Barcelona en Comú en context: municipalisme internacional, canvi d'agenda i reptes de futur


Article publicat a CRÍTIC (27 de juliol de 2017)

Acaba el segon curs de l’actual mandat municipal. Fa poc més de dos anys, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Uns dies abans Barcelona en Comú (Bcomú) havia guanyat les eleccions. Una candidatura ciutadana i de confluència articulada barri a barri, un espai d’innovació col.lectiva, aconseguia un ampli suport social i esdevenia la primera força a l’Ajuntament. No es tractava només d’irrompre; es tractava de guanyar per governar, per reconnectar les institucions al bé comú. Era un camí a ser explorat, però amb bases sòlides: hi havia molta gent senzilla amb vivències quotidianes de fraternitat, llargues trajectòries de compromís veïnal, les energies ciutadanes del 15M, un lideratge fort i reconegut, espais polítics organitzats amb voluntat de compartir pràctiques i objectius, en un temps nou cridat a superar esquemes del passat. La Barcelona solidària, que tantes vegades havia forjat canvis històrics, estava disposada a construir novament l’esperança. A recuperar el millor de la ciutat: la força de la seva gent comuna per intentar escriure  un projecte de democràcia activa, de convivència entre persones diferents, de justícia urbana.

Canvi de context i el nou municipalisme internacionalista

Han passat només dos anys, ha estat però un temps intens on el ritme dels canvis, a escala global, s’ha accelerat. La vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar les transformacions, s’aguditzen les dificultats d’intermediació dels actors tradicionals. La (no tan) nova austeritat tendeix a situar-nos, d’altra banda, en escenaris de despossessió ciutadana, de postdemocràcia. Tot això ha anat generant també respostes antiestablishment en múltiples direccions. Algunes s’inscriuen en lògiques d’involució: el mix d’autoritarisme polític, restauració moral i replegament nacionalista que, en dosis variables, observem en Trump, Le Pen o el Brèxit. D’altres combinen mainstream socioeconòmic, ruptura amb el sistema de partits i un relat d’optimisme adaptatiu: la fórmula Macron. En l’espai progressista es produeixen també dinàmiques disruptives. Van madurant expressions innovadores que sumen cultures polítiques diverses i creixen en clau electoral (els GroenLinks neerlandesos, la France Insoumise, l’esclat Corbyn, Podemos i les confluències). És en aquest espai, amb trets i aportacions pròpies, que el nou municipalisme internacional sorgeix com a fenomen polític, amb bases estructurals sòlides i potencial transformador.

Les bases estructurals del nou municipalisme cal cercar-les en la dimensió urbana del canvi d’època. El temps de la societat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. El tauler polític es transforma ara també en el seu vessant territorial, i dóna lloc a un joc de geometries líquides (parafrasejant Bauman), on es generen condicions inèdites d’enfortiment de les ciutats. La població urbana és ja majoritària al planeta (54,5%); i les bases del canvi d’època –quotidianitats complexes, economies i interaccions digitals, riscos ecològics, energies comunitàries…- situen l’esfera local com a peça clau de tot procés de construcció de justícia social i climàtica al segle XXI. Al llarg de l’elaboració de la Nova Agenda Urbana (adoptada a la cimera de Quito, 2016) va reaparèixer amb força la idea del dret a la ciutat (als 50 anys del droit à la ville de Lefebvre) entès com la dimensió urbana dels drets socials, culturals i econòmics : el retorn a l’esfera local de les conquestes col.lectives que la història recent havia desplaçat als estats. I entès també com a democràcia, com a aposta per posar la vida en mans de la gent: crear noves capacitats d’autogestió del comú, forjar sobiranies de proximitat (tecnològica, energètica, alimentària).
És en aquest context de fons, que el nou municipalisme incorpora un potencial polític inèdit. Es referma com a proposta amb capacitat creixent de canalitzar lògiques d’ampliació democràtica, empoderament ciutadà i construcció del bé comú. La xarxa de ciutats-refugi (de Lampedusa a Malmö) desenvolupa programmes d’acollida i inclusió enfront als murs i les fronteres estatals. En una UE de majoria conservadora, ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Grenoble són avui referència de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers i polítiques de transició ecològica. Als EEUU la xarxa de ciutats de drets humans (de Nova York a Seattle) converteix a aquestes en llocs de seguretat residencial enfront el racisme institucional de Trump. A Amèrica Llatina, en plena crisi dels projectes progressistes a escala nacional, s’activa un cicle de nou municipalisme amb candidatures ciutadanes guanyadores, pressupostos participatius i autogestió comunitària (Valparaiso, Rosario, Montevideo…). Sembla doncs que es van creant les condicions per teixir un espai d’alternativa, des de les ciutats i la política de proximitat, que convoqui a àmplies majories socials, i generi una praxi transformadora en el segle XXI.

En aquest nou escenari, Barcelona ha anat desenvolupant un paper rellevant: en destaquen l’aposta per les ciutats del canvi; el lideratge de xarxes europees i globals (acollida, justícia climàtica, Eurocities, CGLU); l’impuls d’espais com la trobada municipalista internacional de Ciutats sense por, on s’han teixit aprenentatges i vincles. Però Barcelona fa sobretot una aportació cabdal en relació a l’agenda de polítiques públiques, a la posada en marxa d’una praxi de govern que intenta respondre al conjunt d’aspiracions socials que van cristal.litzar aquell maig del 2015. Quin és el balanç un cop creuat l’equador del mandat?.

Les dimensions del canvi en l’agenda política a Barcelona

Fa poc més d’un any, en un article a CRÍTIC (amb David Cid), apuntàvem els eixos on es produïen dinàmiques de transformació. Avui aquestes dinàmiques poden llegir-se en clau d’un procés de canvi en l’agenda política de la ciutat: són nous relats, models i formes de governança; noves pautes –encara incipients- en l’estructura de poder. Les polítiques municipals que fixen avui el canvi d’agenda es poden resseguir al llarg de quatre dimensions.

1. En el camp econòmic, el govern municipal ha anat desplegant els instruments que permeten avançar cap a un model de lideratge públic, compromís amb l’ocupació, forta presència cooperativa, i vinculació del sector privat a estratègies de millora social i ambiental. S’han posat en marxa polítiques públiques d’incidència sobre l’estructura productiva, laboral i comercial de la ciutat: a) el pla d’impuls a l’economia social i solidària i el pla de transició a la sobirania tecnològica, com a apostes prioritàries cap a un model més equitatiu i comunitari, amb més capacitat de creació i apropiació col.laborativa de valor; b) l’estratègia per l’ocupació de Barcelona, com a aposta per retornar la lluita contra l’atur al centre de les prioritats municipals; i c) l’acord de regulació d’horaris comercials –amb reducció a la meitat d’obertura en festius- com a opció de defensa del comerç urbà. Cal esmentar per últim la nova governança del turisme per mitjà d’una eina clau, el PEUAT. El pla d’allotjaments turístics sitúa l’activitat sota regulació i control públic (amb àrees de decreixement) per tal de fer possible un encaix sostenible entre els barris i el turisme.

2. El govern municipal ha situat en el nucli de prioritats el rescat social, l’acció per la inclusió i la reconstrucció dels drets bàsics. La garantia de drets socials s’ha expressat en el triple eix de l’habitatge, l’educació i la salut. a) En el camp habitacional, l’estratègia de rescat (unitats d’acció contra desnonaments, cessió i mobilització de pisos buits) s’ha articulat a un salt qualitatiu de model: l’aprovació d’un pla d’habitatge que multiplica per quatre el nivell d’inversió i fa del lloguer social la prioritat màxima. b) En el camp educatiu, s’ha reactivat la política de construcció de centres públics (amb tres nous instituts-escola en barris vulnerables) i s’han revertit privatitzacions i retallades del 0-3: remunicipalització, 10 escoles bressol noves, recuperació de suports i tarifació social. c) Les polítiques de salut han prioritzat la lluita contra les desigualtats, focalitzant l’acció en els barris més fràgils; s’ha aprovat el primer pla de salut mental; i s’ha avançat en el model universal (desprivatització de serveis i abolició de la mútua de funcionaris). No podem oblidar l’articulació de les agendes LGTBI i feminista, que doten el conjunt de polítiques públiques de perspectiva de gènere, i de defensa de les llibertats sexual i afectiva com a bens comuns.

3. Des del 2015, el govern municipal afrontà el repte de construir l’agenda de l’habitabilitat sostenible: un nou urbanisme democràtic i de gènere per la recuperació de carrers i places; per la garantia d’habitatges assequibles i la defensa del dret al barri. I un nou ecologisme quotidià per protegir el clima i la qualitat de l’aire; per fer de l’aigua un dret bàsic i no una mercaderia. a) En la dimensió urbanística, val a destacar la posada en marxa del programa de superilles sobre la trama Cerdà, una aposta estructural per la redistribució democràtica de l’espai, per la vida i la ciutadania en comú. Cal cosiderar també el conjunt d’actuacions per construir el dret al barri enfront les dinàmiques de gentrificació: la prohibició de substituir usos residencials per turístics incorporada al PEUAT,  i la defensa tenaç del bé comú enfront els pisos turístics irregulars. b) En la dimensió ambiental, el marc de transició ecològica s’ha vist impulsat i concretat per una decisió cabdal: la constitució de Barcelona Energia com a operadora pública municipal, una eina que permet lligar fonts renovables, producció de proximitat, sobirania i drets energètics. I si l’energia opera com a palanca principal de compromís pel clima, la mobilitat ho fa com a determinant clau de qualitat de l’aire. En aquest sentit el govern ha impulsat, d’una banda, un pla contra la contaminació amb mesures de restricció estructural a la circulació dels vehicles més contaminants; i d’altra banda una estratègia d’enfortiment de la mobilitat sostenible, on l’eix central és l’ampliació de la xarxa de carrils bici en 200 km.

4. L’economia del bé comú, els drets socials i l’ecologia urbana són grans dimensions d’agenda que no només impliquen noves polítiques, sinó també noves formes de produir-les: per empoderar la ciutadania i els barris, per aprofundir la democràcia i fer-la més oberta i transparent. L’articulació d’aquesta democràcia activa s’ha anat desenvolupant sobre dos eixos prioritaris. a) Un primer eix vinculat a la proximitat i la participació. Cal destacar aquí el Pla de Barris, un procés comunitari de millora urbana que aplega un conjunt d’accions en els 16 barris més vulnerables (àrees del Besòs, muntanya, Ciutat Vella i La Marina), amb 150 milions d’inversió i l’aposta per la implicació del teixit social en la coproducció de polítiques. D’altra banda, l’ampliació del model de gestió ciutadana: existeixen avui 35 equipaments amb gestió cívica i 18 espais amb projectes d’autogestió veïnal. I finalment Decidim Barcelona, una plataforma digital de participació que aplega ara 11 processos decisoris oberts a tothom: des de la transformació de la Meridiana al nou pla d’usos de Ciutat Vella, passant per la prova pilot de pressupostos participatius a l’Eixample. b) Un segon eix s’articula al voltant de la transparència i el compromís anticorrupció. L’any 2015 l’Ajuntament va crear l’Oficina per la Transparència i les Bones Pràctiques, i s’ha dotat el 2017 del primer Codi Ètic municipal de l’Estat Espanyol. La nova licitació a Glòries i la multa de 7m d’euros a FCC per irregularitats en la gestió de residus són indicadors clau d’una agenda anticorrupció de tolerància zero.

Un procés de canvis en un marc urbà de tensions i límits

Més enllà d’aquestes quatre dimensions,  les quals intenten reflectir el procés d’articulació de la nova agenda política, el balanç de la primera meitat del mandat podria realitzar-se des de molts altres angles. No és l’objectiu d’aquest article. És però necessari apuntar certes reflexions que permeten ubicar l’acció de govern, les polítiques públiques, en un context més ampli que genera impactes i no és per tant obviable: un procés sota pressions i límits; amb dubtes i incerteses; un nou municipalisme en plena  construcció.

Cal considerar, en primer lloc, la gestió difícil d’una aritmètica política fràgil. Mai abans s’havia governat Barcelona amb un equip tan reduït: 11 regidories sobre 41 (a 10 de la majoria). L’entrada del PSC al govern ara fa un any (4 regidories), resulta positiva però limitada. Bcomú no ha reeixit en l’aposta per configurar un executiu municipal de base més àmplia, sumant els espais progressistes que van votar la investidura d’Ada Colau.  Són febleses polítiques que s’han fet notar: des d’haver d’aprovar el pressupost per qüestió de confiança; fins a les dificultats en projectes estratègics, com la connexió del tramvia per la Diagonal. En segon lloc, les polítiques del canvi avancen, però ho fan inscrites en una estructura de poders encara desigual. En l’actual esquema de globalització, les ciutats operen com a espais centrals d’aterratge del capital financer: actius urbans d’alta rendibilitat que acaben generant dinàmiques de bombolla (hipotecària, hotelera, comercial, de lloguers). Se suma a tot això una llei d’arrendaments a mida de la propietat immobiliària. En el camí, un rastre de gentrificació i expulsions. Hi ha, per tant, a dos anys del canvi un trajecte pendent: el que condueix a revertir l’entramat legal i les asimetries de poder que fan possible encara avui, en el tauler urbà de joc, el predomini de les plusvàlues per damunt del dret al barri; l’oligopòlic elèctric per sobre de la justícia climàtica; el lobby dels cotxes per sobre de la salut de la gent.

Finalment, també a la construcció d’hegemonia li queda camí a fer. És cert que l’estructura de percepcions i preferències de la ciutadania mostra avui una alta sintonia amb l’agenda municipal. Però ho és també que la majoria social no es tradueix de forma directa en hegemonia política de cicle llarg. Calen bases culturals per desplegar el nou projecte. No n’hi ha prou amb la palanca institucional; cal acció col.lectiva urbana que connecti amb espais amplis de ciutadania. I cal sobretot afrontar dues qüestions clau, dos reptes encara incipients, . 1) Avançar cap el municipalisme del comú: teixir un model d’aliança público-comunitària on enfortir drets i autogestió alhora; on convertir els serveis en bens comuns; on coproduir el dret a la ciutat. 2) Avançar amb més força cap a la doble escala de ciutat metropolitana i xarxa de barris: una metròpoli amb poder i legitimitat democràtica on reduir desigualtats i fer la transició ecològica (l’Agenda Besòs com a oportunitat); i uns barris on construir capacitats col.lectives de transformació quotidiana.   


Dèiem fa un any –al final de l’article a CRÍTIC abans esmentat- que a Barcelona existien raons sòlides per l’esperança. Les condicions han anat madurant i l’agenda del canvi també. El nou municipalisme emergeix al món com a espai de reapropiació democràtica, i Barcelona n’és referent. Una fearless city que planta cara a les injustícies; on la solidaritat és la tendresa dels barris; on la vida es viu (una mica més) en comú, i la política se sembla (cada dia més) a la vida. Queda molt per fer, fragilitats a superar i obstacles a remoure, però el balanç de dos anys segueix proporcionant motius per l’esperança.

Estat de benestar, canvi de prioritats i sobirania

Article publicat per l'Assemblea Nacional Catalana en el marc de la campanya Fem Futur (Febrer 2017)


Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.  


En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui. 

Canvi d'època i democràcia (comú, predistribució i sobiranies)

(Article publicat a El Crític. 12 de Gener del 2017)

Al 2016, en el terreny polític, han passat coses força imprevisibles i avui encara difícils d’explicar. Iniciem el 2017 amb la sensació que ens falten respostes i ens han canviat les preguntes. Intuïm que la política del futur serà diferent a la que hem conegut, diferent inclús a la que podíem imaginar. La rapidesa i la complexitat dels canvis, tanmateix, dificulten discernir les pautes vertebradores del nou escenari. Fa poc em deia un estudiant: “t’enrecordes quan el curs passat parlàvem a classe que era impensable que guanyés el brèxit, i impossible que ho fes Trump?”. Sí, semblava que no podia passar. Cap de les dues coses no encaixava bé en els nostres marcs de lectura de la realitat. Avui en canvi tenim el Regne Unit en procés d’activar el mecanisme de sortida de la UE; i el magnat agressiu, xenòfob i masclista és el president electe dels EEUU. Les sorpreses però no començaven ni molt menys aquí. A Catalunya, i en un sentit polític contrari als exemples anteriors, les onades mobilitzadores del 15M i del procés sobiranista havien alterat el tauler polític com mai des de la transició. El 2015 es constituïa, per primer cop, un Parlament de majoria independentista. La gramàtica del 15M, d’altra banda, es transferia a l’arena electoral i un conjunt de confluències, acabades de forjar, guanyaven les eleccions locals i es disposaven a governar les grans ciutats. Era previsible la potència cultural de la indignació  i la seva expressió en majories sociopolítiques?. Difícil de respondre. S’ha anat generant un cert abisme entre claus interpretatives preexistents i dinàmiques col.lectives emergents. Cal bastir una nova capsa d’eines per entendre el que està passant. I per  intentar incidir-hi: amb voluntat democràtica, d’empoderament i protagonisme ciutadà.

És un temps nou. I no el podem explicar ni transformar des de pautes i categories nascudes en un món que ja no existeix. Tot allò que ens feia reconeixible l’era de la modernitat industrial ha anat mutant. Ho ha fet en l’esfera dels itineraris vitals, dels vincles familiars i de l’estructura de les llars; en l’àmbit dels cicles de vida, dels processos d’emancipació i envelliment, i de les identitats de tota mena; en el camp tecnològic, cultural, i de la quotidianitat urbana ; en el format de les desigualtats, les vulnerabilitats i les exclusions. No podia ser que la política no acabés reflectint i expressant també aquestes mutacions. La política democràtica forjada en els paràmetres del segle XX sembla tenir avui molt afeblida la seva capacitat de processar el canvi d’època. El futur resta obert. I la gramàtica del temps nou no encaixa amb previsions rígides. Poden, però, dibuixar-se alguns elements. Hi ha un punt de partida: el canvi cap a la modernitat líquida (Bauman) -amb complexitats, incerteses i injustícies de nou tipus-  impacta de forma irreversible l’esfera de la política. I ho fa en tots els seus vessants: institucions, governança, actors, ideologies, polítiques, codis mobilitzadors, relats, dimensió emocional. Davant d’aquest ventall d’impactes hauríem d’evitar lliscar cap el que Hirschman definia com les retòriques de la intransigència: la futilitat, el risc i la perversitat. No, el canvi d’època no és un encenall fugaç; tampoc porta inscrita a la pell cap mena de sentència demolidora dels avenços del passat. Cal dialogar amb les noves coordenades, explicitar valors, generar reptes, i construir capacitats i formes col.lectives d’abordar-los. Voldria posar l’accent en tres dimensions. Segur que deixo fora aspectes molt rellevants. Són, però, tres espais de transformació que em semblen clau per practicar una nova política democràtica, connectada a trajectòries d’emancipació, i inserida en les coordenades del canvi d’època.

1. La democràcia del comú.  És força evident la crisi de la representació política clàssica: la que s’ha vehiculat durant molts anys per mitjà del vot a partits tradicionals, ancorats en identitats ideològiques, i competint sobre eixos de conflicte ben cristal.litzats. L’estratègia de l’austeritat ha aportat un vector de desapoderament ciutadà, de captura posdemocràtica de les decisions. Enfront a tot això, s’han anat desplegant respostes anti-establishment en múltiples direccions. La reconfiguració política avança, però presenta dilemes de fons. Apareixen d’una banda ‘solucions inscrites en lògiques d’involució democràtica: l’expressió tecnocràtica (confinament de la política en l’arena dels experts); la restauració conservadora (articulació d’autoritarisme polític amb reaccionarisme moral); i el replegament nacional (blindatge del sistema polític en relació a dinàmiques supraestatals). La troika, Trump i el brèxit poden ser exemples respectius, amb lògiques creuades i elements compartits. És possible erigir alternatives ?, és viable crear nous formats d’obertura institucional i empoderament ciutadà? És aquí on la política del comú pot configurar una proposta tangible d’aprofundiment democràtic. La democràcia del comú vol dir la construcció d’una esfera pública compartida: amb presència institucional i comunitària, amb aliances i processos de coproducció; vol dir polítiques que empoderin persones i col.lectius, i pràctiques socials que construeixin drets i ciutadania; vol dir omplir de lògica ciutadana les institucions, i carregar de força universalista les pràctiques cooperatives i d’innovació social. És un canvi de paradigma. On governar és articular el comú més que gestionar burocràcies; on el protagonisme popular passa més per construir que per resistir, més per crear que per protestar, en una dinàmica sostinguda d’empoderament i autonomia. Aquesta nova trama democràtica de codi obert implica, és clar, processos de canvi en els actors i en els seus resorts ideològics: canvis cap a nous subjectes polítics postpartit; cap a nous marcs de valors postideològics. La democràcia del comú seria una proposta en construcció permanent, que defuig tancaments conceptuals i punts d’arribada; però que té sentit només si opera en el dia a dia, si esdevé una veritable política de la quotidianitat.

2. La predistribució. La política de la quotidianitat s’hauria de fer tangible com a projecte de prosperitat compartida, de vides dignes. L’austeritat injusta, des del 2010, ha dinamitat el contracte social preexistent, ha menyspreat la fibra moral que l’havia teixit. Els seus agents intenten ara naturalitzar la nova geografia humana de les desigualtats. És possible en aquesta dimensió erigir també alternatives? Caldria una dinàmica de reconstrucció de drets, però no em sembla que sigui possible des de l’agenda i les formes de fer del vell estat de benestar; s’hauria de lligar la reconstrucció amb el canvi d’època, amb les noves bases socioculturals i ecològiques del segle XXI. El model fordista i keynesià de benestar va implicar un avenç civilitzatori, una forma històrica del comú, la implantació del socialisme en l’escola i la sanitat. És clau posar-ho en valor. Va resultar molt difícil, tanmateix, desafiar la lògica especulativa i contaminant de l’economia. L’agenda social va arrossegar problemes no resolts d’articulació de l’equitat amb les dimensions de diversitat i solidaritat horitzontal. I va cristal.litzar, sobretot, un model de redistribució poc orientat a crear condicions bàsiques d’autonomia; orientat a distribuir rendes més que poder. És aquí on la lògica de la predistribució, en tots els seus vessants, pot adquirir un paper central d’alternativa. Predistribució implica incidència col.lectiva en el model econòmic, en les fonts de creació de riquesa i de satisfacció primària de necessitats humanes. Hi ha predistribució amb economia del bé comú; amb ecosistemes cooperatius, amb cadenes de generació i apropiació col.lectiva de valor; amb teixits productius creadors de sociabilitat, amb formes ecològiques i col.laboratives de consum; amb el reconeixement i la dignitat de totes les feines. Es construeix predistribució, com a aposta de justícia social, quan s’enforteixen les polítiques que són palanca d’autonomia i empoderament: el treball, l’educació, l’habitatge, el dret a cuidar i a ser cuidat; quan la igualtat es forja també en les polítiques de reconeixement de les diferències (Nancy Fraser); quan les dimensions ecològica, de gènere i de proximitat escalen al nucli de l’agenda. La predistribució planteja finalment una proposta amb capacitat de sintetitzar model: la renda bàsica universal, com a eina de distribució primària i més equitativa de la riquesa, com a eina també d’autonomia personal i distribució social del poder. El model de benestar del segle XXI hauria d’avançar cap a lògiques i mecanismes predistributius, i fer-ho per mitjà de processos de coproducció de polítiques, d’una governança capaç d’anar assumint els valors de la democràcia del comú. Això necessàriament ens porta a reflexionar sobre les sobiranies de proximitat.  

3. Les sobiranies de proximitat. El temps de la modernitat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. En l’àmbit estatal s’articulava la democràcia, les polítiques públiques i els processos de mobilització popular. Fa dècades que aquest esquema trontolla: la globalització ha anat desbordant per dalt, i la descentralització enforteix regions i municipis. Els estats han preservat, però, alts nivells de centralitat jurídica (sobirania legal) i simbòlica (marcs políticoculturals). El canvi d’època comporta nous desafiaments en el territori. El tauler polític es tensiona també en la seva dimensió espacial: lògiques globals més potents que mai, crisi del projecte europeu, replegament estatal, qüestió nacional, nova agenda urbana. La multiplicitat d’escales sembla irreversible, la resultant pel que fa a models de governança apareix oberta. En aquest marc de geografies polítiques incertes sorgeixen amb força dues idees. D’una banda, les bases socials del canvi d’època -quotidianitats complexes, discontinuitats vitals, demandes heterogènies, divisòries múltiples- creen condicions favorables per l’empoderament local, per l’enfortiment de l’agenda urbana i el municipalisme en xarxa. El dret a la ciutat i les sobiranies de proximitat, d’altra banda, esdevenen projectes clau per fer tangible la democràcia del comú i el model predistributiu.  El dret a la ciutat és la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Fer-lo efectiu vol dir tornar a l’esfera local les conquestes col.lectives que la història recent va desplaçar als estats. El segle XXI anirà resituant polítiques i pràctiques de proximitat en el centre dels projectes emancipatoris: polítiques que enforteixin teixits econòmics urbans per generar prosperitat sense precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin dignitat humana i dret al barri a cada llar. Les sobiranies de proximitat esdevenen una de les claus de volta de l’empoderament ciutadà, en un context de pressions globals en sentit contrari. Impliquen l’aposta per tornar a posar la vida en mans de la gent; persones i comunitats bastint un present recuperat al mercat, un futur que ningú ha d’hipotecar ni escriure per nosaltres. Sobiranies de proximitat vol dir sobirania tecnològica, com a conjunt de pràctiques orientades al protagonisme col.lectiu i la democràcia digital, oberta i col.laborativa; vol dir sobirania energètica i mobilitat sostenible com a vectors de canvi cap a la justícia climàtica i la qualitat de l’aire ; vol dir sobirania alimentària i gestió pública de l’aigua com a palanques de canvi -de mercaderies a drets- pel que fa a necessitats bàsiques i quotidianes.   

No crec casual que avui les expressions més potents d’una política democràtica per al canvi d’època tinguin lloc en l’esfera local: les ciutats del canvi a Catalunya i l’estat espanyol; les experiències de París, Londres, Nova York o Berlin. No pot ser anecdòtic que enfront l’auge autoritari a França, Regne Unit o EEUU, els exemples més clars d’una política del comú i de justícia social siguin les pràctiques i els equips d’Anne Hidalgo, Sadiq Khan o Bill de Blasio. No pot ser anecdòtic que Ada Colau i les polítiques de Barcelona en Comú s’hagin erigit, a la recent cimera de Nacions Unides, com a referents del nou municipalisme a escala global.  Tot això és molt rellevant, i crec que ens diu moltes més coses del que pugui semblar.  


Un apunt final. No oblido la dimensió de sobirania que expressa la demanda d’exercir el dret a decidir a Catalunya. La proposta de resolució ciutadana del conflicte -donar veu a la gent per mitjà d’un referèndum- s’insereix plenament en les coordenades que he anat desgranant. Em sembla que el procés guanya força si connecta amb el debat sobre model social, si ho fa en termes d’empoderament i democràcia, més que d’identitat. I que l’opció per la independència guanya força si implica un projecte de decisió lliure de les interdependències, situant aquestes –en ple context de canvi d’època- en l’àmbit europeu. En síntesi, l’articulació del comú, de polítiques predistributives, del dret a la ciutat  i de totes les sobiranies pot donar lloc a un horitzó d’esperança; a la possibilitat de fer del canvi d’època una nova oportunitat d’avenç democràtic, de situar quotidianament la política i la vida en mans de la gent.