El procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona” avança a bon ritme, i està resultant una experiència de reflexió i interacció molt interessant. Escoltar i aportar mirades diferents sobre la realitat, situant en aquesta realitat els problemes i les esperances de la gent, és –n’estic convençut- una bona manera de construir un horitzó per Barcelona en clau d’innovació i creativitat política. La setmana passada vam fer el “Diàleg de Joventut”, amb gent jove vinculada al món associatiu, sindical, al moviment d’estudiants, al lleure educatiu… Van sorgir molts temes i elements de debat.

Vam dialogar a l’entorn dels reptes de l’emancipació i la plena ciutadania juvenil. La gent jove viu avui processos d’emancipació tardans i fràgils, massa sovint travessats per precarietats i dificultats en l’exercici efectiu dels drets. Processos on s’expressen clarament les desigualtats socials, laborals, educatives i de gènere. Enfront a això, cal enfortir i redefinir les polítiques de joventut com a veritables eines de transformació de trajectòries vitals en clau d’igualtat i autonomia personal: polítiques d’educació inclusives, polítiques valentes garantidores del dret a l’habitatge i a ocupacions dignes. Vam parlar també del dret de la gent jove a viure la ciutat des de perspectives de llibertat, participació i construcció de ciutadania. El moviment associatiu juvenil com a àmbit generador de valors i de pràctiques d’alternativitat cultural i urbana. L’absoluta necessitat de redefinir una “esfera pública” que avui és percebuda com a aliena i fins i tot hostil. La demanda d’experimentar amb fórmules innovadores d’autogestió i gestió associativa d’equipaments i espais de joventut. L’exigència d’un transport públic amb sistemes justos de tarifació social per a la gent jove. I l’horitzó d’una renda bàsica de ciutadania.

Barcelona està desplegant amb força el Pla Jove i la Xarxa d’Equipaments Juvenils. Està repensant les polítiques d’habitatge com a suport a processos d’emancipació, per tal de fer-les més justes. La formació professional i les polítiques d’inserció laboral juvenil guanyen rellevància en el marc del projecte educatiu de ciutat i del pacte per l’ocupació de qualitat. S’estan tirant endavant estratègies de suport al món associatiu i a la participació juvenil. Cal enfortir totes aquestes dinàmiques. I anar molt més enllà. Articular complicitats de fons amb la gent jove, per tal de superar l’adultocràcia i avançar cap a una Barcelona per totes les edats, on els i les joves puguin realitzar els seus projectes d’emancipació i opcions vitals amb plena llibertat i igualtat. El teixit associatiu juvenil és un extraordinari valor de Barcelona. Hi ha moltes energies de compromís, també, en molta gent jove no associada però amb ganes d’aportar temps i esforços per una ciutat més humana i habitable. Caldrà seguir dialogant i cercant camins per convertir somnis en realitats. M’hi comprometo a seguir-ho intentant.

Aquesta setmana hem fet el primer dels Diàlegs amb Barcelona. El procés participatiu per mitjà del qual escoltaré i intercanviaré punts de vista amb persones vinculades a l’activisme ciutadà en camps molt diversos. Procés que aportarà perspectives innovadores als compromisos d’ICV-EUiA per canviar Barcelona. El primer Diàleg ha estat amb la gent del món de la cultura i la creació. Molt interessant, molt enriquidor. Hem coincidit en la necessitat d’obrir una nova etapa en el desenvolupament del projecte cultural de Barcelona. Una nova fase que ha de consolidar el gir cap a un model emergent: el de la cultura com a eina de generació de ciutadania activa, com a instrument d’emancipació personal i transformació col.lectiva. Hem considerat també els principals reptes que ha d’anar abordant la construcció d’aquest nou model:

- Una aposta nítida per enfortir les bases de creativitat en tota mena de codis i llenguatges artístics. Creativitat que ha d’anar vinculada, d’una banda, a processos de recerca i expressió de talent; i ha d’incorporar, d’altra banda, compromisos d’innovació, de lectura crítica, de disidència, de generació de moviments emergents en clau d’alternativitat cultural, amb capacitat de tensionar i provocar oportunitats d’aprenentatge i transformació.

- Afermar que l’accés de tothom a l’univers cultural i simbòlic al llarg de totes les etapes de la vida és una dimensió bàsica de la dignitat humana i element imprescindible per una ciutadania activa. La Barcelona inclusiva s’ha de construir també des de pràctiques de democràcia i participació cultural. El projecte cultural de ciutat només pot avançar amb una forta dimensió de compromís amb la igualtat i la cohesió social. A Barcelona, el binomi cultura-inclusió s’ha d’enfortir amb molta determinació, hi ha potencial i recorregut per fer-ho.

- La democràcia cultural es construeix des dels barris. I això vol dir impulsar una doble lògica. Enfortir, d’una banda, estratègies de compromís dels grans equipaments culturals amb la realitat social i el territori en el que s’insereixen. I apostar clarament, d’altra banda, perquè els petits equipaments de proximitat articulin pràctiques creatives de base amb excel.lència, i desenvolupin projectes culturals de referència a escala de ciutat, que funcionin també com a factors de dinamització urbana i projecció de la identitat de barri.

- Cal generar un model d’articulació de la nova diversitat cultural. Un ecosistema urbà obert a la incorporació de nous referents i orientat, alhora, a fer possible una identitat compartida: els relats de pertinença s’han d’enfortir però a partir d’una gramàtica renovada. Aquest és un procés apassionant, que camina avui a Barcelona entre complexitats i equilibris fràgils, però que cal impulsar amb tota confiança, com a un dels grans factors de millora social, urbana i cultural.

- El projecte de ciutat ha de reconèixer el capital social construït a l’entorn de la cultura, amb capacitat de generar confiança i treball compartit; d’articular diàlegs creatius i transgressors; de generar compromisos mutus. La creativitat, la inclusió social, la cultura de proximitat, les memòries urbanes i la gestió de la diversitat descansen en bona part en la capacitat d’articular veritables xarxes d’agents culturals, amb eines d’acció i horitzons acordats. Xarxes que han d’anar configurant un ecosistema cultural democràtic i participatiu, d’alta densitat relacional, amb dinàmiques de connexió ben travades entre actors, equipaments i àmbits d’intervenció.

Són reptes que requereixen d’energies i capacitat transformadora. Que s’han d’anar traduïnt en debats i propostes concretes sobre qüestions que van anar apareixent al llarg del Diàleg: les fàbriques de creació i la seva vinculació a projectes educadors de barri; la masoveria urbana en l’àmbit cultural; la xarxa de centres cívics com a espais comunitaris que han d’oferir oportunitats per l’autogestió cultural, l’experimentació i el risc; els barris creatius; les memòries urbanes; el compromís amb els ensenyaments artístics; el català com a llengua vertebradora de la interculturalitat; l’enfortiment del Consell de Cultura. Seguirem dialogant i generant espais d’implicació del món de la cultura en la construcció d’alternatives. Estic convençut que la cultura com a eina d’emancipació serà un dels elements que expressaran amb més força el projecte de ciutat, de nova quotidianitat ecològica i solidària, que anem construïnt des de l’esquerra verda urbana. Un projecte carregat de futur, amb vocació majoritària.