"...todo lo que la poesía aún no ha escrito" (Elvira Sastre)


L’estiu ens regala temps per llegir. Solen ser llibres que tenim pendents i esperem les vacances per submergir-nos en ells amb tranquilitat. Però de vegades es produeix una trobada inesperada… i un capvespre qualsevol ens juga -des de la platja de l’atzar- una bona passada.  Ja ho deia Cortázar : No aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, los verdaderos”. Sí, aquest agost he tingut una trobada -casual i a deshora- amb els dos poemaris d’Elvira Sastre, i els he llegit d’amagat, a la cara clandestina de l’estiu.    

Elvira Sastre és una poeta de 22 anys nascuda a Segovia i que viu a Madrid. El primer llibre, “Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo” va ser publicat a finals de l’any passat. Aquest estiu n’ha publicat el segon, “Baluarte”. Són un conjunt de poemes que despleguen vida, coratge, tendresa i força damunt la pell nua de cada vers. Benjamín Prado ho diu sense concessions: “sus poemas son desafiantes, llenos de bombillas rotas que, sin embargo, aún siguen encedidas en la oscuridad. Son como las cartas de los magos: hace un segundo estaban encima de la mesa y de pronto aparecen en el bolsillo de tu camisa, justo sobre el corazón”. I diu d’Elvira Sastre: “no es difícil imaginársela con una rosa en la mano y un cuchillo entre los dientes, ni tampoco al contrario (…) con sus poemas ha empezado otra cosa, si no se paran y la escuchan, se quedaran atrás”. Exacte, impossible dir-ho millor. La poesia d’Elvira Sastre connecta d’alguna manera amb els poetes de l’experiència, però és una altra cosa. És com la dimensió poètica, emocional, del canvi d’època que vivim.

Escriu David Eloy que “un poema lo es/ si se parece a la vida”. I la vida aquest estiu ha estat també rematadament prosaica. Ha pres la forma, per exemple, d’un barri popular, la Barceloneta, on la seva gent s’ha rebel.lat en defensa del més bàsic: el dret al propi barri enfront el desmantellament especulatiu de la convivència. I ens espera una tardor intensa, intensament prosaica. A Barcelona seguirem treballant en la construcció de l’alternativa, des de la confluència de totes les seves mirades. A Catalunya haurem de treballar per fer possible l’exercici del dret a decidir. Haurem de lluitar, arreu, per més democràcia i per més dignitat. No seran mals temps per la lírica… si s’assembla a la vida.

Us deixo dos poemes d’Elvira Sastre, ‘La distancia’ i ‘Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito’.Aquí va també un enllaç on ella mateixa diu aquest segon poema.


La distancia

Estoy enamorada de la distancia.

La que hay, por ejemplo,
de tu hueco a mi peso,
del mar de tu ojo
al edificio en ruinas del mío.

La distancia
que me hace reconocerte en la rutina
y sacude brava mi recuerdo
-esa mirada oculta en el aire-
cuando te escondes.

La distancia
sencilla
que hay de tu habitación al salón
o la distancia
compleja
que se asienta paralela a nuestros caminos.

La distancia
que inunda mi espacio a tu lado
y llena mis manos de una paciencia nerviosa
que atajo
con la luz apagada.

La distancia
que arropa mi alma
cuando te amo lento y despacio y caes rendida
como un pájaro que por fin
llega a su destino y baja las alas
y cierra los ojos.
Esa distancia
que me permite alejarme
y llenarme los ojos
cuando eres tú y no otra tú
quien duerme a mi lado
cierta y edificada como la palma de una mano,
desnuda y enamorada como una hoja en blanco.

Estoy enamorada de la distancia,
cuando vuelves,
y agradezco al tiempo
haberla puesto entre nosotras
para vernos rebatirla con ansia,
eliminarla con un roce,
volverla pasado sin lugar en la memoria,
como si la distancia fuera un bulevar sin oxígeno
roto
sin balcones donde disculparse
a voces
ni bancos
en los que abrazarse hasta que el pecho
se calme
ni semáforos
en los que esperar posada
en tus labios.

La distancia que nos aleja
y acerca
como un yo-(tú-)yo.

Esa distancia
en la que cabe
un infinito entero de música
inventada
y palabras incompletas
que solo cobran sentido
cuando desaparece.


Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito
Cualquiera diría al verte
que los catastrofistas fallaron:
no era el fin del mundo lo que venía,
eras tú.
Te veo venir por el pasillo
como quien camina dos centímetros por encima del aire
pensando que nadie le ve.
Entras en mi casa
-en mi vida-
con las cartas y el ombligo boca arriba,
con los brazos abiertos
como si esta noche
me ofrecieras barra libre de poesía en tu pecho,
con las manos tan llenas de tanto
que me haces sentir que es el mundo el que me toca
y no la chica más guapa del barrio.
Te sientas
y lo primero que haces es avisarme:
No llevo ropa interior
pero a mi piel le viste una armadura.
Te miro
y te contesto:
Me gustan tanto los hoy
como miedo me dan los mañana.
Y yo sonrío
y te beso la espalda
y te empaño los párpados
y tu escudo termina donde terminan las protecciones:
arrugado en el cubo de la basura.
Y tú sonríes
y descubres el hormigueo de mi espalda
y me dices que una vida sin valentía
es un infinito camino de vuelta,
y mi miedo se quita las bragas
y se lanza a bailar con todos los semáforos en rojo.
Beso
uno a uno
todos los segundos que te quedas en mi cama
para tener al reloj de nuestra parte;
hacemos de las despedidas
media vuelta al mundo
para que aunque tardemos
queramos volver;
entras y sales siendo cualquiera
pero por dentro eres la única;
te gusta mi libertad
y a mí me gusta sentirme libre a tu lado;
me gusta tu verdad
y a ti te gusta volverte cierta a mi lado.
Tienes el pelo más bonito del mundo
para colgarme de él hasta el invierno que viene;
gastas unos ojos que hablan mejor que tu boca
y una boca que me mira mejor que tus ojos;
guardas un despertar que alumbra las paredes
antes que la propia luz del sol;
posees una risa capaz de rescatar al país
y la mirada de los que saben soñar con los ojos abiertos.
Y de repente pasa,
sin esperarlo ha pasado.
No te has ido y ya te echo de menos,
te acabo de besar
y mi saliva se multiplica queriendo más,
cruzas la puerta
y ya me relamo los dedos para guardarte,
paseo por Madrid
y te quiero conmigo en cada esquina.
Si la palabra es acción
entonces ven a contarme el amor,
que quiero hacer contigo
todo lo que la poesía aún no ha escrito
.


A guanyar contra la BCN en venda de Trias. I...


Aquest final de curs ens deixa nítidament dibuixades les dues cares de la ciutat i la política municipal. D’una banda un govern i un alcalde instal.lats en la mercantilització progressiva de Barcelona, en el seu buidatge democràtic, i en l’ampliació de les fractures social i territorial. (veieu el magnífic article de la Janet Sanz http://janetsanz.com/qui-esta-comprant-barcelona/). D’altra banda uns barris i una gent lluitadora, amb capacitat de construcció d’alternatives, i articulant ja les confluències necessàries per recuperar el dret a la ciutat, per guanyar Barcelona. 

Trias no para de posar Barcelona en venda. És una dinàmica consistent a fer retrocedir espais de ciutadania i substituir-los per la lògica del mercat i de l’interès privat. Ho fa quan desregula els horaris comercials i permet obrir en diumenge, al servei només dels lobbies del turisme; i a costa del teixit comercial de proximitat i dels drets laborals de milers de treballadores i treballadors. Ho fa quan impulsa i aprova el gran pelotazo de La Maquinista, operació especulativa i de xantatge al veïnat. O quan culmina l’ampliació del centre comercial de Glòries amb la trampa antidemocràtica del silenci positiu: un regal a un promotor privat sense ni tan sols debat públic. Ho fa quan pretén carregar-se la integritat del Parc de l’Oreneta obrint la porta a la construcció de cases de luxe. Ho fa quan concedeix fins a 315 llicències per pisos turístics a Gràcia just abans de la moratòria, en un districte en el que en poc més d’un any s’ha permès l’obertura de 1.250 places d’alberg i 583 nous apartaments turístics. Sí, és una dinàmica que va vulnerant el dret a la ciutat, i que només és possible des d’una pràctica de privatització del govern municipal, de tancament d’espais participatius. La incapacitat de Trias per tirar endavant el seu compromís de renovar el marc normatiu de la participació és coherent amb la negativa sistemàtica del govern a totes les propostes d’iniciativa i consulta ciutadana (escoles bressol, Port Vell, Maquinista…). I tot això en un context de desigualtats socials i territorials que el govern municipal amplia amb les seves polítiques injustes: milions per a les avingudes del luxe i retallades socials i d’habitatge als barris populars. És la Barcelona trencada. La Barcelona que desnona la Irene i que només la lluita de la PAH fa possible un compromís de reallotjament digne a La Marina.

Però la ciutadania, el teixit social i polític alternatiu activa claus de resposta: de lluita i d’esperança. Al Paral.lel, al Parc de l’Oreneta, a Gràcia o a la Sagrada Família (‘Salvem el Niza’)  s’han constituït plataformes veïnals que vehiculen la defensa dels bens comuns. La gent d’Horta ha aconseguit aturar el procés de privatització de la plaça Botticelli, la de Bon Pastor assegurar el futur de la seva escola d’adults amenaçada, i la de Sant Andreu, finalment, signar la gestió ciutadana de l’Harmonia després d’una llarga lluita contra les pràctiques tramposes i caciquils del Districte. Barcelona es mou i aconsegueix victòries. Són espais realment existents de confluència de forces ciutadanes i polítiques que treballen per una altra Barcelona. I espais d’esperança. Perquè els valors que s’hi defensen -els drets bàsics, els bens comuns, la democràcia de proximitat- connecten amb els valors de la majoria, amb una trajectòria de compromís i vinculació majoritària amb la Barcelona dels barris, amb la construcció de la ciutat com a projecte democràtic i solidari.

El curs que comença el proper setembre s’anuncia amb un gran repte: dotar aquestes forces i espais de confluència ciutadana d’una expressió potent de nova política, amb voluntat i capacitat de plantar cara a Trias, de guanyar les eleccions municipals per construir la ciutat comuna. Al costat dels barris, al costat d’altres actors polítics i ciutadans, la gent d’ICV-EUiA hi serem. Hi som. I aportarem el nostre cabal de compromís, coneixement, trajectòria, lluita, proposta i il.lusió. Per guanyar. Pel dret a decidir la quotidianitat. Perquè el futur de Barcelona l’escriguin la gent i els barris.

I amb Palestina sempre al cor. Barcelona ha de ser referent de condemna de la massacre. I referent de solidaritat activa amb Gaza, com a ciutat germana.        


Canvi d'època i política. Alguns apunts.


El canvi d’època en el que ens trobem fa que els codis de la vella política perdin sentit en clau transformadora. Cal una nova gramàtica que torni a dotar la política de significats en el procés de canvi social. Cinc apunts al respecte.

·        Tenir present, d’entrada, l’objectiu bàsic: deixar a les generacions futures una vida millor (des del barri al planeta) a la que ens han llegat -amb molt d’esforç- els qui ens han precedit. És important posar en valor les fites històricament assolides. Tots els esforços han estat necessaris; i fonamenten la necessitat de perspectives noves. Cal ser fidels al futur. Necessitem rebel.lia i creativitat: inconformisme constructiu (moltes llànties enceses per maleïr la foscor, diu el proverbi àrab).

·        L’espai de la transformació social és la vida quotidiana. No existeix el sistema ni les estructures, en abstracte. Les persones són les protagonistes del canvi: ha de ser possible que cadascú construeixi la seva pròpia consciència individual, i les seves pautes de diàleg amb l’espai dels projectes col.lectius. Des de la subjectivitat, s’han d’obrir espais de construcció d’una nova ètica del nosaltres, una infrastructura moral generadora d’accions compartides per un món millor. Dinàmiques de treball per pobles i ciutats del bé comú, on siguin possibles projectes vitals lliures, diversos i tots realitzables en igualtat. Cap finalitat no justifica els mitjans. Són els mitjans els qui incorporen els valors de les finalitats.

·        La societat industrial va donar lloc a ideologies sòlides (a ‘ismes’ de tota mena). El canvi d’època genera ideals líquids, amb noves càrregues de valors i emocionalitat. Cal articular un nou teixit emancipatori amb valors connectats. Perquè la igualtat només val la pena quan és democràtica, quan creix sobre l’exercici de l’autodeterminació individual; perque la llibertat només existeix quan se suprimeixen totes les relacions de dominació; perquè no hi ha cap drecera a la igualtat que no passi per la posada en valor de cada diferència; perquè allò personal té sentit quan s’insereix en vincles solidaris i fraternals; perquè tot això, avui, no és possible sense un respecte escrupulós per la terra i la natura.

·      Hi ha moltes formes de lluitar per un món millor. Cal reconèixer amb complicitat i empatia les opcions dels altres, posar en valor mútuament experiències i formes d’acció, restar oberts als aprenentatges creuats en el procés de canvi social. S’han de teixir ponts entre relats i pràctiques diverses. Generar espais compartits vertebrats per relacions col.laboratives, horitzontals i creatives. Calen moviments socials, una malla associativa densa i arrelada, xarxes comunitàries i veïnals amb vocació de solidaritat, actors polítics i governs honestos amb capacitat de tirar endavant polítiques al servei de les majories. I per damunt de tot calen ciutadanes i ciutadans crítics, actius i responsables.
  
·        El nou temps de complexitats, incerteses i injustícies que vivim no és ni capturable ni transformable des dels resorts ideològics del passat. Però és possible i necessari transformar-lo. Traduir els valors en pràctiques, en alternatives. Eines per superar el consum irresponsable, la desigualtat de gènere i la precarietat. I també l’especulació, la mercantilització de les necessitats bàsiques i la xenofòbia. Superar l’adultocràcia, l’aïllament de la gent gran, la negació d’afectes i suports, i la manca de temps per les relacions familiars i d’amistat. El futur, que existeix en la mesura que es realitza en el present, ha d’arribar a ser policromàtic. Amb una renda bàsica de ciutadania que garanteixi el dret de tothom a l’existència digne, i a partir de la qual cadascú pugui anar teixint autonomia i vincles, benestar emocional i relacional, des de l’ètica de la igualtat i la generositat solidària.


D'Oliva a Managua. Poesia sota la pell.




Àngels Gregori és una jove poeta d’Oliva (La Safor) que viu a Barcelona. Gioconda Belli és una poeta nicaragüenca, referent de la cultura d’aquell país des de fa molts anys. Dues dones que escriuen poesia, que ho fan des d’entorns llunyans i des de moments vitals diferents, però amb una mateixa conjunció de força i de tendresa. Amb una poesia tangible, arrelada en geografies; amb una poesia que traça itineraris de memoria; amb una poesia emocional construida des de la condició de dones rebels.

Àngels Gregori va publicar el seu primer poemari, “Bambolines”, el 2003, any que s’instal.là a Barcelona per començar la universitat. El 2004 va crear el Festival Internacional de Poesia d’Oliva, que des de llavors dirigeix. Barcelona i Oliva configuren un eix poètic de memòries i projectes que dialoguen obertament: “al poble es va quedar la il.lusió/ la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar/… i ara que vaig i vinc/ i torne i revinc i retorne/… pense que Barcelona, per a mi/ és una cosa molt important:/ és saber que sempre puc tornar a Oliva”. El 2007 publicà “El llibre de les bràndalies” -paraula que ella mateixa inventa a l’últim poema de Bambolines- un recull ple d’energia i rauxa que li val el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia. Tres anys després, Àngels Gregori torna amb “New York, Nabokov i Bicicletes” i el 2013 rep el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb “Quan érem divendres”. Aquests dos poemaris marquen un gir cap al tractament poètic de la memoria, en forma d’un espai dialèctic on s’esbalcen records i oblits. Emergeix una aposta formal audaç combinada amb esclats de gran lirisme: “Li he comprat totes les hores al rellotge/ per poder passar aquesta nit amb tu”. Emergeix també Nova York. La ciutat s’instal.la a la retina poètica de l’autora, proporciona una gramàtica per viure i escriure: la ciutat real i també la metàfora d’una realitat líquida; la que regala imatges potents i també recursos literaris a ser emprats amb atreviment. La ciutat on conflueixen registres reflexius i emotius per parlar de l’amor, per recordar i enyorar. 

Quan Gioconda Belli començà a escriure poesia, cap el 1970, era ja una jove militant del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), intensament compromesa en la lluita armada contra la dictadura somocista. Al llarg d’aquells anys, abans del triomf popular del 1979, Gioconda irromp en l’escenari de l’activisme revolucionari amb una proposta poètica carregada de sensualitat i feminisme: una sacsejada ètica i estètica en un temps i un país volcànic. El 1978 li atorguen el premi Casa de las Américas pel poemari “Linea de fuego”. La dècada dels 80 és la de la construcció d’un país digne i respectat, i Gioconda participa des de llocs d’alta responsabilitat política. No deixa de teixir aliances entre lirisme, feminisme i revolució, i publica, entre d’altres, dos poemaris emblemàtics: “Amor Insurrecto" y "De la costilla de Eva". Dels anys 90 ençà, Gioconda Belli es volca a la novel.la, on destaca una veritable joia, “El país bajo mi piel” (2001) un relat alhora intimista, polític i valent sobre la Nicaragua viscuda. Recentment, elabora una meravellosa antologia poètica personal, “Escándalo de miel” (2011) (“pienso que juntaré mis poemas/ agarrados como una fila de huracanes/ y haré un libro desafiante y bello para vos”) on queda palès el fil poètic d’una recerca constant: la de la llibertat i el plaer personal, emmig d’un compromís col.lectiu intens, i des de la lògica rupturista de les dones.

Poemes d’Àngels Gregori
Els ànecs de Central Park

Ahir, mentre em preguntaves
on van a parar els records quan s’obliden,
pensava en començar aquest poema.
I m’hauria agradat dir-te, per exemple,
que als records els passa el mateix
que als ànecs amb el llac del Central Park
quan ve l’hivern i es gela l’aigua,
que se’n van a un altre lloc per sobreviure.
M’hauria agradat dir-te això:
que, ara que és hivern a la teua memòria,
t’he guardat els records
en un lloc prop del mar, esperant-te.

Quan érem divendres

Recordaves les dates d’algunes guerres
i et preguntaves com juntar el buit i el dolor
mentre netejaves el peix fresc a la cuina.
I pensaves quina seria la ciutat
que avui la pluja triaria per quedar-se.
Caminar per una ciutat quan plou
és com passejar-la nua,
m’havies escrit en un missatge.
I jo recordava tots els cels de les pluges
sota les tardes de totes les ciutats,
agafada de tu, com quan érem divendres.

Conversa telefònica

L’últim dia que ens vam trucar
et vaig llegir un poema d’aquell poeta serbi,
Charles Simic, que viu a Nova York.
Parlava de la soledat que sent un cambrer
quan al bar totes les taules estan buides.
Sovint pense en aquell cambrer.
L’imagine recolzat al final de la barra
esperant l’entrada d’uns clients
com cada dia espere jo, al final de la tarda,
inventar un motiu per trucar-te
i poder sentir la teva veu.

Poemes de Giconda Belli

Ternura de los pueblos


Yo te decía que la solidaridad
es la ternura de los pueblos.
Te lo decía después del triunfo,
después que pasamos los tiempos duros
de batallas y llantos;
ahora mientras recuerdo cosas que pasaron allá afuera,
cuando todo era soñar y soñar, despiertos y dormidos,
sin cansarnos nunca de ponerle argamasa al sueño
hasta que dejó de serlo,
hasta que vimos las banderas rojinegras -de verdad-
ondeando sobre las casas, las casitas, las chozas,
los árboles del camino,
y pensamos en todo lo que nos tocó vivir
y era como un gran rompecabezas de rabia y fuego
y sangre y esperanza…

Como Tinaja

En los días buenos,
de lluvia,
los días en que nos quisimos
totalmente,
en que nos fuimos abriendo
el uno al otro
como cuevas secretas;
en esos días, amor,
mi cuerpo como tinaja
recogió toda el agua tierna
que derramaste sobre mí
y ahora,
en estos días secos
en que tu ausencia duele
y agrieta la piel,
el agua sale de mis ojos
llena de tu recuerdo
a refrescar la aridez de mi cuerpo
tan vacío y tan lleno de vos.

Invocación a la sonrisa

Dame la ternura desde el sueño,
dame esa lenta caricia de tu mano.

Yo te daré pájaros
que cantarán tu nombre
desde lo más alto de los árboles.
Te dré piñas, zapotes, nísperos,
enredaré maizales en tu pelo.

Yo invocaré los dioses de nuestros antepasados
para que caigan tormentas,
para que miedosos y cogidos de la mano,
miremos la furia del rayo y del relámpago.
Yo tejeré ilusiones con ramitas y hierbas,
tocaré las rocas para que brote agua y nos bañemos,
yo te haré poemas, cantos, mi amor,
cuando corras las cortinas del sueño.