Educació: diàleg i compromís amb l'escola pública, els barris i la inclusió

La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.

El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.

Els governs catalans d’esquerres, de 2003 ençà, es van conjurar per capgirar aquesta tendència. Calia fer una aposta nítida per l’increment dels recursos de l’escola pública i per enfortir els serveis educatius de proximitat. El Pacte Nacional per l’Educació, l’increment substancial en la contractació de mestres, així com la posada en marxa de noves iniciatives: els equips de llengua i cohesió social, els plans educatius d’entorn o les aules d’acollida anaven en aquesta direcció.

Tanmateix, el gir de la política educativa liderada pel conseller Maragall és ben preocupant, des d’una perspectiva social i de proximitat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) trenca el consens del Pacte Nacional i de la comunitat educativa, tot i abraçant el model de doble xarxa i segmentació social que CiU havia construït (però no s’havia atrevit a legislar). El desplegament de la llei segueix sent una font permanent de neguit. D’una banda, per l’estil unilateral de presa de decisions per part del Departament, reticent al diàleg i a escoltar el conjunt dels agents de la comunitat educativa. D’altra banda, pel contingut de les seves decisions: la retallada en l’oferta de batxillerats en barrils fràgils, i la reducció de professionals dels serveis educatius de proximitat (centres de recursos pedagògics, equips d’atenció psicopedagògica, equips de llengua i cohesió social).

A Barcelona, la decisió de supressió de batxillerats en barris d’alta vulnerabilitat social, barris que –d’altra banda- estan impulsant processos de transformació comunitària amb forta implicació del món educatiu, es pren sense construir processos de diàleg i acord amb els centres implicats. La decisió en sí obre riscos d’aprofundiment de les inequitats socioeducatives a la ciutat. És per això que des d’ICV-EUiA hem expressat la nostra preocupació, i volem manifestar que no compartim ni les formes ni bona part dels criteris de fons d’aquestes decisions. Cal una altra política educativa, pensada i practicada des del diàleg amb els agents educatius del territori, i basada en valors d’igualtat, atenció a la diversitat i proximitat.