L'espai de la Model per al barri. Cap hotel ni cap habitatge de luxe


Divendres passat Xavier Trias anunciava un acord amb el govern de la Generalitat per desencallar el trasllat definitiu de la presó Model, i l’alliberament de l’espai que ara ocupa a l’Esquerra de l’Eixample.  L’acord ha de permetre generar la mateixa dinàmica a la Trinitat Vella, i fer possible que el barri guanyi tot l’espai del centre penitenciari per equipaments i habitatge protegit. Tanmateix, si s’observen els termes de l’acord, tornem a tenir l’exemple d’un alcalde d’esquenes a la ciutadania i subordinat a les necessitats econòmiques d’Artur Mas. Un alcalde amb prioritats equivocades i un model de ciutat mercantilitzat. 

En primer lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà 15 milions d’euros a la Generalitat per una franja de sòl de 5.000m2 a la façana del carrer Nicaragua, amb una qualificació urbanística que permet la construcció d’hotels i habitatge lliure. És a dir, Trias compra a Mas els drets d’especulació. No calia aquesta operació. Ara cal tornar a exigir que no hi hagi noves places d’hotel ni nous habitatges excloents. No calia perquè al conveni signat amb la Generalitat el 2006, aquesta ja havia acceptat el trasllat de la model tot i cedint el sòl a l’Ajuntament, i retenint la propietat aquesta peça que li permetia l’extracció de rendiments en el futur. Ja llavors ICV-EUiA vam manifestar el nostre desacord a la hipoteca a pagar: volíem –i volem avui- que el trasllat produeixi espais verds i equipaments, decidits en un procés de participació veïnal, de cap manera nous usos privatius i elitistes.   

En segon lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà íntegrament la construcció del nou centre penitenciari de règim obert a la Zona Franca, invertint 24 milions d’euros, per tal de llogar-lo posteriorment a la Generalitat. És a dir, al mateix temps que Xavier Trias retalla dràsticament la inversió en centres de serveis socials o centres d’infància en risc; que frena del tot la inversió en escoles bressol municipals… hi destina 24 milions a pagar una presó que és competència exclusiva de la Generalitat i sobre la que l’Ajuntament no hi té cap mena d’intervenció.  

En síntesi, el trasllat de la Model s’havia de fer sense cap cost addicional per a la ciutadania de Barcelona. La Generalitat ja havia signat l’acord de cessió de sòl del 2006, i havia de construir el centre de la Zona Franca. Ara l’Ajuntament pagarà 39 milions d’euros a Artur Mas (15 més 24). D’altra banda, Trias sembla aferrar-se a l’urbanisme de les plusvàlues, a l’especulació amb hotels i habitatge lliure en un espai on només hauria d’haver-hi usos públics i ciutadans, com sempre han reivindicat les veïnes i els veïns dels barris de l’entorn. ICV-EUiA treballarem per denunciar els termes de l’Acord. Per dirigir les inversions municipals a equipaments socials i educatius de proximitat, no a presons. Per fer costat al moviment veïnal en la seva demanda del dret a la ciutat als terrenys de la Model, sense hotels ni pisos de luxe.

 

#BarrisxViure (o #elTurismeT1Límit)


(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari de l'Ajuntament del 3-10-2014 en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra el turisme com a negoci especulatiu, i en favor d'un Pla de creixement zero d'allotjaments turístics a la ciutat. La proposició va ser rebutjada amb els vots de CiU-PP, novament aliniades amb el turisme sense límits). 

Aquesta proposició s’insereix en la nostra trajectòria a favor d’un altre model turístic. Però s’insereix també en un context de punt d’inflexió. Un escenari on els barris diuen prou: a la Barceloneta, però també a la resta de Ciutat Vella, i a Poblesec, a la Sagrada Família, a Gràcia, a Poblenou... les veïnes i els veïns es mobilitzen per fer visibles les seves demandes justes, contra els impactes d’un model de negoci turístic que origina dinàmiques de ruptura de la quotidianitat als barris. Les veïnes i els veïns surten en defensa d’un bé comú bàsic, elemental : el dret a un barri per viure. Barris amb mixtura social, teixit comercial divers, espai públic per usos ciutadans. Res a veure amb el que són avui tendències a l’expulsió de residents, la substitució d’activitats o la sobreexplotació de l’espai públic. Molts barris han superat amb escreix la seva capacitat d’acollida i càrrega turística. I el govern ha reaccionat molt tard i de manera del tot insuficient. Sovint amb mesures que entren en contradicció amb les grans decisions que van alimentant el model de turisme sense límits.     

Sí, Barcelona és una ciutat oberta, un pol d’atracció a escala global. I el turisme és un element clau de la nostra economia local. Tanmateix, l’impacte del fenomen sobre els barris i la vida de la gent ens remet també a la necessitat d’un encaix radicalment diferent entre ciutat i turisme. No és una reflexió nova. El 2010, Pla Estratègic de Turisme, menystingut pel govern,  ja formula un triple repte: a) abandonar els objectius d’increment i substituir-los per un turisme sostenible que incorpori la lògica dels seus propis límits; b) transitar de polítiques promocionals, monopoli del sector hoteler, cap a una estratègia integral, sota lideratge públic, i oberta a un ventall més ampli d’agents; c) i obrir un nou temps de regulació pública dels efectes del turisme.

Són reptes que xoquen avui, frontalment, amb amb un model que cavalca sobre una dinàmica de bombolla. Una bombolla inflada per un excés d’oferta que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi, ara desplaçada del sector residencial a l’hoteler, lúdic i comercial. Les xifres récord de turistes vénen de la mà d’un sector que precaritza l’ocupació: els contractes per hora i parcials superen ja el 30%; subcontractacions creixents; i temporalitat massiva que concentra riquesa i distribueix pobresa laboral amb sous de 700 € al mes

Un model també configurat per actuacions-clau de la majoria CiU-PP que alimenten la bombolla i posen en risc els equilibris socials i ambientals dels barris. La modificació antidemocràtica del Pla d’Usos que retorna la barra lliure hotelera a Ciutat Vella; la Marina de Luxe, que elititza el Port Vell, i exerceix de punta de llança especulativa sobre la Barceloneta; l’ordenança de terrasses que es carrega el model d’accessibilitat universal; i l’obertura de comerços en diumenge a costa dels drets laborals i del teixit de proximitat. Són polítiques que dibuixen una estratègia turística amb dues potes: incrementalisme turístic al dictat del lobby hoteler i mercantilització dels impactes (es desmantella el règim de llicència dels habitatges, es perverteix la finalitat de l’impost turístic...), una fórmula injusta que concentra beneficis i dispersa perjudicis; una combinació nefasta d’interessos privats i ideologia neoliberal, amb la ciutadania exclosa dels àmbits de decisió i víctima d’aquestes mateixes decisions. 

Aquest és el nucli del model -sense límits i amb poc control- del govern municipal, un model que cal revertir de forma substancial. I és per això que situem avui la nostra proposició en clau propositiva i alternativa. Ho hem fet de manera tenaç des de l’inici del mandat. Però les mobilitzacions veïnals obren un nou escenari. I cal avui una bateria propositiva més potent que mai.

En aquest sentit, voldria destacar, en primer lloc, el punt que encapçala la proposició: l’elaboració d’un Pla d’Allotjaments Turístics, per mitjà d’un procés participatiu, en un termini de 6 mesos, amb l’objectiu de limitar el nombre màxim de places turístiques a la ciutat per àmbits territorials, incloent-hi totes les tipologies d’allotjament (hotels, habitatges, albergs, creuers...), i amb suspensió de llicències per totes elles i a tota la ciutat, durant el procés de redacció. En segon lloc, Plans d’Usos per dotar d’un marc de regulació integral l’espai públic i les activitats dels barris que pateixen més pressió (Poblesec, barris de l’Eixample, Vila de Gràcia i Poblenou, d’entrada), amb un nou Pla d’Usos de Ciutat Vella que retorni a la política de creixement zero de l’oferta d’allotjaments. En tercer lloc, suspensió de la Marina de Luxe i modificació de l’ordenança de terrasses, per tal de restaurar la prioritat dels usos ciutadans. El Port Vell, les voreres i les places haurien de preservar-se com a bens comuns, excloent-hi la seva mercantilització. En quart lloc, un conjunt d’actuacions específiques sobre habitatges turístics: mapeig dels il.legals, enfortiment dels serveis d’inspecció, implicació del fiscal anti-mobbing. I més enllà, instar la Generalitat a reintroduir l’expropiació de l’ús dels habitatges desocupats per destinar-los a lloguer social. Finalment, la proposició explicita l’exigència de donar compliment a tres acords adoptats per àmplia majòria i amb el suport del Govern: el de plenari de democratització de Turisme de Barcelona i creació del Consell de Participació; i els de Comissió de reclamar la modificació de l’impost turístic (transferència del 100% de la recaptació i finalitat compensatòria i no promocional) i modificacions legals per retornar al règim de llicència en els habitatges turístics. Es tracta de passar ja de les intencions als fets; que els acords s’acompleixin i no siguin, un cop més, paper mullat.

Ens agradaria que el suport del govern a les propostes que esmentava impliqués un punt d’inflexió que es consolidés avui amb el suport a aquesta proposició. Estem convençuts que la seva aprovació podria ser una nova palanca per transitar cap a un turisme sense bombolla hotelera ni amenaces als barris. Un nou model limitat, amb ocupació digne, democratitzat, amb visitants corresponsables, i que distribueixi amb equitat social i territorial els beneficis generats. Avui l’elecció està ja entre turisme sense límits o ciutat democràtica. Avui cal governar en clau pública i transparent el turisme, per posar-li límits, perquè la gent recuperi, barri a barri, el dret a la ciutat.



Pinzellades d'inici de primavera a Rosario






A Rosario el sol començava a escalfar encara amb timidesa, aquests primers dies de la primavera austral. Feia encara fresca i calia anar abrigat, de bon matí, per les places i carrers del centre i Pichincha; o al vespre, passejant pel bulevar Oroño o la riba del riu Paraná. No hi havia estat mai a Rosario, i agraeixo de cor a les companyes d’allà que m’hagin ofert l’oportunitat d’anar-hi, al fil del Congrés de la Xarxa de Ciutats de Santa Fe. Coneixia per documents i converses algunes de les iniciatives en marxa i, sobretot, l’existència d’un projecte col.lectiu orientat a millorar la vida de la gent, per mitjà de polítiques de proximitat i accions comunitàries. Com gairebé sempre a Amèrica Llatina torno amb la sensació d’un intercanvi desigual: n’aprenc molt més del que jo pugui aportar. Tot i que l’experiència de Barcelona, de les seves lluites socials i polítiques municipals, segueix essent, allà, una referència valorada i estimada.

La pell de Rosario porta gravades les ferides del capitalisme especulatiu: patrimoni cultural substituït per edificis d’alta rendibilitat immobiliària; trames històriques desmantellades; classes populars expulsades del centre. Però des de fa dues dècades, Rosario incorpora també un nombre creixent de pràctiques urbanes democràtiques, amb resultats de sostenibilitat i cohesió. Destaca la recuperació de catorze quilòmetres de riba del Paraná, convertits en una xarxa de parcs i verd urbà, avui blindada de la voracitat especulativa; la inminent posada en marxa d’un servei de bicing; o l’existència d’una xarxa municipal de centres de salut de qualitat i accés universal. En el terreny comunitari, experiències com la biblioteca popular Pocho Lepratti segueixen articulant la lluita pels drets humans, i contra la impunitat històrica de les agressions institucionals i de classe. Lepratti va ser un activista assassinat per la policia mentre defensava l’ocupació d’un espai convertit en menjador popular d’infants pobres. Avui, la frase “Pocho Vive” és molt més que una proclama a les parets; és la dignitat indestructible dels més vulnerables.

Són només algunes pinzellades. El pla estratègic de Santa Fe, la província de Rosario, parla de “convertir sueños en hospitales, escuelas y agua potable”; parla també de reconèixer i respectar “las diferentes formas de vivir, sentir, crear y luchar”. Sempre és més fàcil dir-ho que fer-ho. Però he vist ganes de convertir paraules en realitats. La cultura política argentina, la d’una certa esquerra també, tendeix molt a la inflació discursiva; i a la polarització. Potser la meva impressió és esbiaxada o poc fonamentada, però a Rosario, als seus col.lectius socials i polítics progressistes, he intuït una manera de fer que, com diu la cançó de Serrat, “prefiere las nueces al ruido”. I cultiva l’amabilitat i les complicitats en les relacions humanes.      

El 9N més democràcia. Volem votar.

(Síntesi de la intervenció que he fet en nom d'ICV-EUiA al Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona on s'ha aprovat una proposició en suport a la Llei de Cosultes i a la convocatòria del 9N).

Deia fa tres dies David Cameron: "Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum, però he preferit que els escocesos parlessin". I el mateix dia del referèndum, els dos principals diaris britànics apostaven pel dret d’Escòcia a l’autodeterminació: “el poder a la gent” i “el poble d’Escòcia fa història” titulaven. Quina enveja. La cultura democràtica, la de la justícia del reconeixement, oferint canals -en clau d’expressió ciutadana- per resoldre les aspiracions populars. Sí, perquè estem davant d’un debat –per damunt de tot- sobre democràcia. Perquè només de la deliberació i de l’expressió popular de les preferències neix la solució legítima als conflictes polítics. I aquí, el Partit Popular, el bipartidisme del vell règim, neguen el marc i el caràcter de la solució: el marc és votar, la solució més democràcia.

Hem vist en els darrers anys situar els interessos del poder financer com a determinants de les polítiques públiques, menystenint els drets i les demandes de la ciutadania. A l’estat espanyol s’ha arribat a fer una reforma exprés de la pretesament intocable Constitució per situar els bancs per sobre de les persones; el deute per sobre dels serveis públics... sense preguntar, sense escoltar, sense donar veu a la gent. Aquest és el problema. La despossessió de drets socials i el dèficit democràtic es fan mútuament indispensables, en un espiral sense fi que acaba expulsant la ciutadania de la seva pròpia sobirania: una democràcia superficial, de baixa intensitat, com a condició per desmantellar drets i precaritzar vides.  

Volem revertir aquesta dinàmica i només hi ha una manera de fer-ho: transferir el poder a la gent per decidir-ho tot. Situar mecanismes d’incidència en mans de la ciutadania. Per fer possible una democràcia real, per reconstruir la dignitat. I la Llei de Consultes aprovada pel Parlament, amb tota la modèstia, se sitúa en aquesta perspectiva. Consultar, empoderar la majoria per refer el vincle democràtic. 

 Si no s’ofereixen camins d’incidència política real, la ciutadania se’ls pren i els construeix. És constitucional posar-se una samarreta verda i aturar un desnonament que té ordre judicial? És legal posar-se una samarreta groga i declarar-se insubmís a la Llei Wert? Està passant. Davant d’això, la Constitució i la llei poden erigir-se en murs, en escuts contra la realitat. Però hi ha una altra opció: i és que des de la política democràtica s’articulin marcs per donar sortida a les causes justes de la ciutadania. I la Llei de Consultes del Parlament fa una aportació en aquest sentit, per això és tan important.  

 Tenim una democràcia justeta en clau representativa i excepcional en termes participatius. Com pot ser que sigui tan difícil donar veu a la gent; consultar-la per resoldre problemes des d’una lògica deliberativa i majoritària ?. La Llei de Consutes fa un pas endavant: fa possible noves formes de protagonisme de la ciutadania. Obre una finestra perquè entri aire i llum als despatxos foscos i amb olor a resclosit de les nostres institucions. Democratitza la democràcia. Tenim la Llei, ara l’hem de fer servir. Convertir-la en una eina útil. Per poder votar. Per poder votar sobre molts temes: socials, ambientals, territorials... I sí, per poder votar sobre el futur polític del país. En tant que poble sobirà.   

Avui, la ruptura del pacte entre Catalunya i l’estat, que expressa la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, s’articula a la ruptura del contracte social, expressada per la reforma del 135 de la Constitució. I aquesta doble fractura evidencia la crisi democràtica: el buidatge democràtic d’un règim on avui es representen millor els interessos econòmics que els de la gent; els del vell centralisme que els dels pobles.

Catalunya té una demanda social i política, per aquest odre, de modificar la relació amb l’estat. Els ponts històricament construïts o pactats ja no serveixen. Sí, la sentència contra l’estatut els dinamita. L’espiral recentralitzadora i uniformista; les amenaces i l’hostilitat fan l’esquerda més i més gran.

Cal una nova legitimitat, cal superar el marc jurídico-polític actual; i qualsevol nou estatut polític de Catalunya –sigui la independència o una nova relació lliure amb l’estat- ha de partir del que decideixi democràticament la gent. No imaginem, no volem cap escenari de futur –el que sigui- fruit de cap mena de pacte entre èlits polítiques. El volem a partir del que expressi la ciutadania en la consulta del 9 de Novembre. Una consulta del tot necessària. Ni noves eleccions ni noves mobilitzacions la poden substituir. Aquest país no té futur democràtic possible sense la consulta.

Venim d’una sòlida trajectòria d’implicació social. La manifestació de l’últim  l’11 de setembre consolida un mandat democràtic i popular construït des d’una àmplia xarxa de compromisos ciutadans: la gran manifestació pel dret a decidir sobre les infrastructures el desembre del 2007; la resposta popular massiva del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional; les consultes locals que culminen l’abril del 2011 a Barcelona; i les tres Diades, del 2012 al 2014, amb milions de persones al carrer exigint votar.
 
En l’esfera política, les darreres eleccions al Parlament han articulat una àmplia majoria a l’entorn del dret a decidir. I les coses s’han fet ben fetes. Amb unitat i amb un escrupulós respecte als procediments.     

El 25 de Novembre del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional; el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament fixen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data; l’abril del 2014, aquesta àmplia majoria acorda demanar a l’estat cedir a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum per la via del 150.2 de la Constitució; finalment, el passat dia 19 s’aprova la Llei de Consultes.      

Aquest és, en síntesi, l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 65% i el 80% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica.

I ara toca votar. Fer-ho el 9 de Novembre, d’acord a les majories socials i polítiques; a partir del marc que proporciona la Llei de Consultes. La consulta no és el final de res. És l’instrument democràtic, necessari, per avançar, per decidir, per canviar d’acord a la voluntat majoritària i lliure de la ciutadania. Votar el 9 de Novembre és jurídicament possible; democràticament impecable; socialment anhelat; i políticament, ara ja, imprescindible. 

I no volem votar de qualsevol manera, volem fer-ho amb garantia de pluralisme, neutralitat institucional, transparència, deliberació... i per això hem elaborat i aprovat la Llei de Consultes, perquè preveu totes les garanties democràtiques, les que han de fer possible la Consulta del 9 de Novembre.

Pot haver-hi bloqueig per part de l’estat. En coherència amb la convicció que Catalunya és un subjecte de sobirania no acceptarem mai que cap tribunal tingui l’última paraula per fixar els límits del nostre estatut polític. Haurem d’acordar, per tant, des de la unitat i la fermesa la resposta democràtica. La democràcia sense llibertat per votar el futur polític col.lectiu és un simulacre. I ja no volem simulacres. No. Ara volem i necessitem votar.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir. Cap dubte, en cap moment. Per convicció democràtica i catalanista. En cap moment, tampoc, hem renunciat a ser present des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals. En primer lloc, el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. En segon lloc, la defensa del dret a decidir en clau democràtica, més enllà de les identitats nacionals de cadascú, amb ple respecte per totes elles. I finalment, el treball per internacionalitzar el procés i bastir aliances a l’estat, a Europa i al món. Des del suport concret al dret a decidir del grup de l’Esquerra Plural al Congrés dels Diputats; fins al manifest a favor del procés de l’esquerra llatinoamericana aplegada al Foro de Sao Paulo; passant pel suport nítid, a Europa, del Partit Verd i del Partit de l’Esquerra Europea. Aliances globals en clau democràtica i fraternal.        

Un altre món és possible, dèiem a Porto Alegre… i comença a les ciutats. Creiem en un país construït ciutat a ciutat, poble a poble, a peu de carrer. Un país que es forja en la quotidianitat com a espai tangible de justícia social; articulat des de polítiques de proximitat i pràctiques comunitàries. Ciutats i pobles on sigui possible la realització de tots els projectes de vida. Perquè la llibertat nacional comença en la dignitat quotidiana de cada persona. Ha estat i seguirà sent des del municipalisme democràtic i transformador que seguirem garantint la construcció de Catalunya com un sol poble, a cada escola, a cada barri.

I Barcelona com a punta de llança del nou país. Una capital referent global d’acollida, llibertats i compromís cívic. Una capital que volem compromesa en el dret a decidir de Catalunya, en tant que faci possible el dret a decidir sobre el model de barri i de ciutat que volem per viure. Una Barcelona que ha de fer de les escoles públiques, dels seus serveis socials veritables estructures d’estat. La capital humana i habitable d’un país just, net i lliure.   

A ICV-EUiA, apostem per la ruptura de l’statu quo, per iniciar un procés constituent, on Catalunya deixi de ser comunitat autònoma per ser estat; on la ciutadania decideixi sobre el model econòmic i democràtic; on el municipalisme sigui el motor del benestar; on Barcelona sigui la ciutat oberta i solidària que somiem.  Estem convençudes que votarem, que avui estem fent un nou pas endavant, que Barcelona contribuirà de forma decisiva a fer possible la consulta del 9 de Novembre, i que la lògica democràtica -amb mobilització social i unitat política- serà finalment imbatible.