“Estimades amigues i amics. Comptem 38 anys de trajectòria, plena d’il.lusions, dificultats, alegries, esperances i realitats. Es donen les circumstàncies per tancar el nostre cicle. Hem estat fidels al compromís amb la música i la cultura del nostre País. Per això podem estar satisfets de dir-vos adéu, per haver compartit amb vosaltres esta passió i la nostra vida. Us diem adéu amb una abraçada molt forta”.

Així, amb aquestes paraules s’acomiada Al Tall, el grup referent de la música folk del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans, al llarg de les últimes dècades. Recordo haver-los sentit en directe per primera vegada el 1981, a l’immens concert popular i reivindicatiu que es va fer al Camp del Barça, la Diada de Sant Joan. I per últim cop, ja definitiu, dijous passat a l’Auditori. En Vicent Torrent, envoltat de la resta de músics del grup, ens va dir: “Estimem Barcelona. En estat ciutat vam descobrir la vertadera dimensió de la nostra nació”. I van començar a desgranar la música que han anat forjant al fil d’un temps intens i apassionant. Des d’aquell primer LP del 76 amb presentació de Joan Fuster fins al Vergonya, cavallers vergonya del 2009. Amb cançons inesborrables, des de Per Mallorca ens ix el sol fins a l’emblemàtica El tio Canya, tot un crit d’esperança, passant per La jota dels castelluts o el Cant dels Maulets. Al Tall és una història de música ben feta, de rigor, audàcia i compromís cívic. Al llarg del concert, hi va haver un espai de solidaritat i homenatge a la Primavera Valenciana.

Ara fa un any, el 16 de febrer del 2012, deu estudiants de l’Institut Lluís Vives de València eren detinguts, fruit d’una intervenció policial repressiva. La seva malifeta: manifestar-se, al costat de milers de companys i companyes, en defensa de l’educació pública, contra les retallades i privatitzacions en l’ensenyament. Les seves accions van generar una onada de fraternitat i mobilitzacions sense precedents. Es van teixir molts vincles de solidaritat, molts valors de contestació ciutadana a polítiques injustes i autoritàries. Divendres passat, el Palau de Congressos de València acollia un magnífic concert amb l’objectiu de recollir fons per la defensa dels i les estudiants expedientades o processades. Entre molts d’altres, cantautors i grups valencians com Feliu Ventura, Pau Alabajos, la Gossa Sorda i Obrint Pas desgranaven els seus acords de bona música i compromís social. En ells, Al Tall viurà per sempre. En ells, les lluites de totes les primaveres valencianes registraran la seva banda sonora.

La situació política al País València és extremadament complicada. El potencial d’articulació d’energies sociopolítiques alternatives és creixent i molt esperançador. Ho deia la Clara Dies, que va parlar al Concert en nom dels i les estudiants: “Hem eixit al carrer, hem sigut reprimits per aquells que consideren que el nostre futur no és més que un altre recurs del que disposar. Si deixem que ens furten, serem un país enganyat; si deixem que ens facen callar, serem una generació prduda. Però no cedirem. És a les nostres mans defensar el nostre futur i la nostra dignitat”. Del País Valencià arriben ja exemples carregats de futur i de dignitat. És una societat viva i dinàmica: que forja primaveres ciutadanes i que les expressa també en clau de compromís polític. Us deixo, al Calaix de Música del Bloc, una cançó de l’últim disc de Feliu Ventura, Torn de Preguntes. Una cançó que acaba proclamant: “Les nostres preguntes són la força/ que les vostres respostes no saben aturar./ Veureu senyals trencant fronteres, els murs i les barreres que vàreu construir/. No coneixeu el sud que crema per guiar el nord!” A Catalunya hi tenim molt a aprendre. Sí, serem Països Valencians.

La Jana i la Laia tenen 13 i 15 anys. Al llarg de l’Agost i fins a la Mercè han anat a un grapat de Festes Majors. L’Aina en té 19, i ja fa uns quants anys que hi va. Són germanes. A casa s’expliquen els concerts, els grups... i tornen a escoltar les cançons que més els hi agraden. La música ens acompanya sempre. Aquest estiu, per damunt d’altres grups, ha estat per elles l’estiu de Txarango. Txarango és una banda integrada per vuit músics del Ripollès, Osona i la Garrotxa que fusionen el reggae amb sons diversos de dub, pop, salsa...i que escriuen les seves pròpies cançons amb lletres molt acurades i de qualitat. Han enregistrat dos discos Welcome to Clownia, el 2010, i Benvinguts al llarg viatge, enguany. Amb un conjunt de cançons precioses: La dança del vestit, Per art de màgia, Benvinguts… Recordo també , fa quatre o cinc anys, com l’Aina començava a parlar de grups com La Pegatina, Els Amics de les Arts o la Troba Kung Fu; i de cantautors com Cesk Freixas o Dani Flaco. Avui segueixen sonant a casa cançons de tots ells: Sun Bay, Reikiavik, Volant, Que no ens falli mai la sort, Entre la nit i l’aurora...

Tots ells són, d’alguna manera, els components d’una recent generació de bandes i cantautors catalans que comencen a gravar les seves músiques al llarg de l’última dècada, i ho fan amb registres molt diversos que van des de la cançó d’autor a l’ska; des del rock urbà al folk-pop… D’alguna manera també, tracen un fil de continuitat amb la gent que emergeix uns anys abans, al llarg dels noranta: Gossos, Estopa, Macaco… o des del País Valencià: Obrint Pas, La gossa sorda o Feliu Ventura.

L’Aina, la Laia i la Jana no havien nascut, cap de les tres, quan a finals dels vuitanta esclatava amb força el rock català, probablement l’espai precursor de moltes de les propostes que han vingut després. Però totes tres han incorporat al seu bagatge cançons referents com El tren de mitja nit (Sau), El far del sud (Sopa de Cabra), Bon dia (Els Pets), La meva terra és el mar (Lax’n’busto), i moltes d’altres potser més conegudes. I la cosa va més enllà. En una mena de banda sonora intergeneracional de la música feta aquí, les nostres filles incorporen als seus spotify cançons que nosaltres escoltàvem quan teníem la seva edat, icones de la Nova Cançó: Que tinguem sort, Paraules d’Amor, Qualsevol nit pot sortir el sol, A Margalida… Sí, des d’aquests acords de Llach, Serrat, Sisa i Joan Isaac fins al Llarg Viatge de Txarango s’han escolat gairebé quatre dècades: un altre llarg viatge vital, on un grapat de cançons, autors i bandes dels Països Catalans han acabat teixint un fascinant pont musical per on travessen i dialoguen records, experiències i somnis.    

Un pont obert a totes les músiques del món, obert a tota mena d’intercanvis i descobriments sense fronteres: on les guitarres de London Calling o les veus de Sunshine on Leith s’entrellacen també amb els acords i les lletres de Clandestino o Cuestión de Prioridades; on Manu Chao i Melendi poden fer unes pintes de cervesa amb Joe Strummer i els bessons Reid. A un pub de Glasgow o a un bar del Port de la Selva.

(Us deixo al calaix de música un tastet de Txarango) 

La relació entre la poesia i la música és estreta i complicada alhora. Hi ha intèrprets que han musicat grans poemes. Alguns poetes han escrit lletres per ser cantades. Hi ha autors musicals que aconsegueixen registres poètics notables. Aquestes últimes setmanes he tornat a escoltar cançons i rellegir poemes de dues persones on la música i la poesia s’entrellacen de forma molt intensa. D’una banda Tracy Chapman, que composa cançons amb lletres que atrapen. D’altra banda Linton Kwesi Johnson, un poeta jamaicà que musica i enregistra els seus propis versos.

La cantautora de Cleveland és prou coneguda. Forjada amb actuacions al carrer, va irrompre amb força cap a finals dels anys 80, quan enregistra el seu primer disc. Treballs com Telling stories, Let it rain o el més recent Our bright future balancegen ritmes folk amb sons més arrelats en el rock afroamericà. En la seva trajectòria hi ha cançons memorables com "Talking about a revolution" o "Give me one reason". Chapman ha estat i és una ciutadana activa, compromesa amb els drets civils, el col.lectiu LGTB, Amnistia Internacional o el moviment Make poverty history. Aquests dies, en temps d’indignacions i esperances, la seva música m’ha tornat a acompanyar sovint. Us en deixo un tast al calaix de música del bloc:

“Don't you know you're talking about a revolution./ It sounds like a whisper./ Don't you know they're talking about a revolution./ It sounds like a whisper (...) Poor people are gonna rise up/ and get their share./ Poor people are gonna rise up/ and take what's theirs”

Linton Kwesi Johnson (LKJ) és un poeta i activista jamaicà que viu a Londres. És el gran referent dels “dub poets”, poetes que musiquen i canten els seus propis poemes a l’entorn de la música dub, una proposta que neix a partir del reggae i que versiona amb nou instrumental gravacions preexistents. LKJ ha enregistrat una dotzena de discos a partir dels seus poemes. Són versos urbans, d’un gran realisme social, vertebrats sovint per una mirada tendre i intimista. "Reggae per al pare" és un diàleg poètic, a cavall de la distància física que separa Londres i Jamaica, entre LKJ i el seu pare malalt. Versos que m’han acompanyat també aquests dies, en temps de records i de memòria molt quotidiana del meu pare.

(...) allà és on vaig néixer

on vaig conèixer les tempestes

vaig aprendre a aferrar-me a l’alba

i quan sento que el meu pare està malalt

preparo la bossa i emprenc el viatge

sé que ho vas intentar pare

vas lluitar com vas poder

però els daus estaven carregats

i les cartes estaven marcades...

bon viatge pare

bon viatge al lloc on vas pare,
no vas tenir una vida per viure

només una vida per donar,

vas complir el teu temps a la terra

no vas rebre mai les merescudes postres,

bon viatge que puguis somriure al sol

bon viatge que descansis en el palau de la pau.

Ha passat Sant Jordi, que enguany ens ha arribat en plena setmana santa. Dies per tant de lectura i de descans, moments d’una certa tranquilitat que ens permeten recuperar forces per afrontar les properes setmanes, que seran de gran intensitat. A partir de demà ens endinsarem en noves consideracions polítiques. En propostes i reflexions per fer de les eleccions municipals un espai de mobilització ètica contra les retallades, de construcció d’esperança a partir d’idees i valors de solidaritat. Però avui encara no. Avui tinc ganes de comentar i compartir un llibre i un CD: un poemari i un recull de cançons precioses. El poemari és el nou llibre de Luis García Montero, “Un invierno propio”. El CD és el nou treball musical de Joan Isaac “Em declaro innocent”.

Luis García Montero desgrana, vers a vers, una quotidianitat emocional i fraterna. Plena de valors enfront a qualsevol temptació de cinisme; carregada de respecte, dubtes i matisos enfront a tota mena de consignes. Una quotidianitat on dialoguen la soledat imprescindible amb la comunitat que li atorga sentit; on s’hi troben –en la mateixa casa, però en habitacions separades- els somnis i la vida. Un llibre on conflueixen tots els codis ètics que dibuixen l’univers de l’autor, expressats per mitjà d’una poesia d’alt voltatge sentimental.

Joan Isaac ens ofereix un recull de cançons que el situen, sens dubte, en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. “Em declaro innocent” és tota una cartografia de sensibilitats, que van de la melangia a la transgressió; de l’amor i el desamor, a l’exigència ciutadana i l’alegria vital. Un catàleg d’emocions expressat, com sempre, en clau intimista, i per mitjà d’un llenguatge musical que limita al sud amb el tango irreverent de “M’agradaria tant” i al nord amb l’extraordinari lirisme de “Quatre llunes”. Des de la primera cançó (Si vols), un convit vitalista a compartir moments de quotidianitat compatibles amb la indolència amorosa “però no em parlis d’amor, que d’això no en tinc ganes”, fins a l’últim tema, en italià, (Se) on Joan Isaac consolida complicitats amb una llengua i un país que estima, es van desplegant lletres i melodies que assoleixen moments d’una bellesa sublim: “si a l’altre món hi hagués el meu germà, el meu pare... a mi no m’importaria morir-me ara mateix” (Si a l’altre món).

Us deixo aquí dos dels poemes que més m’agraden d’Un invierno propio; i deso al Calaix de Música i Poesia del bloc, la cançó “Quatre llunes” d’Em declaro innocent.

Las revoluciones son un asunto propio

No conozco un dolor
que no merezca ser compadecido.
Ningún silencio reina
sin temer el momento de romperse.
No hay poderes injustos
que no sepan controlar la rebeldía
tejida por sus sombras.

Salgo a la calle, leo los periódicos,
navego el mar de leva que mueve las noticias,
observo las coronas, las órdenes exactas,
los palcos de la fiesta,
lejanamente oigo
la voz de los discursos.

Después de las llamadas de teléfono.
de los barcos hundidos,
del pescado sin sal
y de los comentarios
son estas las razones de que siga en política.

El mundo es triste y duele
y no existe un dolor
que no merezca ser compadecido.
El reino del silencio
a veces se ha llenado de música en dos ojos,
en una libertad provisional
o en una historia que nos cuentan.
Y la sombra alargada del poder
esconde limoneros de dignidad,
documentos alegres que resisten
y lagrimas de menta para la despedida.

Por eso sé que las revoluciones
son un asunto propio
como ropa que duerme a los pies de la cama .


La tristeza del mar cabe en un vaso de agua

Los hombres tristes
que tienen en sus ojos un café de provincias,
que no saben mentir como quien dice,
que se esconden detrás de los periódicos,
que se quedan sentados en su silla
cuando la fiesta baila,
que gastan por zapatos una tarde de lluvia,
que saludan con miedo,
que de pronto una noche se deshacen,
que cantan perseguidos por la risa,
que abrazan, que importunan hasta quedarse solos,
que retornan después a su tristeza
igual que a su pañuelo y a su vaso de agua,
que ven cómo se alejan las novias y los barcos,
esos hombres manchados por las últimas horas
de la ocasión perdida,
se parecen a mí.

(Luis García Montero)