Canvi d'època i política. Alguns apunts.


El canvi d’època en el que ens trobem fa que els codis de la vella política perdin sentit en clau transformadora. Cal una nova gramàtica que torni a dotar la política de significats en el procés de canvi social. Cinc apunts al respecte.

·        Tenir present, d’entrada, l’objectiu bàsic: deixar a les generacions futures una vida millor (des del barri al planeta) a la que ens han llegat -amb molt d’esforç- els qui ens han precedit. És important posar en valor les fites històricament assolides. Tots els esforços han estat necessaris; i fonamenten la necessitat de perspectives noves. Cal ser fidels al futur. Necessitem rebel.lia i creativitat: inconformisme constructiu (moltes llànties enceses per maleïr la foscor, diu el proverbi àrab).

·        L’espai de la transformació social és la vida quotidiana. No existeix el sistema ni les estructures, en abstracte. Les persones són les protagonistes del canvi: ha de ser possible que cadascú construeixi la seva pròpia consciència individual, i les seves pautes de diàleg amb l’espai dels projectes col.lectius. Des de la subjectivitat, s’han d’obrir espais de construcció d’una nova ètica del nosaltres, una infrastructura moral generadora d’accions compartides per un món millor. Dinàmiques de treball per pobles i ciutats del bé comú, on siguin possibles projectes vitals lliures, diversos i tots realitzables en igualtat. Cap finalitat no justifica els mitjans. Són els mitjans els qui incorporen els valors de les finalitats.

·        La societat industrial va donar lloc a ideologies sòlides (a ‘ismes’ de tota mena). El canvi d’època genera ideals líquids, amb noves càrregues de valors i emocionalitat. Cal articular un nou teixit emancipatori amb valors connectats. Perquè la igualtat només val la pena quan és democràtica, quan creix sobre l’exercici de l’autodeterminació individual; perque la llibertat només existeix quan se suprimeixen totes les relacions de dominació; perquè no hi ha cap drecera a la igualtat que no passi per la posada en valor de cada diferència; perquè allò personal té sentit quan s’insereix en vincles solidaris i fraternals; perquè tot això, avui, no és possible sense un respecte escrupulós per la terra i la natura.

·      Hi ha moltes formes de lluitar per un món millor. Cal reconèixer amb complicitat i empatia les opcions dels altres, posar en valor mútuament experiències i formes d’acció, restar oberts als aprenentatges creuats en el procés de canvi social. S’han de teixir ponts entre relats i pràctiques diverses. Generar espais compartits vertebrats per relacions col.laboratives, horitzontals i creatives. Calen moviments socials, una malla associativa densa i arrelada, xarxes comunitàries i veïnals amb vocació de solidaritat, actors polítics i governs honestos amb capacitat de tirar endavant polítiques al servei de les majories. I per damunt de tot calen ciutadanes i ciutadans crítics, actius i responsables.
  
·        El nou temps de complexitats, incerteses i injustícies que vivim no és ni capturable ni transformable des dels resorts ideològics del passat. Però és possible i necessari transformar-lo. Traduir els valors en pràctiques, en alternatives. Eines per superar el consum irresponsable, la desigualtat de gènere i la precarietat. I també l’especulació, la mercantilització de les necessitats bàsiques i la xenofòbia. Superar l’adultocràcia, l’aïllament de la gent gran, la negació d’afectes i suports, i la manca de temps per les relacions familiars i d’amistat. El futur, que existeix en la mesura que es realitza en el present, ha d’arribar a ser policromàtic. Amb una renda bàsica de ciutadania que garanteixi el dret de tothom a l’existència digne, i a partir de la qual cadascú pugui anar teixint autonomia i vincles, benestar emocional i relacional, des de l’ètica de la igualtat i la generositat solidària.


D'Oliva a Managua. Poesia sota la pell.




Àngels Gregori és una jove poeta d’Oliva (La Safor) que viu a Barcelona. Gioconda Belli és una poeta nicaragüenca, referent de la cultura d’aquell país des de fa molts anys. Dues dones que escriuen poesia, que ho fan des d’entorns llunyans i des de moments vitals diferents, però amb una mateixa conjunció de força i de tendresa. Amb una poesia tangible, arrelada en geografies; amb una poesia que traça itineraris de memoria; amb una poesia emocional construida des de la condició de dones rebels.

Àngels Gregori va publicar el seu primer poemari, “Bambolines”, el 2003, any que s’instal.là a Barcelona per començar la universitat. El 2004 va crear el Festival Internacional de Poesia d’Oliva, que des de llavors dirigeix. Barcelona i Oliva configuren un eix poètic de memòries i projectes que dialoguen obertament: “al poble es va quedar la il.lusió/ la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar/… i ara que vaig i vinc/ i torne i revinc i retorne/… pense que Barcelona, per a mi/ és una cosa molt important:/ és saber que sempre puc tornar a Oliva”. El 2007 publicà “El llibre de les bràndalies” -paraula que ella mateixa inventa a l’últim poema de Bambolines- un recull ple d’energia i rauxa que li val el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia. Tres anys després, Àngels Gregori torna amb “New York, Nabokov i Bicicletes” i el 2013 rep el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb “Quan érem divendres”. Aquests dos poemaris marquen un gir cap al tractament poètic de la memoria, en forma d’un espai dialèctic on s’esbalcen records i oblits. Emergeix una aposta formal audaç combinada amb esclats de gran lirisme: “Li he comprat totes les hores al rellotge/ per poder passar aquesta nit amb tu”. Emergeix també Nova York. La ciutat s’instal.la a la retina poètica de l’autora, proporciona una gramàtica per viure i escriure: la ciutat real i també la metàfora d’una realitat líquida; la que regala imatges potents i també recursos literaris a ser emprats amb atreviment. La ciutat on conflueixen registres reflexius i emotius per parlar de l’amor, per recordar i enyorar. 

Quan Gioconda Belli començà a escriure poesia, cap el 1970, era ja una jove militant del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), intensament compromesa en la lluita armada contra la dictadura somocista. Al llarg d’aquells anys, abans del triomf popular del 1979, Gioconda irromp en l’escenari de l’activisme revolucionari amb una proposta poètica carregada de sensualitat i feminisme: una sacsejada ètica i estètica en un temps i un país volcànic. El 1978 li atorguen el premi Casa de las Américas pel poemari “Linea de fuego”. La dècada dels 80 és la de la construcció d’un país digne i respectat, i Gioconda participa des de llocs d’alta responsabilitat política. No deixa de teixir aliances entre lirisme, feminisme i revolució, i publica, entre d’altres, dos poemaris emblemàtics: “Amor Insurrecto" y "De la costilla de Eva". Dels anys 90 ençà, Gioconda Belli es volca a la novel.la, on destaca una veritable joia, “El país bajo mi piel” (2001) un relat alhora intimista, polític i valent sobre la Nicaragua viscuda. Recentment, elabora una meravellosa antologia poètica personal, “Escándalo de miel” (2011) (“pienso que juntaré mis poemas/ agarrados como una fila de huracanes/ y haré un libro desafiante y bello para vos”) on queda palès el fil poètic d’una recerca constant: la de la llibertat i el plaer personal, emmig d’un compromís col.lectiu intens, i des de la lògica rupturista de les dones.

Poemes d’Àngels Gregori
Els ànecs de Central Park

Ahir, mentre em preguntaves
on van a parar els records quan s’obliden,
pensava en començar aquest poema.
I m’hauria agradat dir-te, per exemple,
que als records els passa el mateix
que als ànecs amb el llac del Central Park
quan ve l’hivern i es gela l’aigua,
que se’n van a un altre lloc per sobreviure.
M’hauria agradat dir-te això:
que, ara que és hivern a la teua memòria,
t’he guardat els records
en un lloc prop del mar, esperant-te.

Quan érem divendres

Recordaves les dates d’algunes guerres
i et preguntaves com juntar el buit i el dolor
mentre netejaves el peix fresc a la cuina.
I pensaves quina seria la ciutat
que avui la pluja triaria per quedar-se.
Caminar per una ciutat quan plou
és com passejar-la nua,
m’havies escrit en un missatge.
I jo recordava tots els cels de les pluges
sota les tardes de totes les ciutats,
agafada de tu, com quan érem divendres.

Conversa telefònica

L’últim dia que ens vam trucar
et vaig llegir un poema d’aquell poeta serbi,
Charles Simic, que viu a Nova York.
Parlava de la soledat que sent un cambrer
quan al bar totes les taules estan buides.
Sovint pense en aquell cambrer.
L’imagine recolzat al final de la barra
esperant l’entrada d’uns clients
com cada dia espere jo, al final de la tarda,
inventar un motiu per trucar-te
i poder sentir la teva veu.

Poemes de Giconda Belli

Ternura de los pueblos


Yo te decía que la solidaridad
es la ternura de los pueblos.
Te lo decía después del triunfo,
después que pasamos los tiempos duros
de batallas y llantos;
ahora mientras recuerdo cosas que pasaron allá afuera,
cuando todo era soñar y soñar, despiertos y dormidos,
sin cansarnos nunca de ponerle argamasa al sueño
hasta que dejó de serlo,
hasta que vimos las banderas rojinegras -de verdad-
ondeando sobre las casas, las casitas, las chozas,
los árboles del camino,
y pensamos en todo lo que nos tocó vivir
y era como un gran rompecabezas de rabia y fuego
y sangre y esperanza…

Como Tinaja

En los días buenos,
de lluvia,
los días en que nos quisimos
totalmente,
en que nos fuimos abriendo
el uno al otro
como cuevas secretas;
en esos días, amor,
mi cuerpo como tinaja
recogió toda el agua tierna
que derramaste sobre mí
y ahora,
en estos días secos
en que tu ausencia duele
y agrieta la piel,
el agua sale de mis ojos
llena de tu recuerdo
a refrescar la aridez de mi cuerpo
tan vacío y tan lleno de vos.

Invocación a la sonrisa

Dame la ternura desde el sueño,
dame esa lenta caricia de tu mano.

Yo te daré pájaros
que cantarán tu nombre
desde lo más alto de los árboles.
Te dré piñas, zapotes, nísperos,
enredaré maizales en tu pelo.

Yo invocaré los dioses de nuestros antepasados
para que caigan tormentas,
para que miedosos y cogidos de la mano,
miremos la furia del rayo y del relámpago.
Yo tejeré ilusiones con ramitas y hierbas,
tocaré las rocas para que brote agua y nos bañemos,
yo te haré poemas, cantos, mi amor,
cuando corras las cortinas del sueño.

#BCNenvenda: als lobbies del comerç turístic



(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra l'obertura de comerços en festius i contra l'ampliació de centres comercials)

Posem a debat i votació una proposició amb voluntat alternativa respecte d’un nou acord entre el govern i el PP. Amb dos punts: el rebuig a la proposta de desregulació d’horaris comercials; i la demanda d’aturar l’ampliació o creació de nous centres. Dues cares complementàries d’una mateixa aposta: refermar el compromís amb el teixit comercial de proximitat, amb els drets laborals, amb la Barcelona dels barris. Refusem la proposta del govern acordada amb el Partit Popular perquè resitúa el model comercial: el desvincula del projecte de ciutat i el lliga al turisme. Obre la porta a l’afebliment d’un model que és avui factor de cohesió social i diversificació econòmica en el territori. Pot generar guanys per un petit nombre d’operadors comercials molts influents, però a costa d’uns equilibris forjats a Barcelona durant molts anys i que han preservat, fins avui, el dinamisme quotidià de molts teixits urbans.

Per què creiem que cal dir no a aquest canvi ? En primer lloc perquè s’inscriu en una dinàmica de fortes pressions, que ha fet poc més que començar, i  a les quals el govern i l’alcalde han estat molt vulnerables: passius i sense lideratge. El juliol del 2012 el govern de l’estat aprova una normativa que és una agressió unilateral a la capacitat de Barcelona per presevar un model sostenible i equilibrat d’horaris. Envaïnt competències i menystenint l’autonomia local ens obliga a delimitar zones turístiques amb dret a plena llibertat horària. Els agents socials i del comerç de barri de Barcelona responen amb manifestos on demanen la retirada de la imposició estatal. El govern i l’alcalde romanen passius i mai no tanquen la porta a la seva aplicació. El maig del 2014 el Parlament de Catalunya aprova una llei positiva, d’ampli consens: a les antípodes de l’estatal. I el govern, en comptes d’aprofitar-la per fer front a les pressions i tancar la porta a la desregulació, ens presenta una proposta de canvi d’horaris que aquest Plenari va rebutjar. Ara, setmanes després, insisteixen amb una proposta que és pitjor, amb més desregulació, a remolc del PP, i amb més potencial de dinamitar el nostre model comercial. I vostès saben que els grups de pressió del turisme comercial no en tindran prou. I que la seva feblesa i manca de projecte aplana el camí a més i més  concessions.   

Més enllà d’aquesta dinàmica opaca de pressions i concessions, hi ha dos motius de fons per rebutjar l’acord. En primer lloc, ens diuen que la liberalització genera més activitat i més feina. Estem aquí davant d’una doble fal.làcia. El que es produeix és: d’una banda, una decantació de les compres cap a establiments de gran format amb posició de predomini en dies no feiners, és a dir, cap a models de negoci que poden suportar l’increment de costos; i d’altra banda, la previsible destrucció de llocs de treball estables en el teixit comercial de proximitat, substituïts per ocupació precària en el comerç turístic. En segon lloc, quan parlem de comerç a la ciutat no estem parlant d’un mer intercanvi de mercaderies en el buit; ho fem de model urbà. El teixit comercial proper és un eix vertebrador de barris amb vida, cohesionador, un factor d’apropiació comunitària de l’espai. L’equilibri de formats comercials i la regulació pública d’aquest és també el que dota Barcelona de capacitat d’atracció. La liberalització afebleix el model i altera l’equilibri. Posa el guany turístic per davant del benestar i la conciliació… obre la porta a una Barcelona més banal i tematitzada en termes comercials; més trencada i desigual en termes urbans; més precaritzada en termes laborals.  

Hi ha un segon punt en la nostra proposició, més enllà dels horaris, però no del model comercial. Ens han dit que la desregulació que proposen exclou algunes de les grans superfícies en zones de menys afluència turística, i és veritat. Però no n’hi ha prou. La preservació de l’equilibri comercial als barris passa avui per excloure també l’amenaça de les ampliacions i la creació de nous centres comercials. I això, avui a Barcelona vol dir dues coses molt concretes: vol dir frenar els processos en marxa d’ampliació de La Maquinista i Glòries; i vol dir abandonar el nou centre comercial previst a l’estació de La Sagrera. Les tres operacions impliquen un increment de més de 60.000 metres d’ús comercial amb tipologia de gran superfície. És un canvi quantitatiu a gran escala, afegeix gairebé un 15% de creixement en centres comercials; però és sobretot un canvi qualitatiu: trenca l’equilibri de formats, decanta el model. El decanta contra el comerç de barri, contra la barreja d’usos en el territori, i contra la mobilitat pública. La suma de les tres operacions pot arribar a tenir un efecte massiu d’empobriment del teixit comercial del Clot fins a Sant Andreu, de Sagrera fins a Bon Pastor. Una àrea de Barcelona amb fortes fragilitats urbanes i socials, que requereix cohesió i dinamisme als barris; el contrari del que provoca una lògica de bombolla comercial concentrada.

En síntesi, és una proposició compromesa amb el comerç urbà de proximitat, amb la ciutat compacta i de barreja, amb la Barcelona dels barris, amb els drets de les treballadores i els treballadors. I això, avui, al nostre entendre requereix abandonar la desregulació comercial vinculada al turisme, i treure de l’escenari l’amenaça de les ampliacions massives de centres comercials. Evitem que, en l’àmbit del comerç, la marca no substitueixi al model; el lucre d’uns pocs no s’imposi al benestar de la majoria.

#PleCanVies


(Síntesi de la intervenció que vaig fer, en nom d'ICV-EUiA, al Ple Extraordinari del 13 de Juny sobre Can Vies)

Aquest Ple extraordinari esdevenia ja una necessitat inajornable. Un espai necessari de transparència per poder debatre obertament sobre un conjunt de fets molt rellevants. Fets que han impactat la ciutadania i que han afectat també molt directament al govern municipal; un govern avui amb els nivells més baixos de confiança i credibilitat del mandat, un govern molt tocat, que ha comès errors greus i ha evidenciat -amb més nitidesa que mai- tant la seva desconnexió amb els barris, com la seva incapacitat per gestionar un malestar ciutadà generat per les seves pròpies decisions injustes.

El desallotjament i l’inici de l’enderroc de Can Vies va ser un error molt greu que no s’hauria d’haver produït mai. Per què van fer-ho? Aquesta és la pregunta que encara avui no té resposta. I crec que cada dia en tindrà menys, fent evident el caràcter injust i irresponsable de la decisió del dia 26. No es pot justificar en termes del procés judicial. En un procés civil la propietat pot demanar la suspensió cautelar de l’execució, deixant l’ordre en data oberta i fent desaparèixer, per tant, l’amenaça immiment de desallotjament. Una amenaça que operava com a espasa de damocles i no aportava res més que tensió al procés de diàleg.  S’ha fet en altres casos, en espais autogestionats que avui són, com ho era Can Vies, referents a la ciutat. No es pot justificar tampoc la trencadissa del 26 de maig en termes d’execucions urbanístiques. Cap de les previsions d’intervenció operava a curt termini. El pla de cobertura de les vies ha estat una pràctica d’urbanisme participatiu al servei del barri. I és en aquesta lògica d’implicació veïnal on s’haurà de trobar la clau per decidir el futur de Can Vies. En el marc del nou escenari caldrà articular els espais de participació on es puguin debatre les diferents opcions. Sense urgències falsament fabricades ni cops d’autoritat.   

Res no obligava al desallotjament del 26, era perfectament evitable. Ens diuen que es va trencar el diàleg. Hi podia haver una discrepància objectiva rellevant amb el col.lectiu de Can Vies. Però precisament la seva superació no demanava trencament sinó més i més diàleg, l’exploració de noves i possibles claus d’acord. Al final, només podem entendre la decisió de desallotjar i enderrocar com un cop unilateral d’autoritat, irresponsable i equivocat. Que produeix un trencament radical amb qualsevol possible escenari de solució dialogada. Dinamiten el diàleg, desallotgen i enderroquen… i a partir de llavors assistim a una gestió nefasta de les conseqüències. No podien ignorar, de cap de les maneres, que la seva decisió instal.laria una dinàmica de conflicte.  No podien ignorar que hi hauria resposta social, ni la enorme complexitat d’aquesta. I en canvi van optar per menystenir-la. I és a partir d’aquí, que van abordant un escenari molt complicat des d’una gestió erràtica, desconcertant i contradictòria. Una gestió que mai va tenir un full de ruta vertebrador i coherent; que mai va aportar elements sòlids per destensar la dinàmica de conflicte. Vam assistir a tot un desplegament d’incapacitat.

Al llarg d’una setmana es van produir episodis de violència als carrers. Tots ells rebutjables. La lògica de la violència situa qualsevol argument en un carreró sense sortida. És contrària a la cohesió dels barris i a la defensa d’un espai públic inclusiu, entès com a bé comú de caràcter quotidià. Sempre hem rebutjat la violència, ho vam fer obertament a cada episodi posterior al desallotjament. Al costat d’això, no podem passar per alt la més que preocupant actuació policial. Uns dispositius desproporcionats que van cometre excessos, en forma de detencions i agressions arbitràries, en forma de pràctiques que posen en risc els drets bàsics de les persones. Aquestes actuacions no es poden avalar, menys encara, aplaudir. També s’han de rebutjar. I exigir la seva fi. Vostè alcalde el primer, com a màxim responsable de la seguretat a Barcelona. I no volem deixar de recordar avui que el Sergi Rúbia segueix a la presó. Una situació injusta, per discriminatòria en relació a la resta de persones que van ser detingudes; incomprensible tractant-se d’una persona arrelada al seu barri del Clot, actiu en el seu teixit social. Volem fer nostre el clam de Sergi Llibertat que els castellers de Barcelona, la seva colla, van alçar aquest diumenge passat a la Plaça Sant Jaume. I volem demanar-li alcalde que l’ajuntament tingui un paper proactiu en favor de la fi immediata de la seva situació de presó preventiva.

D’altra banda, el conflicte de Can Vies expressa un malestar més ampli, connectat a les polítiques que retallen el futur de la gent, en especial de la gent jove. I té a veure, també, amb un govern que coneix i viu molt poc la ciutat. Trias posa les coses fàcils a qui fa negoci amb la marca Barcelona, del Port i Ciutat Vella fins a La Maquinista; i en canvi li posa difícil a projectes i espais on es van teixint solidaritats col.lectives, es diguin Can Vies, o l’Harmonia o Fem Rambla. Mostra sintonia amb les polítiques que precaritzen la vida de la gent, i gira l’esquena, en canvi, als processos de resposta social a aquesta precarització, a Sants, o a Sant Andreu o a Poblenou. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament, a cada pujada abusiva de preus dels serveis bàsics i el govern mira cap a una altra banda. Governen d’esquenes a la ciutadania, desconnectats de la gent i dels barris. Ni lluiten contra la fractura social; ni prioritzen les polítiques de proximitat. El seu error monumental i la seva incapacitat de gestió en relació a Can Vies també ho han posat de manifest.

Fa uns dies hem entrat en un escenari diferent. Ha remès la dinàmica de conflicte i això és positiu. El desallotjament i l’inici de demolició han creat unes condicions adverses per Can Vies. Però avui el capital simbòlic del projecte és més fort que abans. S’ha obert una finestra d’oportunitat. El col.lectiu, amb suport tècnic, explora vies de reconstrucció. S’ha refermat la voluntat de continuitat. I s’ha ampliat la dinàmica d’implicació ciutadana.

Quina és avui l’opció del govern?. No l’acaben de definir.  Un desconcert que es modula en funció de les circumstàncies?, un deixar fer distant que no exclou l’amenaça d’un nou cop d’autoritat no dialogada?. Sembla que han abandonat, si més no, la lògica del conflicte; que han fet marxa enrere en el carreró sense sortida on s’havien ficat amb el desallotjament. Cal valorar-ho. Però cal assenyalar també que estan admetent per la via dels fets el cúmul d’errors.  Quin sentit tenia desallotjar? avui es poden reconstruir parets i oportunitats… quina necessitat hi havia d’enderrocar? És ben evident que cap. És ben clar també, alcalde, que això no pot acabar sense l’assumpció de responsabilitats polítiques. Esperem que, avui i aquí, vostè ens expliqui en quins termes concrets es produiran.

Per nosaltres l’opció és clara : cal treballar per la continuitat del projecte de Can Vies. Per què Can Vies s’inscriu en la cultura cooperativa i popular de Sants. No és un bolet, ha estat viver de projectes, ha teixit relat i complicitats, i ha anat adquirint centralitat simbòlica. Can Vies no pot ser un problema, ha de ser part de la solució. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies i d’altres, al costat de projectes de gestió ciutadana. Ara cal generar un àmbit de respecte a les dinàmiques del col.lectiu. I, sense cap afany de protagonisme, acompanyar l’obertura de Can Vies a la implicació ciutadana. Situar la continuitat del projecte en un marc comunitari, ampli i divers de suport.         

En síntesi, hi ha un abans i un després de Can Vies. Entremig, una decisió injusta des de l’arrogància, una gestió nefasta des de la incapacitat. Un context de ciutat trencada i en venda. I moltes persones, sobretot gent jove, disposada a construir i defensar bens comuns –a Sants i a altres barris- com a alternativa als beneficis privats de la seva marca Barcelona. A aquestes alçades demanar-li al govern que canviï de forma substancial de polítiques i prioritats seria potser demanar-li massa. Li farem un prec més senzill: un compromís explícit per una solució duradora i sense noves a amenaces sobre Can Vies; i l’assumpció de responsabilitats polítiques a l’alçada de la magnitud dels fets viscuts