Bon viatge que puguis somriure al sol...

La relació entre la poesia i la música és estreta i complicada alhora. Hi ha intèrprets que han musicat grans poemes. Alguns poetes han escrit lletres per ser cantades. Hi ha autors musicals que aconsegueixen registres poètics notables. Aquestes últimes setmanes he tornat a escoltar cançons i rellegir poemes de dues persones on la música i la poesia s’entrellacen de forma molt intensa. D’una banda Tracy Chapman, que composa cançons amb lletres que atrapen. D’altra banda Linton Kwesi Johnson, un poeta jamaicà que musica i enregistra els seus propis versos.

La cantautora de Cleveland és prou coneguda. Forjada amb actuacions al carrer, va irrompre amb força cap a finals dels anys 80, quan enregistra el seu primer disc. Treballs com Telling stories, Let it rain o el més recent Our bright future balancegen ritmes folk amb sons més arrelats en el rock afroamericà. En la seva trajectòria hi ha cançons memorables com "Talking about a revolution" o "Give me one reason". Chapman ha estat i és una ciutadana activa, compromesa amb els drets civils, el col.lectiu LGTB, Amnistia Internacional o el moviment Make poverty history. Aquests dies, en temps d’indignacions i esperances, la seva música m’ha tornat a acompanyar sovint. Us en deixo un tast al calaix de música del bloc:

“Don't you know you're talking about a revolution./ It sounds like a whisper./ Don't you know they're talking about a revolution./ It sounds like a whisper (...) Poor people are gonna rise up/ and get their share./ Poor people are gonna rise up/ and take what's theirs”

Linton Kwesi Johnson (LKJ) és un poeta i activista jamaicà que viu a Londres. És el gran referent dels “dub poets”, poetes que musiquen i canten els seus propis poemes a l’entorn de la música dub, una proposta que neix a partir del reggae i que versiona amb nou instrumental gravacions preexistents. LKJ ha enregistrat una dotzena de discos a partir dels seus poemes. Són versos urbans, d’un gran realisme social, vertebrats sovint per una mirada tendre i intimista. "Reggae per al pare" és un diàleg poètic, a cavall de la distància física que separa Londres i Jamaica, entre LKJ i el seu pare malalt. Versos que m’han acompanyat també aquests dies, en temps de records i de memòria molt quotidiana del meu pare.

(...) allà és on vaig néixer

on vaig conèixer les tempestes

vaig aprendre a aferrar-me a l’alba

i quan sento que el meu pare està malalt

preparo la bossa i emprenc el viatge

sé que ho vas intentar pare

vas lluitar com vas poder

però els daus estaven carregats

i les cartes estaven marcades...

bon viatge pare

bon viatge al lloc on vas pare,
no vas tenir una vida per viure

només una vida per donar,

vas complir el teu temps a la terra

no vas rebre mai les merescudes postres,

bon viatge que puguis somriure al sol

bon viatge que descansis en el palau de la pau.