El mes de setembre ha començat amb molta intensitat a Barcelona: a la ciutat i a la política municipal. L’Assemblea del món de la cultura, reunida al Tradicionàrius de Gràcia el dia 3, va decidir impulsar la Plataforma Defensem la Cultura per lluitar contra les retallades i contra l’augment de l’IVA; la Plataforma es constituirà el dimecres 19. El dia 7 vam saber que Eurovegas no vindria al Baix Llobregat: tota una victòria de la mobilització social i política; i tota una derrota per Artur Mas i el govern de CiU, en el seu intent de posar el territori als peus de la corrupció i les màfies del joc. Ara també s’haurà de dir no amb força a BarcelonaWorld, nou projecte vinculat a l’especulació i la bombolla lúdica, antagònic al model Barcelona d’economia cooperativa, sostenible i creativa que cal impulsar per superar la crisi. El dia 11, en una mani immensa pels carrers de Barcelona, vam expressar la voluntat imparable de posar en marxa el dret a decidir com a nació. L’endemà començava el curs escolar: ho feia a Barcelona amb més alumnes per aula, menys mestres, retallades, escoles bressol privatitzades…en ple atac Ardanuy-Rigau a l’escola pública. Però el mateix dia va quedar clar que no callarem. La comunitat educativa segueix fent créixer la marea groga. El dijous, amb les companyes i companys de la PAH, s’aconseguia plantar cara a la indecència de Bankia i arrencar la condonació total del deute que li exigien al Matías, desnonat de casa seva a Sant Andreu. I avui dissabte, milers de barcelonins i barcelonines han defensat els drets socials a la mani de Madrid. Per demanar un referèndum contra les retallades… i guanyar-lo, i tombar els governs del PP i de CiU. 

A banda de tot això, ahir vam saber que el PSC, a Barcelona, farà possible l’aprovació del PAM de dretes de Xavier Trias. Un acord sociovergent sobre un full de ruta que avala, per exemple, l’increment de ràtios i la gestió privada d’escoles bressol, l’urbanisme elitista i excloent (Marina de Luxe al Port Vell), la recentralització contra els districtes, la privatització de l’aigua o l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme. Enfront d’aquest PAM, enfront d’aquest acord CiU-PSC, nosaltres redoblem el compromís de forjar l’alternativa política a Barcelona. I fer-ho amb la ciutadania, teixint complicitats amb moltíssima gent, des dels espais socials on s’articulen valors i pràctiques de solidaritat i creativitat. Amb tota humilitat, amb treball de formiguetes, però amb el convenciment que l’alternativa s’ha de construir i ha d’arribar a ser majoritària. Perquè com deia el Pocho Lepratti (l’activista comunitari dels barris de Rosario), "una xarxa de formigues pot més que un elefant" (o que dos). 

El Divendres passat, al Plenari de l’Ajuntament, vam debatre i votar dos tipus de qüestions molt rellevants per al model de ciutat. D’una banda, les afectacions que tenen per Barcelona, és a dir, per a la gent i els barris, els pressupostos de l’estat i de la Generalitat. D’altra banda, tres temes urbanístic-territorials: el blau-ictinea, l’hotel del Palau i el projecte Eurovegas.

L’impacte acumulat del menysteniment institucional i de les retallades socials dels governs de Mas i Rajoy sobre Barcelona és brutal. La Generalitat ha reduït substancialment les aportacions als consorcis de sanitat, educació i serveis socials; la tisorada cultural s’enfila al 30%; cap assignació per les escoles públiques en barracons; milers de prestacions menys entre RMI, ajusts socials al lloguer i atenció a la depèndència; nova paràlisi a la llei de barris… El govern de l’estat ha retallat en 40 milions el finançament del transport públic i en 42 milions addicionals la gestió de rodalies a Barcelona; l’aportació de l’estat a les polítiques actives d’ocupació i a la formació professional cau gairebé 100 milions quan tenim a la ciutat 113.000 persones en atur, 10.000 més que fa un any. Ens diuen que no hi ha diners, però no és veritat. El que hi ha són unes determinades prioritats: CiU i el PP opten per no tocar els privilegis, per no redistribuir. I desmuntar, en canvi, els drets socials i les polítiques urbanes de proximitat. Les dues dretes es posen d’acord per ajornar la implantació de l’impost turístic o per atorgar impunitat als estasfadors fiscals. I es posen també d’acord per desmantellar el model d’escoles bressol municipals i per tancar centres de salut als barris populars.

Pel que fa a qüestions urbanístiques, el Ple va aprovar el rebuig al blau-ictinea. Un barri segregat i insostenible a l’àrea del Morrot previst per CiU, en el marc d’un model d’urbanisme al front marítim que té com a referència central la nova marina de luxe per super-iots al Port Vell. Somnis de Trias que són malsons pels barris de Ciutat Vella i per als seus residents. Sense sortir de Ciutat Vella, vam demanar al govern municipal que, en un termini màxim de 4 mesos, s’aprovi la qualificació com a equipament de les finques de Sant Pere més Alt, de manera que sigui del tot impossible la reactivació de l’hotel del Palau de la Música. Esperem que Xavier Trias compleixi. Necessitem posar fi a un episodi esquitxat de corrupció. I necessitem obrir un futur de complicitats entre el barri i el nou Palau, amb un nou equipament musical públic obert a l’entorn. I del Casc Antic a l’Àrea Metropolitana. Vam emplaçar Trias a elegir: o pla estratègic metropolità o Eurovegas. L’economia especulativa de casino, la precarietat de les ocupacions i la destrossa del Parc Agrari i del Delta del Llobregat xoquen frontalment amb un projecte de sostenibilitat ambiental, modernització industrial, talent i emprenedoria. L’Alcalde va dir, per primer cop en públic, que Eurovegas no era el seu model i que tenia dubtes sobre el seu encaix territorial. No hi ha encaix possible. Cal un pas més, Alcalde, i expressar-li a Sheldon Adelson, també com a president de l’Àrea Metropolitana, que no volem posar el nostre territori als peus del seu afany de lucre especulatiu.

Quin model econòmic, quin tipus d’ocupació ha de vertebrar el futur de Barcelona més enllà del període de crisi que encara vivim amb intensitat ?. Hi ha un escenari articulat pel teixit productiu, sostenible, amb equitat i ocupació de qualitat. Hi ha un altre escenari de banalització urbana i ocupació precària que passa per Eurovegas i els impactes de la reforma laboral. El primer situa Barcelona com a metròpoli europea del segle XXI; el segon porta a un carreró sense sortida, a la reproducció de les pitjors dinàmiques que ens han portat a la crisi actual.

Barcelona ha anat forjant un model amb vocació de futur i elements propis de fortalesa: economia creativa del coneixement amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’ocupació relacionada amb energies renovables i transport públic; activitat lligada al benestar (universalització dels serveis socials); aposta per sectors tradicionals que generen cohesió urbana (comerç de proximitat, barris amb teixit productiu). És veritat, l’impacte de la crisi ha estat i és molt intens: destrucció de teixit econòmic i atur encara creixent. Però la millor resposta per sortir d’aquesta crisi és refermar el compromís amb la innovació, la recerca i el coneixement, amb una economia productiva, ecològica i creativa, amb capacitat de generar ocupació de qualitat. És enfortir l’aposta estratègica per la universitat pública, la rehabilitació urbana i energètica, l’emprenedoria amb responsabilitat social, el cooperativisme, la creativitat cultural, el turisme responsable. Això és possible a Barcelona.

I això és completament antagònic amb la perspectiva que dibuixa la reforma laboral. Una reforma laboral que és profundament injusta, en termes socials; contrària a la reactivació, en termes econòmics; i afeblidora de l’autogovern, en termes nacionals.

És socialment injusta perquè fa l’acomiadament més fàcil i més barat; perquè elimina l’autorització administrativa dels ERO; perquè afebleix –que no modernitza- la negociació col.lectiva: mecanismes de desvinculació unilateral de l’empresa, i prevalença del conveni d’empresa al sectorial i territorial; perquè precaritza encara més l’ocupació dels jove i de les dones (es desregulen els contractes més feminitzats i se suspèn el permís de lactància) tota una agressió del PP als objectius d’igualtat. És també una reforma contrària a la reactivació econòmica perquè no fomenta la contractació, sinó la destrucció fàcil d’ocupació; o en tot cas incentiva un tipus d’ocupació vinculada al teixit productiu més ineficient, el que ha de competir per costos i no per valor afegit. Finalment, la reforma ataca l’autogovern de Catalunya. No respecte les competències estatutàries en matèria de mercat de treball i negociació col.lectiva. Buida de contingut la dimensió laboral del nostre autogovern. Catalunya té menys dret a decidir i CiU aplaudeix. CiU avala una reforma d’involució nacional. Novament, pesen més els seus interessos de classe que els seus valors nacionals. Les conseqüències de la reforma són prou clares. Transferència injusta de poder, de ciutadania i de rendes: de la negociació col.lectiva a l’empresa, dels drets al mercat, de salaris a beneficis. Relacions laborals més desiguals, més antigues. La ciutadania social fora de l’empresa. On comencen les relacions laborals, s’acaba la democràcia. Li diuen flexibilitat però no ho és; és simple imposició. Li diuen reforma laboral, però no ho és; és simple ofensiva patronal. Un nou element de distribució desigual i injusta dels esforços per sortir de la crisi.

I si la reforma laboral és antagònica amb una Barcelona que aposta per sortir de la crisi amb economia productiva, ecològica i ocupació de qualitat, el projecte d’Eurovegas encara intensifica més els elements de contradicció.

Eurovegas és una metàfora dels pitjors elements de la vella economia que ens han portat a la crisi: subtitueix el totxo pel joc; la bombolla immobiliària per la lúdica, però manté les constants nefastes de l’escàs valor afegit i dels serveis banals desvinculats del teixit productiu. Eurovegas xoca nítidament amb l’aposta per l’ocupació de qualitat, amb drets laborals i salaris dignes. Amb l’ocupació que no només aporta ingressos sinó també un sentit vital a les persones i un sentit al projecte col.lectiu de l’entorn on s’ubica. Eurovegas és una proposta d’urbanització extensiva, consumidora a escala massiva de territori i recursos naturals, segmentadora d’usos i funcions, sense cap vocació de respecte pels valors ambientals de l’entorn. Tot el contrari al nostre model urbà i ecològic: cohesió territorial, amb teixits compactes i mixtura social i d’usos. Eurovegas tira per terra tota la reflexió i la dimensió propositiva del nostre Pla estratègic de Turisme. Enforteix les velles dinàmiques que situen el nombre i l’increment de turistes com a objectiu central; insensibles als impactes: el neoliberalisme turístic en tota la seva esplendor. Una puntada grotesca al model de turisme diversificat sensible als valors culturals que pot oferir Barcelona i responsable de la seva petjada. Tampoc no són de rebut els actors de la pel.lícula i les seves formes: gent que confón la seva cobdícia amb l’interès general; que utilitza estils de pressió aprofitant-se de les necessitats socials i d’ocupació; que té l’arrogància de demanar privilegis més enllà de les normes.

La reforma laboral i Eurovegas són dues veritables bombes de rellotgeria contra el futur del model productiu i ocupacional que volem per Barcelona. Espero que el malson d’Eurovegas no arribi a fer-se realitat, i que les lluites socials i polítiques forcin el govern a retirar la reforma laboral.