Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.

Al Barcelona Informació d’aquest mes d’octubre, en la secció “els grups municipals opinen” faig un breu article, “Ratzinger, el rostre de la intolerància”, sobre la propera visita del Papa a Barcelona. Al llarg d’aquests últims dies, l’escrit ha suscitat tres tipus de reaccions crítiques. En primer lloc, aquelles que simplement expressen el desacord amb el fet mateix de la seva publicació al butlletí municipal; d’altra banda aquelles que, sense entrar en el nucli de les meves reflexions, apunten contra la manera d’abordar la laïcitat i el fet religiós per part d’Iniciativa; finalment, les que defugint també el tema en qüestió, aprofiten per carregar genèricament contra ICV. El to general de la majoria d’elles és força decebedor, lliscant amb molta facilitat cap a la desqualificació, sovint personal.

No vull entrar ara en cap debat general sobre el que aporta l’esquerra verda nacional a Barcelona i Catalunya. Intentem, en tot cas, bastir una proposta diferent, moderna i transformadora, que emergeix amb molta força a tota Europa. Que treballa des de la quotidianitat per la llibertat real de tothom, perquè es puguin realitzar en igualtat tots els projectes de vida, amb vincles de fraternitat i de respecte al medi ambient. I ho anem fent, al costat de moltes persones, amb avenços reals, sòlids i concrets. Amb encerts i errors. No vull tampoc reproduir cap estil desqualificador, no crec que sigui en cap cas necessari, ni aporta res al debat de les idees.

Però sí voldria precisar algunes coses en relació als dos primers elements de crítica.

- Crec que és bo i enriqueix la deliberació democràtica que s’aportin veus favorables i contràries al que representa Ratzinger. Crec que serà positiu i eixamplarà els marges de la nostra esfera pública que la ciutadania exerceixi el dret a manifestar-se i expressi elements de denúncia o de suport a Benet XVI. Jo he proposat consideracions crítiques de fons, és la meva contribució al debat. I sí, ho he fet com a cap del grup municipal d’ICV-EUiA a Barcelona; no des del rol institucional de tinent d’alcalde. En la mateixa pàgina el senyor Fernández Díaz fa un article travessat per posicions xenòfobes, els continguts del qual rebutjo radicalment –com estic segur que fa la immensa majoria de la ciutadania; defenso, tanmateix, el seu dret a expressar-les.

- I sí, les meves reflexions s’inscriuen en un marc de construcció col•lectiva. A ICV-EUiA reconeixem el valor que la diversitat de creences aporta a la societat. Respectem el fet religiós com una manera més d’expressar la dimensió espiritual de les persones. Sabem també que hi ha altres formes de viure aquesta dimensió que no passen per les creences religioses. Cap problema. No es tracta de contraposar l’ateisme a la fe religiosa; ni d’instal•lar el conflicte entre creences. Tot al contrari, a ICV-EUiA defensem la laïcitat com l’espai públic necessari on sigui possible construir ponts i relacions de convivència en la diversitat, sense imposicions derivades de cap codi religiós. Com l’espai compartit dels drets humans. Les institucions enteses com l’àmbit de la laïcitat positiva, la que frena qualsevol imposició o privilegi d’una religió; la que acull la diversitat i el pluralisme moral.

Més enllà d’això, voldria subratllar dos aspectes de fons que s’apunten a l’article.

• L’església catòlica gaudeix avui a Catalunya i a tot l’estat espanyol d’una situació de privilegi contrària als principis de la laïcitat. El 2010 ha rebut uns 6.000 milions d’euros de diner públic. Només 240 milions provenen de l’aportació del 0,7% de l’IRPF que cada ciutadà/na pot destinar a l’església catòlica (per cert, a cap altra religió). La resta és finançament de l’església amb els diners de tota la ciutadania. Ho crec injust en clau democràtica. L’església catòlica ha de tendir a autofinançar-se, com ho fan la resta de confessions. Seria un canvi rellevant cap a la laïcitat i l’aprofundiment qualitatiu de la nostra democràcia.

• D’altra banda, la doctrina fixada per la jerarquia catòlica és contrària al drets civils i, projectada sobre una societat complexa i heterogènia, esdevé generadora de riscos i situacions de prejudici, marginació i exclusió social. Ratzinger s’ha mostrat contrari a la maternitat lliure i desitjada; a la igualtat entre homes i dones; entre homosexuals i heterosexuals; entre famílies tradicionals i nous grups familiars. Contrari a col•laborar en la lluita contra el VIH/Sida per mitjà de l’únic mitjà efectiu de prevenció: l’ús del preservatiu. Ratzinger va fer la vida impossible als teòlegs de l’alliberament (Boff, Sobrino…) i acaba de comparar “l’ateisme amb la tirania nazi”. És el cap d’un estat que no és membre de l’ONU i que no ha ratificat les principals convencions de drets, ni la resolució per l’abolició de la pena de mort. Sincerament, crec que Benet XVI reflecteix, amb la seva trajectòria, la cara més anacrònica i intransigent de l’església catòlica.

Des del respecte a Ratzinger, però també des del dret a confrontar les seves posicions, els representants d’ICV-EUiA estarem al costat de les persones i col•lectius que expressaran la defensa d’una ciutat solidària, acollidora de la diversitat i impulsora dels drets civils. I seguirem treballant per construir-la. Colze a colze amb persones creients i no creients. Amb moltíssims cristians de base, la fe dels quals és motor de transformació. La Barcelona d’avui, de barris dignes i d’inclusió social, seria impensable sense persones com Mossèn Pere Relats, el germà Adrià Trescents o el Pare Manel, per posar només alguns exemples. A ells i a tot el que representen, la meva sincera devoció.

Hem estat uns dies de vacances a Irlanda. Una tarda de pluja i vent a Cill Rónáin, la minúscula capital de la recòndita illa d’Inis Mór (una de les tres illes d’Aran) vam conéixer el Padraigh. Té 45 anys, és de Galway, a la costa oest d’Irlanda, però des de fa 23 que viu a l’illa. Entre 1986 i 2007 va dirigir una petita fishery , familiar i tradicional. Amb l’actual crisi van haver de plegar. Els seus clients dublinesos i londinencs van optar per reduir costos: anul.lació de comandes i compres més barates als països del bàltic. No va marxar d’Aran. Va obrir un petit i encantador cibercafè a Cill Rónáin, on pots fullejar i comprar llibres gaèlics, productes de l’illa i prendre una recomfortant tassa de tè o cafè. En Padraigh és acollidor i et transmet amb senzillesa i molta amabilitat l’afecte que sent pel que fa. Tota una metàfora d’Irlanda. Un país que intenta articular la preservació d’una manera tradicional de ser i viure, amb processos de vinculació molt ràpida a un món en transformació. Un país de gent que intenta articular la preservació d’un sentiment comunitari i d’arrelament fort, amb la curiositat, l’obertura al canvi i l’acolliment de les noves diferències. Irlanda és un país d’una bellesa extraordinària, d’un verd infinit a l’interior i una costa de penyasegats i platges impossibles. Amb una capital, Dublin, que ha impulsat amb èxit processos de regeneració urbana i dinamisme sociocultural. Una terra de creativitat literària, musical i fílmica com poques.

M’agraden molt els països de la franja cèltica d’Europa, sobretot Escòcia i Irlanda. Val la pena anar-hi i conèixer-los. Compartir si és possible converses i passejades amb la seva gent. Tardes de futbol al Celtic Park. Nits de cançons populars al pub -al voltant d’unes pintes de murphys- esperant una nit que a l’estiu no acaba d’arribar mai. No es tracta tampoc d’idealitzar-los. Irlanda té unes enormes febleses en les seves institucions de benestar, amb fortes desigualtats socials i de gènere. La fi de la violència política, al Nord, no ha donat pas encara a pautes sòlides de convivència, ni a una situació de justícia on tots els projectes col.lectius –també la reunificació- siguin materialitzables. Amb els seus encants i els seus problemes; les seves harmonies i les seves contradiccions… amb excessos de pluja i vent… que provoquen excessos de bellesa… val la pena tornar a la mediterrània amb fragments d’Irlanda als ulls.

Sláinte !

Tots aquests dies he volgut escriure sobre les eleccions europees i els seus resultats, però no he trobat el moment de fer-ho. Sort que al cap de setmana sempre hi ha alguna estona de més tranquilitat. Diumenge passat vaig votar el Raül Romeva amb plena satisfacció i convenciment. El Raül ha treballat molt i bé a Brussel.les durant cinc anys. Ho ha fet amb multitud d’iniciatives concretes a favor dels drets socials i laborals (derrotant la directiva de les 65 hores), en defensa del territori i del medi ambient, d’una Europa oberta i d’acollida (lluitant contra la directiva de la vergonya), compromesa amb la pau i els drets humans arreu del món. Ha estat sens dubte un dels millors eurodiputats verds i d’esquerres. La campanya electoral ho ha refermat. El Raül ens ha parlat de propostes concretes per una Europa diferent, vinculada als drets i les expectatives quotidianes de la gent, des de valors irrenunciables de solidaritat i ecologia. Una Europa federal de pobles lliures. La seva re-elecció ens assegura que la tasca tindrà continuitat i que des d’un grup verd enfortit el Raül seguirà teixint esforços i complicitats per una Europa més humana i habitable.

Però una àmplia majoria social s’ha situat al marge d’aquestes eleccions. A Catalunya l’abstenció ha arribat al 62,5%. A més, les desigualtats socials es tradueixen nítidament en desigualtats participatives: a Barcelona entre els districtes més benestants i els més populars la diferència de participació és de 15 punts a favor dels primers. I d’entre els qui van anar a votar, a Catalunya un 3% (60.000 persones) van posar una papereta en blanc (5 vegades més que al 2004). Em sembla greu, però no m’estranya, crec que hi ha raons potents que poden explicar-ho. N’esmentaré tres. a) l’actual model de construcció europea no genera ja cap element sòlid de vinculació amb la ciutadania, és percebut com a llunyà, tecnocràtic i capturat per interessos poderosos; b) les lleis electorals són anacròniques i de molt baixa intensitat democràtica: en ple segle XXI tenim mecanismes de representació política que semblen del segle XIX; i c) els partits grans, els de l’establishment (que ocupen la immensa majoria de l’espai mediàtic) fan campanyes que o bé són intercanviables, o bé es limiten a la desqualificació en abstracte de l’adversari. Enfront d’això, cal construir un europeïsme crític que doti d’horitzons emergents i alternatius a l’actual procés; calen lleis electorals amb demarcacions més petites, llistes obertes i desbloquejades… cal transferir poder de decisió a les persones; i cal que les forces polítiques majoritàries revisin a fons les seves maneres de fer barroeres i deshonestes.

Ens esperen uns anys durs. Les dretes i els populismes xenòfobs tenen majoria al parlament europeu. Els qui han generat la crisi segueixen tenint una posició predominant per fixar les orientacions de sortida. La socialdemocràcia, que en molts casos s’ha aliniat amb polítiques públiques de dretes, ha retrocedit substancialment. A estats com Gran Bretanya, França o Itàlia a penes és avui identificable l’espai socialdemòcrata. Però ha quedat ben palès també que hi ha altres esquerres: innovadores, sense renúncies i carregades de futur. A 9 països de la UE-15 les esquerres alternatives se situen per sobre del 15%; a França, Alemanya, Suècia, Dinamarca o Holanda es col.loquen per davant o molt a prop del socialistes; en aquest marc, l’ecologisme polític (l’esquerra verda) emergeix com l’espai que més creix. Tot un repte per ICV i per la nostra coalició. Un doble repte: enfortir les polítiques ecologistes i d’esquerres dels governs on participem (sobretot del govern de Catalunya, enfront l’alta vulnerabilitat a la dretanització del PSC i ERC); i explorar de debò els camins de la nova política, enfortint els vincles amb una ciutadania crítica i reflexiva que ha votat en blanc, però amb la que hem de generar més i millors espais de diàleg i complicitat per a construir colze a colze una Europa federal de ciutats inclusives i ecològiques i de nacions lliures.