De la ciutat trencada a la ciutat comuna


Fa quinze dies, l’Assemblea anual de la FAVB debatia sobre els reptes del moviment veïnal davant la “ciutat trencada”. Pocs dies després, a Can Batlló, el moviment cooperativista compartia reflexions i pràctiques per construir la “ciutat comuna”. Sí, Barcelona s’està trencant; i per superar el trencament, calen lògiques cooperatives i xarxa de bens comuns.

La ciutat trencada
L’impacte de la crisi i de l’austericidi han eixamplat com mai les desigualtats a Barcelona. Més desigualtats socials: les classes populars han estat víctimes d’una dinàmica d’empobriment, mentre la franja més benestant incrementa els seus recursos. I més fractura territorial: la distància entre els barris més vulnerables i els de renda més elevada s’ha ampliat de forma substancial. Una ciutat dualitzada entre classes i entre barris. Una ciutat on milers de persones no poden satisfer les seves necessitats bàsiques, on allò que va començar amb retallades als drets socials ha acabat amb agressions a la dignitat humana. És indigne patir un tall d’aigua o de llum (per part de companyies privades amb beneficis milionaris)  perquè s’ha d’elegir entre pagar els rebuts o garantir l’alimentació de les criatures. És indigne patir un desnonament i veure com, alhora, el govern et denega una renda mínima d’inserció o un ajut de lloguer. Tot això és inhumà. I és molt difícil d’entendre el passotisme del govern municipal enfront l’emergència social i habitacional. Com és possible que l’alcalde Trias no hagi aconseguit la cessió dels pisos buits dels bancs per programes de lloguer social ? Com és possible que es gastin 30 milions en el Pg de Gràcia i la part alta de la Diagonal, o regalin 16 milions a la Fòrmula 1 i, en canvi, hagin retallat o suprimit els programes de rehabilitació d’habitatges i de millora urbana de barris populars ? Ciutat trencada i polítiques classistes que la consoliden.

La ciutat comuna
La ciutadania no s’ha quedat mirant de braços creuats. És veritat que la precarització vital fa més difícil la resposta compartida. Molt patiment es viu en privat, a l’interior de les llars, i no genera acció col.lectiva. Ho és també que la resignació qualla davant les potents estratègies de naturalització de les injustícies per part dels qui les cometen. Però tot i així, els barris i la gent de Barcelona estan plantant cara. Ho fan amb la mobilització i la denúncia. I planten cara també cada vegada que planten una llavor alternativa de cooperació i fraternitat. Hi ha mobilitzacions que van aconseguint –més enllà de resultats concrets, que també- quelcom bàsic: l’apropiació comunitària de serveis públics. Quan la comunitat educativa defensa una escola pública, s’està construint un bé comú. Quan un barri defensa un transport públic a preus populars s’està construint un bé comú. D’altra banda, la posada en marxa d’ateneus, xarxes d’intercanvi, cooperatives, bancs del temps… implica la creació d’espais i temps alliberats de relacions mercantils. La marea groga i Stop Pujades; la Flor de Maig i Can Batlló… fan ciutat contra la seva mercantilització. Defensen Barcelona enfront el govern que la posa en venda. 




Turisme sense límits o ciutat democràtica

(Ahir divendres, el Ple de l'Ajuntament va aprovar una proposició d'ICV-EUiA que preveu: 1) la incorporació de la FAVB i els sindicats al Consorci BCN Turisme; 2) la creació d'un Consell de Participació sobre Ciutat i Turisme. Ahir també la Fundació Nous Horitzons va organitzar una Jornada sobre els límits del turisme a Barcelona. Aquestes notes són el fruit de les reflexions sorgides en ambdós espais). 

El turisme, en els seus diferents aspectes, ha esdevingut un dels fenòmens de més gran repercussió econòmica, social, cultural i territorial a la Barcelona dels darrers 20 anys. Avui el turisme esdevé un dels elements estructurants de la ciutat. És clau com a sector generador d’activitat i ocupació. I els seus impactes sobre la ciutadania, l’espai públic i els barris són cada vegada més rellevants. El 2013 BCN assolí un nou rècord amb 7,5 milions de visitants i 16,5 milions de pernoctacions hoteleres. Xifres que ens parlen, també, de la necessitat d’un encaix diferent amb una ciutat que la volem econòmicament diversificada, territorialment equilibrada, convivencial i sostenible.    

A finals del 2010 el Plenari va debatre el Pla Estratègic de Turisme. Va ser el resultat d’un procés participatiu; d’un marc de reflexió conjunta sobre els reptes i els criteris que havien d’orientar el nou model turístic de la ciutat. Emergia una idea-clau, el nou encaix entre ciutat i turisme requereix tres processos de canvi: a) abandonar la dinàmica incremental, i substituir-la per una nova lògica de turisme sensible als valors urbans de Barcelona, que incorpora la cultura dels seus propis límits; b) transitar d’unes polítiques en clau només promocional, monopoli del sector hoteler, cap a una estratègia integral, sota lideratge públic, i oberta a un ventall més ampli d’agents, que han d’estar presents en els seus espais de governança; c) superar una etapa d’impactes no regulats, i obrir un nou temps de regulació pública dels efectes del turisme (ocupació de qualitat, taxa turística, plans d’usos...).

Reptes que xoquen amb dinàmiques que avui estan en marxa a la ciutat, i amb decisions del govern que s’han situat en una perspectiva equivocada: el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella retorna a condicions d’expansió hotelera en un territori que ha excedit, clarament, la seva capacitat de càrrega en relació al turisme; la taxa turística ha quedat lluny del model local i compensatori que el mateix plenari municipal havia exigit; els agents socials i veïnals no han estat incorporats ni en els processos ni en els espais de decisió. La realitat del turisme a Barcelona, avui, presenta aspectes contradictoris. És evident que es manté com un actiu econòmic fonamental, però també ho és que cavalca sobre una dinàmica de bombolla, que destrueix ocupació, i que posa en risc els equilibris urbans i ambientals en els barris més pressionats.

- En clau econòmica i laboral: Moltes veus parlen ja sense embuts de bombolla turística, una bombolla inflada per un excés d’oferta que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi, ara desplaçada del sector residencial a l’hoteler, lúdic i comercial. D’altra banda, les xifres récord de turistes vénen de la mà d’un sector que destrueix ocupació i abraça la precarietat. El 2013 va ocupar 19.400 persones menys que el 2012, 35.200 menys des de l’inici de la crisi. I amb precarietat galopant: els contractes per hora i parcials superen ja el 30%; subcontractacions creixents; i temporalitat massiva que concentra riquesa i distribueix sous de 700 € al mes, contribuint a l’ampliació de les desigualtats.

- D’altra banda, en clau veïnal i ciutadana: la renúncia a un marc potent de regulació pública dels impactes del turisme genera avui a molts barris, per exemple: problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals; problemes amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència; o dinàmiques de substitució del comerç urbà que dota de sentit als barris, per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat. Més enllà d’això, les inversions i les polítiques urbanístiques i culturals es turistitzen: reforma del Passeig de Gràcia, Paral.lel i castell de Montjuïc...

Revertir aquestes tendències és complex. Cal voluntat política i participació ciutadana. Ens hi juguem, en bona part, el model de ciutat. No podem renunciar a combatre la parctematització turística de moltes zones; hem de seguir apostant per un turisme socialment i ambientalment responsable; i per un sector amb ocupació de qualitat, amb condicions laborals dignes i formació continuada. Cal canviar polítiques, sí; però per fer possible el canvi, cal fer emergir nous actors, i nous espais de governança del turisme a la ciutat.

D’una banda, Turisme de Barcelona ha estat i és un marc clau d’elaboració de polítiques i actuacions de promoció turística de Barcelona. Avui estem convençuts que la promoció turística no pot restar al marge de les seves pròpies derivades urbanes i laborals. La promoció no pot restar al marge d’un model d’encaix equilibrat entre la ciutat i el turisme. És per això que, més enllà dels seus membres actuals, cal fer un pas endavant i obrir el Consorci a la presència del teixit veïnal de la ciutat a través de la FAVB; i a la presència del món del treball a través dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT. D’altra banda, el model turístic no s’esgota amb les polítiques de promoció. És més, aquestes han de perdre centralitat i passar a compartir l’agenda del turisme amb altres programes i actuacions. Per tal de fer això possible cal dotar la ciutat d’un Consell de Participació amb presència àmplia de tots els agents socials i del territori. Un Consell amb capacitat propositiva, de debat, codecisió i seguiment del conjunt de polítiques relacionades amb el turisme.

En síntesi, es tracta de projectar en l’àmbit del turisme un escenari en clau més democràtica, més oberta i participativa, que inclogui a tota la xarxa d’actors. Un escenari on la veu del veïnat, dels treballadors del turisme, i també d’altres agents culturals, urbans, ambientals... esdevingui una nova palanca per fer possible un nou model de turisme sense bombolla hotelera, ni precarietat laboral, ni parc temàtic urbà. Un nou model de turisme limitat i responsable, que generi ocupació digne i que distribueixi amb equitat, social i urbana, els beneficis generats.


Contra la LRSAL. Serem creatius i dissidents.

(Divendres passat el Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la presentació d’un conflicte en defensa de l’autonomia local davant el Tribunal Constitucional contra la nova llei de règim local de l’estat (LRSAL), imposada pel PP. Aquesta és una síntesi de la intervenció que vaig fer en nom d’ICV-EUiA).

La LRSAL ens parla de simplificar competències i racionalitzar estructures; de més control financer i de més iniciativa econòmica privada. Una retòrica que no pot encobrir una llei que és centralitzadora, privatitzadora i d’involució democràtica. Una intent sistemàtic de contrareforma que situa els ajuntaments com a simples braços executius de l’estat en el territori, desmuntant la seva naturalesa política i, per tant, la seva doble capacitat de transformar pobles i ciutats, i d’aprofundir la democràcia. Una reforma amb una forta càrrega ideològica: contrària a tot allò que cal avui per situar els municipis com a entitats més fortes i més democràtiques al servei de la ciutadania; i instal.lada, en canvi, en un sectarisme ideològic que connecta directament amb els Ajuntaments pre-democràtics. La LRSAL no és només una llei anticonstitucional, és una llei de voluntat deconstituent. És una esmena a la totalitat al paper que els Ajuntaments han jugat durant més de tres dècades: un paper de motor en la construcció democràtica de les nostres ciutats, de democràcia com a projecte col.lectiu, cultural, construïda des de la vida quotidiana. La LRSAL pretén fer impossible aquesta dinàmica, la vol estroncar. Sí, una llei deconstituent que dibuixa uns Ajuntaments més semblants als del final del franquisme que als democràtics del segle XXI.

La LRSAL és contrària a la Carta Europea d’Autonomia Local (CEAL) i gira l’esquena als processos de reforma local que s’han impulsat a Europea els últims vint anys. La majoria d’estats europeus han enfortit la dimensió democràtica i competencial dels seus Ajuntaments; han aprofundit en els principis de l’autonomia local i del benestar de proximitat; han eliminat graons intermedis sense elecció directa per enfortir els municipis. La llei del PP fa tot el contrari, en cadascuna d’aquestes dimensions.
 
En primer lloc, fixa l’article 135 de la Constitució com a criteri vertebrador. El 135 és el fruit de la reforma exprés pactada pel PP i el PSOE que atorga rang constitucional als preceptes de la troika: situa els bancs per davant de les persones, el retorn del deute per davant dels serveis públics, el rescat financer per davant del rescat social de la majoria. Sí, la llei opera com a eina d’obertura i garantia de nous espais de negoci per companyies privades de serveis: obrir o garantir la lògica mercantil en l’aigua, l’energia, la gestió de residus, el verd urbà... i també en l’atenció a les personesi o l’educació. En síntesi, fer retrocedir l’àmbit de les polítiques públiques i ampliar el del negoci privat. I fer-ho precisament aquí, en un dels estats locals de benestar més raquític d’Europa, amb menys inversió pública de proximitat per habitant. I fer-ho precisament ara, quan el que toca és el contrari: enfortir l’autonomia local i els serveis públics municipals com a palanques de sortida de la crisi amb equitat. Avui com mai abans, la cohesió social, requerirà situar l’aportació dels serveis de proximitat en el centre del model de benestar. Per justícia, sí; per eficàcia també. O es que no és un repte el benestar emocional i la vinculació comunitària de les persones grans; o l’emancipació dels joves; o l’atenció educativa a la petita infància... I les polítiques al servei d’aquestes finalitats no són essencialment locals ?. Perquè les volen desarticular ?

En segon lloc, la LRSAL situa la política municipal en la centralitat de la culpa del dèficit i prescriu una gestió tutelada; hi ha a la llei un fil conductor de descrèdit a l’eficàcia local, de desconfiança i control jeràrquic d’un àmbit local pretesament malgastador. No és cert. A finals del 2013, només el 4,5% del deute públic espanyol correspon a les entitats locals (i d’aquest, el 40% a l’Ajuntament de Madrid). Però és que a més, el pes del sector públic local sobre el conjunt de les administracions és reduit: la despesa local representa el 15% de la despesa pública total. Una xifra que se situa molt lluny de la mitjana europea i de països de referència com Alemanya, Holanda, Aústria. La LRSAL en comptes de reconèixer el rigor financer del món local (amb l’excepció de Madrid i alguna més) crea un artifici de descrèdit i una resposta de tutela i vulneració de l’autonomia local; en comptes de reconèixer la feblesa de recursos del món local (comparada amb els països europeus) pretén retallar encara més la capacitat d’inversió local vinculada al benestar de la ciutadania.

En tercer lloc, la LRSAL vulnera l’Estatut i redueix substancial l’àmbit competencial dels municipis. L’Estatut com si no existís. La llei és del tot invasiva en competències pròpies de la Generalitat. És un intent no ja de centralitzar sinó de reescriure les regles del joc territorial, retornant a l’estat unitari i centralista. És curiós, la mateixa Constitució que aixequen com a mur de contenció a les aspiracions democràtiques de la ciutadania; no tenen massa problemes a vulnerar-la quan es tracta de restaurar un model tardofranquista d’entitats locals. I el més greu: la llei suprimeix el principi de competència general que habilita els Ajuntaments per actuar, en qualsevol matèria, en benefici de la comunitat; toca la línia de flotació de l’autonomia local, el nucli de la democràcia municipal. I l’acompanya d’una reducció dràstica, brutal de l’àmbit competencial dels municipis. Quin sentit té que els ajuntaments no puguin formular polítiques educatives pròpies; quin sentit té desarticular els serveis socials bàsics i recentralitzar-los; quin sentit té renunciar a la dimensió local de les polítiques actives d’ocupació... segur que cal prescindir-ne per lluitar eficaçment contra l’atur ? Aquesta tisorada competencial pot ser devastadora en termes de cohesió i benestar social. 

Finalment, un apunt sobre Barcelona. Ens afecta menys perquè preserva la major part de l’àmbit competencial de la Carta, sí; i no per falta inicial. Però no oblidem que: la llei supreix amb caràcter general l’obligació de respectar la potestat local d’auto-organització; es carrega l’obligació de reconèixer per part de les lleis sectorials les atribucions específiques als municipis; i ignora les competències locals garantides a l’estatut. No oblidem tampoc que l’abolició del principi de comnpetència general afecta Barcelona, i que les possibles competències delegades s’hauran de sotmetre, també a BCN, als paràmetres de tutela i privatització que marca la llei. Per tant, res més lluny de pensar que BCN no queda afectada. Hi queda i molt. Cal donar la batalla jurídica, i tant. A fons, fins al final. Amb voluntat i amb moltes possibilitats de guanyar-la. I cal donar la batalla democràtica, col.lectiva, política.

Però no podran: la realitat i els valors democràtics de la ciutadania actuaran com a principi de realitat i s’imposaran a l’escalada autoritària. La LRSAL vol perpetrar un clar espoli democràtic de la política municipal. No tenen cap possibilitat d’èxit. Des dels ajuntaments, ICV-EUiA, al costat de la ciutadania, farem front. La LRSAL ens indigna, però no ens intimida. Tampoc ens replega en cap dinàmica de simple resistència. Seguirem. No renunciarem a convertir en realitat el municipalisme democràtic i transformador, el nou municipalisme del be comú. Farem més coses i les farem de manera diferent.  En condicions molt més adverses, potser sí. Però no tancarem ni privatitzarem un sol servei. Digui el que digui la LRSAL. Serem creatius i dissidents. El PP vol recuperar el passat perquè sap que ha perdut el futur. Nosaltres seguirem construint futur, a peu de carrer. 

BCN en venda. Raó: Xavier Trias



Divendres passat, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal (per cert, no deixarem d’insistir que cal canviar-li el nom de Joan Carles I perquè no volem cap reconeixement a la monarquia borbònica) acompanyava la gent de Joves d’Esquerra Verda (www.joves.cat) en l’inici de la campanya de denúncia “BCN en Venda. Raó: Xavier Trias”.

Sí, hem confrontant des del primer moment l’espiral privatitzadora de la ciutat on ens ha situat el govern de CiU. Una dinàmica que ha deixat de ser puntual per esdevenir un dels elements vertebradors del model de l’alcalde Trias. Un govern classista que aprofundeix en la seva concepció de Barcelona com a plataforma d’aterratge del negoci i del benefici privat. Als vuit exemples privatitzadors del cartell de Joves, ja hi podem sumar dos més de ben recents; tot plegat un bon decàleg a manera de carta de presentació de la “BCN en venda” de Xavier Trias. 1) la privatització de l’aigua; 2) les inversions al carrers luxosos al servei de lobbies comercials i hotelers; 3) la Marina de Luxe al Port Vell; 4) l’ordenança de terrasses que mercantilitza voreres i places; 5) la gestió privada de les noves escoles bressol; 6) la venda al millor postor del nom de les estacions de metro; 7) el nou Pla d’(ab)usos de Ciutat Vella, amb barra lliure hotelera; 8) el tancament d’equipaments al servei de les èlits econòmiques (MNAC); 9) la privatització dels aparcaments municipals; 10) el pagament per l’entrada a Sant Pau i al Castell de Montjuïc. Configuren, tots ells, les baules d’una cadena privatitzadora contra els bens comuns urbans; els components d’una estratègia de despossessió del dret a la ciutat.

Al Passeig de Gràcia i a la part alta de la Diagonal, la lògica privatitzadora es connecta a la més nítidament classista. Les obres de reforma no són el fruit d’un procés de participació, ni tan sols responen a cap interès públic, són la concreció dels projectes de comerciants i hotelers de luxe al servei dels seus propis interessos: un espai més còmode i atractiu per a creueristes i turistes rics. Les inversions s’eleven a gairebé 30 milions d’euros, mentre el govern menysté les necessitats de la gent i els barris populars: retalla les polítiques de rehabilitació d’habitatges, atura la millora urbana dels barris, enfonsa la inversió social i educativa als districtes amb més necessitats. Com pot ser que es destinin 30 milions a la Barcelona del luxe i, en canvi, La Trinitat Nova segueixi amb al.luminosi, la Trinitat Vella sense centre de serveis socials, els barris de La Marina sense metro, o no es rehabilitin els habitatges del Besòs ?. Per CiU, Barcelona no és tant un espai d’exercici quotidià de ciutadania, sinó una marca generadora de plusvàlues privades; no és tant un espai de cohesió social i urbana, sinó una realitat dividida en classes i segregada entre barris.    

Hem de visualitzar tot això. Estendre la denúncia i fer créixer la consciència de les injustícies socials i urbanes. I ara ja, sense esperar ni un minut més, hem d’articular l’alternativa. L’alternativa per retornar la dignitat i la ciutat a la gent i als barris. Perquè el futur de Barcelona no el dictin els lobbies per mitjà d’un govern al seu servei; sinó que l’escrigui la ciutadania, les classes i els barris populars, per mitjà d’una nova hegemonia social i una nova majoria política. N’estic segur, a Barcelona podem !.