La ciutat igualitària en construcció


(Article publicat al monogràfic Ciutats, de Crític, novembre 2018)

Al llarg del s.XX, les polítiques d’igualtat es van produir de forma centralitzada i jeràrquica. Les ciutats no van protagonitzar l’expansió dels drets socials. Va haver un primer punt d’inflexió. Era la primavera del 1968. Sota les llambordes dels carrers arrelaven llavors de llibertat, feminisme, pacifisme... i també de dret a la ciutat. Lefebvre publicava Le droit à la ville i començava a escriure’s una gramàtica de democràcia urbana. Anys després es desplegaven nous mapes de ciutadania: els moviments socials polititzaven la globalització, i les ciutats emergien com a espais de fraternitat. Avui el dret a la ciutat retorna amb força i ho fa des de coordenades municipalistes.

Governs locals que despleguen polítiques valentes; ciutats que van esdevenint subjectes polítics. Barcelona, Nova York, Mont-real, Londres, París, Berlin, Amsterdam, Lisboa, Ciutat de Mèxic i Montevideo han presentat, en el marc de l’ONU, una potent “declaració municipalista pel dret a l’habitatge i a la ciutat”. Mai s’havia arribat tan lluny. Són xarxes de ciutats que impulsen una nova geografia de la governança; que van forjant l’alternativa a la globalització financera i al tancament estatal. El nou municipalisme irromp com a projecte d’obertura i protecció; en ell, el dret a la ciutat (benestar de proximitat més agenda urbana) opera com a territori de construcció de la ciutat igualitària..

- En la dimensió de benestar, Glasgow ha creat un model comunitari d’integració de serveis socials i de salut. Les superilles socials a Barcelona articulen el suport a l’autonomia personal amb els vincles de barri. Helsinki ha eradicat el sensellarisme amb un ampli programa de housing first. Chicago, Nova York o Medellín han desplegat un entramat  d’escoles comunitàries que vinculen territori i educació al llarg de la vida. Utrecht i Ontario desenvolupen experiències avançades de renda bàsica, i Londres de salari mínim vinculant. Bristol ha consolidat una moneda social com a eina de dinamització de l’economia i el comerç urbà. Mont-real ha hibridat tradicions i ha teixit un model referent de convivència intercultural.

- En la dimensió urbana, Viena mostra la política habitacional més intensa: el 45% del parc construit en règim de lloguer social. Barcelona ha aprovat quotes obligatòries d’habitatge assequible. París i Berlín han posat els preus del lloguer privat sota control municipal. Bolonya té un sòlid model de cohousing que protegeix els barris de dinàmiques gentrificadores. Nàpols ha aprovat una política de patrimoni ciutadà que blinda la finalitat col.lectiva i la gestió comunitària de tos els equipaments municipals. Amsterdam ha reduit els cotxes de forma substancial. Copenhague esdevindrà, el 2025, la primera capital del món neutre en carboni. I Milà ha impulsat el pacte de polítiques alimentàries que situa la producció ecològica i la distribució de proximitat en el centre del model.

En altres moments, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats. Avui és als barris i a les ciutats on es disputen les grans partides del segle XXI: entre la desigualtat i el bé comú; entre l’especulació i la vida; entre el canvi climàtic i el planeta. Moltes ciutats les estan jugant i les estan guanyant cada dia… cada dia que obre una escola comunitària i una fàbrica de cultura; que es consolida una renda bàsica municipal; que s’acull a una persona migrant; que homes i dones comparteixen cures i afectes, i els barris cuiden a les persones soles; que es posa en marxa una cooperativa d’habitatges i es controlen els preus del lloguer; que es planta cara a fons voltors i lobbies, i als mercaders del turisme depredador; que es remunicipalitza l’aigua i es desconnecta de l’oligopoli elèctric. Cada dia que passa això s’està construint el dret a la ciutat, la ciutat igualitària. I s’està fent un pas més en un camí d’emancipació. Poc èpic, però molt ètic. Radicalment possible.

la dimensió educativa dels canvis socials: aprenentatges, comunitat i cicles de vida.

(Article amb Albert Sànchez-Gelabert, publicat al Diari de l'Educació, 19 d'octubre de 2018)
Se celebren enguany els 40 anys de la creació del primer dels Centres de Formació de Persones Adultes (CFA) a la ciutat de Barcelona. Aquests centres van sorgir arrel de les demandes veïnals i el procés d’autoorganització als barris de certs col·lectius socials, amb l’objectiu de cobrir les necessitats educatives d’alfabetització i adquisició de coneixements durant l’etapa adulta. Els CFA van esdevenir una institució formativa de referència i alhora un espai comunitari de trobada, interacció i aprenentatge en molts àmbits.
En les darreres quatre dècades, però, una sèrie de canvis han dibuixat una nova realitat que planteja nous reptes i oportunitats per a l’educació al llarg de la vida. Les lògiques demogràfiques i l’expansió educativa han implicat una reducció de l’analfabetització i un increment del nivell formatiu entre el conjunt de la població catalana. Els processos migratoris i d’acollida global d’altra banda han comportat, des del tombant de segle, nous reptes en termes organització i política educativa, amb l’exigència de respostes ràpides, efectives i de caràcter inclusiu a una realitat multicultural emergent.
Tots aquests fenòmens han provocat un canvi tant en les necessitats educatives com en les demandes formatives del col.lectiu. El conjunt de persones que es matricula als CFA de Barcelona ha anat disminuint de forma sostinguda en els darrers anys, amb una lleugera repuntada en l’actual curs, que és tanmateix remarcable pel que significa de canvi de tendència. Una mirada més en profunditat deixa entreveure, però, que la davallada dels darrers anys ha estat diferencial en els diferents programes formatius. S’observa una clara reducció de la matrícula en els programes d’educació o formació bàsica (alfabetització o obtenció del títol d’educació obligatòria) però es posa de manifest, en canvi, un clar increment de l’educació orientada a competències transversals: l’aprenentatge de segones llengües, i l’adquisició de coneixements i competències en noves tecnologies. Aquesta nova realitat, per tant,  dibuixa noves necessitats.
No es pot oblidar que tots aquests canvis s’emmarquen en una sobtada i ràpida irrupció de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. El procés de transició a la societat postindustrial, al costat dels canvis més directament vinculats als impactes de la crisi, posen de manifest la necessitat constant de formació i adquisició de noves habilitats, competències i coneixements: noves alfabetitzacions en molts àmbits de la vida. Aquest context evidencia, alhora, la importància de tot un ventall de diferents espais formatius que permetin fer front a situacions (cada cop més àmplies i freqüents) de vulnerabilitat i riscos d’exclusió social i relacional.
Una de les conseqüències de l’abast i el ritme d’irrupció d’aquestes transformacions ha estat l’emergència d’un gran nombre de programes i iniciatives que han intentat donar resposta de forma ràpida i flexible a necessitats emergents i altament canviants. Aquestes respostes han sorgit des de múltiples entitats i equipaments, i des d’una gran diversitat de lògiques organitzatives i de gestió emmarcades en entorns específics.
En aquest sentit, el territori esdevé un agent clau en la construcció i consolidació d’un univers educatiu per la seva doble naturalesa. És d’una banda un taulell de joc amb un conjunt d’equipaments i entitats existents;  i és també un espai resultant de les accions i els processos socials dels habitants que hi resideixen. Incorpora per tant una dimensió més bàsica i estable referent al context d’oportunitats educatives; i alhora una dimensió comunitària, on la col.lectivitat i el seu teixit d’interrelacions esdevenen també realitats educadores que defineixen i dibuixen nous escenaris i horitzons.
La centralitat de l’educació i la creixent emergència d’agents educatius i culturals en un territori suposen, per tant, una oportunitat per a definir prioritats i establir actuacions i polítiques educatives al llarg de la vida, més interconnectades i coordinades. La sinèrgia entre els diferents agents culturals i educatius que interactuen i conviuen en un territori ha de permetre la recontextualització d’aquestes polítiques a la realitat de l’entorn.
L’educació esdevé doncs cada cop més central en les societats actuals i això requereix noves formes d’entendre i repensar el procés d’ensenyament-aprenentatge. És necessari resignificar l’educació més enllà de la concepció històrica centrada només en un àmbit institucional (l’escola), en un moment de la vida (l’etapa inicial) i amb una orientació o lògica acreditativa d’adquisició de títols (formalitat). Cal per tant assumir i posar en valor aquest triple desbordament institucional, vital i finalista; i aconseguir que l’educació esdevingui un procés real, sostingut, contextualitzat, universal, connectat i permeable en tots els cicles de vida de totes les persones adultes.
Gairebé al tombant de la tercera dècada del segle XXI, afrontem doncs el gran repte de concebre l’educació com un instrument de millora de les oportunitats vitals i de lluita contra les desigualtats; com a una gran eina al servei de fer possible la realització lliure de tots els projectes de vida, amb autonomia personal i vincles de comunitat. No podem oblidar que les necessitats educatives presenten una forta i creixent heterogeneïtat social i territorial, i que cal respondre de manera justa a aquesta diversitat. Caldrà articular l’objectiu d’equitat amb el reconeixement de les diferències; vertebrar l’autodeterminació personal amb els llaços de reciprocitat i fraternitat. Fer de les polítiques educatives, en síntesi, un component central del procés de (re)construcció de la ciutadania social, i fer-ho des lògiques de proximitat i quotidianitat, des de la construcció de comuns educatius.

Dret a la ciutat, municipalisme global i democràcia metropolitana.

(Article que publico a la Revista Treball, 13-6-2018)
1. Construir el dret a la ciutat
Fa 50 anys, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Era l’any 1968, temps de revoltes inèdites. Col·lectius emergents omplien els carrers i les places de París, Praga, Chicago o Ciutat de Mèxic. Ho feien sense demanar permís a l’establishment de l’època, ni tampoc als qui brandaven velles banderes alternatives. Aquelles resistències obrien un temps nou. Sota les llambordes no hi havia la platja, però arrelaven llavors de llibertat, de feminisme, d’ecologisme… i també de dret a la ciutat, com una baula més de la cadena d’esperances. El segle XX havia situat en l’àmbit dels Estats els grans relats d’emancipació. La proposta lefebvriana esdevenia disruptiva: plantejava retornar les claus d’un futur millor als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat. Implicava situar l’agenda urbana en el centre dels drets socials, econòmics i culturals; cartografiar en el dret a la ciutat els processos de transformació. Començava a escriure’s una gramàtica de democràcia urbana, de creació de capacitats d’autogestió, una aposta per posar la vida en mans de la gent. Ha estat, potser, al llarg de cinc dècades, la dimensió menys visible del 68. Però avui el dret a la ciutat retorna amb força. I ho fa de la mà d’una doble realitat incontestable:
a. L’era urbana, el temps de les metròpolis. A la cimera Hàbitat III de l’ONU (Quito, 2016) es constata que la majoria de la població mundial (un 54,5%) viu a les ciutats. Aquesta xifra, però, reflecteix algunes realitats que van molt més enllà: a) les 500 ciutats més dinàmiques del món generen el 60% del PIB del planeta; b) el conjunt de les ciutats mitjanes i grans són responsables del 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle; c) l’índex de desigualtat social urbana ha crescut un 20% en 20 anys, amb el seu correlat de segregació residencial. Aquestes metròpolis d’ara són el resultat d’un llarg procés. A les ciutats del s.XX –travessades per models fordistes i estructures de classe– es van desencadenar processos interactius de dualització social i urbanisme extensiu que van donar lloc, al tombant del mil·leni, a àrees metropolitanes policèntriques amb economies postindustrials. Es produeix avui un nou gir: cap a metròpolis connectades en xarxa, cap a espais on s’expressen totes les complexitats i les tensions del segle XXI. Les metròpolis del 2018 són tan vulnerables a l’especulació com dinàmiques i creatives; carregades de tantes fragilitats socials com d’energies comunitàries; responsables de l’escalfament global i referents alhora de transicions ecològiques avançades. Es consolida l’hegemonia del fenomen urbà; es consolida, per tant, una realitat que situa les metròpolis com a epicentres de la quotidianitat, dels problemes i les esperances de la gent.
b. La rellevància de l’espai en els processos de canvi social. En el marc d’aquesta era urbana, els grans processos de canvi que vivim –els que desarticulen els paràmetres de la societat industrial i ens impulsen cap a la modernitat líquida (en paraules de Bauman)– incorporen una dimensió espacial molt potent: es dibuixa una cruïlla històrica entre el canvi social i la qüestió urbana on ambdues dimensions resulten intensament entrellaçades: a) les lògiques del canvi sociocultural perfilen un mapa de complexitats col·lectives (familiars, laborals) i d’incerteses vitals (mobilitat residencial, discontinuïtats afectives) que impulsen l’enfortiment de les dimensions de proximitat i quotidianitat de l’Estat de benestar (acollida, gestió de la diversitat, organització de les cures, cicles de vida); b) els impactes dels anys de crisi i austeritat perfilen una geografia de noves vulnerabilitats (pobresa energètica, exclusió habitacional) de caràcter nítidament urbà; c) l’actual fase del capitalisme global reconstrueix en bona part el seu règim d’acumulació a través de financiaritzar l’habitatge. Els circuits financers planetaris es connecten a la renda urbana i generen processos de gentrificació (les ‘expulsions’ de Sassen) que operen com la lògica espacial de l’economia especulativa. Les polítiques pel dret a la ciutat (habitatge, regulació pública dels usos turístics, rehabilitació i millora de barris amb eines de defensa del veïnat) guanyen centralitat en l’agenda pública, impulsen l’enfortiment del règim urbà de benestar (parafrasejant Esping-Andersen).
2. Articular el municipalisme global
En el segle de les metròpolis, el potencial d’enfortiment de les polítiques socials de proximitat, combinat al de l’agenda urbana pel dret a la ciutat, fa del tot inel·ludible plantejar la qüestió del municipalisme, és a dir, la dimensió institucional de la nova espacialitat. Vivim un temps on la vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar els canvis. Apareixen escenaris de replegament populista i autoritari, a escala d’Estat; però avança també l’alternativa municipalista: governs de proximitat i moviments urbans com a àmbits d’apoderament col·lectiu, ampliació democràtica i reconnexió de les institucions al bé comú (els ‘spaces of hope’ d’Harvey). Ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Amsterdam són avui referents de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers o transició energètica. En aquest context, esdevé molt rellevant l’escenari internacional: un incipient municipalisme global on Barcelona està jugant un rol clau. S’articulen espais institucionals: CGLU, Eurocities, C-40 (justícia climàtica), ciutats-refugi… I espais compartits, com la Xarxa Fearless Cities, on governs locals i moviments urbans van teixint aliances i aprenentatges creuats. De fet, sense el protagonisme dels actors de base seria difícilment explicable la força que ha anat adquirint el dret a la ciutat. L’Habitat International Coalition (HIC), en concret, ha jugat un paper vertebrador del conjunt d’agents ciutadans al llarg de les últimes dècades. I ha mantingut una presència molt activa, tant en els debats de la Nova Agenda Urbana com en els Fòrums Alternatius.
Es tracta, en definitiva, d’un gran combat per redibuixar la geografia de la governança global: situar ciutats i governs locals com a protagonistes d’un món on erigir alternatives possibles al capitalisme financer i a les fronteres estatals. Les metròpolis del segle XXI poden resultar l’espai on intentar cuidar sense tancar, on articular vincles amb diferències; el municipalisme pot operar com el projecte on generar alhora comunitat i acollida; i el dret a la ciutat pot oferir el territori de trobada entre protecció i reconeixement.
3. Exercir la democràcia metropolitana
La majoria de la població del planeta viu a les ciutats; i la majoria de la població urbana ho fa a les metròpolis, en assentaments humans policèntrics, per sobre del milió d’habitants i en ràpida expansió. Construir el dret a la ciutat, per tant, no pot deixar d’implicar processos a escala metropolitana. És al tauler metropolità on es juga avui la partida de les alternatives habitacionals a la financiarització immobiliària; la partida d’una forma innovadora de generar condicions materials dignes, a través de cadenes de creació i apropiació compartida de valor; la partida del respecte als límits ambientals del planeta (mobilitat sostenible, energies renovables, agroecologia urbana); la partida, en definitiva, de la reducció de les desigualtats socioresidencials. Al segle XXI, el dret a la ciutat és el dret a la metròpoli.
A Barcelona tenim una vibrant realitat metropolitana. Una urbs de 36 municipis que va recuperar la institucionalitat l’any 2010, que ha travessat un cicle de crisi molt dur, i que ha d’afrontar avui els reptes de la cohesió urbana i la transició ecològica des d’estratègies que no poden reproduir les formes del passat.
a. En el terreny socioespacial, la metròpoli es configura d’una banda com una xarxa de barris amb fort dinamisme, però inserits alhora en estructures de desigualtat urbana que tendeixen a reproduir-se: 23 dels 39 barris més vulnerables se situen a l’àmbit del Besòs, i malgrat la forta inversió pública, l’exclusió urbana mostra alts nivells de cronificació. D’altra banda, la metròpoli presenta avui un índex de desigualtat de rendes superior al de fa deu anys, i nous eixos de vulnerabilitat social lligats sobretot a la sobrecàrrega de despesa en habitatge: un 51,7% dels llogaters hi destinen per sobre del 40% dels ingressos mensuals. Sembla evident que cal fer un salt qualitatiu, que cal bastir un escenari molt potent de polítiques metropolitanes orientades a generar justícia urbana i redistribució social.
b. En el terreny socioecològic es registra a la metròpoli, d’una banda, una forta relació dels models heretats de gestió hídrica (aigua privatitzada) i energètica (oligopòlic elèctric) amb el risc d’exclusió. L’augment abusiu de preus d’aigua i energia ha suposat l’aparició de nous eixos de vulnerabilitat: a la Barcelona metropolitana, 95.700 llars de rendes baixes es troben en risc de pobresa hídrica, i 88.500 de pobresa energètica. Són xifres que aporten una base sòlida per forjar una estratègia metropolitana de transició cap a la gestió pública de l’aigua i la sobirania energètica. La mobilitat, d’altra banda, mostra un protagonisme insostenible del cotxe en el repartiment modal. Ho fa, però, amb un clar biaix de classe i de gènere: el grup de rendes altes se situa, en l’ús del vehicle privat, 19 punts per sobre del col·lectiu de rendes baixes; i els homes, 11 punts per sobre de les dones. El canvi modal ecològic sembla, per tant, obrir una finestra d’oportunitat en termes d’equitat social i de gènere.
El repte de bastir estratègies metropolitanes de justícia urbana, redistribució social i transició ecològica fa ineludible plantejar la qüestió de la governança democràtica. A diferència dels municipis, els àmbits metropolitans solen mostrar fragilitats en la seva arquitectura institucional, insuficiències en les seves capacitats de govern. A Barcelona, també. Per què? Si bona part dels problemes quotidians s’expressen avui en l’escala metropolitana, semblaria lògic definir –en aquesta mateixa escala– una agenda àmplia i profunda de polítiques de resposta. Resulta clar, a més, que aquesta agenda no és ni serà un ventall de serveis proveïts en clau tecnocràtica. És un marc de valors en conflicte, de construcció de models. És, en definitiva, una realitat de naturalesa política. Situats en aquest terreny, la lògica democràtica hauria de conduir a l’elecció directa de la institució metropolitana; i a aprofundir, alhora, els processos de transparència i participació. Pot persistir, tanmateix, un problema de demos. Els municipis funcionen com a àmbits referencials de pertinença; les àrees metropolitanes, menys. Quan la identificació ciutadana és feble, quan existeixen dificultats per definir un subjecte col·lectiu, no resulta fàcil legitimar, en aquest àmbit territorial, un procés d’elecció directa. És possible desfer el nus? Segur, però a condició de no reproduir velles respostes, de no escalar a l’àmbit metropolità esquemes antics.
A Barcelona es pot pensar el govern metropolità des del paradigma clàssic d’una autoritat institucional en el territori: un altre nivell d’administració inserit en una lògica jeràrquica de poder respecte dels municipis. No sembla factible, tampoc desitjable. Xocaria amb les raonables resistències municipals a no veure erosionada la seva autonomia. I no tendiria tampoc a crear capacitats flexibles i participatives en la producció de polítiques. És possible, en canvi, traçar un model innovador de governança cooperativa, amb hibridació de components supramunicipals (àmplies competències metropolitanes) i intermunicipals (lògiques de relació horitzontals, en xarxa). Una perspectiva superadora de riscos centralistes i de velles dinàmiques tecnocràtiques. Es tractaria, sobretot, d’un esquema basat en el reconeixement –i la projecció– del que és avui ja la metròpoli: una comunitat de municipis interdependents que han forjat els seus propis projectes de ciutat (superant la lògica de perifèria), i que han dotat l’àrea metropolitana d’una estructura policèntrica (superant la relació de jerarquia espacial entre Barcelona i la resta). La metròpoli existeix; és un dens entramat d’identitats i relacions. És, per tant, una realitat a vertebrar més i millor en clau institucional: amb capacitat de govern enfortida i amb coproducció intermunicipal de polítiques. I ha de ser referent de democràcia. En un temps de municipalisme valent, fóra impensable una metròpoli sense un fort vincle democràtic amb la ciutadania. Cal plantejar-ho: elecció metropolitana directa, i instruments de democràcia participativa en l’àmbit metropolità.
En síntesi, un govern metropolità democràtic a la plaça de Sant Jaume, i 45 governs locals amb plena autonomia: els 35 actuals de l’Àrea Metropolitana, més els 10 districtes barcelonins convertits en municipis. Un demos metropolità sobre la base d’identitats de barri i de ciutat a ser preservades i cuidades. Un escenari per al segle XXI. On sigui possible la construcció metropolitana del dret a la ciutat, la construcció cooperativa i comunitària del dret a la metròpoli.

El sentit dels Comuns


El sentit dels Comuns
Article publicat a Treball. 8 de desembre de 2017
Matí fred de dissabte. L’hivern s’escolava entre els carrers i les cases humils del barri del Congrés. A l’espai del Canòdrom ens trobàvem per compartir un acte de Catalunya en Comú Podem. Ada Colau, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, Janet Sanz i Gemma Tarafa rendien comptes de les polítiques del canvi a Barcelona. Una feinada impressionant en dos anys i mig, que demostra amb fets com es pot governar obeint la majoria, com es pot posar la política al servei de transformar la vida de la gent senzilla. Al final, Xavier Domènech recollia el repte de construir el somni també a Catalunya. El repte necessari d’ampliar l’autogovern; l’aposta d’una sobirania quotidiana carregada de continguts socials, plena d’escoles públiques, centres de salut, llars assequibles i dret al barri. Sobirania per fer fora el 3% i l’especulació, per revertir retallades i governar amb la ciutadania. Resulta una clau fonamental en l’actual escenari: Barcelona en Comú com a referent; Catalunya com a país municipalista; els Comuns com a projecte polític necessari, portador de canvis i d’anhels plurals. En un context difícil, constituïm esperança.
Vivim moments marcats per un conflicte polític encallat entre el full de ruta unilateralista i l’immobilisme repressiu de l’estat. I vivim també, recordem-ho, una conjuntura definida pel sorgiment d’una nova política enfront la crisi de règim i dels seus actors tradicionals; un canvi de temps que va esclatar amb força guanyadora a Barcelona a les municipals del 2015, i a Catalunya també a les dues últimes eleccions generals. Aquesta doble coordenada estructural -conflicte nacional bloquejat i nova política emergent- dota el relat i la pràctica del Comuns d’un sentit de fons; i valida de forma estratègica l’encert de la seva constitució com a nou subjecte polític. En l’eix nacional podem ser testimonis els propers dies de dos plantejaments polítics antagònics: d’una banda l’intent de donar continuïtat discursiva a la lògica unilateral; d’altra banda l’intent de restaurar el vell ordre constitucional. Expressen el conflicte però no el poden superar. Són més aviat dos miratges enfront la realitat d’un país complex que vol decidir de forma viable i en clau democràtica el seu futur col·lectiu. En l’eix social tornarem a presenciar potser un joc de menysteniments dels drets bàsics de la gent: com si res no fos possible sense independència; o com a simple recurs retòric als “problemes reals” mentre es consoliden injustícies generades per polítiques inhumanes. Són també miratges enfront la realitat d’un societat creuada per desigualtats vitals, que sap tanmateix que sí se puede.
I en aquesta cruïlla de miratges i realitats; de conflictes i voluntat majoritària de desbloqueig nacional i reconstrucció social, és on el projecte i la pràctica política dels Comuns cobren alhora un significat a curt i llarg termini. Sabem d’una banda que el 22 de desembre no s’obrirà la fase resolutiva del procés, però caldrà articular un escenari de desbloqueig, més enllà dels paràmetres d’empat infinit i d’impotències mútues que fins ara l’han definit. Les coordenades de la nova etapa hauran d’estar estretament vinculades a la recuperació de l’autogovern: fi del 155 i de la intervenció econòmica; i fi de la judicialització i de la lògica repressiva. Però vinculades també a treballar les bases de superació estratègica del conflicte: plurinacionalitat i exercici acordat del dret a decidir. En l’articulació d’actors que hauria de fer possible aquesta perspectiva, el lloc dels Comuns s’intueix central: per projecte propi i per capacitat de convocar cultures de reconciliació. L’equació política de la nova etapa, d’altra banda, no pot tornar a ajornar l’agenda social i ambiental. La crisi i l’austericidi han deixat a Catalunya un estat de benestar malmès, una geografia humana de desigualtats i riscos d’exclusió. El cicle de reactivació genera oportunitats, ens hi juguem posar les bases d’un país amb economies inclusives i processos de transició ecològica; amb drets bàsics per tothom i benestar comunitari. En aquesta dimensió, el compromís dels Comuns amb la prioritat de l’agenda social podria tenir un paper referencial: l’aportació sostinguda de propostes per cosir socialment Catalunya, perquè el principi d’un sol poble es traslladi a les condicions de vida de la gent.
Més enllà dels reptes en els dos eixos, de les articulacions d’actors per abordar-los, i del potencial de contribució de Catalunya en Comú Podem, existeix avui una realitat que suposa la base més sòlida dels Comuns i, d’altra banda, una de les apostes amb més sentit estructural: el municipalisme com a pràctica tangible del canvi, com a àmbit vertebrador del futur. Es tracta de situar la Catalunya de la proximitat, de la política quotidiana, com a esfera central en la construcció del país de les properes dècades. I és aquí on tornem al paisatge inicial d’aquest article: a les imatges de Barcelona, els seus barris i la seva gent; a la presència de Barcelona en Comú (Bcomú) com a subjecte reeixit que protagonitza –al costat del teixit ciutadà- les polítiques del canvi i les formes de fer política que també Catalunya necessita.
BComú va néixer des de la doble lògica de la novetat i la confluència. Novetat perquè una xarxa ciutadana feia una aposta inèdita per la política institucional, en un context de crisi de representació dels actors tradicionals; confluència perquè es configurava un espai de trobada amb ICV i altres forces sobre la base de valors, objectius i pràctiques compartides. I molt rellevant, no es tractava només d’irrompre, sinó de guanyar; no anava de resistència, sinó de connectar amb la majoria. Es va aconseguir. I el govern municipal ha estat fins avui una gran palanca de transformacions: les persones senzilles i els barris s’han situat en el centre de les polítiques; es van forjant cada dia justícies (social, de gènere, climàtica…) i sobiranies (energètica, alimentària, tecnològica…). Mai no s’havia transformat tant en tan poc temps, i amb voluntat de coproduir el dret a la ciutat, amb implicació col.lectiva. Hi ha límits i falta molt per fer; es cometen errors, i tant! com en qualsevol altre ordre de la vida. Però la construcció d’esperança està en marxa a Barcelona. Ho està de la mà d’una política nova, lluitadora i sensible, lligada a la quotidianitat, als problemes i anhels de la majoria. Mai s’havien desplegat amb tanta força els valors històrics i els objectius programàtics del PSUC i d’ICV a Barcelona.
No es tracta ara de transferir l’experiència de Barcelona a Catalunya. Però sí d’impregnar la política catalana de la gramàtica política de Bcomú, del nou municipalisme. Construir la república és guanyar justícies i sobiranies cada dia a cada poble i ciutat. És superar el joc poc responsable de l’èpica declarativa, i vèncer l’autoritarisme amb la força imparable de la democràcia de proximitat; d’una xarxa de pobles i ciutats on la política de transformació no s’inscriu en proclames, sinó en la vida quotidiana de la gent. Crec que Catalunya en Comú Podem està en condicions d’aportar molt en aquest sentit, i crec que tot això enllaça amb les millors tradicions de les esquerres transformadores del nostre país, antigues i més recents. Desitjo un molt bon resultat per l’excel·lent equip del Xavi Domènech, sabent que el 21 de desembre obrirà una etapa de llarg recorregut. I sabent també que l’haurem de caminar pas a pas; amb molt diàleg, sense cap renúncia.