Rescat ciutadà i procés constituent: la república del bé comú.

(Article publicat a Nous Horitzons, 2 de febrer del 2016)

Vivim un temps nou, fruit de processos múltiples de canvi. Una època que s’haurà d’anar perfilant, en clau col.lectiva, per mitjà d’una lògica constituent. Els actors del búnker polític i de l’economia especulativa han dinamitat els contractes socials forjats al segle XX. El seu projecte deconstituent s’ha expressat amb força, han imposat la lògica injusta de les tres D: desigualtat econòmica (transferència de rendes a l’1%); desapoderament polític (transferència de poder ciutadà als lobbies) i despossessió social (transferència de drets a l’àmbit de les mercaderies). S’ha manifestat també amb nitidesa la dimensió autoritària de l’establishment: el bloqueig a una sortida democràtica (dret a decidir) al conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat. Enfront a tot això, s’obre l’oportunitat de bastir un temps nou políticament constituent, que superi la perspectiva de retorn a l’autonomisme, i a un estat de benestar limitat i vulnerable. És l’oportunitat de forjar un escenari de ruptura amb totes les dimensions de la injustícia, d’ampliació democràtica per decidir-ho tot, de reconstrucció dels drets bàsics amb empoderament ciutadà, des del terreny del comú.

El procés està en marxa. Camina de la mà de moltes energies ciutadanes, d’un mosaic de pràctiques socials alternatives, del nou municipalisme, de les forces polítiques del canvi, del procés de constitució d’un nou subjecte per guanyar. La construcció col.lectiva del nou temps té un caràcter multidimensional, les agendes democràtica, social i nacional no poden forjar-se per separat, hi ha valors, estratègies i conflictes que les interconnecten. En aquest context poden dibuixar-se, des d’una perspectiva innovadora, els principals elements configuradors de la dimensió social del procés constituent.

El temps nou que s’obre ha d’estar en mans de la gent: per canviar la vida, per fer possible la felicitat personal en marcs de justícia col.lectiva. La transició de l’autonomia a la república ha de ser la transició a un país per viure amb dignitat, amb drets socials construits en comú. Afirmar avui el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals vol dir que el nou estat ha d’implicar la construcció d’una societat inclusiva, d’un nou contracte social de prosperitat compartida. Un compromís que es pot desgranar en quatre dimensions: a) la superació de les desigualtats per mitjà de polítiques d’equitat generadores d’una distribució justa de recursos i oportunitats vitals; b) la superació de  les dependències per mitjà de polítiques d’empoderament i autonomia personal generadores de llibertat, més enllà de les lògiques assistencials; c) la superació de l’exclusió relacional per mitjà de polítiques d’acció comunitària generadores de cooperació i vincles de solidaritat; d) la superació de tota mena de discriminació per mitjà de polítiques de reconeixement, generadores de convivència i respecte a la diversitat.

L’aposta de transformació social en el terreny del procés constituent implica noves polítiques i noves formes de produir-les. Vol dir anar més enllà del nucli de drets socials propis del model de benestar keynesià, i molt més enllà de l’esquema burocràtic que els va fer efectius. A la Catalunya sobirana del segle XXI, l’estat de benestar -en tant que espai institucional de garantia i exercici dels drets socials- haurà de ser un element vertebrador de la societat. Haurà de ser, però, diferent i millor del que es va anar erigint en dècades passades. No es tracta de reconstruir-lo des de dalt, amb una ciutadania-receptora objecte de protecció. Cal un nou ventall de drets, forjat des de persones i comunitats empoderades.

El mapa de necessitats socials que resulta avui del doble procés de canvi estructural i de crisi amb austeritat injusta (nous riscos d’exclusió, precarietat vital, privacions materials en el camp de les necessitats bàsiques, polarització social i urbana…) situa en el centre de l’escenari l’exigència ètica d’un nou entramat de polítiques actives d’inclusió. En aquest sentit, les estratègies de rescat ciutadà -plans articulats de polítiques públiques per a fer front a l’emergència social- poden operar com a mirall del nou model, com a prova tangible i immediata de la dimensió social del procés constituent.

Caldria distingir l’agenda substantiva (el què) i l’operativa (el com) del rescat. Pel que fa a la substantiva apareixen cinc elements clau: assegurar les bases materials de l’existència per mitjà d’una renda garantida de ciutadania; feines i salaris dignes (amb eradicació de la pobresa laboral); serveis socials d’accés universal vertebrat per polítiques d’autonomia i cicle de vida; seguretat alimentària, habitacional i energètica (cap infant en risc de malnutrició; cap persona sense llar; cap llar sense subministraments bàsics); i polítiques urbanes de rehabilitació i millora de barris vulnerables. Pel que fa a la dimensió operativa, el rescat ciutadà pot oferir l’oportunitat de generar un espai públic compartit entre l’esfera institucional i la comunitària: fer de les polítiques públiques processos promotors de ciutadania activa, i fer de les pràctiques ciutadanes processos de creació de drets des de baix. Aquesta doble lògica es pot concretar per mitjà d’apostes diverses: l’enfortiment del benestar quotidià i de proximitat, canalitzat pels municipis; l’acció comunitària als barris, i la gestió ciutadana d’equipaments i espais urbans; la coproducció de polítiques d’inclusió per mitjà de xarxes d’actors; o el suport a les pràctiques ciutadanes d’innovació social per tal de donar respostes transformadores i de base als impactes de la crisi i l’austeritat.

Tenim ja estratègies de rescat ciutadà en marxa, que són referent d’aquest plantejament. El nou govern municipal de Barcelona ha fet una opció potent per prioritzar el rescat a través de polítiques actives contra l’emergència social i habitacional a la ciutat. Des de l’increment substancial de recursos per garantir l’alimentació infantil, a nous plans d’ocupació vinculats a prevenir la pobresa energètica; des de l’aturada de desnonaments, a la cessió de pisos buits per programes de lloguer social; des de l’avenç cap a una renda municipal complementària, a un pla de millora integral dels barris més fràgils. Polítiques, a més, elaborades amb components importants de coproducció (les xarxes de l’acord ciutadà per una Barcelona inclusiva) d’empoderament (el protagonisme de les persones sense llar en la redefinició dels seus propis itineraris d’inclusió residencial) i de proximitat a escala de barri (plans comunitaris, consolidació de la gestió ciutadana…).

En síntesi, les estratègies de rescat ciutadà poden operar i ho estant fent a Barcelona i altres municipis com a referents del gir cap al bé comú. Hauria de passar també a Catalunya. I no sembla que estigui en l’horitzó. El pla de xoc anunciat per l’actual govern (amb un compromís de 270 milions d’euros) és radicalment insuficient, es tracta d’una quantitat equivalent al 0,8% del pressupost de la Generalitat (en contrast amb el 7% del pla de Barcelona sobre el seu pressupost). Consolida retallades i privatitzacions : ni un sol esment a restablir les inversions de la llei de barris, cap intenció de revertir la venda d’ATLL; deixa la RMI i les escoles bressol en situació de clara residualitat. La dimensió social del procés constituent no pot quedar ancorada en l’austeritat injusta. Les polítiques municiplas del bé comú haurien de ser referents en l’àmbit nacional. Segurament això només serà possible en un escenari de canvi d’hegemonia política a Catalunya. Un escenari que faci possible transitar de les retallades i les injustícies a un nou model de benestar ciutadà, per tal de fer de Catalunya una república del bé comú.



Eleccions 20D: construir sobiranies en comú


Les estatals del 20D no són tampoc unes eleccions més. Amb elles es tanca el primer cicle del canvi d’època, que s’inicià amb les europees del 2014, i va continuar amb les municipals del Maig i les catalanes del Setembre, on es van expressar en clau electoral i guanyadora les dinàmiques del 15M i del sobiranisme. Sí, el paisatge polític ja ha canviat de forma substancial: BComú governa i Ada Colau és alcaldessa; al Parlament hi ha majoria d’escons constituents. Totes dues coses eren gairebé impensables a l’inici del cicle. En paral.lel a tot això, el govern conservador i autoritari de Rajoy anava esgotant el mandat, instal.lat en la majoria absoluta d’un PP instal.lat, alhora, en la corrupció estructural (com CDC, d’altra banda, a Catalunya). Però el 20D està a punt d’arribar, i amb ell la possibilitat de fer fora el govern de la dreta,  acabar amb el bipartidisme, culminar el cicle de canvi, i obrir un temps polític constituent també a l’estat espanyol. Què aporten d’específic aquestes eleccions al període que estem vivint?. Alguns elements i no menors.

D’entrada, la possibilitat que la dinàmica guanyadora de les confluències i les alternatives municipals esclati també amb molta força en el marc estatal. Les victòries de Barcelona, Badalona, València, Madrid, Saragossa, A Coruña, Santiago, Ferrol, Cadis, Pamplona... van ser incontestables i de magnitud no prevista. Per què la xarxa de ciutats del canvi no hauria de ser una palanca cap al triomf de la xarxa de candidatures que recullen aquell esperit? Em sembla que hi ha condicions de possibilitat perquè els resultats d’En Comú Podem, Compromís, En Marea, Podemos… no només forcin un escenari d’irrupció, sinó també de disputa per guanyar. Que la possible derrota del PP no passi per un recanvi dins l’establishment (PSOE o Ciutadans), sinó per una alternativa constituent i plurinacional.

És la primera vegada que el cicle d’activació ciutadana nascut del 15M (democràcia real) i del mosaic de mobilitzacions en defensa dels drets bàsics (de la PAH a les marees contra les ratallades, passant per tres vagues generals) es troba amb una finestra d’oportunitat per convertir la nova hegemonia social de valors en majoria política a l’estat. Si això funciona, serà també possible desfermar dues lògiques: la del canvi de gramàtica en les formes d’exercici de la política (la reconstrucció d’una democràcia socialment reapropiada); i la del canvi en les polítiques públiques (la reconstrucció de la dignitat i els drets bàsics de la gent). Per tal que s’obri pas la decència sobre la corrupció, i la justícia social sobre l’austericidi, no només s’ha de fer fora el PP, cal que el canvi real del 24M no s’aturi, i que la constel.lació d’agents que l’impulsen resulti també guanyadora el 20D.    

En moments de crisi de règim, a més, els canvis en les esferes de la politics (sistema de partits) i les policies (polítiques públiques), impliquen també transformació de la polity (regles del joc). Més enllà de l’immobilisme reaccionari del PP ; més enllà del tímid reformisme constitucional de PSOE i Ciutadans, pot obrir-se pas un tercer relat que situi el futur en mans d’un procés participatiu transformador; una dinàmica que generi una nova institucionalitat superadora de la cultura política fins ara dominant. No és fàcil. Hi ha però un element indefugible: el compromís de convocar el 2016 un referèndum a Catalunya, on puguem exercir el dret a decidir, inclòs el dret a la independència, amb el compromís simultani d’articular els mecanismes que facin efectiu l’escenari desitjat per la ciutadania. Només el referèndum pot desbloquejar el conflicte nacional, i només votant es pot plantejar una resolució d’aquest en termes democràtics.

En síntesi, el 20D va de sobiranies. De la possibilitat de reconstruir la sobirania popular en un marc constituent que deixi enrere la política corrupte, autoritària i inhumana. De la possibilitat d’exercir la sobirania nacional, per mitjà d’una consulta vinculant. Crec que per fer realitat aquesta aposta la xarxa de forces del canvi real ha de guanyar el 20D. Per tot això, el diumenge vinent votaré En Comú Podem. Votaré un gran equip humà encapçalat per en Xavi Domènech, una persona generosa, lluitadora i honesta. Ho faré com a ciutadà que reclama protagonisme; com a militant de Barcelona en Comú i d'Iniciativa. Amb la il.lusió i l’esperança intactes.




Des d'un món injust: balanç dels Objectius del Mil.leni


Text de l'article que em publica El Periódico (10 de Desembre 2015)

Fa ara 10  anys aquest diari mostrava la història de 3 nenes moçambiqueses trobades per Unicef en una zona rural, òrfenes i desnodrides, per l’impacte de la guerra i la sida. La seva situació il.lustrava la vulnerabilitat severa de centenars de milions de persones. Avui Laura, Grenilda i Anastasia podrien ser encara el rostre d’un dolor persistent. L’any 2000 l’ONU adoptava els Objectius del Mil.leni. S’establia per primer cop una Agenda d’accíó global orientada a assolir, en 15 anys, fites mesurables de desenvolupament humà. Els objectius es definien en termes de millora rellevant respecte del punt de partida. Els resultats han estat desiguals: avenços clars coexistint amb realitats desoladores. Revisem els elements clau. 

Els Objectius del Mil.leni plantejaven 3 fites principals: reducció a la meitat de la malnutrició, la pobresa extrema i la mortalitat infantil (0-5 anys); escolarització bàsica universal; i augment substancial de persones amb accés a aigua potable i serveis de sanejament. La fam s’ha reduït en 15 anys del 19% al 12% de la població mundial i la pobresa extrema del 40% al 19%. Rere els percentatges s’amaguen però realitats frapants: 780 milions de persones passen gana i 836 milions viuen avui amb poc més d’un euro al dia. La mortalitat infantil s’ha retallat a la meitat, però 16.000 menors de 5 anys segueixen morint cada dia per malalties curables en entorns desenvolupats. S’ha assolit una taxa alta d’inclusió educativa (91% en primària) i una forta reducció de l’exclusió hídrica. Tampoc aquí els avenços no poden deixar-nos tranquils: hi ha encara 57 milions d’infants desescolaritzats i 663 milions de persones sense accés quotidià a l’aigua potable.  

Són dades que ens parlen d’un món on la vida i l’existència digne no estan garantides. I són també el mirall on s’hi reflecteixen les grans desigualtats: entre homes i dones, entre el nord i el sud, entre el món urbà i el rural. El nombre de llars en pobresa extrema cau; però la feminització de la pobresa creix. Les dones superen en un 17% els homes en llars pobres –el doble de l’any 2.000- i l’esquerda salarial a igual feina roman a l’entorn d’un 24%. El Sud expressa la injustícia. A l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema afecta el 41% de la població, 3 milions d’infants petits moren cada any, i una de cada tres persones viu sense accés a aigua potable: Àfrica dibuixa una geografia humana d’exclusió intensa. Més de la meitat de la població mundial viu avui en entorns urbans, però l’accés a serveis bàsics és un miratge per 880 milions de persones, que resideixen en condicions de marginalitat urbana. Tot i així, el món rural multiplica per quatre la taxa urbana d’exclusió hídrica, i només un 56% dels naixements rurals són atesos per personal de salut capacitat (un 87% a les ciutats).     

Un món injust i desigual. On el futur del planeta segueix amenaçat: les emissions de diòxid de carboni han augmentat un 50% entre 1990 i 2015. On els conflictes armats segueixen operant com l’obstacle principal al desenvolupament. Avui hi ha 60 milions de persones desplaçades, el nivell més alt des de la II Guerra Mundial. Els infants, d’altra banda, representen la meitat de tota la població refugiada sota responsabilitat de l’ACNUR. A finals del 2015 el món segueix solcat per realitats de patiment moralment indignants i políticament evitables. L’acció a escala global segueix essent imprescindible. El setembre passat, l’ONU va adoptar els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible 2015-2030. Aprofundeixen la lògica del mil.leni. S’afirma l’objectiu d’eradicar la fam, la pobresa extrema i la violència contra les dones; s’expressa també la fita d’accés universal a l’aigua, als serveis de sanejament i a l’educació primària i secundària. Queden en canvi en un terreny retòric el combat contra les desigualtats, l’acció pel clima, o la lluita contra el comerç  d’armes.      

Es tracta d’una agenda que cal transitar; una agenda que mostra també els límits que imposa l’estructura de poder realment existent: la cobdícia d’una minoria potent i desvinculada del bé comú. La cooperació segueix lluny del 0,7%; el deute dels països empobrits no s’aborda amb regles justes; la despesa militar galopa, quan una reducció global del 2% alliberaria recursos per assolir en aquesta dècada els nous objectius. La lògica de la guerra s’instal.la com a forma de resolució de conflictes; i Europa és incapaç d’arbitrar una resposta humana al drama dels refugiats. Hi ha però un horitzó d’esperança. Creix una ciutadania activa que genera vincles solidaris; creix un nou municipalisme que articula valors democràtics i polítiques d’acollida. Barcelona ha estat sempre al capdavant de les xarxes locals per un altre món necessari. Ara enforteix l’aposta per un món nou ja en construcció, convençuts, com fa el proverbi, que “és millor encendre un llum que maleir la foscor”.

Entre el 27S i el 20D: construir confluències, exercir sobiranies

(Text de l'article que em publica El Crític el 23 d'octubre de 2015)

El 27 de setembre la lògica plebiscitària va quallar. D’una banda, les forces polítiques erigides en referents principals d’aquesta lògica obtenen bons resultats: majoria absoluta d’escons elegits amb mandat d’independència (mai abans havia passat) i creixement de Ciutadans molt més enllà de les fronteres socials del seu vot. D’altra banda la participació va ser desbordant. Cap previsió la situava en el 77.5%: un milió més de votants en 5 anys, una altra dada inèdita. Un marc conceptual (frame) traslladat a l’escenari polític com a factor de mobilització electoral funciona si connecta amb l’experiència i l’esperança de la gent. És la ciutadania qui l’avala o el refusa, i el 27S el va avalar: pels resultats, i pel nivell incontestable de participació. Es tracta, en síntesi, d’una polarització en l’eix nacional, en clau dicotòmica sobre la independència, que pren força sobre la resta de dimensions del conflicte polític (esquerra/dreta; vell/nou...). A partir d’aquí és rellevant reflexionar sobre tres qüestions: 1) genera aquest escenari una dinàmica de fractura social?; 2) és l’escenari amb més potencial de superació de l’status quo nacional, de resolució en clau democràtica del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol?; 3) dibuixen les properes eleccions del 20D una nova finestra d’oportunitat, té sentit batallar per obrir-la?. Cap de les tres qüestions té respostes nítides, però s’hi poden estirar fils de reflexió.

1) A la societat catalana segueixen predominant lligams interpersonals i col.lectius de tota mena; segueixen predominant dinàmiques de mestissatge i creuament de vincles. Estem lluny d’una fractura social. La clivella política a l’entorn de l’eix socioeconòmic no ha desaparegut (expressa desigualtats col.lectives múltiples i potents), i segueix operant de forma transversal i no acumulativa a l’eix nacional. Tant o més rellevant, l’espai polític que es va forjant a l’entorn de les confluències –Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es pot…- reprodueix i articula una valuosa heterogeneïtat nacional, cohesionada pel teixit de valors del catalanisme popular (el nou catalanisme de la unitat popular?). Existeix, d’altra banda, una base sòlida de polítiques públiques orientades a garantir que llengua i origen no operin com a elements causals de desigualtat o segregació: molt clarament, el model escolar d’immersió lingüística, i les polítiques urbanes del municipalisme d’esquerres. Hi ha tanmateix una realitat punyent on l’origen és factor estructural de discriminació: l’exclusió de la ciutadania de milers de persones migrants, fruit d’una normativa estatal d’estrangeria sistemàticament avalada per PP, PSOE, C’s i CiU. I hi ha també un element de risc: l’opció de connectar la qüestió nacional a l’esfera vital i identitària. És significativa, en aquest sentit, l’apel.lació emocional de JxS al “vot de la teva vida”, o la profusió de banderes i cors en la campanya de Ciutadans; en contrast amb el caràcter més laïc i republicà del “governem-nos” de la CUP. L’estat propi no hauria d’anar d’identitats personals, sinó de redistribució estructural del poder polític.

2) El procés sobiranista ve impulsat per una gran força ciutadana, i en ell hi participen una pluralitat d’agents polítics. Són dos elements rellevants. La mobilització social el situa en coordenades d’ampliació democràtica. La pluralitat d’actors el fa inclusiu i heterogeni alhora. Sobre aquesta base, s’adopten dues estratègies que defineixen la seva fase més recent. D’una banda, l’ANC i Òmnium decideixen traslladar la dinàmica ciutadana a l’escenari electoral, en forma de suport explícit a determinades forces polítiques (des del propi naixement d’una de les candidatures). D’altra banda, el frame plebiscitari es defineix en termes d’independència i no de sobirania. Cap de les dues estratègies, al meu entendre, no enforteixen el procés ni ajuden a viabilitzar el full de ruta.  L’autonomia dels moviments socials en relació a les forces polítiques ha estat un avenç democràtic al llarg de les últimes dècades. El 27S marca una dinàmica de retrocés en aquest aspecte. I no serà fàcilment reversible. Pel que fa a l’altra qüestió, polaritzar en termes d’independència –en comptes de sobirania i dret a decidir- fa més petit el camp del sí. I dibuixa, a més, una trajectòria de resolució democràtica del conflicte nacional menys sòlida i efectiva que fer-ho a través de l’acumulació de forces per arrencar tant el referèndum com els mecanismes jurídics que permetin viabilitzar un resultat d’independència, si aquesta fos la voluntat ciutadana.

3) Catalunya sí que es pot (CSQP) ha intentat, des d’una nova aposta de confluència, articular la visibilitat de l’eix social a la defensa del referèndum vinculant. Els resultats han quedat per sota de les expectatives. Crec que no expressen errades de fons, però sí insuficiències i límits en el model de confluència (hi faltaven actors i dimensió ciutadana) i en el relat polític (presència insuficient de la narrativa constituent i sobiranista). La lògica de canvi d’època fa necessària la construcció d’un nou subjecte, fruit d’una confluència ampliada i ciutadana, referent de múltiples cultures emancipatòries, i amb voluntat de generar hegemonia, com ja passa avui amb Barcelona en Comú. Les eleccions generals poden, en aquest sentit, configurar una nova finestra d’oportunitat. Clarament, la confluència hauria de gestar-se en clau nacional, responent a les inquietuds i anhels de la gent de Catalunya: la necessitat de derrotar el govern de Rajoy, de superar el règim del 78 i el bloqueig de l’estat a l’autodeterminació; així com la necessitat d’un horitzó d’esperança a l’entorn de la justícia social, la política neta i la democràcia real. La xarxa de ciutats del canvi arreu de l’estat, expressió tangible d’un municipalisme constituent i guanyador, pot operar com a ancoratge de solidaritat i causa compartida.

El procés constituent català, en tot cas, ha de tirar endavant, en totes les seves dimensions. Si després del 20D l’immobilisme persisteix, a Catalunya la lògica democràtica ha de resultar imparable. Caldrà anar forjant la nova legalitat de ruptura que permeti exercir la sobirania i convocar el referèndum –amb reconeixement i empara internacional- per tal que, amb plenes garanties democràtiques, la gent decideixi lliurement la relació jurídica de la nova república catalana amb l’estat espanyol. Es tracta, molt en síntesi, de construir confluències i exercir sobiranies: avançar en l’articulació d’un nou subjecte (superador d’identitats polítiques preexistents) per guanyar un futur radicalment democràtic (superador d’injustícies socials i nacionals persistents).