Dignitat, feina i espai per viure, barri a barri.

La gent d’ICV-EUiA hem posat en marxa l’elaboració oberta i participativa de propostes, orientades a perfilar els compromisos electorals amb els que volem guanyar. Volem guanyar les municipals del 2015 perquè la Barcelona en venda de Trias és ja insuportable, per insensible i classista; perquè és marca i no barri. Volem posar la ciutat en mans de la gent, i reconstruir amb la gent el dret a la ciutat. I ni podem ni volem fer-ho sols. Ho volem fer en el marc d’un nou espai de confluència ciutadana, social i política que ja s’està forjant, de forma compartida. Sí, confluir per guanyar; i guanyar per viure, respirar i treballar amb dignitat. És de sentit comú, però no és fàcil. És perfectament possible, però haurem de lluitar-ho molt. Ha de ser un projecte il.lusionant, nou. I ben ple de continguts.

Per concretar aquests continguts –i com a contribució a la dimensió programàtica de la confluència- hem activat el procés “BCNxViure”. Es configura a partir de quatre tipus d’espais per a l’aportació d’idees i propostes. a) un espai en xarxa, la web www.barcelonaperviure.cat; b) un material de mà per ser repartit a carrers i places; c) jornades de ciutat amb 3 eixos temàtics; i d) trobades de barri/districte en clau de proximitat. La setmana passada vam arrencar amb la primera jornada temàtica “Dignitat per Viure”, i el primer acte territorial a Vilapicina i Torre Llobeta (Nou Barris).

- A “Dignitat per Viure” vam debatre sobre la reconstrucció dels drets socials i la dignitat humana, enfront les retallades de serveis i la mercantilització de la vida. Vam fer-ho amb companyes i companys de l’IGOP, la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Institut d’Infància i Món Urbà. Vam compartir la realitat d’emergència social i habitacional palpable avui a Barcelona i la necessitat d’articular un Pla de Rescat Social orientat, per exemple, a fer possible el dret a l’habitatge en una ciutat lliure de desnonaments, a eradicar la pobresa infantil, a garantir que a cap llar no es passa fred ni es talla l’aigua per motius econòmics, a garantir la seguretat alimentària o un transport públic a preus assequibles. El mes vinent farem la Jornada “Feina per Viure” on debatrem sobre com lluitar contra l’atur i crear treball de qualitat, en el marc d’un nou model superador de l’economia financera i especulativa, i articulat a l’entorn del cooperativisme, el teixit productiu, l’ecologia i el comerç de proximitat. Finalment a “Espai per Viure”, el tercer eix temàtic, construirem propostes per superar la contaminació i la presència massiva de cotxes, per forjar una Barcelona amb aire net per respirar, barris humans i habitables, i els béns comuns -com l’aigua i l’energia- sota control públic.

- A Nou Barris vam fer una trobada veïnal i amb activistes socials en un espai emblemàtic: la Plaça Carmen Laforet al bell mig de l’illa d’equipaments de Cotxeres Borbó, on la lluita veïnal i les polítiques públiques dels governs plurals d’esquerres han fet possible l’existència avui d’un centre integral de salut, una biblioteca, un casal de gent gran o un centre esportiu municipal. Les participants traslladaven indignació enfront les situacions de necessitat, atur, manca d’escoles bressol, supressió de busos de barri, opacitat del govern municipal  o la nul.la connexió de la regidora de districte amb la gent. Però alhora mostraven compromís i ganes de teixir complicitats per recuperar el dret a decidir sobre el barri, la quotidianitat i la ciutat. Hi ha indignació, compromís i esperança, a Nou Barris i arreu: la Barcelona de la majoria, la que ha de guanyar i governar. Carregada de propostes realistes i transformadores. Per construir nous somnis i fer-los realitat.     

.     

L'espai de la Model per al barri. Cap hotel ni cap habitatge de luxe


Divendres passat Xavier Trias anunciava un acord amb el govern de la Generalitat per desencallar el trasllat definitiu de la presó Model, i l’alliberament de l’espai que ara ocupa a l’Esquerra de l’Eixample.  L’acord ha de permetre generar la mateixa dinàmica a la Trinitat Vella, i fer possible que el barri guanyi tot l’espai del centre penitenciari per equipaments i habitatge protegit. Tanmateix, si s’observen els termes de l’acord, tornem a tenir l’exemple d’un alcalde d’esquenes a la ciutadania i subordinat a les necessitats econòmiques d’Artur Mas. Un alcalde amb prioritats equivocades i un model de ciutat mercantilitzat. 

En primer lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà 15 milions d’euros a la Generalitat per una franja de sòl de 5.000m2 a la façana del carrer Nicaragua, amb una qualificació urbanística que permet la construcció d’hotels i habitatge lliure. És a dir, Trias compra a Mas els drets d’especulació. No calia aquesta operació. Ara cal tornar a exigir que no hi hagi noves places d’hotel ni nous habitatges excloents. No calia perquè al conveni signat amb la Generalitat el 2006, aquesta ja havia acceptat el trasllat de la model tot i cedint el sòl a l’Ajuntament, i retenint la propietat aquesta peça que li permetia l’extracció de rendiments en el futur. Ja llavors ICV-EUiA vam manifestar el nostre desacord a la hipoteca a pagar: volíem –i volem avui- que el trasllat produeixi espais verds i equipaments, decidits en un procés de participació veïnal, de cap manera nous usos privatius i elitistes.   

En segon lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà íntegrament la construcció del nou centre penitenciari de règim obert a la Zona Franca, invertint 24 milions d’euros, per tal de llogar-lo posteriorment a la Generalitat. És a dir, al mateix temps que Xavier Trias retalla dràsticament la inversió en centres de serveis socials o centres d’infància en risc; que frena del tot la inversió en escoles bressol municipals… hi destina 24 milions a pagar una presó que és competència exclusiva de la Generalitat i sobre la que l’Ajuntament no hi té cap mena d’intervenció.  

En síntesi, el trasllat de la Model s’havia de fer sense cap cost addicional per a la ciutadania de Barcelona. La Generalitat ja havia signat l’acord de cessió de sòl del 2006, i havia de construir el centre de la Zona Franca. Ara l’Ajuntament pagarà 39 milions d’euros a Artur Mas (15 més 24). D’altra banda, Trias sembla aferrar-se a l’urbanisme de les plusvàlues, a l’especulació amb hotels i habitatge lliure en un espai on només hauria d’haver-hi usos públics i ciutadans, com sempre han reivindicat les veïnes i els veïns dels barris de l’entorn. ICV-EUiA treballarem per denunciar els termes de l’Acord. Per dirigir les inversions municipals a equipaments socials i educatius de proximitat, no a presons. Per fer costat al moviment veïnal en la seva demanda del dret a la ciutat als terrenys de la Model, sense hotels ni pisos de luxe.

 

#BarrisxViure (o #elTurismeT1Límit)


(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari de l'Ajuntament del 3-10-2014 en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra el turisme com a negoci especulatiu, i en favor d'un Pla de creixement zero d'allotjaments turístics a la ciutat. La proposició va ser rebutjada amb els vots de CiU-PP, novament aliniades amb el turisme sense límits). 

Aquesta proposició s’insereix en la nostra trajectòria a favor d’un altre model turístic. Però s’insereix també en un context de punt d’inflexió. Un escenari on els barris diuen prou: a la Barceloneta, però també a la resta de Ciutat Vella, i a Poblesec, a la Sagrada Família, a Gràcia, a Poblenou... les veïnes i els veïns es mobilitzen per fer visibles les seves demandes justes, contra els impactes d’un model de negoci turístic que origina dinàmiques de ruptura de la quotidianitat als barris. Les veïnes i els veïns surten en defensa d’un bé comú bàsic, elemental : el dret a un barri per viure. Barris amb mixtura social, teixit comercial divers, espai públic per usos ciutadans. Res a veure amb el que són avui tendències a l’expulsió de residents, la substitució d’activitats o la sobreexplotació de l’espai públic. Molts barris han superat amb escreix la seva capacitat d’acollida i càrrega turística. I el govern ha reaccionat molt tard i de manera del tot insuficient. Sovint amb mesures que entren en contradicció amb les grans decisions que van alimentant el model de turisme sense límits.     

Sí, Barcelona és una ciutat oberta, un pol d’atracció a escala global. I el turisme és un element clau de la nostra economia local. Tanmateix, l’impacte del fenomen sobre els barris i la vida de la gent ens remet també a la necessitat d’un encaix radicalment diferent entre ciutat i turisme. No és una reflexió nova. El 2010, Pla Estratègic de Turisme, menystingut pel govern,  ja formula un triple repte: a) abandonar els objectius d’increment i substituir-los per un turisme sostenible que incorpori la lògica dels seus propis límits; b) transitar de polítiques promocionals, monopoli del sector hoteler, cap a una estratègia integral, sota lideratge públic, i oberta a un ventall més ampli d’agents; c) i obrir un nou temps de regulació pública dels efectes del turisme.

Són reptes que xoquen avui, frontalment, amb amb un model que cavalca sobre una dinàmica de bombolla. Una bombolla inflada per un excés d’oferta que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi, ara desplaçada del sector residencial a l’hoteler, lúdic i comercial. Les xifres récord de turistes vénen de la mà d’un sector que precaritza l’ocupació: els contractes per hora i parcials superen ja el 30%; subcontractacions creixents; i temporalitat massiva que concentra riquesa i distribueix pobresa laboral amb sous de 700 € al mes

Un model també configurat per actuacions-clau de la majoria CiU-PP que alimenten la bombolla i posen en risc els equilibris socials i ambientals dels barris. La modificació antidemocràtica del Pla d’Usos que retorna la barra lliure hotelera a Ciutat Vella; la Marina de Luxe, que elititza el Port Vell, i exerceix de punta de llança especulativa sobre la Barceloneta; l’ordenança de terrasses que es carrega el model d’accessibilitat universal; i l’obertura de comerços en diumenge a costa dels drets laborals i del teixit de proximitat. Són polítiques que dibuixen una estratègia turística amb dues potes: incrementalisme turístic al dictat del lobby hoteler i mercantilització dels impactes (es desmantella el règim de llicència dels habitatges, es perverteix la finalitat de l’impost turístic...), una fórmula injusta que concentra beneficis i dispersa perjudicis; una combinació nefasta d’interessos privats i ideologia neoliberal, amb la ciutadania exclosa dels àmbits de decisió i víctima d’aquestes mateixes decisions. 

Aquest és el nucli del model -sense límits i amb poc control- del govern municipal, un model que cal revertir de forma substancial. I és per això que situem avui la nostra proposició en clau propositiva i alternativa. Ho hem fet de manera tenaç des de l’inici del mandat. Però les mobilitzacions veïnals obren un nou escenari. I cal avui una bateria propositiva més potent que mai.

En aquest sentit, voldria destacar, en primer lloc, el punt que encapçala la proposició: l’elaboració d’un Pla d’Allotjaments Turístics, per mitjà d’un procés participatiu, en un termini de 6 mesos, amb l’objectiu de limitar el nombre màxim de places turístiques a la ciutat per àmbits territorials, incloent-hi totes les tipologies d’allotjament (hotels, habitatges, albergs, creuers...), i amb suspensió de llicències per totes elles i a tota la ciutat, durant el procés de redacció. En segon lloc, Plans d’Usos per dotar d’un marc de regulació integral l’espai públic i les activitats dels barris que pateixen més pressió (Poblesec, barris de l’Eixample, Vila de Gràcia i Poblenou, d’entrada), amb un nou Pla d’Usos de Ciutat Vella que retorni a la política de creixement zero de l’oferta d’allotjaments. En tercer lloc, suspensió de la Marina de Luxe i modificació de l’ordenança de terrasses, per tal de restaurar la prioritat dels usos ciutadans. El Port Vell, les voreres i les places haurien de preservar-se com a bens comuns, excloent-hi la seva mercantilització. En quart lloc, un conjunt d’actuacions específiques sobre habitatges turístics: mapeig dels il.legals, enfortiment dels serveis d’inspecció, implicació del fiscal anti-mobbing. I més enllà, instar la Generalitat a reintroduir l’expropiació de l’ús dels habitatges desocupats per destinar-los a lloguer social. Finalment, la proposició explicita l’exigència de donar compliment a tres acords adoptats per àmplia majòria i amb el suport del Govern: el de plenari de democratització de Turisme de Barcelona i creació del Consell de Participació; i els de Comissió de reclamar la modificació de l’impost turístic (transferència del 100% de la recaptació i finalitat compensatòria i no promocional) i modificacions legals per retornar al règim de llicència en els habitatges turístics. Es tracta de passar ja de les intencions als fets; que els acords s’acompleixin i no siguin, un cop més, paper mullat.

Ens agradaria que el suport del govern a les propostes que esmentava impliqués un punt d’inflexió que es consolidés avui amb el suport a aquesta proposició. Estem convençuts que la seva aprovació podria ser una nova palanca per transitar cap a un turisme sense bombolla hotelera ni amenaces als barris. Un nou model limitat, amb ocupació digne, democratitzat, amb visitants corresponsables, i que distribueixi amb equitat social i territorial els beneficis generats. Avui l’elecció està ja entre turisme sense límits o ciutat democràtica. Avui cal governar en clau pública i transparent el turisme, per posar-li límits, perquè la gent recuperi, barri a barri, el dret a la ciutat.



Pinzellades d'inici de primavera a Rosario






A Rosario el sol començava a escalfar encara amb timidesa, aquests primers dies de la primavera austral. Feia encara fresca i calia anar abrigat, de bon matí, per les places i carrers del centre i Pichincha; o al vespre, passejant pel bulevar Oroño o la riba del riu Paraná. No hi havia estat mai a Rosario, i agraeixo de cor a les companyes d’allà que m’hagin ofert l’oportunitat d’anar-hi, al fil del Congrés de la Xarxa de Ciutats de Santa Fe. Coneixia per documents i converses algunes de les iniciatives en marxa i, sobretot, l’existència d’un projecte col.lectiu orientat a millorar la vida de la gent, per mitjà de polítiques de proximitat i accions comunitàries. Com gairebé sempre a Amèrica Llatina torno amb la sensació d’un intercanvi desigual: n’aprenc molt més del que jo pugui aportar. Tot i que l’experiència de Barcelona, de les seves lluites socials i polítiques municipals, segueix essent, allà, una referència valorada i estimada.

La pell de Rosario porta gravades les ferides del capitalisme especulatiu: patrimoni cultural substituït per edificis d’alta rendibilitat immobiliària; trames històriques desmantellades; classes populars expulsades del centre. Però des de fa dues dècades, Rosario incorpora també un nombre creixent de pràctiques urbanes democràtiques, amb resultats de sostenibilitat i cohesió. Destaca la recuperació de catorze quilòmetres de riba del Paraná, convertits en una xarxa de parcs i verd urbà, avui blindada de la voracitat especulativa; la inminent posada en marxa d’un servei de bicing; o l’existència d’una xarxa municipal de centres de salut de qualitat i accés universal. En el terreny comunitari, experiències com la biblioteca popular Pocho Lepratti segueixen articulant la lluita pels drets humans, i contra la impunitat històrica de les agressions institucionals i de classe. Lepratti va ser un activista assassinat per la policia mentre defensava l’ocupació d’un espai convertit en menjador popular d’infants pobres. Avui, la frase “Pocho Vive” és molt més que una proclama a les parets; és la dignitat indestructible dels més vulnerables.

Són només algunes pinzellades. El pla estratègic de Santa Fe, la província de Rosario, parla de “convertir sueños en hospitales, escuelas y agua potable”; parla també de reconèixer i respectar “las diferentes formas de vivir, sentir, crear y luchar”. Sempre és més fàcil dir-ho que fer-ho. Però he vist ganes de convertir paraules en realitats. La cultura política argentina, la d’una certa esquerra també, tendeix molt a la inflació discursiva; i a la polarització. Potser la meva impressió és esbiaxada o poc fonamentada, però a Rosario, als seus col.lectius socials i polítics progressistes, he intuït una manera de fer que, com diu la cançó de Serrat, “prefiere las nueces al ruido”. I cultiva l’amabilitat i les complicitats en les relacions humanes.