Alcaldesses i alcaldes per governar obeïnt


Ahir va ser un dia carregat d'emocions. Ja abans de les cinc de la tarda, la Plaça de Sant Jaume estava plena de gent. De gent senzilla de totes les edats, de molts barris de la ciutat. Amb somriures perfilats al rostre i il.usions als plecs de l'ànima. Era la força popular que va fer possible el triomf electoral de Barcelona en Comú el 24 de Maig, i que ahir expressava novament suport, i voluntat de construir futur de forma col.lectiva. A dins, al Saló de Cent, els qui representaven els moviments socials i veïnals, el teixit associatiu de la ciutat, ocupaven les primeres fileres. Seien al costat de persones com la Maria Salvo, la nostra referent de memòria democràtica, que ens omple d'orgull i de força. La gent comú a l'Ajuntament i a la Plaça, visualitzant la nova divisa de democràcia, de governar obeïnt. L'Ada Colau, l'alcaldessa, ens ho deia: "volem un Ajuntament obert a la ciutadania; i volem una ciutadania activa i exigent". Al costat d'aquest missatge nítid de nova política, ahir s'expressava també la dimensió de diàleg i acord entre espais polítics diferents, però amb voluntat de cercar objectius i pràctiques compartides. Ada Colau va ser elegida alcaldessa per majoria absoluta, gràcies al suport -més enllà dels 11 vots de Barcelona en Comú- dels regidors i regidores d'ERC, PSC i una de la CUP. Tan de bo es visualitzi, des del primer moment, el canvi en les prioritats i en les formes de fer; i es puguin consolidar, ben aviat, els acords amb els altres grups en clau de govern ampli. Hi tinc confiança en tots dos aspectes.

Més enllà de Barcelona, ahir va ser també un dia emocionant. A Badalona i a Castelldefels, la Dolors Sabater i la Candela López seran alcaldesses de la gent, i deixaran enrere el malson del Partit Popular. A Montcada, la Laura Campos obrirà un nou temps per superar la vella política opaca. A Santa Perpètua, la Isabel Garcia continuarà la gran feina dels darrers anys. Quatre alcaldesses lluitadores, al costat de moltes altres, que simbolitzen la voluntat de forjar un futur de ciutats humanes i habitables, on la gent pugui ser feliç. Un futur escrit per la gent comú, en femení i en plural. L'alegria es va estendre arreu dels Països Catalans. Semblava impossible que Rita Barberá deixés l'alcaldia de València. Ahir, tanmateix, es va començar a fer realitat el somni. En Joan Ribó serà l'alcalde de la revolta democràtica. I també a les Illes: Palma, Manacor, Maó, Ciutadella, Eivissa... tindran governs plurals d'esquerres i ecosobiranistes. La ciutadania ha obert la possibilitat real de vertebrar un nou país just, net i lliure. Caldrà treballar-la a fons. 

L'onada de canvi es va plasmar ahir a moltes grans ciutats de l'estat: Ahora Madrid, Zaragoza en Común, la Marea Atlántica d'A Coruña, EH Bildu a Pamplona, Cádiz sí se Puede... són expressions emblemàtiques dels actors emergents d'una nova política que comença a les ciutats, i que té força i voluntat per superar el bipartidisme de PP i PSOE. Tan de bo aquesta força transversal de la ciutadania d'arreu sigui un primer pas irreversible cap a l'obertura de processos constituents, on la gent poguem decidir-ho tot.

(Amb aquestes ratlles plenes d'esperança, tanco també un cicle on aquest blog ha estat un espai, sobretot, de reflexió política municipal. Espero que a partir d'ara altres inquietuds puguin abocar-se més sovint al balcó de les "Utopies Quotidianes).

   

  





     





12 anys apassionants. I un futur d'esperança.


Avui acabem un mandat municipal. La ciutadania, en una gran expressió democràtica, ha decidit les persones que conformaran el nou Ajuntament. Això fa que per alguns de nosaltres, avui sigui l’últim Plenari. I un moment especial també, on abocar algunes idees i records que no acaben de trobar espai en els plens de cada mes.

Recordo els primers dies, fa ara 12 anys. Vam passar moltes hores a Casernes de Sant Andreu. Allà vivien moltes persones immigrants, en situació d’alta fragilitat. Calia atendre’ls i garantir la seva dignitat. Va ser difícil, però es va treballar de valent, i el 2005 moltes d’aquelles persones van accedir a la residència, al fil del procés de regularització, del que Barcelona va ser punta de llança. I fins avui, no hem deixat de lluitar per aconseguir el dret a feina, sostre, i papers per tothom. I queda molt per fer.
 
I recordo també la primera vegada aquí al Plenari. Estava nerviós, neguitejava per no fer-ho malament (encara em passa avui). Vaig defensar una ampliació de pressupost del Servei d’Atenció Domiciliària. Un Servei emblemàtic d’una manera d’entendre la política municipal: la que fa possible contribuir al benestar de la nostra gent gran, la que permet que segueixin vivint a la llar on hi ha dipositada la memòria d’una vida. I fins avui; un objectiu irrenunciable. I queda també molt per fer.
 
El passat 5 de Maig, ara fa un mes, la darrera intervenció en aquest plenari la vaig fer per defensar la medalla d’honor a l’Ateneu de Nou Barris. Feliç de poder fer-ho. Perquè l’Ateneu simbolitza molt: la Barcelona dels barris i la gent senzilla; lluitadora i creativa.

Les persones nouvingudes, la gent gran, els barris populars… la Barcelona que m’estimo… fites simbòliques a l’inici i a la fi d’una etapa. I entremig, 12 anys apassionants bategant amb el cor de la ciutat. 12 anys de canvi d’època. Han passat tantes coses en el nostre entorn. Bones i dolentes. Ens hem inquietat i indignat: enfront d’una crisi-estafa, de tanta corrupció, d’un estat autoritari, de polítiques injustes. Però ens hem il.lusionat també: en veure i poder participar d’una ciutat plena d’energies, de gent que respon amb força i amb alternatives, que és capaç d’obrir escenaris de futur.
 
Les ciutats són l’àmbit del progrés ètic de la humanitat. I la política municipal una eina imprescindible per fer-ho possible. Crec en una política municipal que s’assembli a la vida: discreta, generosa, lluitadora, arriscada, amable. Que faci de la vida quotidiana un espai de fraternitat. I que posi la vida de la gent comú al centre de cada política pública. Al llarg d’aquest anys, he tingut la immensa sort de sentir-me implicat en la construcció col.lectiva de la ciutat que somiem:
 
La Barcelona de les escoles públiques, la marea groga i la Plataforma 0-3; la que no oblida la transexual Sònia i li deu memòria a la Rosario Endrinal; la dels Plans Comunitaris, Recreant Cruïlles i la lluita del Bon Pastor. La Barcelona dels castellers, la cultura popular i el Barnasants; la del futbol solidari de Xavi, Iniesta i Messi; la del bicing, la PTP i el tramvia per la Diagonal. La Barcelona de Can Batlló, la Flor de Maig i l’Harmonia, la del moviment obrer i cooperatiu; la que surt al carrer l’11 de setembre per dir que volem un país lliure i sobirà. La Barcelona de l’Enric Pubill i la Maria Salvo.
 
Sé que hi ha moltes altres Barcelones, diferents a la que perfilen aquestes referències. I això és també fantàstic. En aquest Plenari les hem debatut en clau democràtica. Hem contrastat idees i mirades molt diferents. Jo he après de tots vosaltres. De les vostres mirades sobre la ciutat, dels arguments amb què heu defensat els vostres punts de vista. Han enriquit el meu. I us ho agraeixo sincerament. Us agraeixo també la qualitat humana, la cordialitat amb la que hem anat teixint les nostres relacions personals. És un bagatge d’afectes que m’emporto, i que recordaré i cuidaré amb molt de respecte.
 
El millor de tots aquests anys ha estat compartir l’experiència amb molta gent meravellosa. M’agradaria poder esmentar a tantes persones, però seria desbordant. (1) Gràcies a les amigues i els amics del teixit social, dels barris. (2) Un agraïment molt sincer al magnífic col.lectiu de professionals de la casa amb els qui he treballat tantes hores. I en especial, als educadors i les treballadores socials que cada dia i a peu de carrer treballen per la dignitat de cada persona vulnerable. (3) Tot el reconeixement a les conselleres i consellers de Districte, a les companyes de militància política a Iniciativa BCN: per tantes utopies quotidianes; per ser, sobretot, militants de la vida. (4) Un afecte molt entranyable a la gent del grup municipal. No sabeu com ha estat de recomfortant i motivador saber que cada dia podia creuar amb vosaltres totes les complicitats. I vull simbolitzar-ho en una persona, l’Alícia. Hem estat onze anys junts: feina de formigueta, poc visible, plena de professionalitat, carregada d’amabilitat. Et trobaré a faltar Alícia, quan a partir de dilluns vinent arribi a la feina i no siguis tu qui em digui bon dia. Però això sí, seguirem celebrant copes, lligues i champions. (5) Ha estat una font d’aprenentatge increïble haver compartit la feina de regidor en aquest extraordinari grup municipal, en diferents moments, amb la Imma, l’Eugeni, l’Elsa, l’Ignasi, la Isabel i la Janet. Janet tu continues: ja ho saps, venim de lluny i som fidels al futur. Que tinguis molta força per construir el somni. (6) Aquests anys han manllevat hores i dies a les persones que més estimo: a la meva família. Vosaltres doneu sentit a tot. I espero retornar-vos el suport sense límits que m’heu donat. Fa 12 anys, quan va començar això, l’Aina, la Laia i la Jana, les meves filles, eren tres nenes. S’han fet grans: a l’escola pública i jugant al carrer. Ara són 3 dones joves i valentes. I és en les seves ganes de viure on reconec tot el que hem fet; i és en les seves ganes de canviar la vida, on s’emmiralla tot el que ens queda per fer.

Sí, queda molt per lluitar. I és aquí on us vull mostrar la meva màxima il.lusió. Perquè Barcelona és una ciutat magnífica i carregada de futur. I ha de ser referent de justícia i democràcia. Una ciutat en mans de la gent; que escriu el seu dia a dia en femení i en plural.
 
Sabeu que jo milito en el partit de l’optimisme. Però avui us dic que ni en el millor dels meus somnis imaginava deixar l’Ajuntament amb aquest horitzó d’esperança que la ciutadania acaba d’obrir. Segur que aquesta esperança trobarà camins per avançar. Per construir el somni en comú.  Moltes gràcies. 

 

 

Treballadores del vers. Marea poètica del Sud.

S’acaba d’editar el nou poemari d’Ángeles Mora, “Ficciones para una autobiografía”. Repassant els seus llibres, sorgeix una curiosa simetria temporal: el 2001 publicava “Contradicciones, pájaros” i el 2008 “Bajo la alfombra”. Cada set anys, doncs, apareix un recull de la poeta cordovesa. És un procés a foc lent, amb resultats d’una gran bellesa. Tenir entre els dits els versos nous d’Ángeles Mora és un plaer. I fa gairebé inevitable pensar i rellegir els de Josefa Parra i Rosario Troncoso, dues poetes gaditanes que comparteixen una geografia creativa solcada per una mateixa llum. Ángeles, Pepa i Rosario són poesia en carn viva i són vent del sud a cada vers.
Ángeles Mora (1952)  viu a Granada, on va impregnar els seus versos dels codis de la poesia de l’experiència, la proposta que fa del poema territori de diàleg entre consciència personal i ètica col.lectiva, forjada a cops de quotidianitat. Avui presideix l’associació de dones i literatura “Verso Libre”. Josefa Parra (1965) és de Jerez i com ella mateixa diu (http://josefaparr9.wix.com/poeta) s’hi dedica “a la gestió cultural per mantenir el cos, i a escriure poemes per mantenir l’esperit. O algo así”. És sotsdirectora de la revista literària “Campo de Agramante”. Rosario Troncoso (1978) és de Cadis i dirigeix la revista cultural “El ático de los gatosTres dones nascudes en tres dècades diferents (amb la màgia d’una altra simetria temporal: cada tretze anys!) que són avui referents de força poètica, i de compromís amb l’entramat cultural d’Andalusia.
Ángeles Mora és poesia de la memòria, i dels desitjos i els somnis. Els seus poemaris són terrenys de joc entre la veritat i la ficció. Veritats petites i concretes, i ficcions per construir una memòria decent -ni maldita ni ensucrada- i un futur on la dignitat és el bescanvi de la utopia.  Josefa Parra és poesia d’imatges enlluernants, de metàfores teixides amb pols d’estrelles. I és alhora l’ancoratge del vers en llocs i calendaris precisos, allà on el poema esdevé experiència. Rosario Troncoso és pura marea poètica. Expressat en les seves pròpies paraules “Escribo para amar, para que me amen./ Para estar viva. Para negar la despedida de Dios./ Para atarme a la locura, por si la razón me encuentra (…)/ Para errar y deshacerme en cenizas./ Y resurgir en una vorágine de palabras en erupción”. Són tres meravelloses poetes, treballadores del vers. Referents d’honestedat creativa.   

Ángeles Mora

Buscábamos tal vez alguna excusa 
para salir sin fin, a corazón abierto, 
y respirar un aire de los dos conocido. 
Eran las noches largas, sin dormir, 
y las dulces farolas tiritaban 
en el amanecer. 
Aún guardabas aquel resplandor tibio 
debajo de la trenka, 
cruzando la ciudad como una estrella el cielo 
(un gato al verte formuló un deseo). 
Era el amanecer apenas vivo. 
Tú desaparecías algo antes que la luna, 
cuando el alba creciendo goteaba en los mapas. 
Eran las noches altas del amor 
y el futuro temblaba en nuestros labios, 
de pronto presentido... Eran las noches largas. 
Al fondo una mañana desnuda se tendía.
                  
Josefa Parra

Puedo pasar la vida
contando los exactos lunares de tu vientre,
siguiendo en el espejo tu mirada, ahuyentando
tus fantasmas; si quieres, siéndome un poco tú.
Puedo pasar la vida.
Pero vivir, amor, es mucho más que eso;
es crecer y dormir y envejecer contigo,
reñir y bromear, y no vernos a veces,
o vernos como extraños alguna madrugada.
Es la recia costumbre que de pronto fulgura
con una hermosa lumbre de pasión y demencia.

Rosario Troncoso

Un poema más.
Solitario acto de amor.
Bálsamo para el vacío.
Ráfaga de luz.
Deslumbramiento.
Vanidad.
Buscada tristeza.

Un llenar los huecos
de otros versos que volaron.
Aquelarre de sintagmas
borrachos de belleza.

Corte limpio en las venas
para desangrarse adrede.
Suicidio de atrezzo
Otro egoísmo.

Un poema más
es recoger cada recuerdo roto
de las cunetas del alma.

La inmortalidad perdida,
buscada, no encontrada.

Un poema más,
como todos los poemas,
tiene la piel del silencio
y tus ojos.










Per què crec que vivim un canvi d'època política a Catalunya?

(Article que em publica El Crític 28 de Maig del 2015)

Vivim un canvi d’època que es manifesta en moltes dimensions. Al llarg dels últims anys s’han expressat indignacions i alternatives socials. A les eleccions de diumenge la ciutadania ha situat la política, també, com un territori on és possible forjar somnis, on l’esperança busca camins de majoria. Des del 1979 no havia passat una cosa així; un procés polític amb remor de moment històric. A les municipals, les forces de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots a Catalunya respecte el 2011. Els diferents espais de l’esquerra vinculada a la superació del règim del 78 (ERC, ICV-EUiA, CUP i formats diversos de Confluència) en guanyen 536.000. No és tan sols una qüestió de volum de vots. És un punt d’inflexió: en actors, guió i agenda.   

Ho és en actors, perquè més enllà de la lògica de partits emergeix la dels nous subjectes de confluència. Barcelona en Comú (Bcomú) n’és l’expressió més rellevant però no l’única. A Terrassa, Vilafranca, Mollet, Santa Coloma, Badalona, Vic, Tortosa, Sabadell, Castelldefels… s’han articulat també confluències de geometria variable, totes elles amb components de ciutadania potents, més enllà dels espais polítics preexistents. I no es tracta només de presència o irrupció en l’ecosistema polític, sinó d’apostes amb vocació guanyadora que trenquen els respectius taulers. Bcomú assoleix el 25,2% dels vots i guanya a 6 dels 10 districtes, i a 54 dels 73 barris de la ciutat. A feus històrics del PSC, com Nou Barris, s’enfila al 34% dels vots, deixant els socialistes al 16,3%, un veritable canvi d’hegemonia.

El punt d’inflexió es produeix també en la reconfiguració de l’agenda política. El triomf de Bcomú, els bons resultats de moltes altres candidatures de confluència, el manteniment de les alcaldies d’ICV-EUiA i l’avenç important de la CUP, fan emergir les dimensions social i ciutadana amb força, és a dir, els antagonismes polítics a l’entorn de les injustícies socials i de la corrupció estructural. Queda molt tocat el guió de la unidimensionalitat política a l’entorn del procés sobiranista. L’eix nacional no s’abandona, però s’articula als altres dos eixos del conflicte polític. Bcomú incorpora el compromís programàtic de situar Barcelona com a capital del dret a decidir, única forma de resoldre en clau democràtica el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Però Bcomú ha ubicat la lluita contra les desigualtats i contra la corrupció en el nucli del seu relat. No, el triomf d’Ada Colau no afebleix el procés; però impugna frontalment les polítiques socials de CiU. És més, Bcomú fa l’aportació d’emmarcar el vot majoritari de les classes populars de la ciutat en el terreny del catalanisme, barrant el pas a l’avenç del fenomen Ciutadans.

Finalment, les ruptures en el sistema d’actors i en el guió polític tenen lloc en un context de canvi de règim. Les correlacions de força canvien substancialment. A Barcelona les forces favorables a exercir el dret a decidir (per tant sobiranistes) passen de 21  a 29 regidors, produïnt-se a més un gir substancial: les esquerres pel dret a decidir (Bcomú, ERC i CUP) passen de 7 a 19 regidors, deixant CiU (10 regidors) clarament en minoria dins el camp sobiranista. A l’interior de l’esquerra, la suma de Bcomú i la CUP (14 regidors) deixa molt enrere els 5 d’ERC i els 4 del PSC, un escenari ni tan sols imaginable fa només 4 anys. Barcelona, a més, no és un cas aïllat. La dinàmica guanyadora -o la possibilitat real de liderar governs- dels subjectes de confluència es reprodueix, per exemple, a la capital de l’estat (Ahora Madrid), València (Compromís), Saragossa (Zaragoza en Común) o A Coruña (Marea Atlántica). Els nous actors emergeixen com a espais de majories, configurant-se, per tant, alternatives guanyadores no només al PP, sinó al bipartidisme del 78 (PSC-CiU a Catalunya; PP-PSOE a l’estat).

La consolidació o afebliment d’aquestes dinàmiques resta oberta. En tot cas, les municipals han representat un pas endavant rellevant per les esquerres alternatives i ciutadanes. Un salt qualitatiu en clau de canvi de règim, en tant que canalitzen propostes de nova política, i de sobirania social i nacional, de lògica constituent. Barcelona esdevé de nou, com en altres moments de la seva història, la punta de llança. Potser sense l’èpica de la Rosa de Foc o del 14 d’Abril, però amb la possibilitat d’obrir un escenari fins ara inèdit, referent de justícia social i revolució democràtica per a les ciutats i els pobles del Sud d’Europa.