Estat de benestar, canvi de prioritats i sobirania

Article publicat per l'Assemblea Nacional Catalana en el marc de la campanya Fem Futur (Febrer 2017)


Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.  


En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui. 

Canvi d'època i democràcia (comú, predistribució i sobiranies)

(Article publicat a El Crític. 12 de Gener del 2017)

Al 2016, en el terreny polític, han passat coses força imprevisibles i avui encara difícils d’explicar. Iniciem el 2017 amb la sensació que ens falten respostes i ens han canviat les preguntes. Intuïm que la política del futur serà diferent a la que hem conegut, diferent inclús a la que podíem imaginar. La rapidesa i la complexitat dels canvis, tanmateix, dificulten discernir les pautes vertebradores del nou escenari. Fa poc em deia un estudiant: “t’enrecordes quan el curs passat parlàvem a classe que era impensable que guanyés el brèxit, i impossible que ho fes Trump?”. Sí, semblava que no podia passar. Cap de les dues coses no encaixava bé en els nostres marcs de lectura de la realitat. Avui en canvi tenim el Regne Unit en procés d’activar el mecanisme de sortida de la UE; i el magnat agressiu, xenòfob i masclista és el president electe dels EEUU. Les sorpreses però no començaven ni molt menys aquí. A Catalunya, i en un sentit polític contrari als exemples anteriors, les onades mobilitzadores del 15M i del procés sobiranista havien alterat el tauler polític com mai des de la transició. El 2015 es constituïa, per primer cop, un Parlament de majoria independentista. La gramàtica del 15M, d’altra banda, es transferia a l’arena electoral i un conjunt de confluències, acabades de forjar, guanyaven les eleccions locals i es disposaven a governar les grans ciutats. Era previsible la potència cultural de la indignació  i la seva expressió en majories sociopolítiques?. Difícil de respondre. S’ha anat generant un cert abisme entre claus interpretatives preexistents i dinàmiques col.lectives emergents. Cal bastir una nova capsa d’eines per entendre el que està passant. I per  intentar incidir-hi: amb voluntat democràtica, d’empoderament i protagonisme ciutadà.

És un temps nou. I no el podem explicar ni transformar des de pautes i categories nascudes en un món que ja no existeix. Tot allò que ens feia reconeixible l’era de la modernitat industrial ha anat mutant. Ho ha fet en l’esfera dels itineraris vitals, dels vincles familiars i de l’estructura de les llars; en l’àmbit dels cicles de vida, dels processos d’emancipació i envelliment, i de les identitats de tota mena; en el camp tecnològic, cultural, i de la quotidianitat urbana ; en el format de les desigualtats, les vulnerabilitats i les exclusions. No podia ser que la política no acabés reflectint i expressant també aquestes mutacions. La política democràtica forjada en els paràmetres del segle XX sembla tenir avui molt afeblida la seva capacitat de processar el canvi d’època. El futur resta obert. I la gramàtica del temps nou no encaixa amb previsions rígides. Poden, però, dibuixar-se alguns elements. Hi ha un punt de partida: el canvi cap a la modernitat líquida (Bauman) -amb complexitats, incerteses i injustícies de nou tipus-  impacta de forma irreversible l’esfera de la política. I ho fa en tots els seus vessants: institucions, governança, actors, ideologies, polítiques, codis mobilitzadors, relats, dimensió emocional. Davant d’aquest ventall d’impactes hauríem d’evitar lliscar cap el que Hirschman definia com les retòriques de la intransigència: la futilitat, el risc i la perversitat. No, el canvi d’època no és un encenall fugaç; tampoc porta inscrita a la pell cap mena de sentència demolidora dels avenços del passat. Cal dialogar amb les noves coordenades, explicitar valors, generar reptes, i construir capacitats i formes col.lectives d’abordar-los. Voldria posar l’accent en tres dimensions. Segur que deixo fora aspectes molt rellevants. Són, però, tres espais de transformació que em semblen clau per practicar una nova política democràtica, connectada a trajectòries d’emancipació, i inserida en les coordenades del canvi d’època.

1. La democràcia del comú.  És força evident la crisi de la representació política clàssica: la que s’ha vehiculat durant molts anys per mitjà del vot a partits tradicionals, ancorats en identitats ideològiques, i competint sobre eixos de conflicte ben cristal.litzats. L’estratègia de l’austeritat ha aportat un vector de desapoderament ciutadà, de captura posdemocràtica de les decisions. Enfront a tot això, s’han anat desplegant respostes anti-establishment en múltiples direccions. La reconfiguració política avança, però presenta dilemes de fons. Apareixen d’una banda ‘solucions inscrites en lògiques d’involució democràtica: l’expressió tecnocràtica (confinament de la política en l’arena dels experts); la restauració conservadora (articulació d’autoritarisme polític amb reaccionarisme moral); i el replegament nacional (blindatge del sistema polític en relació a dinàmiques supraestatals). La troika, Trump i el brèxit poden ser exemples respectius, amb lògiques creuades i elements compartits. És possible erigir alternatives ?, és viable crear nous formats d’obertura institucional i empoderament ciutadà? És aquí on la política del comú pot configurar una proposta tangible d’aprofundiment democràtic. La democràcia del comú vol dir la construcció d’una esfera pública compartida: amb presència institucional i comunitària, amb aliances i processos de coproducció; vol dir polítiques que empoderin persones i col.lectius, i pràctiques socials que construeixin drets i ciutadania; vol dir omplir de lògica ciutadana les institucions, i carregar de força universalista les pràctiques cooperatives i d’innovació social. És un canvi de paradigma. On governar és articular el comú més que gestionar burocràcies; on el protagonisme popular passa més per construir que per resistir, més per crear que per protestar, en una dinàmica sostinguda d’empoderament i autonomia. Aquesta nova trama democràtica de codi obert implica, és clar, processos de canvi en els actors i en els seus resorts ideològics: canvis cap a nous subjectes polítics postpartit; cap a nous marcs de valors postideològics. La democràcia del comú seria una proposta en construcció permanent, que defuig tancaments conceptuals i punts d’arribada; però que té sentit només si opera en el dia a dia, si esdevé una veritable política de la quotidianitat.

2. La predistribució. La política de la quotidianitat s’hauria de fer tangible com a projecte de prosperitat compartida, de vides dignes. L’austeritat injusta, des del 2010, ha dinamitat el contracte social preexistent, ha menyspreat la fibra moral que l’havia teixit. Els seus agents intenten ara naturalitzar la nova geografia humana de les desigualtats. És possible en aquesta dimensió erigir també alternatives? Caldria una dinàmica de reconstrucció de drets, però no em sembla que sigui possible des de l’agenda i les formes de fer del vell estat de benestar; s’hauria de lligar la reconstrucció amb el canvi d’època, amb les noves bases socioculturals i ecològiques del segle XXI. El model fordista i keynesià de benestar va implicar un avenç civilitzatori, una forma històrica del comú, la implantació del socialisme en l’escola i la sanitat. És clau posar-ho en valor. Va resultar molt difícil, tanmateix, desafiar la lògica especulativa i contaminant de l’economia. L’agenda social va arrossegar problemes no resolts d’articulació de l’equitat amb les dimensions de diversitat i solidaritat horitzontal. I va cristal.litzar, sobretot, un model de redistribució poc orientat a crear condicions bàsiques d’autonomia; orientat a distribuir rendes més que poder. És aquí on la lògica de la predistribució, en tots els seus vessants, pot adquirir un paper central d’alternativa. Predistribució implica incidència col.lectiva en el model econòmic, en les fonts de creació de riquesa i de satisfacció primària de necessitats humanes. Hi ha predistribució amb economia del bé comú; amb ecosistemes cooperatius, amb cadenes de generació i apropiació col.lectiva de valor; amb teixits productius creadors de sociabilitat, amb formes ecològiques i col.laboratives de consum; amb el reconeixement i la dignitat de totes les feines. Es construeix predistribució, com a aposta de justícia social, quan s’enforteixen les polítiques que són palanca d’autonomia i empoderament: el treball, l’educació, l’habitatge, el dret a cuidar i a ser cuidat; quan la igualtat es forja també en les polítiques de reconeixement de les diferències (Nancy Fraser); quan les dimensions ecològica, de gènere i de proximitat escalen al nucli de l’agenda. La predistribució planteja finalment una proposta amb capacitat de sintetitzar model: la renda bàsica universal, com a eina de distribució primària i més equitativa de la riquesa, com a eina també d’autonomia personal i distribució social del poder. El model de benestar del segle XXI hauria d’avançar cap a lògiques i mecanismes predistributius, i fer-ho per mitjà de processos de coproducció de polítiques, d’una governança capaç d’anar assumint els valors de la democràcia del comú. Això necessàriament ens porta a reflexionar sobre les sobiranies de proximitat.  

3. Les sobiranies de proximitat. El temps de la modernitat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. En l’àmbit estatal s’articulava la democràcia, les polítiques públiques i els processos de mobilització popular. Fa dècades que aquest esquema trontolla: la globalització ha anat desbordant per dalt, i la descentralització enforteix regions i municipis. Els estats han preservat, però, alts nivells de centralitat jurídica (sobirania legal) i simbòlica (marcs políticoculturals). El canvi d’època comporta nous desafiaments en el territori. El tauler polític es tensiona també en la seva dimensió espacial: lògiques globals més potents que mai, crisi del projecte europeu, replegament estatal, qüestió nacional, nova agenda urbana. La multiplicitat d’escales sembla irreversible, la resultant pel que fa a models de governança apareix oberta. En aquest marc de geografies polítiques incertes sorgeixen amb força dues idees. D’una banda, les bases socials del canvi d’època -quotidianitats complexes, discontinuitats vitals, demandes heterogènies, divisòries múltiples- creen condicions favorables per l’empoderament local, per l’enfortiment de l’agenda urbana i el municipalisme en xarxa. El dret a la ciutat i les sobiranies de proximitat, d’altra banda, esdevenen projectes clau per fer tangible la democràcia del comú i el model predistributiu.  El dret a la ciutat és la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Fer-lo efectiu vol dir tornar a l’esfera local les conquestes col.lectives que la història recent va desplaçar als estats. El segle XXI anirà resituant polítiques i pràctiques de proximitat en el centre dels projectes emancipatoris: polítiques que enforteixin teixits econòmics urbans per generar prosperitat sense precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin dignitat humana i dret al barri a cada llar. Les sobiranies de proximitat esdevenen una de les claus de volta de l’empoderament ciutadà, en un context de pressions globals en sentit contrari. Impliquen l’aposta per tornar a posar la vida en mans de la gent; persones i comunitats bastint un present recuperat al mercat, un futur que ningú ha d’hipotecar ni escriure per nosaltres. Sobiranies de proximitat vol dir sobirania tecnològica, com a conjunt de pràctiques orientades al protagonisme col.lectiu i la democràcia digital, oberta i col.laborativa; vol dir sobirania energètica i mobilitat sostenible com a vectors de canvi cap a la justícia climàtica i la qualitat de l’aire ; vol dir sobirania alimentària i gestió pública de l’aigua com a palanques de canvi -de mercaderies a drets- pel que fa a necessitats bàsiques i quotidianes.   

No crec casual que avui les expressions més potents d’una política democràtica per al canvi d’època tinguin lloc en l’esfera local: les ciutats del canvi a Catalunya i l’estat espanyol; les experiències de París, Londres, Nova York o Berlin. No pot ser anecdòtic que enfront l’auge autoritari a França, Regne Unit o EEUU, els exemples més clars d’una política del comú i de justícia social siguin les pràctiques i els equips d’Anne Hidalgo, Sadiq Khan o Bill de Blasio. No pot ser anecdòtic que Ada Colau i les polítiques de Barcelona en Comú s’hagin erigit, a la recent cimera de Nacions Unides, com a referents del nou municipalisme a escala global.  Tot això és molt rellevant, i crec que ens diu moltes més coses del que pugui semblar.  


Un apunt final. No oblido la dimensió de sobirania que expressa la demanda d’exercir el dret a decidir a Catalunya. La proposta de resolució ciutadana del conflicte -donar veu a la gent per mitjà d’un referèndum- s’insereix plenament en les coordenades que he anat desgranant. Em sembla que el procés guanya força si connecta amb el debat sobre model social, si ho fa en termes d’empoderament i democràcia, més que d’identitat. I que l’opció per la independència guanya força si implica un projecte de decisió lliure de les interdependències, situant aquestes –en ple context de canvi d’època- en l’àmbit europeu. En síntesi, l’articulació del comú, de polítiques predistributives, del dret a la ciutat  i de totes les sobiranies pot donar lloc a un horitzó d’esperança; a la possibilitat de fer del canvi d’època una nova oportunitat d’avenç democràtic, de situar quotidianament la política i la vida en mans de la gent.  

"Incluso al otro lado existe el mar"... (Elvira S.)




Elvira Sastre, Lena Carrilero i Sara Búho (Sara Bueno Hormigo) són tres poetes joves; castellana Elvira, andaluses Lena i Sara. Tenen entre 20 i 25 anys. Elvira Sastre acaba de publicar el seu quart recull “La soledad de un cuerpo acostumbrado a la herida”; tant Lena Carrilero (“Amores cronofóbicos”) com Sara Búho (“La ataraxia del corazón”) han publicat el 2016 els seus primers poemaris. (Lena, a més, fa temps que escriu, canta i grava cançons). Són tres poetes extraordinàries. Cal celebrar-ho, i molt. 

Benjamín Prado diu de Sastre “es la poeta que desde hace mucho tiempo estaba pidiendo a gritos la literatura…”. En el pròleg al seu recent llibre, Joan Margarit escriu “el libro es un diálogo sentimental más duro que desgarrado, con la lucidez y el sentido común que protege la poesía de la retórica… surge verso a verso la belleza a la vez que lo implacable de la historia, que nunca deja, en el momento oportuno, de dar paso a la ternura”. En efecte, la poesia d’Elvira Sastre és d’alt voltatge metafòric però sense concessions, res no és accessori; és poesia que no defuig ni l’amor ni el dolor, i que els articula de forma honesta. Una lògica poètica i vital que travessa també els versos de Sara Búho. Sobre el seu primer poemari escriu Elvira Sastre, “Sara habla de la guerra enseñando sus heridas, que no son más que la cicatriz de la victoria. Y nosotros nos convertimos, así, en los testigos de su triunfo”. És una proposta on dialoguen preguntes obertes amb algunes respostes descarnades; horitzons de llibertat amb fragments de realisme que no deixen indiferent. Una poesia on la bellesa es va construint al llarg del trajecte. Lena Carrilero escriu amb una força desbordant “Amor, túmbate conmigo a recordarnos./ Aquellos días dorados/ en los que el reloj nos regalaba tiempo/ a cambio de querernos sin contrato./… Aquellos días grises/ en los que el reloj empezó a reclamar su tiempo/ y ya no nos quedaba amor para pagarle./… Amor, túmbate conmigo a recordarnos/ antes de querer olvidarnos para siempre”. Una energia poètica a ras de terra, on es despleguen veritats dubtoses i records que cremen; memòries a flor de pell i oblits conjugats en futur.

És fantàstic, en un any tan dur i carregat d’absències, poder compartir la poesia de Lena, Sara i Elvira. Els seus versos ens recorden que, malgrat tot, val la pena ser aquí: dempeus al llindar del 2017. Gràcies a les tres.        


Elvira Sastre

Lo imposible

De todas las formas de pedirte que te quedes,
a saber,
con los ojos abiertos, con un ramo
fresco en la mañana, con una frase a destiempo
que te convenza de que puedes sentarte al borde
de mis heridas sin miedo a hacerme daño,
es decir,
con la rodilla sobre el césped, la súplica en el dedo,
con la noche que se termina si no respondes a
mi urgencia, con esta valentía mía que promete
hacerte reina del castillo solo si te quedas,
solo si te pido que te quedes,
con esta soledad que se llena de tu nombre y me dibuja
cien pájaros en la espalda del color de tus ojos hierba,
de todas estas formas, amor mío,
de pedirte que te quedes conmigo
escojo el silencio
que es el único que sabe cómo pedirte
lo imposible.

Sara Búho

Pliegues

Quiero que tengas la luna un poco más cerca,
que dejes de notar la gravedad.

No es tan difícil si dejas de pensarlo un segundo.

Quiero darte un besito en cada herida,
marino, salado, que escueza,
y de ese modo
no puedas nunca olvidarte de mí.

Quiero curarte el insomnio,
acunarte en mis ojeras,
hacerte cosquillas con las pestañas
y que algún día te hagas hueco en mis pliegues.

Quiero que seas tú toda nuestra vida,
apartarme el cabello blanco de los ojos
y seguir viéndote bailar con la misma
sonrisa de octubre y no otra;

con la misma mirada de otoño y jamás otra.

Quiero encontrar al joven en el viejo
y que nunca nos distorsione el amor.
Quiero seguir enamorada de ti,
y nunca dejar de reconocerte.
 
Quiero ser pasado, presente y futuro
y navegar en tu percepción del tiempo;
quiero hacerme vieja anudada a tus entrañas,
y poco antes de morir,
tatuarme que eres el amor de mi vida.

Entrar a la ducha juntos con la piel ya arrugada
y sentir que hemos vivido,
que estamos vivos,
y que te quiero como te quería
cuando te empecé a querer.

Lena Carrilero

La penúltima

Estoy hecha de bares y de humo,
de la espuma de cerveza
que se te queda en los labios
al primer trago,
de fuego y de ceniza,
de huellas en la arena
que se ha llevado el mar
sin decir nada,
de resacas con nombre
y despertares con toda la cara de otra.

Estoy hecha de todas las ciudades
en las que no estuve,
de las que estuve y no me quedé,
de las personas donde quise quedarme
y decidieron irse,
de todo lo que nunca fue de mí
porque no hay quien me lo cuente,
del hoy por ti
y mañana por nosotros;
del viento que arrastra las hojas
hasta las ventanas
por las que se cuela el sol
una mañana de invierno
que invita a seguir en la cama
desnudando al tiempo.

Estoy hecha de las sobras
que alguien comió sin ganas
porque no quería tirar a la basura,
de canciones que no acabé
por miedo a que no dijeran nada
o a decir demasiadas cosas
que no quería escuchar.
Estoy deshecha como un puzzle
al que le falta la última pieza que casualmente
era la primera.

Estoy.
A veces entera, otras a medias,
hasta que me las rompen.

Pero siempre
estoy,
hecha de bares hasta que los cierran,
de humo hasta que se convierte en ceniza,
de la espuma de cerveza hasta que se acaba,

y pido otra. 






Empowering cities and citizens



This presentation will be dealing with the empowerment of local institutions within a complex context of multilevel governance. The strengthening of cities will lead us to consider a new transformative municipalism. The transition from classic government to relational forms of governance paves the way to consider both emerging multilevel networks and models of citizen involvement at local level. The case of Barcelona today will be shown as an example of boths trends: initiatives of community engagement in urban policymaking, and local-global action at European and international level.  

1.      Strategic local policy regimes
 Within the golden age of the keynesian welfare state (KWS) (1945-1975), two main models of local government were shaped in western Europe. In the Atlantic fringe (from Sweden to Ireland) cities became the executive arms of the major KWS policies, but without any relevant political autonomy. In the central and southern countries, local authorities were provided with community-building and decisionmaking powers, but they remained –with very limited budgets- at the margin of the main urban and social policy areas.  

Over the recent years, these traditional patterns have shifted along two lines. As a common trend, local governments strengthened in both political autonomy and public expenditure levels. All of them have played expanded and more strategic roles in the various paths of urban and KWS restructuring. But this trend has taken place within a simultaneous process of diversification: different local policy regimes can be identified today. Using the worlds of welfare typology (Pierson, Castles, 2007)[1], table 1 shows their principal features on underlying values, policy agendas and management models.      

Table 1. Local regimes in Europe: values, agendas and governance


Values

Urban agenda

Urban governance

Scandinavian

Sustainability

Ecological transition

Networks

Continental

Protection

Urban regeneration

Partnerships

Anglo-saxon

Growth

Creative /smart city

Contracts

Mediterranian

Citizenship

Open democracy

Community

2.      EU multilevel governance networks
 Multilevel tension within the process of building policy powers has been  a constituent element of European politics. On the one hand the logic of diversity, embedded in different institutional levels and agendas, made the creation of a single EU policymaking state very difficult. On the other hand the logic of European integration, developed on the basis of the traditional model of multi-sectoral policy harmonization, made difficult as well the emergence of new, local policy powers.

However, over the last decades, an innovative view of the subsidiarity principle has opened the way to a scenario of local empowerment within a multilevel governance model, where strategic europeanization of policies not only exclude but even foster the role of cities and municipal networks at every policy field, from urban to social inclusion strategies, from environmental to local economic development.

Table 2. Policymaking systems: level and model of EU Integration


Model of Integration


  Level of
  Integration


Comprehensive

Strategic

High
Europeanization

Single
policymaking state

Multilevel
governance

Low
Europeanization

Transfer
of policy paradigms

Convergence
of policy aims

In other words, the traditional models of funcional or dual federalism, where local government was pushed to implementation roles or to a marginal agenda are now being replaced by a relational policymaking federalism. A multilevel governance based on policy networks with interdependencies and shared powers, and with expanded and strategic urban agendas. A model which, crucially, does not accept stable and rigid legal frames of powers allocation, but needs to be managed on the grounds of deliberation, learning and open political negotiation.       

Table 3. Emerging multilevel governance networks

Intergovernmental Relations
(Classic patterns)
  Multilevel
  networks


  Functional
  model

Dual state model

  Relational
  policymaking

 Power relations

 Hierarchies

  Legal Autonomy

  Interdepencies

 Allocation

 Specialization

  Segmentation

  Shared

 Local Agendas

 Cross-sectoral

  Marginal

  Expanded

 Local Roles

 Implementation

  Decision-making

  Strategic


3. Better and fairer cities through people policymaking networks
 It is assumed so far that different local regimes have emerged recently in Europe, with expanded agendas and playing strategic roles. Moreover, cities are today working within a relational and open policymaking federalism which brings multilevel networks at the heart of a changing European governance. In this context, the city of Barcelona shows some features that can be useful to illustrate these assumptions.  

Barcelona may be consider a case of latin-mediterranian city and its local policy regime. It is, on the one side, a densely populated place, where the urban functional, cultural and social class mix is quite well preserved across the neighbourhoods. Beyond this, there is a high density of social ties and networks which give communities a sense of identity,  and strong patterns of urban space commoning. It is not, of course, the entire reality. Barcelona is as well a city which receives every year 20 million tourists, and is perceive by global finantial agents as a platform of high profit for property investment. Both things have great impacts: they tend to erode the urban mix, make housing very expensive, and generate gentrification processes. On that basis, how does local government manage to reinforce an urban regime based on citizenship-building values, and to face the risks which may undermine them ?

The new urban agenda establishes the right to the city at the heart of the local regime, which is built through a set of common good policies on the housing, environmental, social and economic dimensions. But is crucial that those policies are to be deliver by a governance system of open policy networks which enable the involvement of residents, communities and their organizations. The challenge is then making policies work not only for citizens but by citizens. This option might be seen as a complex and even inefficient way to reach policy outputs. But there are at least three type of arguments which support the approach. Firstly, an argument of values: people participation in policy networks as a means to deepen democracy; secondly an argument of power: to make effective the right to the city a more democratic power structure is needed, a new balance of power relations that transfers influence from corporate actors to the people; and third, an argument of knowledge and complexity, as we are living in cities of increasing social diversity and shared knowledge, and therefore nobody is able to grasp enough experience or expertise to ensure good policy outputs. Good governance becomes, instead, a set of social learning processes. In summary, citizen involvement in the urban governance arena as a way to deliver more sensible and fairer policies.

Table 4. Policymaking: levels of social and knowledge diversity


Social diversity

Limited

Complex


   Knowledge
   Sharing


  Low

  Urban policymaking
  As rational top-down

  Urban policymaking as
  collective negotiation

  High

  Urban policymaking as
  operative experimentation

  Urban policymaking as
  Social learning processes

Which are the real ways to put in practice citizen involvement in urban policymaking? Based on the Barcelona experience, 6 strategies can be listed as governance proposals to empower residents, communities and social organizations.

Empowering by networks of policy coproduction
- Coproduction of urban policies. Coproduction is policymaking in common. It is a step beyond a traditional stakeholder approach to policy networks, and beyond conventional citizen participation. The starting point is that the public is wider than the institutional, it becomes a shared space where partnerships between local state, citizens and community agents may provide new grounds for policymaking. Coproduction may involve a process of participatory budgeting, whereby people codecide priorities and investments; common policy planning on key broad areas (education, social inclusion, mobility or ecological transition); and action networks to implement policies and programmes.      

- Community Development Plans (CDP). It is the area-based dimension of policy coproduction. Barcelona is divided into 73 neighbourhoods. The CDP is the development strategy of each, on the grounds of a communitarian evaluation of needs and potentials, which gives way to a popular planning process on a comprehensive policy approach. So the CDPs are intended to improve the community life with better health, education, care, housing, public space etc; but are intended to do so by enabling the involvement of the people, and by interconnecting policies and actors. Local public services work together with grassroots organizations; and professionals of different policy areas start to bring together resources, actions and aims.  

Empowering by networks of citizen management
- Remunicipalization and democratic management. Over the past decades a strong movement led to urban commodification, that is, the transfer of basic goods to the market. This trend is now on the road to be reversed. But not to go back to a system of bureaucratic provision. Instead, the remunicipalization of services and common goods –from children and home care to energy and water supply- open the way to new forms of cooperative and decentralized public management, open to people engagement and under social and democratic control.   

- Citizen management of centers and urban spaces. Another relevant feature in local policymaking was externalization, the private management of public services, on a competitive contract basis. This trend even reached the network of neighbourhood-based cultural and civic centers, owned by the Council. Recently, the alternative explored to reverse this has consisted of a model of citizen management. It implies the community managing the centers by means of a network of social organizations. They propose a project which is publicly evaluated and it becomes an agreement signed by both sides: local authority and the community network. This model has also been extended to public spaces with non-executed planning provisions (“urban empties”). The overall result is now a pluralist network of public-community parterships running urban, social and cultural projects both on centers and streets: networks for the involvement of citizens in the building of common spaces.

Other forms of empowerment: direct democracy and social innovation
- Local direct democracy tools. Citizen involvement in local decisionmaking is about networks and open deliberation, but is also about the devolution of direct capacity to local residents to make a concrete decision on a city issue through a consultation or a referendum. Direct democracy tools should embrace processes of appropiate information and spaces of public debate. They should guarantee as well that the result of the referendum will be consider a binding decision, with the obligation to be implemented.  

- Support to social innovation practices. The recent crisis and its impacts on the most vulnerable groups and urban areas, as well as the austerity policies with social cuts, have provoked the development of social innovation practices. As defined by the EU, they are initiatives focused on building new types of collective answers to emerging human needs, beyond the institutional sphere, and oriented to empower people and neighbourhoods. They may range from community food provision to children shared caring and networks of knowledge or time exchange. The challenge for local authorities is to set up resources and schemes of recognition and support without eroding the autonomy of the social innovation practices.

Coproduction, CDPs, remunicipalization, citizen management, direct democracy and social innovation can be considered as a set of keystones to build the new urban regime in terms of common good and people involvement. These strategies, which are now being implemented in Barcelona, are coherent with the two initial assumptions: the local level is playing a set of reinforced strategic roles, and it is doing so reversing both bureaucratic and market models, by building urban governance networks as a pluralistic arena of citizen involvement in the common good city.   

4.  Stronger and fairer cities through international networks
In the previous paragraphs, the ideas of a reinforced local government level shaping an urban policy regime through networks of citizen involvement have been illustrated taking into account the case of Barcelona. But that is not the whole story. There is a another part: the building of international networks. This can be analyzed briefly along two dimensions. On the one side, a dimension of scale: European and global.  On the other, a political dimension: multilevel networks to involve local authorities on governance with other institutions, and horizontal networks to stregthen the transformative role of cities.  In the crossing of both settings, different experiences emerge.

Table 5. Different models and scales of International networks of cities



           Networks to reinforce cities
           in multilevel governance

                Networks to reinforce cities
                as a level for change  

  European

                     Eurocities

                   Issue network cities


  Global

                         UCLG


                Habitat III Alternatives

- Networks of cities within multilevel governance
 UCLG (United Cities and Local Governments) , headquartered in Barcelona, is the global network  of cities aimed at being the united voice and world advocate of democratic local self-government, promoting its values, objectives and interests within the wider international community”. UCLG’s work programme focuses on: a) Increasing the role and influence of local government and its representative organisations in global governance; and b) Becoming the main source of support for democratic, effective, innovative local government close to the citizen. EUROCITIES was founded in 1986 by the mayors of six large cities: Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lyon, Rotterdam and Milan. Today, Eurocities brings together the local governments of over 130 European cities. Through six thematic forums and a wide range of working groups and projects, the network attempts to influence the EU institutions to respond to common issues that affect the day-to-day lives of urban Europe, as well as it  offers members a platform for sharing knowledge and exchanging ideas. As the Eurocities Manifesto declares, “our objective is to reinforce the important role that local governments should play in a multilevel governance structure. We aim to shape the opinions of Brussels stakeholders and ultimately shift the focus of EU legislation in a way which allows city governments to tackle strategic challenges at local level”.

- Networks of cities for change
Habitat is the UN summit on cities and urban sustainable development which is held every 20 years. The Habitat III  meeting took place in Quito at October 2016. More than a half of the world population is now living in urban areas, in this sense Habitat III opened up the Urban Age, and a New Urban Agenda was discussed and approved. However, the main institutional actors were the nation-states with their presidents and ministers. Cities and mayors played a quite marginal role. This contradiction was a key factor to fuel the urban alternative forums, where cities and other urban and community agents met to discuss and claim for the rigt to the city and for a system of urban real democracy at a global scale. Habitat III Alternative  and Resist Habitat III final statements may be thus considered as the seed of horizontal networks of cities building a transformative municipalism. 

However, is at European level, where the network of cities for change has gained visibility and has impacted upon key policy issues.  Last year, the political force now in power in Barcelona, Barcelona in Common, launched a framework statement advocating for a strong relationship between new municipalism and the reconstruction of Europe from below:

“We still believe that our response should be based on our local communities, on proximity, on municipalism. The city is the agora in which democracy was born, and it will be where we can win it back. But we must not think about the city in isolation; we have to link up with other European cities that are in a process of democratic transformation. That is why we have to be ready to connect different situations, know-how and processes to create a network of cities for real democracy, alternative economies, human rights and the commons. If we are able to imagine a different Europe, we will have the power to transform it”.

Different networks of cities around key policy issues has been created in Europe. Being some of the most relevant the network of Refugees Welcome Cities, oriented to put together local-level strategies to host refugees from countries with armed conflicts, in the light of the failure of EU-level responses; or the Transition Towns network, where cities share strategies to urban sustainable development ans socioecological change. Finally, it is important to mention, at national level, the network of Cities of Change, created by most of the largest cities in Spain where broad coalitions of progressive forces and citizens movements won last year municipal election and are now governing those cities. The network operates as an stable space for policy coordination on several areas, ranging from housing and urban planning to social economy and open democracy.

In summary, the European Union and the EU governance are facing major challenges. Local governments are increasingly at the heart. Cities are stronger; urban regimes are more likely to channel political innovation in decisionmaking; and those stronger cities are generating international networks to reinforce their presence in multilevel governance and their own policy responses to global challenges.



[1] Pierson C. Castles F (2007) The welfare state reader (Polity Press, Cambridge)