"Un poema que ponga en peligro la poesía"

El 1983 Luís García Montero, Álvaro Salvador i Javier Egea publiquen el manifest “Por otra sentimentalidad”. Marca un  punt d’inflexió respecte l’esgotament dels codis poètics precedents. I marca, sobretot, el punt de partida de la poesia de l’experiència. Es tracta d’una proposta que situa la vida quotidiana com a teixit del poema. Versos que relaten vivències personals i col.lectives per mitjà de la metàfora intel.ligible.  Poemes que forgen espais tangibles de diàleg entre consciència personal i compromís comunitari. Al llarg dels anys 80 i 90, Felipe Benítez Reyes, Carlos Marzal o Ángeles Mora, entre d’altres, van omplint de matisos i nous plecs la proposta de l’altra sentimentalitat. El tombant de mil.leni fixa nous registres. La poesia de, per exemple, Isabel Pérez Montalbán, Pablo García Casado o Vicente Gallego, sense trencar amb la gramàtica de l’experiència, incorpora noves mirades en la fascinant interacció poètica entre la subjectivitat i l’etica del nosaltres.

I a cavall entre ambdues generacions, emergeix amb molta força Benjamín Prado. Ha escrit més novel.la, assaig i relats que poesia, sí; però és per damunt de tot un poeta excepcional. Publica quatre reculls entre 1986 i 1995. I retorna anys després amb els poemaris: “Iceberg” (2002) i “Marea Humana” (2006). A “Iceberg hi ha un poema que conté quatre versos memorables mi amor/ mi camarada/ las dunas son los sueños de la arena/ como tu eres el mío/...  En ells s’expressa amb tota intensitat l’entramat poètic de Prado: l’amor com una forma de vincular felicitat personal i fraternitat col.lectiva; la combinació d’una narrativa directa, i de metàfores amb pinzellades de misteri.

S’ha fet esperar, però ha valgut la pena. A principis d’enguany, Benjamín Prado publica “Ya no es tarde”, on esclata serenament el millor de la seva poesia; un llibre cridat a esdevenir referent de la nova sentimentalitat de l’experiència. Hi ha al nou recull tres fils que s’entrellacen per forjar territoris poètics on viure, estimar i combatre les injustícies. Paraules com a mapes des d’on reinventar la vida; com a idioma des d’on reescriure l’amor; com a pancarta des d’on proclamar l’esperança. L’aposta es presenta nítida al poema d’obertura (“Un poema que ponga en peligro la poesía/ Un poema que sea capaz de repetir/ justícia y corazón/ libertad/ y alegria). I a partir d’aquí, tot. L’espiral de confiança vital (“Nunca es tarde para empezar de cero/ para quemar los barcos/ para beber de ese agua que no ibas a beber”), d’experiència d’amor (“Pero sabe/ que todos los poemas del mundo/ caben en mi maleta cuando la hacen sus manos”) i de pràctica de dignitat (“leerlos fue soñar con un idioma/ sin la palabra usura/ sin miseria, injusticia, desigualdad, prohibido/ sin palabras que fuesen el veneno en el agua/ y la sal en la herida”). 

Us deixo 3 poemes de B. Prado. El primer de "Iceberg". Els altres dos de "Ya no es tarde"

Una noche con Ángel González

Me enseñó que la suma de las huellas
no equivale a la nieve;
que en el ojo cerrado comienza lo invisible
como la sed se inicia en el vaso vacío.
Eso es lo que decía Ángel González:
busca la claridad
y comprende lo oscuro.

Me enseñó que un poema es un acuario
con peces de verdad y agua inventada;
que el hielo se deshace
lo mismo que se vuela una paloma;
que el hielo se deshace
lo mismo que se vuela una paloma;
que el muro en construcción ya contiene sus ruinas.

Eso es lo que me dijo:
todo acaba
y un hombre nunca sabe qué pasado le espera.

Yo cambié para oírle,
como cambian los ojos de quien mira las dunas.
Y a su lado,
cada uno
continuó viviendo con su corazón verde
o su corazón rojo,
igual que un árbol con una sola manzana.

Tablón de anuncios

Ya sé que éste es un libro que habla de ti y de mi;
que aquí no hay sitio
para la usura,
el hambre,
los deshaucios,
el miedo,
que ser feliz no es cerrar los ojos
ni las sábanas son lo opuesto a las banderas.

Pero mira esa gente sin trabajo,
el dolor,
la injusticia,
las guerras,
el expolio,
la opresión,
el cinismo,
los pactos de silencio...
Mira cómo funciona
el negocio de la desigualdad:
para que sigan llenas algunas cajas fuertes,
tiene que haber millones de neveras vacías.

Ya sé que este es un libro de amor,
pero sus páginas
están abiertas para los que sufren,
para los ilegales,
para los desterrados,
para esos cuyo único problema
es que no tienen nada que sumar.

Les ofrezco mi voz para que nunca olviden
que ningún muro se alza ni se derriba sólo,
que juntar los pedazos de las promesas rotas
no les va a rescatar de la mentira.

Aquí tienen mis manos.

Si la verdad quisiera ser contada
pongo este poema a su disposición.

Los camaradas

Uno no tiene nada més que contar
y eso
es todo lo que el otro necesita saber.

Han aprendido
que no hay nada más dulce que la sal de las lágrimas
de aquel que llora sobre tus heridas.

Saben que mentir hace que la verdad nos duela;
que el modo más humano de buscar el calor
es abrazarse a otro que también tiene frío.

Saben que las mejores compañías
son las que han entendido cuándo dejarnos solos;
que el amor no se pierde porque desaparezca
sino porque se deja de buscar.

Si alguna vez discuten, no olvidan que el silencio
siempre es mejor que aquello que no quieres decir;
que quien cierra la mano ahoga su destino
y el que abre una puerta
detiene al que la quiere cerrar.

Saben prestarse ayuda,
darse sombra uno al otro cuando la vida quema.
Se respaldan,
se cuidan,
se defienden…
y lo mismo que toda sed es una metáfora
del desierto,
sus vidas son iguales
al azar y los dados,
el odio y las fronteras
o el tiempo y el olvido:
son lo que no se puede separar.

Saben que lo que une a dos personas
nunca es lo que comparten,
sino eso
por lo que luchan juntos todavía.


Son ellos. Son así: los camaradas

Dignitat, drets i democràcia


Diumenge a Castelldefels, la gent d’ICV-EUiA-EPM vam fer la trobada per treballar el programa-marc de les eleccions municipals. Es va expressar amb molta força l’arrelament de la nostra coalició a ciutats i pobles arreu del país. Va ser deliberat fer-ho a Castelldefels. Perquè allà el 24 de maig la gent ha de posar fi al malson del govern del PP, i construir el somni d’una nova etapa democràtica i ciutadana, amb la Candela d’alcaldessa. Si guanya la Candela, guanyem totes.

Ho diem al nostre Manifest “som d’esquerres i ecologistes perquè som municipalistes”. Sí, potser ningú com nosaltres ha forjat, al llarg de molts anys, una trajectòria de lluita i acció municipal per canviar la vida de la gent: hem situat la quotidianitat al bell mig del projecte emancipador, i ho hem fet amb honestedat, a peu de carrer. Ara obrim un temps polític nou, el del canvi d’època. Per això ho repensem tot a fons. I impulsem espais de confluència ciutadana i política fins avui inèdits. Ho fem des del que som i aportem, i amb voluntat d’articular nous subjectes col.lectius per guanyar, per fer de les nostres ciutats espais d’esperança, de justícia social i de reapropiació ciutadana de la política. Ciutats i pobles amb drets, dignitat i democràcia.

El dret a la ciutat
Barris humans amb garantia del dret a l’habitatge, amb un espai públic defensat com a bé comú. Ciutats amb aire net per respirar; amb l’aigua i l’energia sota control públic i comunitari; amb pautes de mobilitat ecològica i saludable, vertebrada per un transport públic a preus populars, amb àmplies zones lliures de cotxes. Municipis dempeus contra l’atur i la precarietat, amb economies cooperatives, per treballar sense explotació i prosperar de manera compartida. El dret a la ciutat vol dir barris on sigui possible la vida: amb sostre, espai, salut, feina per tothom…

La dignitat humana   
… i on tothom pugui realitzar el seu projecte de vida, lliurement i en igualtat de condicions. El que va començar amb retallades socials ha esdevingut avui un atac directe als drets humans. I com diuen a Nou Barris, el que s’expressa com a pobresa és injustícia. Per això cal reconstruir dignitat i justícia social. Dignitat vol dir barris lliures de desnonaments, llars sense fred, ni sed ni foscor. Vol dir comunitats sense pobresa i amb seguretat alimentària. Justícia social vol dir ciutats i pobles amb un nou model públic i comú de benestar, orientat a fer possible la ciutadania infantil, l’emancipació de la gent jove, l’autonomia de les persones amb diversitat funcional, l’envelliment digne. I també l’accés a la cultura i l’educació al llarg de tota la vida, com a eines d’emancipació personal i col.lectiva. La dignitat requereix ciutats amb drets humans, laïcitat, diversitat sexual i afectiva, on sigui possible viure en llibertat. I ciutats amb vincles, fraternitat, empoderament, autogestió, on sigui possible viure en comunitat…

La democràcia dia a dia
…. i en democràcia. No un simulacre de democràcia segrestada pels més forts; volem una democràcia real. No un aparador democràtic cada quatre anys, volem una democràcia quotidiana. La democràcia real i quotidiana es construeix ciutat a ciutat, poble a poble. Es construeix des d’una política exemplar, amb ètica i transparència, sense corrupció; es construeix des de la possibilitat de decidir-ho tot, amb instruments d’implicació directa de la gent (iniciatives i consultes ciutadanes…) i amb processos de deliberació pública que permetin a la gent decidir sobre polítiques, projectes i prioritats.  

Sí, ens hi hem conjurat. Volem un païs just, net i lliure. I sabem que només és possible des de ciutats i pobles amb drets, dignitat i democràcia. La gent d’ICV-EUiA-EPM hi serem. I molta altra gent, per fer-ho entre totes i tots. Sumant. En comú. Sortim a lluitar i a guanyar. Perquè a Castelldefels i a Barcelona el classisme del PP i CiU és ja insuportable. La Candela i l’Ada han de ser alcaldesses. I amb elles, molts i moltes més, arreu.

 

 

2015. De la #BCNenVenda a la #BCNxViure


(El 30 de Gener del 2015 hem fet l'últim debat sobre l'estat de la ciutat d'aquest mandat al Ple de l'ajuntament. Aquesta és una síntesi de la intervenció que he fet en nom 'ICV-EUiA)

Arribem al 2015 amb una ciutat travessada per desigualtats inèdites. Una Barcelona on els rendiments privats de la marca semblen imposar-se a la difícil quotidianitat dels barris. La ciutadania segueix assenyalant l’atur i les dificultats econòmiques com les preocupacions centrals, molt per sobre de qualsevol altra, i el govern respon amb un pressupost que concentra inversions a les zones benestants, amb iots al Port  i hotels de luxe a la Diagonal. Novament, una distància abismal entre les prioritats de Trias i els problemes que afecten a la gent. El somni social de Barcelona tan sols és possible sense cap més desnonament, amb treball digne i amb aire net per respirar. El somni social de Barcelona no passa pel Passeig de Gràcia, està en joc als barris vulnerables. Hem de mirar als ulls a la realitat. Sense amagar el patiment de molts ni encobrir l’austeritat injusta que l’ha generat. I sí, debatre sobre les polítiques que situin el benestar i el dret a la ciutat com a palanques de superació de la crisi. Perquè a Barcelona és possible. Hi ha un gran potencial de creativitat i compromís. De prosperitat per tothom. I moltes ganes de canvi, d’un futur diferent. Amb la ciutat en mans dels seus veïns i veïnes.  

Amb geografies segregades de riquesa i pobresa, la ciutat deixa de ser-ho. Deixa de ser un espai relacional comú entre persones diferents, una proposta d’humanisme quotidià. Barcelona no suporta més desigualtat. La BCN fracturada xoca amb el dret a la ciutat. Aquest és el dilema que afronta Barcelona avui. Les paraules de l’alcalde s’instal.len en la retòrica del benestar i l’ocupació; però els seus fets parlen sobretot de negocis i beneficis privats. Entre el seu discurs i les seves pràctiques hi ha un món. Entre la fredor de les xifres oficials i la realitat dels barris un abisme. Molta gent a Barcelona viu la realitat des del malestar i la consciència d’injustícia. I la gent es mobilitza: per frenar l’increment abusiu del transport, per aturar els desnonaments, per defensar l’escola pública, per dir no al turisme sense límits. I també hi ha molta gent que viu la injustícia en l’àmbit privat, sense dimensió col.lectiva. I enfront a aquesta realitat, el govern apareix avui com a insensible: desconnectat de les causes de la gent que es mou; desconnectat del patiment de la gent que el viu en silenci

Hem qüestionat moltes de les polítiques i les formes del govern. Perquè creiem que alteren una trajectòria de ciutat de barris dignes, de complicitats veïnals, d’oportunitats vitals per tothom. I sobretot perquè creiem que amplien les fractures, que posen Barcelona en venda i que no lluiten per una sortida a la crisi amb ocupació digne. És per això que:

-Hem denunciat una forta retallada en la xarxa d’equipaments socials i educatius de proximitat. 2008-2011: 32 escoles bressol i 17 centres de serveis socials (CSS) nous; 2012-2015: 3 bressols i 1 CSS en construcció. La retallada és d’una magnitud descomunal. A l’últim pressupot, tota la inversió en equipaments de proximitat representa una cinquena part dels 139 milions en espai viari. Una opció injusta, especialment injusta en temps de desigualtats creixents.

-Hem denunciat la frenada de la Llei de barris i dels projectes de millora urbana i més encara, les polítiques que amplien la fractura territorial. Nou Barris, un territori que viu una situació d’emergència social i habitacional ha estat, al llarg del mandat, el 5è en l’ordre d’inversions. Any 2015: 16 milions a la part alta de la Diagonal i Balmes, a Mitre, Tarradellas i Via Augusta; només 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars. La plasmació d’una concepció profundament classista de Barcelona.

-Hem denunciat l’incompliment d’acords en matèria de desnonaments. Els bancs amb que opera l’Ajuntament segueixen desnonant. En 3 anys, el govern només ha aconseguit la cessió de 12 pisos buits, i n’hi ha milers; cap multa encara a cap entitat financera; del 50% de recàrrec de l’IBI sobre els pisos buits, cap notícia; i un nou reglament excloent d’habitatges d’emergència que només forçats en última instància han acceptat revisar

-Hem qüestionat que no hagin situat la lluita contra l’atur en el centre de les prioritats; que hagin negligit les polítiques actives d’ocupació, hagin retallat el pressupost global de Barcelona Activa en els temps més durs de la crisi, i l’hagin desequilibrat afeblint la dimensió d’inserció laboral.

-Hem qüestionat la política de turisme sense límits: que cavalca sobre una lògica de bombolla i genera precarietat; i en clau veïnal provoca la revolta creixent dels barris: multipliquen x 5 el nombre de pisos turístics,  permeten la sobre-explotació de l’espai públic, decreten la barra lliure hotelera a Ciutat Vella, cedeixen a la desregulació dels horaris comercials.   
  
-Hem qüestionat que hagin afeblit, de manera tan dràstica, les polítiques de medi ambient, qualitat de l’aire i mobilitat sostenible. Tiren enrere els límits de velocitat, desgraven l’ús del cotxe, fan gratuïta l’àrea verda. Com quadra l'aposta pel cotxe elèctric amb el boicot al tramvia, el principal vehicle elèctric de la ciutat?; com s'explica que les reformes de Paral.lel, Diagonal i Passeig de Gràcia no redueixin ni un pam l’espai viari?; per què diuen sempre NO a la pacificació de Via Laietana i Meridiana ? 

-Hem qüestionat l’espiral de privatitzacions que posa Barcelona en venda, que fa de la ciutat una pista d’aterratge del negoci privat. Pelotazos comercials a la Maquinista i a Glòries. Privatitzen l’aigua i després apugen els preus per blindar els beneficis empresarials; privatitzen els aparcaments més rendibles i renuncien a una eina clau de mobilitat sostenible; l’ordenança de terrasses i les seves zones d’ordenació singular tiren per terra 3 dècades  de treball per l’accessibilitat universal 

Totes aquestes estratègies de govern acaben resultant incompatibles amb la participació de la gent. No haguessin estat possibles des d’una pràctica de democràcia participativa. Hagués estat possible el pelotazo de la Maquinista amb una consulta ciutadana a Sant Andreu? Hagués estat possible la concentració de recursos a les avingudes del luxe amb un pressupost participatiu d’inversions? Hagués estat possible la supressió de busos els caps de setmana si s’hagués donat veu als consells de barri? Hagués estat possible el tancament de serveis d’urgències si s’haguessin escoltat els consells de salut Hagués estat possible la degradació del 0-3 si s’hagués dialogat amb la plataforma i tramitat la iniciativa ciutadana? Han governat d’esquenes als barris i a la ciutadania. Privatitzen el govern per poder privatitzar la ciutat. Però el que no podran impedir és que la ciutadania es mogui, defensi el seu dret a decidir i moltes vegades guanyi: com a Fem Rambla, Flor de maig, l’Harmonia, Germanetes, Botticelli, o la defensa exemplar de l’escola d’adults del Bon Pastor. Quan vostès tanquen la porta a la participació, la gent l’obre. Amb força, arrelament i arguments. Així és Barcelona.

Nosaltres no renunciem a combatre polítiques injustes i formes de governar poc democràtiques. No hi hem estat ni som en el rescat a un govern en minoria; seguirem això sí, construint propostes de rescat de la ciutadania. Perquè hi ha una Barcelona alternativa i socialment majoritària. I avui, en aquest tram final de mandat, la volem expressar amb més força que mai. Hem anant desgranant un conjunt de prioritats en els darrers Plenaris i ho seguirem fent. Un Pla de lluita contra l’atur, amb un increment substancial de recursos en l’apartat de polítiques actives d’ocupació, i de suport al teixit productiu i a l’economia cooperativa. Un Pla de Rescat Social amb una renda d’inclusió, ampliació dels equips de serveis socials, increment d’habitatges d’emergència, i partides per garantir la seguretat alimentària i la prevenció de la pobresa energètica. Una xarxa de Plans de Garantia de la Cohesió amb concentració intensiva de recursos en els 16 barris amb una renda familiar per sota del 60% de la mitjana de BCN. Un Programa d’inversions que recuperi el desplegament d’equipaments educatius i socials, per reconstruir un estat de benestar de proximitat i sense retallades. Una política alternativa de turisme vertebrada pel creixement zero de tota mena d’allotjaments; plans d’usos participatius; i impost turístic del tot local i del tot conpensatori. Una política alternativa d’habitatge vertebrada per la mobilització massiva de pisos buits, amb mesures impositives i sancionadores, i orientada a fer de Barcelona ciutat lliure de desnonaments. I un pla de lluita contra la contaminació amb mesures estructurals i d’emergència.

Barcelona té energies per superar la crisi amb prosperitat compartida, n’estem convençuts. Hi són a les entitats socials i a l’economis solidària; al moviment veïnal i a la comunitat educativa. Però cal un canvi radical de polítiques i en la forma de fer política. El futur de Barcelona passa per superar la ciutat injusta i gris que vostès reperesenten. En aquesta perspectiva no estalviarem esforços. Seguirem articulant polítiques alternatives i l’alternativa política. Per deixar enrere la ciutat trencada i en venda. Per construir una Barcelona amb dignitat, feina i espai per viure. Una Barcelona de barris humans i habitables on la gent pugui ser feliç.


A GUANYAR BARCELONA !


El Juliol del 2013, a l’Assemblea d’ICV de Barcelona aprovàvem el nostre Manifest, amb aquestes paraules finals:

Vivim un canvi d’època que ens demana solidesa i audàcia alhora. Volem una ICV més activista, però no com a refugi de les nostres certeses, sinó per anar més enllà de la nostra fortalesa. Des del que som, apostem per la creació d’un espai més ampli: per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. El repte immediat és transitar de la fragmentació de les resistències a la confluència en l’alternativa. Amb el nou subjecte hem de construir la Barcelona del bé comú. Perquè l’esperança i la felicitat siguin majoritàries. Totes juntes. A guanyar”.

De les tres fites del Manifest n’hem assolit hores d’ara dues: tenim una ICV més activista i tenim un acord de Confluència. Ja podem anar a totes: a construir el nou subjecte per guanyar. Hem treballat a fons per aconseguir-ho: amb tenacitat, discreció i convenciment. Sí, ho hem fet ARA i ha estat a BARCELONA. Ens hem dotat de l’instrument col.lectiu per derrotar les injustícies i reconstruir el dret a la ciutat. Enfront la vulneració de la dignitat humana, enfront el segrest democràtic del govern municipal, l’acord de Confluència ha de sumar energies per rescatar els drets bàsics, i retornar Barcelona als seus veïns i veïnes.

Trias parla del somni social. Sabem que la geografia del seu s’estén de la Marina de Luxe al Deutsche Bank. Però el somni social de la gent és derrotar Trias. I l’acord de Confluència ho fa possible. L’acord entre ICV-EUiA, Guanyem, Podem i Procés Constituent és històric. Per primera vegada un subjecte teixit amb valors de justícia social i revolta democràtica protagonitza la batalla municipal per guanyar Barcelona: per construir una ciutat amb dignitat per viure i aire net per respirar, una Barcelona en mans de la gent.   

Aquest context d’esperança estarà poblat per moltes persones, rostres, somriures... serà una gran força col.lectiva construida des de múltiples contribucions personals, totes elles instransferibles. L’Ada Colau ha expressat la voluntat d’encapçalar-ho: és una magnífica notícia. L’Ada aporta una llarga trajectòria de compromís social, de treball per l’empoderament col.lectiu de persones humils, de lluita contra la corrupció del poder. I ara l’aboca a l’articulació d’un espai polític emergent –forjat des de la pluralitat i la suma de pràctiques- que permeti a la gent i als barris populars avançar en el camí que va de la Barcelona trencada i en venda, a la Barcelona per viure, a la ciutat dels bens comuns.

N’estic convençut de la força d’aquest projecte. Em fa il.lusió participar-hi. No ho faré, però, des de la candidatura. He treballat 12 anys a l’Ajuntament, durant 3 mandats, i ara toca que altres companyes i companys ho facin. Tornaré a Polítiques de la UAB a fer classes, i a l’IGOP a fer recerca, en tinc també moltes ganes.  Queden, però, moltes causes per lluitar, injustícies encara clavades a la pell de la ciutat. I seguiré implicat, des de l’activisme de base, des d’ICV-EUiA i des del nou subjecte compartit, aportant un nou gran de sorra per guanyar Barcelona, per fer-la més humana i habitable. Ha estat un temps magnífic, d’esforços i complicitats per anar fent realitat somnis discrets, al costat d’equips de persones extraordinàries, militants de les utopies quotidianes. A totes vosaltres, un agraïment immens. A les que agafeu el relleu, un agraïment també immens. I molta, molta força.