Amb poesia a les parets. Somnis de barri.



El text “Barcelona, construint esperança a peu de carrer” aplega escrits al blog entre 2010 i 2015. Però entre els materials de l’esperança hi havia també poesia. Al blog Utopies Quotidianes es van obrir unes quantes finestres. És una cartografia desordenada de 26 poetes (11 dones i 15 homes), amb el fil conductor de versos rebels que toquen de peus al somni; de peus a l’asfalt on neixen els somnis humils. Són gent que convoca la bellesa i la vida, treballa les paraules amb cura, i fa d’elles miralls de lluita i d’esperança. Escriuen versos de pluja, com plou a la ciutat; i fabriquen poemes amb gramàtica d’herois de barri, de malabaristes de la quotidianitat.

Es dibuixen mapes de trobada entre la poesia de l’experiència i la política del comú. La poesia com a arma carregada de present, de bellesa de balcó amb roba estesa. I la política que declina la revolució democràtica en els temps de la tendresa. La que no renúncia a la poesia en les parets, com a condició del dret a la ciutat. Si la solidaritat és la tendresa dels barris; la poesia és l’idioma que l’ha anat teixint, amb memòries de lluita i mel, amb paisatges de foc i esperança. 
  


BCN, construint esperança a peu de carrer (2010-2015)


Vaig viure el període 2010-2015 des de l’activisme polític local, com a regidor d’ICV-EUiA a Barcelona. Vaig anar deixant constància de pràctiques i moments, històries i geografies, al bloc Utopies Quotidianes. Ara les he aplegat i ordenat. Vist en conjunt, s’hi configura un cert entrallat. El de Barcelona com a  lloc d’esperança (manllevant el “places of hope” de Harvey).  El de la construcció quotidiana de les bases del canvi, una cartografia de lluites i somnis, amb política a peu de carrer.

Aquest és l’objectiu del document. Aportar una mirada local sobre
els canvis sociopolítics del període 2010-2015. I desgranar els fragments de lluita i de proposta que van anar fixant els fonaments de l’esperança. Es tracta de l’ordit urbà que va celebrar, d'alguna manera, la nit d’alegria del 24 de Maig del 2015. Una alegria local que expressava un canvi d’època: l’esperança havia trobat camins de majoria; i la política del comú, un marc quotidià on erigir-se. Per intentar reflectir tot això, he confegit el document Barcelona, construint esperança a peu de carrer (2010-2015), on s’hi despleguen cinc apartats. Apareixen, en primer lloc, els debats i les lluites sobre el model de ciutat: 1) els eixos de conflicte amb el govern municipal de CiU; 2) les alternatives generades amb la ciutadania; 3) la xarxa de llocs que dibuixen el mapa de l’esperança. I es van teixint, en segon lloc, els fils dels processos de canvi: 4) el relat de la confluència que porta a Barcelona en Comú; 5) una visió personal sobre les fites principals del procés sobiranista.

Teniu el PDF del text a l’enllaç que hi ha al final d’aquestes ratlles. Espero que, en alguns dels seus racons, hi pogueu trobar elements, informacions o records que us resultin d'utilitat.

BARCELONA, CONSTRUINT ESPERANÇA A PEU DE CARRER (2010-2015)


Inuit i Saami, els pobles àrtics que ens cuiden el nord de l'horitzó


Les altres geografies habiten els mars del Sud… i també les aurores boreals. Més enllà del nord polític i poètic -“on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure/ desvetllada i feliç”- hi ha un Nord perifèric i invisible. A l’altra banda del benestar i dels versos, viuen els pobles àrtics. Vides senzilles, en condicions complicades. Són l’extrem septentrional de la nostra pròpia existència, allà on el sol il.lumina les nits. Són gent arrelada a mapes blancs i històries de fred. Pobles que han preservat llengües i cultures mil.lenàries, i que demanen avui amb discreció ancestral un lloc just a la cartografia del futur. El canvi climàtic els amenaça l’hàbitat. I es despleguen pressions per fer de l’Àrtic, també, un valor de canvi econòmic; un espai de negoci per part d’estats i mercats, contra la lògica del comú, un cop culminat l’escalfament i el desglaç. Encara hi som a temps. A temps de protegir el clima; de respectar i (re)conèixer els pobles que ens cuiden el nord de l’horitzó.

Són 4 milions d’habitants. Viuen per sobre del cercle polar àrtic, en tres continents i nou països: a Islàndia, Illes Fèroe, Noruega, Suècia i Finlàndia (Europa); a Rússia (entre Europa i Àsia); i a Alaska, Canadà i Grenlàndia (Nord-Amèrica). El 10% de la població àrtica la configuren els pobles autòctons, amb una distribució geogràfica desigual: són àmplia majòria a Grenlàndia, i la meitat al Canadà àrtic; minories significatives a Alaska i a la resta de terres àrtiques euroasiàtiques; i sense presència  a Islàndia i les Fèroe. Es tracta de territoris de molt baixa densitat, amb ciutats poc poblades que fan de baula d’una xarxa de petites comunitats. L’eix vertebrador urbà de l’Àrtic el conformen, d’oest a est, les ciutats d’Anchorage (Alaska), Iqaluit (Canadà), Nuuk (Grenlàndia), Reykjavick (Islàndia), Tórshavn (Fèroe), Tromso (Noruega), Kiruna (Suècia), Rovaniemi (Finlàndia) i Múrmansk (Rússia). Totes elles en una franja entre 7.000 i 120.000 habitants, amb l’excepció de les dues ciutats que tanquen l’eix, a cada extrem: Anchorage i Múrmansk, amb 300.000 hab. cadascuna.

Els pobles autòctons de l’àrtic configuren un mosaic heterogeni, d’uns 40 grups ètnics. A Rússia la pluralitat és molt elevada, destacant el poble Nenets, format per unes 40.000 persones. A la resta de l’àrtic trobem, principalment, dos grans grups: els pobles Inuit i Saami. Els Inuit viuen a nordamerica; els Saami a Europa. El poble Inuit habita a Alaska, Nunavut i Grenlàndia. Són tres territoris autònoms: Alaska és un Estat dels EE.UU, on els inuit són minoria; Nunavut (2milions km2 i 32.000 hab) és el territori autònom dels inuit del Canadà, constituït el 1999 després de més de 10 anys de lluites polítiques i culturals; Grenlàndia (2,1milions km2 i 57.000 hab) és des de 1979 una nació autònoma de l’estat danès, amb poder polític molt rellevant des del 2008, quan el 75% de la ciutadania va recolzar en referèndum un autogovern ampliat que obre la porta a la independència. Els idiomes inuit articulen un sistema lingüístic format per quatre grans variants: la yupik és parlada a Alaska –en un context de predomini de l’anglès- per unes 11.000 persones; mentre que les tres modalitats d’Inuktitut són majoritàries a Nunavut (25.000 parlants, 70% de la població) i Grenlàndia (50.000 parlants, 88% dels habitants), on la llengua pròpia és oficial i vehicular a l’escola. El poble Saami habita les terres central-nòrdiques d’Escandinàvia i Finlàndia, i la península de Kola. Són 82.000 persones (50.000 a Noruega; 20.000 a Suècia; 10.000 a Finlàndia i 2.000 a Rússia). La llengua saami configura una cadena de 10 variants amb uns 25.000 parlants, la majoria (15.000) a les regions septentrionals de Noruega (Tromso, Vadso) i Suècia (Kiruna). Entre 1989 i 1996 els pobles saami va anar creant, en el marc de cada estat, els seus propis parlaments (consultius, no legislatius) i el 1997 van constituir l’Assemblea Saami. El 6 de febrer celebren el dia nacional.        

Vitalitat humana i cultural de les nacions inuit i saami. Economies i quotidianitats on es combinen activitats avançades i tradicionals. Espais d’autogovern limitats, però impensables fa només algunes dècades. Lluites i intents d’atrapar la felicitat. Elements per l’esperança. Amb una amenaça, tanmateix, desoladora: com a conseqüència del canvi climàtic, els pobles àrtics poden veure alterat el seu hàbitat –de forma exògena i imposada- substancialment. En concret, l’increment de les temperatures mitjanes provoca el desglaç accelerat i –a diferència d’altres regions del planeta- tot un conjunt de canvis ecosistèmics estructurals. L’escalfament global, degut a l’ús d’energies fòssils, és geogràficament desigual: a l’àrtic multiplica per dos el que es dóna a latituds menys extremes. Els efectes impressionen: l’extensió de gel el 2015 era un 29,1% menor que la mitjana 1980-2010; una part creixent del permagel de la tundra esdevé aigua líquida.

Sí, el canvi àrtic retroalimenta l’escalfament del planeta, però té sobretot impactes intensos sobre la gent que l’habita, en dos vessants. D’una banda, la desestabilització climàtica altera les activitats i relacions socioeconòmiques pròpies de les formes de vida dels pobles inuit i saami. D’altra banda, el desglaç obre la perspectiva a noves explotacions de recursos i a noves rutes comercials. Al fil d’aquest nou horitzó, els estats nòrdics –amb Rússia i EEUU alcapdavant- han intensificat les seves reivindicacions territorials. L’objectiu sembla clar: repartir-se i mercantilitzar l’àrtic. Obtenir beneficis econòmics (empresarial/estatals) a costa de la sostenibilitat ecològica de l’àrtic, i a costa de la sostenibilitat sociocultural dels pobles que el cuiden. Això és un carreró sense sortida. L’àrtic és la clau de volta de la casa-terra. Des de l’empoderament de la seva gent, des d’espais supranacionals de governança democràtica –més enllà i diferents del que avui és el Consell Àrtic (www.arctic-council.org)- i des de la consciència global, caldrà guanyar el futur al canvi climàtic i a la mercantilització dels seus efectes.

Els pobles inuit i saami atresoren centenars de mots per referir-se a la neu; cadascuna d’aquestes paraules guarda la clau del futur de totes nosaltres. El futur del planeta depèn de que, demà, una nena inuit pugui seguir dient qanik o aput; de que un nen saami pugui seguir pronunciant muotha o jassa, tot mirant la neu amb el somriure als ulls, sense cap amenaça. Un mapa de paraules amb tots els colors del blanc; una geografia de somriures emmig d’una tempesta de futur. És així de senzill, així de quotidià… així de revolucionari.   




The Spanish Elections 26J, the incomplete transformation

(Text de l'article publicat al blog del CURA, 13-7-2016)
Las elecciones generales del pasado 26 de junio cierran en España un ciclo que se inició hace poco más de dos años, con las elecciones europeas de mayo de 2014. Ha sido el ciclo de expresión política del cambio de época. Y no se acaba nada, más bien se asientan las bases de lo nuevo. El 15M de 2011 se fraguó una corriente social de fondo que cuestionaba las viejas formas de hacer política, sus tramas de corrupción y su austericidio injusto. Aquí en Cataluña, esa corriente coexistía con la movilización masiva por el “derecho a decidir”.  El malestar social podía haberse estancado ahí, en la esfera de la denuncia ciudadana reactiva. Pero no se quedó en eso. Las elecciones europeas de 2014 marcan la irrupción de Podemos como dispositivo de canalización política de la cultura 15M, en sentido amplio. El gran avance se produce en las elecciones municipales del 24 de mayo de 2015. En esos comicios, las candidaturas de confluencia entre movimientos ciudadanos y actores políticos del cambio consigue ya no sólo irrumpir sinó ganar en las grandes ciudades, con Barcelona y Madrid a la cabeza. Lo emergente, el conjunto de las fuerzas transformadoras consigue una victoria electoral sin precedentes. En la capital catalana, una activista antideshaucios se convierte en alcaldesa. Poco despues, se configura una amplia mayoría soberanista en el Parlamento de Cataluña. Faltaba por producirse un cambio importante: el fin del bipartidismo en España.  Pues bien, tras el 20D y su réplica el pasado 26 de junio, el bipartidismo ya es historia. Y no porque haya emergido –como en muchos paises europeos- una derecha populista y xenófoba, sinó porque el vehículo político del cambio -la suma de la coalición Unidos Podemos con las confluencias territoriales en Cataluña, País Valenciano, Baleares y Galicia- ha conseguido más de 5 millones de votos y situar 71 diputad@s en el Congreso, casi a la par con el partido socialista, algo impensable hace sólo dos años. Es extraordinario el cambio de paisaje: lo es por haber transitado de lo social a lo político; de lo fragmentado a lo confluyente. Y lo es por su orientación progresista, de más democracia en una sociedad más abierta, como respuesta a la crisis y como orientación estratégica de un  tiempo nuevo. Es un escenario quizás sin parangón; quizás también cargado de potencialidades aún por desplegar.
Pero más allá de la mirada larga, las elecciones del 26 de junio nos proporcionan también otras señales que no deberíamos ignorar. Por una parte, el PP no sólo sigue ganando elecciones sinó que incrementa el nivel de voto en relación al 20D. Por otra parte, las expectativas de Unidos Podemos y las confluencias no sólo no se cumplen, sinó que se dejan un millón de votos por el camino en sólo 6 meses. No se trata ahora de proponer posibles explicaciones, peró sí aportar algunas reflexiones a partir de los resultados; dos en concreto. Y una consideración final.
En primer lugar, el resultado del 26J da por superada la tesis de la ventana de oportunidad histórica para intentar “tomar el cielo por asalto”, a partir de una lógica de tsunami político-electoral. El régimen bipartidista sale tocado, en plena crisis, pero no hay colapso. Los 71 escaños de las fuerzas del cambio son un hito y pueden dar para mucho, pero tendrán que desplegar su potencial en un esquema de tiempos políticos ralentizados: construyendo una dinámica más cercana a la “lluvia fina” que al “tsunami”, tejiendo complicidades sociales, y trabajando en el marco institucional sin perder los elementos culturales de la nueva política. En segundo lugar, el resultado del 26J nos enseña que en el terreno de las emociones,  las fuerzas de la vieja política tienen también recursos importantes que les permiten jugar y ganar. El recurso emocional al miedo ha ganado a la sonrisa, a la esperanza. El miedo al cambio, a sus incertidumbres, se ha impuesto al malestar que genera la corrupción. Unidos Podemos y las confluencias no plantearon una campaña en el campo programático, de los contenidos, de las alternativas de política pública. Pensaron que quizás ese era un tablero demasiado complicado. Tal vez lo era. Y tal vez la opción por disputar la batalla en la política emocional, en la política del relato como estrategia fuese acertada. En todo caso no ha sido ganadora. Y por tanto los 71 escaños –y las dinámicas de articulación social que antes mencionaba- deberan tejer también un terreno de política sustantiva: ganar credibilidad y apoyo como alternativa creible de gobierno, de transformación concreta de las condiciones de vida materiales de la gente, de superación viable de injusticias inmorales y corrupciones indecentes.
Finalmente, la red de ciudades por el cambio, el nuevo municipalismo, deberá seguir demostrando que la transformación  cotidiana de las ciudades es posible, y tendrá que fortalecer su dimensión simbólica, de punta de lanza de lo nuevo, de la ética y la humanidad como gramática de la política. Pero se enfrentará a un poder estatal hostil. Y eso plantea también límites. Plantea obstáculos de fondo a las estrategias del cambio. Los gobiernos locales deberán ser conscientes de todo ello: del juego de potencialidades y dificultades; de la necesidad de fortalecer complicidades ciudadanas para hacer frente a hostilidades estatales; de lo imprescindible de seguir reconstruyendo derechos básicos y esperanzas de futuro.
The Spanish general elections of the 26th June (26 J) ended a cycle that began just over two years ago. The European elections of May 2014 heralded the political expression of a new era, which has now settled . The social movement that began in Spain on the 15thMarch 2011 (15M – also known as the “indignados”) forged a new dynamic that questioned establishment politics, its corruption and unjust ‘austericide’.  From where I am writing, in Catalonia, this converged with the mass mobilization in favour of the right for self-determination. But the movement moved beyond the area of such reactive forms of civic protest. The 2014 European elections marked the emergence of Podemos as a device that channelled the demands and the political culture, in the broadest sense, of 15M into our formal democratic institutions. The municipal elections of the 24th May 2015 marked another major breakthrough. In those elections, the alliance between social movements, civic platforms and political parties in favour of change broke through to gain governing majorities in Spain’s major cities – including Madrid and Barcelona. This was an unprecedented victory for transformative forces. For example, in Catalonia, Ada Colau, a prominent leader of the anti-eviction movement becomes mayor of the Capital, Barcelona, shortly followed by the formation of a nationalist majority in the regional parliament.
Following these developments, delivering the end of bipartisanship in Spain stood out at the next challenge for the new political forces. They delivered on this. The general election of the 20th December (20D) and (following the political stalemate and inability to form a government) its re-run on 26J, made bipartisanship history in Spain. It is notable that this has not occurred – as in the case of many other European Countries – because of the emergence of a xenophobic right wing populism. It is because the political vehicle for change, “Unidos Podemos” with regional confluences in Catalonia, Valencia, Baleares and Galicia, has achieved more than 5 million votes and 71 parliamentary representatives, almost on a par with the Socialist Party – something that was unthinkable only two years ago. The change of scenery is remarkable because it signifies a transition from the social to the political, from the fragmented to the convergent, and because of its progressive orientation, calling for more democracy and a more open society, as a strategy for renewal and response to the crisis. It is perhaps un unparalleled development, that may also still be full of fruit to bear.
However, the results of the 26J point to more immediate concerns which we should not ignore. On the one hand, the “Partido Popular” (PP – the Spanish conservatives that have governed since 2011, despite the direct implication of prominent local and national actors in major corruption scandals that have unravelled during this time), not only keeps winning elections, but has increased its share of the vote since 20D. Moreover, the expectations of Unidos Podemos and the regional confluences to surpass the PSOE were not met, and 1 million votes were lost between 20D and 26J. I will not try here to develop explanations, but will offer two reflections on the significance of the result, and one final thought.
First, the electoral result of 26J has negated the possibility to “take heaven by assault” (i.e. “tomar el cielo por as alto”) – a popular argument that identified a historic window of opportunity to take over political power through a political and electoral tsunami. Spanish bipartisanship remains in crisis, but it has not collapsed. Achieving 71 parliamentary seats is an important milestone, but they will have to deliver their potential within a steadier and decelerated political timeframe, that has more in common with a “drizzle” than a “tsunami”. It will have to weave complex social solidarities, and work within the existing institutional framework without losing the political culture that engendered it.
Second, 26J teaches us that the old political forces also have significant resources to draw on in the realm of emotional politics. At the end of the day, their appeal to fear beat the politics of hope. Fear of change and its uncertainties trumped the discomfort generated by corruption. ‘Unidos Podemos’ and its allies did not make substantive public policy alternatives the central focus of their campaign – perhaps because they thought this terrain was too complicated. And it might have been – the decision to base the campaign on the politics of emotions might have been the correct one, although it did not deliver victory. As such, the 71 seats and the aforementioned dynamics of social alliance building, should also develop substantive policy policy agenda. In this way, credibility can be established, and support won, as a viable alternative government that can deliver a concrete transformation in people’s lives, and overcome the immorality of injustice and the indecency of corruption.
Finally, the “new municipalism” made up of a network of cities for change, must continue to demonstrate that the transformation of everyday life in cities is possible. It will also have to strengthen its symbolic dimension as a spearhead of the yet to come – of ethics and humanity as the new grammar of politics. But it will face a hostile state that implies limits, and contextual obstacles to strategies for change.  Local governments should be aware of all this: of  the game of difficulties and potentialities; the need to establish popular support to confront state hostility; and to do what is necessary continue rebuilding basic rights and hopes for the future.