(Article amb Albert Sànchez-Gelabert, publicat al Diari de l'Educació, 19 d'octubre de 2018)

Se celebren enguany els 40 anys de la creació del primer dels Centres de Formació de Persones Adultes (CFA) a la ciutat de Barcelona. Aquests centres van sorgir arrel de les demandes veïnals i el procés d’autoorganització als barris de certs col·lectius socials, amb l’objectiu de cobrir les necessitats educatives d’alfabetització i adquisició de coneixements durant l’etapa adulta. Els CFA van esdevenir una institució formativa de referència i alhora un espai comunitari de trobada, interacció i aprenentatge en molts àmbits.

En les darreres quatre dècades, però, una sèrie de canvis han dibuixat una nova realitat que planteja nous reptes i oportunitats per a l’educació al llarg de la vida. Les lògiques demogràfiques i l’expansió educativa han implicat una reducció de l’analfabetització i un increment del nivell formatiu entre el conjunt de la població catalana. Els processos migratoris i d’acollida global d’altra banda han comportat, des del tombant de segle, nous reptes en termes organització i política educativa, amb l’exigència de respostes ràpides, efectives i de caràcter inclusiu a una realitat multicultural emergent.

Tots aquests fenòmens han provocat un canvi tant en les necessitats educatives com en les demandes formatives del col.lectiu. El conjunt de persones que es matricula als CFA de Barcelona ha anat disminuint de forma sostinguda en els darrers anys, amb una lleugera repuntada en l’actual curs, que és tanmateix remarcable pel que significa de canvi de tendència. Una mirada més en profunditat deixa entreveure, però, que la davallada dels darrers anys ha estat diferencial en els diferents programes formatius. S’observa una clara reducció de la matrícula en els programes d’educació o formació bàsica (alfabetització o obtenció del títol d’educació obligatòria) però es posa de manifest, en canvi, un clar increment de l’educació orientada a competències transversals: l’aprenentatge de segones llengües, i l’adquisició de coneixements i competències en noves tecnologies. Aquesta nova realitat, per tant,  dibuixa noves necessitats.

No es pot oblidar que tots aquests canvis s’emmarquen en una sobtada i ràpida irrupció de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. El procés de transició a la societat postindustrial, al costat dels canvis més directament vinculats als impactes de la crisi, posen de manifest la necessitat constant de formació i adquisició de noves habilitats, competències i coneixements: noves alfabetitzacions en molts àmbits de la vida. Aquest context evidencia, alhora, la importància de tot un ventall de diferents espais formatius que permetin fer front a situacions (cada cop més àmplies i freqüents) de vulnerabilitat i riscos d’exclusió social i relacional.

Una de les conseqüències de l’abast i el ritme d’irrupció d’aquestes transformacions ha estat l’emergència d’un gran nombre de programes i iniciatives que han intentat donar resposta de forma ràpida i flexible a necessitats emergents i altament canviants. Aquestes respostes han sorgit des de múltiples entitats i equipaments, i des d’una gran diversitat de lògiques organitzatives i de gestió emmarcades en entorns específics.

En aquest sentit, el territori esdevé un agent clau en la construcció i consolidació d’un univers educatiu per la seva doble naturalesa. És d’una banda un taulell de joc amb un conjunt d’equipaments i entitats existents;  i és també un espai resultant de les accions i els processos socials dels habitants que hi resideixen. Incorpora per tant una dimensió més bàsica i estable referent al context d’oportunitats educatives; i alhora una dimensió comunitària, on la col.lectivitat i el seu teixit d’interrelacions esdevenen també realitats educadores que defineixen i dibuixen nous escenaris i horitzons.

La centralitat de l’educació i la creixent emergència d’agents educatius i culturals en un territori suposen, per tant, una oportunitat per a definir prioritats i establir actuacions i polítiques educatives al llarg de la vida, més interconnectades i coordinades. La sinèrgia entre els diferents agents culturals i educatius que interactuen i conviuen en un territori ha de permetre la recontextualització d’aquestes polítiques a la realitat de l’entorn.

L’educació esdevé doncs cada cop més central en les societats actuals i això requereix noves formes d’entendre i repensar el procés d’ensenyament-aprenentatge. És necessari resignificar l’educació més enllà de la concepció històrica centrada només en un àmbit institucional (l’escola), en un moment de la vida (l’etapa inicial) i amb una orientació o lògica acreditativa d’adquisició de títols (formalitat). Cal per tant assumir i posar en valor aquest triple desbordament institucional, vital i finalista; i aconseguir que l’educació esdevingui un procés real, sostingut, contextualitzat, universal, connectat i permeable en tots els cicles de vida de totes les persones adultes.

Gairebé al tombant de la tercera dècada del segle XXI, afrontem doncs el gran repte de concebre l’educació com un instrument de millora de les oportunitats vitals i de lluita contra les desigualtats; com a una gran eina al servei de fer possible la realització lliure de tots els projectes de vida, amb autonomia personal i vincles de comunitat. No podem oblidar que les necessitats educatives presenten una forta i creixent heterogeneïtat social i territorial, i que cal respondre de manera justa a aquesta diversitat. Caldrà articular l’objectiu d’equitat amb el reconeixement de les diferències; vertebrar l’autodeterminació personal amb els llaços de reciprocitat i fraternitat. Fer de les polítiques educatives, en síntesi, un component central del procés de (re)construcció de la ciutadania social, i fer-ho des lògiques de proximitat i quotidianitat, des de la construcció de comuns educatius.

Al llarg del mandat que ara s’acaba, a Barcelona s’han ampliat les desigualtats i la pobresa. Les polítiques de Trias han estat injustes: mai han combatut aquestes desigualtats; de vegades les han agreujat. L’alcalde que ha anat a Davos i a Miami a oferir la ciutat per fer negoci, ha estat insensible al dolor de la gent als barris. Les prioritats i els pressupostos de Trias han estat un compendi d’injustícies. En els terrenys social i educatiu, es poden sintetitzar en forma de decàleg. El balanç d’un govern contrari al bé comú. 

1.     Les necessitats de la gent han crescut com mai, les polítiques socials de Trias han estat tímides, inercials i molt lluny de l’ambició que calia per fer-hi front. S’ha generat un abisme entre el volum de necessitats i el nivell de les respostes. Avui segueixen havent-hi 100.000 persones a l’atur i 2-3 desnonaments diaris de famílies vulnerables. L’alcalde parla amb estadístiques, però són xifres que ja no poden amagar el patiment social, una realitat que Trias desconeix.  

2.     Trias ha aturat la inversió social de proximitat. Ha paralitzat els programes que estaven en marxa el 2011: Centres de Serveis Socials, Centres Oberts d’Infància, Casals de Gent Gran, Habitatges amb Serveis. Això sí, ha fet més de 200 milions de superàvit. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric i una ciutadania tan empobrida.

3.     Davant l’ampliació de les desigualtats urbanes Trias ha concentrat les inversions municipals en les avingudes del luxe i en la Fórmula-1. En canvi, ha retallat la despesa en rehabilitació d’habitatges i ha frenat en sec el desplegament de la llei de barris a Barcelona.

4.     Davant la situació d’emergència social, Trias –en el millor dels casos- ha fet simple assistencialisme. No ha estat capaç, però, de negociar amb els bancs la cessió de pisos, ni amb les companyies subministradores la fi dels talls d’aigua i energia. En el pitjor dels casos, ha pres decisions que han incrementat el patiment de la gent: privatització i pujades abusives de l’aigua (de la mà del PSC); un reglament d’habitatges d’emergència pensat i fet per donar cobertura legal a l’exclusió residencial.

5.     Trias ha mantingut/reforçat les polítiques de criminalització dels col.lectius més vulnerables: s’ha negat (de la mà del PSC i ERC) a suprimir de l’ordenança del civisme els articles que sancionen les persones sense llar; ha reforçat l’assetjament policial al carrer contra les treballadores sexuals ; i ha avalat o impulsat el desallotjament dels assentaments de Poblenou

6.     Les retallades socials de la Generalitat i de l’Estat han impactat de forma molt intensa sobre la gent i els barris vulnerables de Barcelona. Trias no s’ha plantat contra cap d’aquestes retallades. Les ha anat avalant totes. A Madrid, a més, el PP amb el suport de CiU va aprovar la reforma laboral que precaritza l’ocupació, facilita els acomiadaments i retalla l’estatut. I CiU, amb el suport de PSOE i PP, va impulsar la llei del desnonament exprés.

7.     El govern municipal no ha planificat, construït i posat en marxa CAP nova escola bressol pública: més de 5.400 famílies n’han quedat excloses.  Trias a més ha pres decisions per desmantellar el model 0-3 de Barcelona: increment de les ràtios, retallada dels suports educatius, privatització de la gestió i increment de tarifes. A més, va donar un cop de porta autoritari a la Iniciativa Ciutadana del 0-3, impedint  inclús la seva tramitació.

8.     CiU ha impulsat la degradació de l’escola pública a Barcelona, amb polítiques de retallades educatives i de retrocés en el model de qualitat: entre 2011 i 2015, tenim 600 mestres menys per 3.000 alumnes més; la sisena hora suprimida al 90% de les escoles; una tercera part de les aules per sobre de la ràtio 25 a primària i 30 a secundària; i aplicació de la Llei Wert, contra la FAPAC i la xarxa d’escoles insubmisses. Es dificulta l’atenció a la diversitat i l’escola inclusiva.

9.     Davant el sorgiment de riscos de malnutrició infantil, CiU ha retallat els recursos per beques-menjador (mentre blindava els diners dels concerts amb escoles elitistes). A Barcelona, per sobre de 4.000 famílies han quedat excloses de beques-menjador davant la negativa de Trias a revisar els barems d’accés. S’han retallat o suprimit els principals programes de suport a les famílies i les AMPAs (ajuts per materials, reutilització llibres, acollida…)

10.           CiU ha pres decisions per afeblir el model d’educació de proximitat a Barcelona. Ha ampliat les àrees territorials de matriculació i ha aplicat un nou barem d’accés que discrimina de forma objectiva les famílies nouvingudes. Avui hi ha barris on les famílies no tenen garantida una plaça pública de proximitat, fet que s’agreuja a secundària. No es preveuen les inversions suficients en centres educatius per solucionar-ho.

ICV-EUiA, al llarg de tot el mandat, hem enfrontat i denunciat aquestes polítiques. PSC i ERC, avalant el PAM i els pressupostos, han contribuït a fer-les possibles. Alhora, ICV-EUIA hem construït i presentat alternatives a totes elles. CiU i PP han derrotat totes les alternatives. CiU i PP han segellat un pacte de ferro contra el bé comú. PSC i ERC han fet de crosses de Trias; han rescatat un alcalde en minoria. ICV-EUiA hem construït –amb la gent i els barris- l’alternativa a Trias. Hem fet propostes per rescatar la ciutadania, no l’alcalde. Ara, la capacitat i la voluntat de seguir construint alternatives està a Barcelona en Comú. Hem elaborat un Pla de Xoc i un Programa on el rescat dels drets bàsics, la dignitat, i la reconstrucció de la justícia social entre totes i tots, se situen com a màximes prioritats. Enfront l’alcalde de les desigualtats, guanyem la Barcelona en Comú.

 

Afirmem sovint que Trias, amb les seves decisions, està posant Barcelona en venda. I amb les seves polítiques amplia les desigualtats socials i territorials que fracturen la ciutat. Però no sempre se’n surt. De vegades ho intenta i no pot. No pot perquè la combinació de mobilització veïnal i acció política assoleix victòries significatives. L’alcalde va veient que certes coses li poden costar cares, que no les pot fer des de cap espai d’impunitat. Els barris i el teixit social li diuen que ni el territori ni els drets no estan en venda, i li planten cara. És llavors quan la defensa del dret a la ciutat es fa tangible. Aquesta setmana n’hem tingut alguns exemples.

El teixit veïnal de la Sagrera i el moviment d’educació en el lleure han aturat la implantació d’un parc temàtic infantil privat sobre un solar de 20.000m2. Kids Sagrera era un projecte concebut per mercantilitzar i segmentar l’oci dels infants, contrari al model popular i públic de lleure socioeducatiu arrelat als barris de Barcelona (esplais, casals, esport de base, places i parcs com a espais de joc…). D’altra banda, les veïnes i veïns del Parc de l’Oreneta, a Sarrià, han frenat una operació immobiliària que havia de trinxar una franja del parc. Allà, al carrer Montevideo 33-53, Núñez i Navarro tenia la pretensió de construir-hi cases de luxe, en una operació urbanística de canvi de cromos, pactada amb el govern municipal, agredint un espai d’alt valor ecològic.  Ni la Sagrera ni l’Oreneta estan en venda. Cap mercader del lleure infantil, ni cap especulador urbanístic no han de tenir espai als nostres barris. El dret a la ciutat està en joc i la gent el disputa i el guanya. L’articulació de pressió social i política –des d’ICV-EUiA hem rebutjat amb nitidesa el projecte- ha aconseguit que el govern retirés de l’ordre del dia de la comissió de d’economia d’aquesta setmana l’aprovació inicial del Kids Sagrera.  Aquesta setmana també, a la comissió de plenari d’Hàbitat Urbà, ICV-EUiA hem aconseguit l’aprovació d’una proposta per blindar l’Oreneta, per canviar la qualificació de Montevideo i protegir l’espai de manera definitiva.

D’altra banda, els barris més vulnerables han estat sovint els més castigats per les retallades socials. Fa ara tres anys, el govern municipal es plegava al ministre Wert i desmantellava a Barcelona la conquesta històrica dels 25 alumnes per aula a les escoles de primària. Sabem el que significa una escola pública de qualitat amb capacitat d’atendre la diversitat i fer de l’educació un espai de diàleg i valors. Sabem el que significa, sobretot, per un barri de gent treballadora. A Trias tant li fa. Fa només uns mesos, el govern municipal retallava les freqüències de pas del servei públic de bus a Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, deixant-les intactes a Les Corts i Sarrià. A Ciutat Meridiana, per exemple, ja no hi ha cap línia de bus els dissabtes amb un interval de pas inferior als 30 minuts. A Trias tant li fa. Però també aquí s’ha presentat batalla. La comunitat educativa no ha deixat de denunciar la massificació de les aules. La PTP ha denunciat la reducció selectiva del transport públic. Aquesta setmana, ICV-EUiA hem portat aquestes demandes justes a les comissions de plenari de l’Ajuntament, i hem arrencat el doble mandat democràtic de restablir la ràtio 25 a les aules i les freqüències de bus als barris. Ara el govern ha de complir. No deixarem que quedi en paper mullat. Lluita a lluita, la Barcelona per Viure s’obre pas. Guanyar Barcelona esdevé inajornable.

Les polítiques classistes i les formes autoritàries de governar són dues cares d’una mateixa moneda a Barcelona. CiU governa d’esquenes a la ciutadania per poder tirar endavant les polítiques de l’1%. Des de ICV-EUiA no renunciem a forjar alternatives; tampoc a donar suport al teixit social que lluita per la ciutat comuna contra la seva privatització. Aquesta setmana, a les Comissions de Plenari de l’Ajuntament, n’hen tingut alguns exemples emblemàtics.   

Desigualtats educatives i pobresa energètica

Les retallades linials a les escoles públiques afecten de forma més intensa a les situades en entorns d’alta vulnerabilitat: la supressió d’un suport educatiu o d’un Pla d’Entorn a Nou Barris o a la franja del Besòs té un impacte molt superior que la mateixa retallada en un barri benestant. A la dinàmica de les retallades socialment injustes cal sumar la manca d’inversions educatives. Avui el dret a una plaça pública de proximitat no està garantit a diversos barris de Barcelona: no ho està a Poblenou, Sant Andreu, Sagrada Família o Sant Antoni. Enfront a aquesta realitat, ICV-EUiA hem proposat i aconseguit que s’aprovi l’elaboració d’un pla de xoc contra les desigualtats educatives a la ciutat que el govern haurà de presentar al Setembre. D’altra banda, seguirem insistint en la necessitat de reactivació urgent de la inversió en noves escoles i instituts.

L’empobriment de les classes populars i l’increment dels preus dels serveis bàsics ha fet emergir amb força la realitat de la pobresa energètica. A Barcelona, un 12% de les llars, a l’entorn de 90.000, tenen dificultats per pagar els rebuts de l’electricitat i el gas. La resposta dels governs ha basculat entre la connivència amb l’oligopoli elèctric i el blindatge dels seus beneficis per mitjà de l’encariment de preus, i un grapat insuficient –indigne en molts aspectes- de mesures d’ajut social en clau assistencial. Enfront a aquesta realitat, ICV-EUiA hem proposat i aconseguit que s’aprovi l’obertura de negociacions amb les companyies elèctriques per part del govern municipal, amb l’objectiu de concretar una quitança del deute elèctric de totes les llars en situació de vulnerabilitat.

L’Harmonia a Sant Andreu i Salvem Botticelli a Horta

La gestió ciutadana és una fórmula de participació directa del teixit associatiu i veïnal d’un territori en la gestió dels equipaments de proximitat. A Sant Andreu, la Plataforma d’Entitats ha plantejat un projecte de gestió ciutadana del Casal de Barri l’Harmonia. No només l’ha plantejat, també ha guanyat el concurs obert per l’Ajuntament. Tot i així, el govern de CiU en una decisió de caràcter caciquil sense precedents ha decidit barrar el pas al projecte veïnal i mantenir el casal de barri tancat. La Federació d’Entitats ja ha expressat que no renuncia a fer realitat el somni col.lectiu de l’Harmonia, i que el Casal obrirà i serà del poble i per al poble de Sant Andreu. Un bé comú, construïnt ciutat comuna. 

La plaça Botticelli és un espai públic del barri d’Horta. El govern municipal tira endavant un projecte per fer un aparcament d’ús privat que implica posar fi al caràcter comunitari de l’espai. L’aparcament va associat als requeriments d’implantació d’una nova superfície comercial que, a més, planteja una amenaça frontal al teixit de comerç urbà d’Horta. El consell de districte d’Horta-Guinardó va votar majoritàriament contra el projecte. La Plataforma Salvem Botticelli, que engloba la immensa majoria del teixit social dels barris de l’entorn, lluita per mantenir la naturalesa pública i ciutadana de la plaça, contra el projecte de privatització urbana i bombolla comercial. Un altre bé comú, construïnt ciutat comuna.

El mes de setembre ha començat amb molta intensitat a Barcelona: a la ciutat i a la política municipal. L’Assemblea del món de la cultura, reunida al Tradicionàrius de Gràcia el dia 3, va decidir impulsar la Plataforma Defensem la Cultura per lluitar contra les retallades i contra l’augment de l’IVA; la Plataforma es constituirà el dimecres 19. El dia 7 vam saber que Eurovegas no vindria al Baix Llobregat: tota una victòria de la mobilització social i política; i tota una derrota per Artur Mas i el govern de CiU, en el seu intent de posar el territori als peus de la corrupció i les màfies del joc. Ara també s’haurà de dir no amb força a BarcelonaWorld, nou projecte vinculat a l’especulació i la bombolla lúdica, antagònic al model Barcelona d’economia cooperativa, sostenible i creativa que cal impulsar per superar la crisi. El dia 11, en una mani immensa pels carrers de Barcelona, vam expressar la voluntat imparable de posar en marxa el dret a decidir com a nació. L’endemà començava el curs escolar: ho feia a Barcelona amb més alumnes per aula, menys mestres, retallades, escoles bressol privatitzades…en ple atac Ardanuy-Rigau a l’escola pública. Però el mateix dia va quedar clar que no callarem. La comunitat educativa segueix fent créixer la marea groga. El dijous, amb les companyes i companys de la PAH, s’aconseguia plantar cara a la indecència de Bankia i arrencar la condonació total del deute que li exigien al Matías, desnonat de casa seva a Sant Andreu. I avui dissabte, milers de barcelonins i barcelonines han defensat els drets socials a la mani de Madrid. Per demanar un referèndum contra les retallades… i guanyar-lo, i tombar els governs del PP i de CiU. 

A banda de tot això, ahir vam saber que el PSC, a Barcelona, farà possible l’aprovació del PAM de dretes de Xavier Trias. Un acord sociovergent sobre un full de ruta que avala, per exemple, l’increment de ràtios i la gestió privada d’escoles bressol, l’urbanisme elitista i excloent (Marina de Luxe al Port Vell), la recentralització contra els districtes, la privatització de l’aigua o l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme. Enfront d’aquest PAM, enfront d’aquest acord CiU-PSC, nosaltres redoblem el compromís de forjar l’alternativa política a Barcelona. I fer-ho amb la ciutadania, teixint complicitats amb moltíssima gent, des dels espais socials on s’articulen valors i pràctiques de solidaritat i creativitat. Amb tota humilitat, amb treball de formiguetes, però amb el convenciment que l’alternativa s’ha de construir i ha d’arribar a ser majoritària. Perquè com deia el Pocho Lepratti (l’activista comunitari dels barris de Rosario), "una xarxa de formigues pot més que un elefant" (o que dos). 

La campanya de les eleccions generals està plenament en marxa i al llarg dels propers dies ens hi haurem d’implicar de valent. Amb un repte enorme: convertir les energies cíviques, els nous compromisos socials, en mobilització electoral i vots, molts vots a ICV-EUiA. Per construir una nova política, un espai públic transparent i plenament democràtic on no hi tinguin cabuda els lobbies ni els mercats.

Però la nova política també es construeix des de pràctiques quotidianes i en l’àmbit local. A Barcelona intentem fer-ho així. Al llarg del passat mandat municipal, entre d’altres iniciatives, vam impulsar els Diàlegs, espais de construcció col.lectiva d’idees i propostes per mitjà de l’escolta activa i la deliberació. Els Diàlegs es concreten en Taules compartides entre regidors/es d’ICV-EUiA i expressions plurals del teixit social de la ciutat en relació a temàtiques molt diverses. Ara hem reiniciat aquesta dinàmica. Amb el mateix objectiu: situar la política participativa en el centre de la nostra activitat.

La setmana passada vam fer un Diàleg de Treball amb actors de la xarxa vinculada a l’educació infantil de 0 a 3 anys a Barcelona: el col.lectiu de professionals de les escoles bressol, els sindicats, la federació de mares i pares, les cooperatives i els moviments de renovació pedagògica. Enfront de la voluntat que expressa el govern de Xavier Trias de situar el 0-3 en una lògica de privatització, es tracta de sumar mirades i aportacions per la defensa i la millora del nostre sistema públic d’educació infantil. Va ser un diàleg molt enriquidor. Voldria destacar tres idees clau. A) L’acord en l’aposta per enfortir un model d’escoles bressol de titularitat i gestió pública, enmarcades en el sistema educatiu, d’orientació universal i amb voluntat de ser també espais d’inclusió social i convivència quotidiana en la diversitat. B) L’acord en la necessitat de fer créixer i millorar el model: s’han de fer moltes més escoles bressol per tal de cobrir la demanda desatesa, i cal introduir també millores qualitatives amb més participació de les famílies i més obertura a la comunitat. C) L’acord en un relat. A Barcelona les Bressol són més que escoles: són una construcció cultural, protagonitzada al llarg de molts anys per moltes persones i col.lectius. Qualsevol intent polític de menystenir-les, per tant, entrarà en conflicte amb una història d’èxit, construïda des d’abaix, sentida com a pròpia per molta gent.

Compartim les tres idees. Ens comprometem a impulsar-les, de forma proactiva, creativa, i cercant la confluència de moltes perspectives en diàleg. Hem de fer tot el possible per confrontar la voluntat privatitzadora, d’escassa sensibilitat social i educativa, que expressa CiU. Ho farem. Defensarem les escoles bressol, com a dimensió d’identitat del projecte de ciutat, a les institucions i al carrer; des de l’acció institucional i des de la presència en marcs de mobilització social. Tenim bons arguments, un bon capital de coneixements, actituds i compromisos. Elements clau per donar i guanyar la batalla.

Per obrir perspectives de futur a les escoles bressol públiques, i així fer també una aportació a la democràcia participativa i a l’estat de benestar. Això que ens hi juguem el 20 de Novembre. Aturar retallades i privatitzacions, i defensar els serveis públics i els drets socials. Les escoles bressol també com a metàfora.

La setmana vinent farem a l’Ajuntament les primeres Comissions de Plenari del curs polític i del nou mandat. A Barcelona, les Comissions de Plenari no són informatives; tenen capacitat decisòria i s’hi realitza la tasca d’impuls i control del govern per part dels grups municipals. Seran per tant un espai polític rellevant on podrem debatre accions i propostes. També farem el Ple extraordinari sobre la immersió lingüística i, passada la Mercè, el primer Ple ordinari del curs. Quinze dies intensos. Per nosaltres, per ICV-EUiA, impliquen tot un repte: el de practicar i visualitzar una confrontació nítida amb les polítiques de dretes de CiU; el de generar horitzons d’esperança, des d’apostes socials, ambientals i urbanes alternatives; i, sobretot, el de fer-ho teixint relacions i complicitats amb les dinàmiques de treball i mobilització social existents a la ciutat. Tindrem, els propers dies, un fil conductor principal: la defensa de les persones i dels barris, dels serveis públics, enfront de les estratègies de retallades i desmantellament dels drets socials.

Defensarem el model d’escoles bressol públiques i de proximitat, com a espais de qualitat educativa, drets laborals, i cohesió social i territorial. Aixecarem un espai clar de resistència política, de la mà de la comunitat educativa i els barris, davant les pretensions privatitzadores de CiU. Emplaçarem el govern municipal a que posi en marxa l’elaboració participativa d’un nou Pla Municipal per a la Inclusió Social: cal mantenir i enfortir les polítiques de lluita contra l’exclusió. Polítiques municipals, sí; però també la necessitat de tirar enrrere l’indigne decret que aniquila el dret a la RMI. Impugnarem el desmuntatge de les garanties públiques en l’accés a l’habitatge que promou la llei òmnibus. Instarem Xavier Trias que defensi Barcelona defensant el Registre de Sol.licitants d’habitatge i els mecanismes de sorteig com a garantia d’equitat i transparència. Seguirem donant veu política a la qüestió dels desnonaments: el paradigma de les injustícies d’aquesta crisi. CiU ha optat per l’enduriment policial contra les famílies que no poden pagar la hipoteca. Nosaltres pel suport a les famílies, la prevenció, la mediació, la dació en pagament i la lluita de la PAH. Finalment, expressarem el nostre suport als barris que estan lluitant per salvar els seus CAPs i serveis de salut. Demanarem a l’alcalde i al seu govern, per exemple, si fan costat a la Trinitat Vella i el seu CAP d’atenció continuada; o si s’arrengleren amb tecnòcrates insensibles i el Conseller de les mútues, que propugnen deixar el CAP de Via Barcino sense atenció nocturna.

I, no oblidem-ho, com a pòrtic d’aquests quinze dies d’activisme institucional, tenim un cap de setmana ben farcit de convocatòries de carrer. Dissabte, a les 17h, a la Sagrada Família, la III Trobada d’Assemblees de Barri de Barcelona; diumenge a les 12h a la plaça Sant Jaume per dir que un futur sense nuclears passa ara per dir NO a la renovació del permís d’Ascó; i diumenge a les 19h a la plaça Catalunya la mani en defensa dels serveis públics. Temps durs, però temps també per enfortir compromisos i esperances.

La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.

El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.

Els governs catalans d’esquerres, de 2003 ençà, es van conjurar per capgirar aquesta tendència. Calia fer una aposta nítida per l’increment dels recursos de l’escola pública i per enfortir els serveis educatius de proximitat. El Pacte Nacional per l’Educació, l’increment substancial en la contractació de mestres, així com la posada en marxa de noves iniciatives: els equips de llengua i cohesió social, els plans educatius d’entorn o les aules d’acollida anaven en aquesta direcció.

Tanmateix, el gir de la política educativa liderada pel conseller Maragall és ben preocupant, des d’una perspectiva social i de proximitat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) trenca el consens del Pacte Nacional i de la comunitat educativa, tot i abraçant el model de doble xarxa i segmentació social que CiU havia construït (però no s’havia atrevit a legislar). El desplegament de la llei segueix sent una font permanent de neguit. D’una banda, per l’estil unilateral de presa de decisions per part del Departament, reticent al diàleg i a escoltar el conjunt dels agents de la comunitat educativa. D’altra banda, pel contingut de les seves decisions: la retallada en l’oferta de batxillerats en barrils fràgils, i la reducció de professionals dels serveis educatius de proximitat (centres de recursos pedagògics, equips d’atenció psicopedagògica, equips de llengua i cohesió social).

A Barcelona, la decisió de supressió de batxillerats en barris d’alta vulnerabilitat social, barris que –d’altra banda- estan impulsant processos de transformació comunitària amb forta implicació del món educatiu, es pren sense construir processos de diàleg i acord amb els centres implicats. La decisió en sí obre riscos d’aprofundiment de les inequitats socioeducatives a la ciutat. És per això que des d’ICV-EUiA hem expressat la nostra preocupació, i volem manifestar que no compartim ni les formes ni bona part dels criteris de fons d’aquestes decisions. Cal una altra política educativa, pensada i practicada des del diàleg amb els agents educatius del territori, i basada en valors d’igualtat, atenció a la diversitat i proximitat.

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’Educació (LEC). L’educació és un dels elements vertebradors d’una societat inclusiva i diversa (potser el més rellevant). Catalunya no s’havia dotat, durant gairebé 30 anys d’autogovern, d’una llei educativa pròpia. Tanmateix, els governs de CiU van impulsar unes determinades polítiques educatives: privilegis per l’escola concertada sense compromís de servei públic, segmentació social de l’alumnat, menysteniment dels governs locals i del territori... En síntesi, polítiques educatives de dretes al servei dels interessos dels sectors socials més benestants. Tot i així, les escoles públiques dels nostres barris, les concertades amb projecte públic i socialment responsables, i els diferents agents de la comunitat educativa han anat bastint una densa xarxa de pràctiques i entorns educatius d’alta qualitat: compromesos amb valors d’igualtat, diversitat i participació. La majoria de concertades i les poques privades han restat al marge i són avui escoles excloents (amb barreres econòmiques d’accés) i anacròniques (sense diversitat).


La nova LEC cristal.litza el model educatiu impulsat per CiU. Trenca el Pacte Nacional. Consolida la doble xarxa; no situa l’equitat en el nucli del model; permet la separació per sexe en escoles finançades amb fons públics; no reconeix les competències educatives de proximitat. En síntesi, és una llei de dretes. Una gran oportunitat perduda. Però no ho dubteu. Les escoles públiques, els equips docents compromesos, les AMPA, els moviments i associacions d’estudiants, els sindicats, els moviments de renovació pedagògica... seguiran a peu de carrer, cada dia, generant espais educatius vertebradors d’una quotidianitat democràtica, inclusiva i diversa. Malgrat la LEC.

En el terreny de les expressions polítiques de tot això. La LEC és una llei sociovergent i per tant, valgui la redundància, al servei de l’establishment. Capturada pels interessos socials conservadors que representa políticament la sociovergència. És el resultat d’una clara deslleialtat política: no es pot governar amb una fórmula plural d’esquerres i impulsar polítiques públiques de dretes. La LEC no és una llei de país. Ben al contrari, és una llei al marge del país real en termes educatius, que ha generat l’oposició raonada de la majoria d’agents del Pacte Nacional per l’Educació. I potser el més trist. És una llei que no expressa els valors majoritaris de la societat catalana oberta i avançada del segle XXI. En alguns aspectes (segregació per sexes, per exemple) inclús ens fa saltar els colors de vergonya. La LEC mira al passat més que al futur, genera desencís més que complicitats, s’ha escrit amb música autoritària més que deliberativa.

Crec que és molt important que la gent d’ICV-EUiA seguim treballant colze a colze amb les escoles i les comunitats educatives dels nostres barris, fent avançar valors de cohesió, implicació i interculturalitat. Resistint la LEC de forma rebel i creativa. ICV-EUiA hem de seguir sent l’expressió política d’un desencís i d’una xarxa d’alternatives en el terreny educatiu –com hem fet amb rigor, audàcia i responsabilitat al llarg de tot aquest procés- i hem de vincular la nostra alternativitat a la LEC a un relat sociopolític proper a la majoria progressista de Catalunya i democràticament confrontat a l’establishment sociovergent. Personalment, la meva il.lusió i complicitat política amb el govern de Catalunya ha quedat molt tocada. La meves ganes per construir polítiques ecologistes i d’esquerres al costat de la gent segueixen intactes.