Més esquerra verda per una altra Europa necessària

Tots aquests dies he volgut escriure sobre les eleccions europees i els seus resultats, però no he trobat el moment de fer-ho. Sort que al cap de setmana sempre hi ha alguna estona de més tranquilitat. Diumenge passat vaig votar el Raül Romeva amb plena satisfacció i convenciment. El Raül ha treballat molt i bé a Brussel.les durant cinc anys. Ho ha fet amb multitud d’iniciatives concretes a favor dels drets socials i laborals (derrotant la directiva de les 65 hores), en defensa del territori i del medi ambient, d’una Europa oberta i d’acollida (lluitant contra la directiva de la vergonya), compromesa amb la pau i els drets humans arreu del món. Ha estat sens dubte un dels millors eurodiputats verds i d’esquerres. La campanya electoral ho ha refermat. El Raül ens ha parlat de propostes concretes per una Europa diferent, vinculada als drets i les expectatives quotidianes de la gent, des de valors irrenunciables de solidaritat i ecologia. Una Europa federal de pobles lliures. La seva re-elecció ens assegura que la tasca tindrà continuitat i que des d’un grup verd enfortit el Raül seguirà teixint esforços i complicitats per una Europa més humana i habitable.

Però una àmplia majoria social s’ha situat al marge d’aquestes eleccions. A Catalunya l’abstenció ha arribat al 62,5%. A més, les desigualtats socials es tradueixen nítidament en desigualtats participatives: a Barcelona entre els districtes més benestants i els més populars la diferència de participació és de 15 punts a favor dels primers. I d’entre els qui van anar a votar, a Catalunya un 3% (60.000 persones) van posar una papereta en blanc (5 vegades més que al 2004). Em sembla greu, però no m’estranya, crec que hi ha raons potents que poden explicar-ho. N’esmentaré tres. a) l’actual model de construcció europea no genera ja cap element sòlid de vinculació amb la ciutadania, és percebut com a llunyà, tecnocràtic i capturat per interessos poderosos; b) les lleis electorals són anacròniques i de molt baixa intensitat democràtica: en ple segle XXI tenim mecanismes de representació política que semblen del segle XIX; i c) els partits grans, els de l’establishment (que ocupen la immensa majoria de l’espai mediàtic) fan campanyes que o bé són intercanviables, o bé es limiten a la desqualificació en abstracte de l’adversari. Enfront d’això, cal construir un europeïsme crític que doti d’horitzons emergents i alternatius a l’actual procés; calen lleis electorals amb demarcacions més petites, llistes obertes i desbloquejades… cal transferir poder de decisió a les persones; i cal que les forces polítiques majoritàries revisin a fons les seves maneres de fer barroeres i deshonestes.

Ens esperen uns anys durs. Les dretes i els populismes xenòfobs tenen majoria al parlament europeu. Els qui han generat la crisi segueixen tenint una posició predominant per fixar les orientacions de sortida. La socialdemocràcia, que en molts casos s’ha aliniat amb polítiques públiques de dretes, ha retrocedit substancialment. A estats com Gran Bretanya, França o Itàlia a penes és avui identificable l’espai socialdemòcrata. Però ha quedat ben palès també que hi ha altres esquerres: innovadores, sense renúncies i carregades de futur. A 9 països de la UE-15 les esquerres alternatives se situen per sobre del 15%; a França, Alemanya, Suècia, Dinamarca o Holanda es col.loquen per davant o molt a prop del socialistes; en aquest marc, l’ecologisme polític (l’esquerra verda) emergeix com l’espai que més creix. Tot un repte per ICV i per la nostra coalició. Un doble repte: enfortir les polítiques ecologistes i d’esquerres dels governs on participem (sobretot del govern de Catalunya, enfront l’alta vulnerabilitat a la dretanització del PSC i ERC); i explorar de debò els camins de la nova política, enfortint els vincles amb una ciutadania crítica i reflexiva que ha votat en blanc, però amb la que hem de generar més i millors espais de diàleg i complicitat per a construir colze a colze una Europa federal de ciutats inclusives i ecològiques i de nacions lliures.