probabilitat de fer batxillerat d’un jove del Bon Pastor respecte d’un jove de la Bonanova o Sant Gervasi. Dels 10 barris amb més atur, 7 estan entre els que tenen més població sense estudis. L’ampliació de les àrees educatives de proximitat i el nou barem d’accés escolar que discrimina la població nouvinguda generen el doble efecte de fugida voluntària de capes benestants i forçada de famílies vulnerables cap a escoles-refugi separades i no compartides: és a dir, més segregació educativa.

La Barcelona de les desigualtats és també la que vulnera la dignitat humana. S’han rescatat bancs i s’han desnonat persones; s’ha precaritzat el treball i per tant la vida; s’han privatitzat bens comuns; s’ha desmantellat la renda mínima i la sanitat universal. Avui a Barcelona hi ha ordres de desnonaments a diari, més de 130 de llars en risc d’exclusió en el que va d’any; pobresa laboral, fins i tot teballadors sense sostre; 45.000 persones en atur de llarga durada, sobretot dones; joves forçats a triar entre precarietat o l’exili laboral forçat. Avui a Barcelona, el 29% dels infants viuen en la pobresa i 2.900 en risc de malnutrició; 2 de cada 3 dones grans tenen pensions de menys de 600€. Avui a Barcelona hi ha 80.000 llars que passen fred i 30.000 talls d’aigua per no poder-la pagar; hi ha 5.000 famílies en pobresa severa i amb la renda mínima denegada. No són només retallades són les moltes cares quotidianes d’una immoralitat. El que va començar amb retallades socials ha acabat amb agressions a la dignitat de les persones.

En aquest context, podem traslladar a l’àmbit municipal una reflexió: si la ciutat s’ha forjat històricament com un espai de drets compartits, com un àmbit comú de relacions entre persones diferents, com una proposta d’humanisme quotidià… si això és així, quanta desigualtat i exclusió pot suportar la ciutat ?; és la Barcelona trencada compatible amb l’execici del dret a la ciutat ? Crec que no, que la Barcelona trencada xoca amb el dret a la ciutat; col.lisiona amb la ciutat democràtica, amb un projecte de comunitat i dignitat. Sense espais comuns, amb geografies segregades de riquesa i patiment, la ciutat deixa de ser-ho, “canvia de nom” com deia l’emblemàtic llibre de Paco Candel. Barcelona no suporta més desigualtat. O construïm la Barcelona comuna o la ciutat democràtica deixa de ser possible.

Ara i aquí, les polítiques del govern de CiU combaten o consoliden la Barcelona trencada ?. Crec que de l’acció de govern de Xavier Trias van emergint tres eixos definitoris. 1) prioritats injustes que amplien la fractura entre col.lectius i barris; 2) privatitzacions que posen Barcelona en venda; 3) un model que situa la bombolla turística i el capital financer en el centre de l’economia urbana.

Primer eix. CiU ha optat per una forta retallada en els equipaments de l’estat de benestar local: en el patrimoni col.lectiu de la gent dels barris populars. Una retallada d’inversió del 61% respecte el mandat anterior, de 300 a només 120 milions. Tisorada molt dura en equipaments que són garantia d’inclusió:  centres de serveis socials, escoles bressol, centres de formació professional i d’adults, casals de joves, centres d’infància en risc. Polítiques especialment injustes en l’àmbit educatiu: ni una sola plaça pública nova, quan 5.600 infants han quedat fora del 0-3 i centenars de famílies no han pogut accedir a escoles de proximitat; 3.000 alumnes més i 600 mestres menys; 2/3 parts de les escoles públiques dels barris vulnerables sense 6ª hora; i un increment de ràtios a les aules que fa molt difícil mantenir l’atenció a la diversitat. Trias ha anat a Davos i a Miami però no sap que passa a les escoles públiques dels barris. El dret a la ciutat ens el juguem a l’escola Perú de La Bordeta, al Miquel Tarradell del Raval o a la Bernat de Boïl del Bon Pastor. L’alcalde, en canvi, el situa al Pg de Gràcia o a la part alta de la Diagonal. Com és possible que la inversió per càpita a Nou Barris sigui la mateixa que a l’Eixample, amb 56 punts de distància de renda ? Com s’explica que el govern destini 40 milions d’inversió a les avingudes del luxe, i retalli alhora la rehabilitació d’habitatges de 25 a 8 milions, o abandoni els programes de millora dels barris ? Trias transfereix 20 milions al lobby comercial de la Diagonal, per ampliar voreres i fer lluïr aparadors i terrasses; ara bé, l’al.luminosi a Trinitat Nova o la remodelació de La Clota sembla que poden esperar.   

L’Ajuntament ha renunciat també a polítiques de rescat de la dignitat. Els desnonaments són una sagnia quotidiana a molts barris. Trias va demanar-ne la fi als bancs amb els que treballa l’Ajuntament. La resposta dels bancs arriba directament als barris en forma de més desnonaments. En 3 anys l’Ajuntament només ha aconseguit la cessió de 9 pisos buits dels bancs, i en el mateix període els ajuts al lloguer s’han retallat a la ciutat de 24.000 a poc més de 8.000. El Prat, l’Hospitalet o Santa Coloma destinen entre 3 i 4 vegades més recursos a lluitar contra la pobresa energètica que Barcelona. La cobertura de les beques menjador ha caigut 10 punts, del 35 al 25% de cobertura dels infants en situació de pobresa a la nostra ciutat. Són renúncies injustes que també amplien fractures.

I que ningú pensi que no hi ha recursos. L’Ajuntament ha fet més de 180 milions de superàvit en els últims 2 anys, xifra que visualitza una política pressupostària insensible i dogmàtica. Un govern austericida que complau les agències de rating, mentre renuncia a combatre la ciutat trencada. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric amb una ciutadania tan empobrida.   

Segon eix. Privatitzacions que posen Barcelona en venda. El govern municipal ha impulsat un gir discursiu: del model a la marca. Els models de ciutat es fonamenten en valors, la marca Barcelona en l’obtenció de plusvàlues. La Barcelona espai de ciutadania va sent substituïda per la ciutat com a plataforma d’aterratge del negoci privat. Pas a pas, és una lògica que avança per mitjà de pràctiques concretes, amparades per un nou relat que intenta dotar-les de sentit. Decisions i pràctiques que van mercantilitzant la ciutat. Avança la frontera d’allò que es pot comprar amb diners: espais, serveis, patrimoni, equipaments. Si l’oportunitat de negoci es produeix en el camp de les noves tecnologies urbanes, llavors li diuen smart city. Barcelona esdevé marca; l’Ajuntament pren decisions perquè la marca generi beneficis privats. La seva distribució equitativa no sembla estar a l’agenda. La lluita contra la fractura digital tampoc no forma part de l’imaginari smart. L’espiral avança i va colonitzant diferents dimensions de la realitat urbana. Alguns exemples.

Es privatitza l’espai: l’ordenança de terrasses mercantilitza voreres i places, tira per terra 30 anys de lluita per l’accessibilitat universal; la Marina de Luxe privatitza el Port Vell en clau elitista i el situa com a punta de llança del negoci immobiliari a la Barceloneta; al veïnat d’Horta se li expropien els usos comunitaris de la Plaça Botticelli, per fer-hi un pàrquing privat al servei d’una nova superfície comercial. Es privatitzen serveis: s’atorga el cicle integral de l’aigua a Agbar i després s’apugen els preus per blindar-li els beneficis; el govern es ven els aparcaments públics més rendibles i renuncia a un instrument clau de política de mobilitat; el servei públic de bicicletes ha canviat de nom, es diu ara Vodafone-Bicing en una operació de colonització privada d’un servei fins ara inèdita. Es privatitza també el patrimoni: el Pla d’Usos de Ciutat Vella obre bona part del patrimoni protegit al negoci hoteler; els recintes de Sant Pau i del castell de Montjuïc han deixat de ser espai públic, ara l’accés té preu; fins i tot, s’han venut un patrimoni simbòlic, immaterial: les paraules que nomenen els llocs de la nostra memòria i la nostra quotidianitat: els noms de les estacions del Metro, com a Madrid. Abans el model Barcelona era molt diferent al de Madrid. Ara les marques s’hi assemblen; es produeix una convergència urbana neoliberal: el negoci banalitza i uniformitza les ciutats. Finalment, es privatitzen equipaments. Des de la gestió de les noves escoles bressol, fracturant la xarxa municipal, fins al Casal Infantil El Drac a La Verneda-La Pau, des de sempre gestionat per una entitat social i avui en mans d’una multinacional.  

En un projecte públic, de ciutadania urbana, no hauria de tenir cabuda la mercantilització dels bens comuns. Els diners no haurien de poder tancar el MNAC per una festa de luxe i banalitat; ni la Plaça Catalunya per posar-hi una pista de gel; ni el Port Vell per omplir-lo de megaiots. Posats a tancar, la ciutat comuna té deures per fer: tancar el CIE de la Zona Franca, la Caserna del Bruc, la Comisaria de Via Laietana o el Casal Tramuntana. Però no, això no forma part de l’imaginari de la marca.   

Tercer eix. El model econòmic urbà. El govern de Xavier Trias està optant per impulsar un model més connectat al monocultiu turístic que a la diversitat productiva; més vinculat al capital financer que a l’economia cooperativa; amb més precarietat que ocupació de qualitat; poc ecològic i obert a grans projectes ambientalment agressius. Un primer apunt que em sembla clau. Xavier Trias renuncia a situar la lluita contra l’atur com a prioritat política. Afirma que el suport a l’emprenedoria individual i al teixit empresarial generarà creixement i ocupació. Concepció no només neoliberal, sinó desmentida sempre pels fets. Per combatre l’atur cal situar en el centre de l’estratègia polítiques actives d’ocupació potents i arrelades al territori. El govern municipal, en canvi, abandona el programa Treball als Barris i desmantella la dimensió ocupacional de Barcelona Activa. En la fase de més atur retalla un 30% les polítiques públiques i 8.000 persones aturades deixen de ser ateses en programes d’inserció laboral. 

El relat del govern situa el turisme en el centre de l’agenda econòmica local. Un turisme sense límits i reticent a la regulació pública. Un entramat de monopoli hoteler en el disseny del model, i de neoliberalisme urbà en l’abordatge dels seus impactes sobre els barris. En clau econòmica i laboral, sembla cavalcar sobre una dinàmica de bombolla que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi. D’altra banda, el sector va ocupar l’any passat 19.400 persones menys que el 2012, i amb una precarietat galopant que contribueix a l’increment de les desigualtats. En clau veïnal i ciutadana, el turisme genera avui a molts barris problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals, problemes amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència, i dinàmiques de substitució del comerç urbà que cohesiona els barris, per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat. En síntesi, un model que parctematitza les trames urbanes, concentra els seus beneficis, i dispersa costos i precarietat.

Al costat del turisme, el govern municipal ha mostrat sintonia amb una dinàmica de grans operacions econòmiques en el territori contràries a un model sostenible. Xavier Trias ha hagut d’ajornar la candidatura als Jocs d’Hivern. Un projecte no abandonat que seguirem confrontant. El govern municipal va obrir la porta a la derrotada Eurovegas des de la mateixa lògica on avui situa el seu acord amb Barcelona World, o el regal de 16 milions del pressupost municipal a la Fórmula-1. D’altra banda, el govern municipal no ha dubtat tampoc a avalar o directament impulsar operacions que situen el capital financer com a motor de sectors i espais estratègics de l’economia urbana. Fons d’inversió que alimenten la bombolla turística amb la petensió de convertir la Torre AGBAR o el Deutsche Bank en hotels de luxe. Fons d’inversió que entren al Port de Barcelona per atraure iots de luxe amb banderes de paradisos fiscals, amb un possible rastre de blanqueig de diners. 

M’he referit a polítiques que alimenten dinàmiques de fractura social, privatització urbana i bombolla econòmica. Aquestes polítiques no haguessin estat possibles des d’una pràctica de democràcia participativa. La participació és la millor garantia per fixar el govern de la ciutat a l’interès col.lectiu.  En canvi, les polítiques de l’1%, de la ciutat trencada, demanden opacitat en les formes de governar. Només així són possibles. Ciutat neoliberal i buidatge democràtic van de la mà. Xavier Trias governa d’esquenes a la ciutadania: tanca la porta a la Plataforma 0-3 per poder privatitzar la gestió de les bressol; i a la Federació d’Entitats de Sant Andreu l’Harmonia per poder privatitzar la gestió del Casal de Barri; no convoca els Consells de Barri per poder suprimir línies de bus; ni als Consells de Salut per poder tancar serveis d’urgències. D’altra banda, Xavier Trias governa segrestat per interessos privats: no frena el drama humà dels desnonaments per no enfrontar-se als bancs; obre la porta al pelotazo de La Maquinista i reforma el Passeig de Gràcia al servei dels lobbies comercial i hoteler. Privatitzen el govern per privatitzar la ciutat.