Un temps per a la política democràtica

(Article publicat a Treball. 19 d'octubre de 2017) 
1. Un cicle de canvis amb aportacions diverses
Venim d’una dècada molt rellevant. Hem creuat un cicle polític i d’acció col·lectiva amb un doble punt de partida. D’una banda, la sentència del Tribunal Constitucional que dinamitava l’Estatut; que esmicolava el caràcter suposadament vinculant del referèndum del 2006. D’altra banda, l’inici de les retallades i la reforma de l’article 135 de la Constitució, com a mecanisme de blindatge jurídic de l’austericidi. Els contractes territorial i social vigents saltaven pels aires. Enfront a la doble crisi de règim, el procés sobiranista i les dinàmiques del 15M han operat com les grans palanques de canvi. Amb totes les complexitats, límits i errades –la política s’assembla a la vida– hem viscut uns anys on ha crescut el potencial d’esperança. I ha començat a traduir-se en fets: primer, les vagues generals, les marees en defensa dels drets socials i l’esclat popular pel dret a decidir; després, la innovació social i la formació dels nous subjectes; finalment, les expressions polítiques: nou municipalisme, majoria sobiranista al Parlament, triomf per dues vegades d’En Comú Podem, Pacte Nacional pel Referèndum, convocatòria de l’1 d’octubre… No és poc. I és veritat també que tot això s’ha viscut des d’un complex pluralisme emocional, que va del desconcert i el dubte raonat, fins a la il·lusió i la complicitat; que pot implicar més o menys proximitat cap a un o l’altre dels eixos de conflicte. És lògic, tot ha anat força ràpid i existeixen raons a cada mirada, que cal respectar i valorar. Es tracta, però, d’un bagatge on la immensa majoria s’hi pot sentir reflectida: una tendència de fons favorable a l’ampliació dels drets socials i nacionals, i a donar veu a la ciutadania per a fer-ho possible. Venim d’un temps on les coses han canviat i ho han fet des de l’impuls de la gent. Sense aquest cicle d’aprofundiment democràtic, l’1 d’octubre és difícilment explicable.
2. L’1 d’octubre com a punt d’inflexió
El dissabte 30 de setembre al matí l’Institut del barri ja era obert. El veïnat s’organitzava per preparar l’esmorzar col·lectiu i fer activitats al llarg del dia. El diumenge ben d’hora seguia ple de gent. Moltes persones s’havien implicat i havien creat les condicions per acollir i obrir les urnes, amb la màxima normalitat possible, enfront les amenaces de l’Estat. Durant tot el matí i part de la tarda les cues van ser immenses. Per davant de tot, les persones grans i amb dificultats de mobilitat; després la resta, amb paperetes del , del no, en blanc… Però no marxàvem. Ens vam quedar protegint les urnes i l’Institut; preservant cadascun dels anhels que s’hi havien dipositat. Al vespre érem encara més d’un miler de veïnes i veïns, acompanyant l’arribada dels observadors, esperant la fi del recompte. Vam aportar un gra de sorra a la defensa comunitària de la democràcia. Com diu Benedetti i canta Serrat, vam defensar l’alegria com una trinxera, com una certesa… “defenderla de la rutina y de los miserables”. A tota la ciutat, a tot el país es van viure moltes petites històries semblants. Geografies de gent senzilla apoderada traçant una xarxa d’esperança. I enfront… la violència de la policia de l’Estat entrant i destrossant escoles públiques en barris populars. Van causar dolor, però més enllà el no-res. Expressaven la buidor en forma d’agressions. L’1 d’octubre va esclatar com mai la força de l’esperança. La ciutadania es va guanyar el dret a un futur diferent, a seguir practicant la sobirania i a exercir l’autodeterminació. Més democràcia.
3. L’acord del 80%: el referèndum pactat i reconegut
Les mobilitzacions de l’1 i del 3 d’octubre poden inscriure’s en el cicle llarg d’apoderament ciutadà. Però són sobretot un punt d’inflexió. Ens condueixen a una nova cartografia col·lectiva, amb unes altres coordenades. Sense marxa enrere. Tenim avui, és veritat, una situació encara polaritzada. D’una banda, s’ha avançat molt en el procés, amb una gran acumulació de força democràtica i ciutadana, però amb dificultats d’ampliació de suports en clau només independentista. El govern de l’estat, d’altra banda, segueix instal·lat en l’immobilisme i el tractament del conflicte per la doble via judicial i policial. Cristal·litza, d’alguna forma, la lògica de l’empat infinit. El PP sembla avui disposat a desfer-lo desplegant un nou repertori repressiu a l’empara del 155. El contenciós, en tot cas, seguiria escalant. Puigdemont, amb la desactivació de l’entrada en vigor declarativa de la DUI, amb la proposta explícita de diàleg polític, obre en canvi una potencial finestra d’oportunitat. Caldria treballar-la a fons: teixir un escenari on posar en joc la gramàtica de la Política Democràtica (en majúscules). Amb un mínim, potser, de tres components. En primer lloc la construcció d’un acord creuat bàsic a Catalunya –l’acord del 80%- sobre la idea que l’1 d’octubre genera un mandat democràtic per exercir la sobirania (eleccions constituents i redacció d’una constitució catalana) i per decidir en un referèndum acordat i reconegut el tipus de vincle de Catalunya amb l’Estat Espanyol (inclosa la independència). En segon lloc la construcció d’un pacte a l’estat per fer fora el PP amb una moció de censura. Hauria de ser un camí transitable per al PSOE. En el nou escenari caldria només abordar d’entrada la superació de les amenaces polítiques (no aplicació del 155) i la reversió de les mesures policials i judicials. En paral·lel, caldria posar en marxa una agenda territorial -sense condicions ni vetos de partida- orientada a concretar la plurinacionalitat i l’encaix jurídic del referèndum. I en tercer lloc, la construcció d’un espai de mediació amb presència de la Unió Europea i d’experts internacionals. Aquest espai hauria d’activar un mecanisme acordat d’acompanyament extern, per tal de facilitar el procés negociador, l’elaboració propositiva i l’acompliment d’acords.
4. Les coordenades culturals: deliberació i sobiranies
En efecte, els processos de resolució de conflictes demanen marcs de negociació política que permetin canalitzar aspiracions ciutadanes en clau democràtica. Però demanen també la construcció de certes coordenades culturals: formes de fer i d’interaccionar, imaginaris i relats que despolaritzin sense abandonar cap mirada, que aportin matís sense renunciar a cap perspectiva. Traslladar aquesta idea al procés sobiranista, i a l’actual dinàmica de conflicte, hauria d’implicar potser una doble reflexió/revisió. D’una banda superar tota lògica frontista per construir cultura deliberativa. Es tracta de forjar un tipus de política que permeti articular conviccions amb empatia; valors amb responsabilitat. Es pot plantejar com a perspectiva ètica, però també des d’un potent principi de realitat: Catalunya és avui una societat complexa (més que mai) i aquesta complexitat s’expressa en termes polítics. Cal posar-ho en valor. I cal sobretot fer tangible la deliberació democràtica a través del debat sobre polítiques públiques. Com fan a Escòcia. Allà l’opció per la independència es vincula a propostes àmpliament debatudes d’economia cooperativa, benestar comunitari i transició ecològica. A Catalunya hauríem de situar amb força, en el centre del procés, un ampli debat a l’entorn d’una agenda constituent substantiva. En segon lloc, resituar el dret a decidir (i les opcions de fons, independentistes o no) en clau de sobirania i no tant d’identitat. Els sentiments nacionals són múltiples i creuats. Caldria doncs reconstruir un catalanisme popular de caràcter inclusiu i transversal, acollidor d’identitats diverses. Però sobretot un catalanisme políticdel segle XXI, motor d’un projecte que aposta per posar el futur en mans de la gent, que vol guanyar sobiranies en tant que capacitat d’autogovern quotidià en totes les dimensions: un projecte de radicalitat democràtica. Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte polític per poder interaccionar d’igual a igual. Avui i aquí, l’emancipació nacional des de valors d’obertura implicaria voluntat de protagonitzar les interdependències, sense relacions de subordinació política a l’Estat espanyol.
En síntesi, venim d’un cicle llarg de mobilització, i transitem ara un nou escenari amb l’1 d’octubre com a punt d’inflexió. Només des de la gramàtica de la política democràtica podrà traçar-se un camí cap a la resolució del conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat espanyol. És evident que això implica avui una dimensió de resistència, enfront el PP i les seves agressions judicials i policials: cal fer-los fora, de manera ineludible. Però implica sobretot construir una agenda propositiva, basada en l’acord intern del 80%, i amb aliances plurinacionals i mediació europea. Amb la doble clau de tirar endavant un procés constituent amb continguts, deliberatiu i radicalment democràtic; i d’assolir en un període de temps raonable la celebració d’un referèndum acordat i reconegut d’autodeterminació.
[i] Quan acabava l’article, s’ha produït l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La repressió de l’Estat escala, i caldrà prioritzar la construcció d’una àmplia i diversa resistència democràtica. Qualsevol escenari passa en endavant per l’alliberament de Cuixart i Sànchez. En qualsevol cas, l’apel·lació d’aquestes ratlles a la política democràtica manté, crec, tot el sentit que pugui tenir. Això sí, les condicions són avui més adverses encara, i la creació d’un escenari de negociació per exercir l’autodeterminació, més necessari que mai.
Us volem a casa i en llibertat, Jordis.

Canvi d'època i cinc reptes d'innovació política a Catalunya

(Article publicat a El Crític. 7 de setembre del 2017. Ricard Gomà i Joan Subirats)
L’any 2001, al tombant del mil·lenni, vam editar dos volums col·lectius, ‘Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)’. A la introducció dels textos, hi dèiem, ja fa gairebé dues dècades:
“Comença a ser hora d’analitzar i valorar el que s’ha fet amb l’autogovern, en relació amb qüestions com la reducció de les desigualtats, la capacitat de generar innovació, la vertebració del territori, la igualtat entre dones i homes, la sostenibilitat o la millora en la qualitat de vida de les persones. […] Volem posar les bases per conèixer fins a quint punt Catalunya ha anat construint un sistema propi de governança, de producció de polítiques públiques. I, si això és així, a partir de quines opcions de fons, valors i plantejaments s’ha configurat aquest sistema”.
Avui, enfilant la recta final de la segona dècada del segle XXI, i amb prop de 40 anys d’autogovern, creiem que val la pena actualitzar aquest objectiu amb l’edició del nou llibre ‘Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya’. Podeu descarregar-vos un extracte del futur llibre en forma de resums de cada capítol a la web de Crític.
D’ençà de les nostres reflexions, han passat (només) 20 anys, però hem travessat un canvi d’època. Hem estat testimonis —alguna vegada protagonistes— de transformacions accelerades en tots els àmbits: complexitats creixents, incerteses vitals i noves injustícies; Internet, creativitat i noves energies ciutadanes. Un temps emergent que ha tingut, també, impactes i noves expressions en el terreny de la política. A Catalunya, el 2003, una nova majoria plural posava fi a 23 anys de governs de CiU, sempre presidits per Jordi Pujol. S’obria un escenari inèdit de governs de coalició entre forces progressistes que va perllongar-se set anys. Fins a quin punt es van produir girs rellevants en les polítiques públiques en aquest període? En quines direccions? Quins factors els van impulsar o obstaculitzar? El 2010 va tornar a governar CiU, però ja res no era com abans. Al tombant de la nova dècada pren forma un escenari de discontinuïtats marcat per una triple crisi: socioeconòmica, política i territorial. En poc temps semblen alterar-se substancialment els paràmetres que havien configurat l’Estat del benestar, les institucions i el model autonòmic. S’obre un nou ventall de preguntes: podem seguir amb les mateixes polítiques públiques? Cal una nova agenda? Es poden seguir fent les polítiques com es feien?
L’any 2008, la fi del cicle expansiu dona pas a un escenari de recessió. És també la fi d’alguns miratges: ni l’especulació pot substituir la producció com a motor de creixement; ni aquest es tradueix de manera directa en benestar; ni el progrés és possible sense atendre els seus límits ambientals. A partir del 2010, la gestió de la crisi es fa a Catalunya des d’una estratègia d’austeritat que erosiona drets bàsics i afebleix els nivells preexistents de cohesió social i urbana. A les tensions socioeconòmiques del moment, s’hi suma l’erosió de la vella política, que mostra símptomes d’esgotament en la seva capacitat d’entendre i gestionar els canvis. Creix la percepció de llunyania entre les institucions i la ciutadania: irromp amb força la crisi de representació. Finalment, la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010, que nega la condició de subjecte polític a Catalunya i retalla l’Estatut pactat amb l’Estat i aprovat en referèndum, opera com a detonant d’una crisi territorial sense precedents. El nou escenari de triple crisi desencadena un cicle potent d’acció col·lectiva: sorgeixen les marees ciutadanes en defensa dels serveis públics, les pràctiques d’innovació social, el moviment d’indignació a l’entorn del 15-M, i el procés per l’exercici del dret a decidir.
Tot plegat es trasllada en clau política a la dimensió constituent, a una renovació de la xarxa d’actors, i també a l’àmbit electoral-institucional. En efecte, la recessió, l’austeritat, la crisi de representació i la tensió en l’eix nacional afecten el que —fent servir la terminologia anglosaxona— serien les esferes de la ‘polity’ i la ‘politics’ (les institucions bàsiques i l’acció política). El procés sobiranista planteja l’exercici del dret a decidir per mitjà d’un referèndum com a eina de resolució democràtica del conflicte territorial, fet que implica el reconeixement de Catalunya com a ‘demos’ i la superació del marc constitucional del 1978 (canvis de fons, per tant, en la ‘polity’). El procés i la cultura del 15-M penetren en l’esfera política canviant el sistema d’actors, amb l’emergència de noves forces i espais de confluència; i alterant les institucions, amb les victòries electorals d’aquests nous subjectes en algunes de les principals ciutats del país: Barcelona, Badalona, Sabadell… (canvis substancials també en la ‘politics’).
I les polítiques públiques, s’han vist sacsejades també a Catalunya per aquest context de transformacions? Aquesta és per a nosaltres una qüestió també clau. Travessem, d’una banda, un canvi d’època i una triple discontinuïtat social, política i territorial; emergeixen, d’altra banda, voluntat constituent, rearticulació d’actors i noves majories institucionals, i, per tant, creiem que és del tot pertinent explorar què ha passat en el terreny de les ‘policies’ (polítiques públiques). Què ha passat, i també quins reptes de futur es van perfilant. Les dinàmiques socials marquen un ritme accelerat de canvi. Ens situem avui en un escenari postrecessió, amb una nova geografia de vulnerabilitats; els nous actors van quallant i els eixos del conflicte polític semblen reescriure’s amb rapidesa mentre en sorgeixen de nous; el debat sobre les sobiranies guanya força en totes les seves dimensions; es van construint capacitats col·lectives de govern vinculades a qüestions emergents. Com es trasllada tot això a debats substantius i concrets? Quins reptes se situen com a centrals en l’agenda de polítiques públiques dels pròxims anys? Quines formes de governança apareixen amb més potencial de futur a Catalunya? No són preguntes fàcils, però creiem que són rellevants i són avui encara gens o poc explorades.
De la mirada panoràmica del llibre ‘Canvi d’època…’, en sorgeixen d’entrada dues idees força a destacar:
1) El joc de continuïtats i canvis en les trajectòries de política pública és complex i fragmentat. Hi coexisteixen itineraris amb un fort component de ‘path dependency’ (continuïtat) explicables a partir de factors diversos (els acords sociopolítics amplis i transversals en matèria lingüística, o la manca de capacitats reals d’incidència en aspectes clau de les polítiques laborals) amb casos força accentuats de ‘policy change’ deguts al canvi de govern (les polítiques d’habitatge o de regeneració urbana de barris dels tripartits) o a l’alineament de les polítiques amb l’onada d’austeritat en plena crisi (la restricció de la renda mínima d’inserció, o la bancarització de les caixes d’estalvis).
2) Al llarg dels últims anys s’ha produït un procés d’innovació política (‘policy innovation’) desigual. Els canvis socials no sempre s’han traduït en processos rellevants d’innovació de les polítiques (educació o urbanisme, per exemple). En altres àmbits, tanmateix, observem processos d’innovació de naturalesa diversa: a) ampliació de l’agenda a temes emergents (l’economia social i solidària, les polítiques d’acollida i d’interculturalitat); b) nous plantejaments substantius (la desfamiliarització de les cures, o la vinculació entre l’agenda de gènere i les polítiques LGTBI), i c) formes innovadores d’articular capacitats de governança (xarxes d’inclusió social, o processos d’obertura cap a nous actors en les polítiques de transició energètica i de sobirania alimentària).
Ens agradaria que la pràctica de reflexió que suposa aquest volum col·lectiu apunti també a reptes clau, dibuixi camins i perfili horitzons de futur.
Cinc reptes per pensar el futur de Catalunya
Enunciem cinc reptes genèrics que van apareixent amb força pensant en el futur de Catalunya.
1) El repte de crear una economia ciutadana i plural, vinculada al bé comú, amb cadenes de creació i apropiació compartida de valor: xarxes i ecosistemes cooperatius, i teixits productius ecològics i circulars. Un model amb salaris i ocupacions dignes.
2) El repte de reconstruir els drets bàsics i de superar les velles formes de producció del benestar. Avançar cap a un país que tingui cura de la seva gent: amb capacitat d’articular igualtat, autonomia, diferències i vincles; amb mecanismes de distribució social del poder, generadors de ciutadania activa i apoderada.
3) El repte de situar Catalunya com a referent de desenvolupament sostenible, compromesa amb el benestar de les generacions futures: la protecció del clima per mitjà de polítiques de transició energètica; la qualitat de l’aire des de polítiques de mobilitat sostenible; la sobirania alimentària, i la gestió pública de l’aigua.
4) El repte d’un país que situa Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació com a oportunitat clau de creativitat, construcció col·lectiva de coneixements i cultura lliure; d’economia col·laborativa procomuna i inclusió digital; de democràcia de codi obert.
5) El repte d’una Catalunya que exerceix sobirania en un context d’interdependències i de governança multinivell. Un país obert i divers que acull i impulsa la construcció europea; que aposta per l’enfortiment del municipalisme, amb una agenda urbana orientada a fer possible el dret a la ciutat i la gestió del comú.
Aquest conjunt de reptes substantius impliquen elements de transversalitat en la dimensió més operativa i de gestió: la possibilitat de forjar un espai públic no solament institucional sinó compartit on es despleguin processos de coproducció de polítiques; d’articular una institucionalitat amb capacitat d’acollir dinàmiques d’ampliació democràtica; de descentralitzar i generar lògiques més potents de proximitat i de reconeixement de la diversitat. En síntesi, doncs, el canvi d’època i les fortes discontinuïtats que s’hi vinculen no solament impacten sobre els marcs de sobirania i els actors polítics; plantegen també transformacions i reptes clau en el terreny de les polítiques públiques. Ni l’agenda pot ser la mateixa, ni les formes de generar capacitats de govern poden reproduir les del passat. Sembla indefugible afrontar els nous reptes. Si es defineixen democràticament, poden forjar les oportunitats col·lectives on perfilar el país del segle XXI: una Catalunya en mans de la gent, on la política i la vida es construeixin en comú.

Viure en comú, sense por.



Ana M, Bruno, Carmen, Elke, Francisco, Ian, Jared, Julian, Luca, Pau, Pepita, Silvina, Xavi... famílies, amics... els hi devem, record, respecte i amor per sempre.
I des del dolor de les seves absències, la voluntat tenaç de seguir construint vida. Cal respondre a l'odi "alimentant l'esperança" (Míriam Hatibi), una esperança que es forja dia a dia, des de fa molt temps, amb relacions de convivència quotidiana i valors d'obertura i llibertat ... "Em quedo amb les abraçades" diu Míriam Hatibi al final del seu article (enllaç diari Ara). Abraçades com la de Sílvia i Javier (els pares del Xavi) amb Driss Salym, l'imam de Rubí, un gest que expressa com cap altre la determinació de superar el terror des de la humanitat (enllaç TV3). I el gest col.lectiu que millor reflecteix el sentit de la manifestació de dissabte: el silenci evocador de memòria de les víctimes i d'aposta per la pau -enfront de totes les guerres i del tràfic criminal d'armes- mentre s'escoltava "el cant dels ocells".
Paraules, imatges i música que simbolitzen uns dies que ens han colpejat fort. I que simbolitzen també la resposta d'unes ciutats de gent senzilla i valenta disposada a respectar-se, cuidar-se i viure en comú, #sensepor.

Barcelona en Comú en context: municipalisme internacional, canvi d'agenda i reptes de futur


Article publicat a CRÍTIC (27 de juliol de 2017)

Acaba el segon curs de l’actual mandat municipal. Fa poc més de dos anys, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Uns dies abans Barcelona en Comú (Bcomú) havia guanyat les eleccions. Una candidatura ciutadana i de confluència articulada barri a barri, un espai d’innovació col.lectiva, aconseguia un ampli suport social i esdevenia la primera força a l’Ajuntament. No es tractava només d’irrompre; es tractava de guanyar per governar, per reconnectar les institucions al bé comú. Era un camí a ser explorat, però amb bases sòlides: hi havia molta gent senzilla amb vivències quotidianes de fraternitat, llargues trajectòries de compromís veïnal, les energies ciutadanes del 15M, un lideratge fort i reconegut, espais polítics organitzats amb voluntat de compartir pràctiques i objectius, en un temps nou cridat a superar esquemes del passat. La Barcelona solidària, que tantes vegades havia forjat canvis històrics, estava disposada a construir novament l’esperança. A recuperar el millor de la ciutat: la força de la seva gent comuna per intentar escriure  un projecte de democràcia activa, de convivència entre persones diferents, de justícia urbana.

Canvi de context i el nou municipalisme internacionalista

Han passat només dos anys, ha estat però un temps intens on el ritme dels canvis, a escala global, s’ha accelerat. La vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar les transformacions, s’aguditzen les dificultats d’intermediació dels actors tradicionals. La (no tan) nova austeritat tendeix a situar-nos, d’altra banda, en escenaris de despossessió ciutadana, de postdemocràcia. Tot això ha anat generant també respostes antiestablishment en múltiples direccions. Algunes s’inscriuen en lògiques d’involució: el mix d’autoritarisme polític, restauració moral i replegament nacionalista que, en dosis variables, observem en Trump, Le Pen o el Brèxit. D’altres combinen mainstream socioeconòmic, ruptura amb el sistema de partits i un relat d’optimisme adaptatiu: la fórmula Macron. En l’espai progressista es produeixen també dinàmiques disruptives. Van madurant expressions innovadores que sumen cultures polítiques diverses i creixen en clau electoral (els GroenLinks neerlandesos, la France Insoumise, l’esclat Corbyn, Podemos i les confluències). És en aquest espai, amb trets i aportacions pròpies, que el nou municipalisme internacional sorgeix com a fenomen polític, amb bases estructurals sòlides i potencial transformador.

Les bases estructurals del nou municipalisme cal cercar-les en la dimensió urbana del canvi d’època. El temps de la societat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. El tauler polític es transforma ara també en el seu vessant territorial, i dóna lloc a un joc de geometries líquides (parafrasejant Bauman), on es generen condicions inèdites d’enfortiment de les ciutats. La població urbana és ja majoritària al planeta (54,5%); i les bases del canvi d’època –quotidianitats complexes, economies i interaccions digitals, riscos ecològics, energies comunitàries…- situen l’esfera local com a peça clau de tot procés de construcció de justícia social i climàtica al segle XXI. Al llarg de l’elaboració de la Nova Agenda Urbana (adoptada a la cimera de Quito, 2016) va reaparèixer amb força la idea del dret a la ciutat (als 50 anys del droit à la ville de Lefebvre) entès com la dimensió urbana dels drets socials, culturals i econòmics : el retorn a l’esfera local de les conquestes col.lectives que la història recent havia desplaçat als estats. I entès també com a democràcia, com a aposta per posar la vida en mans de la gent: crear noves capacitats d’autogestió del comú, forjar sobiranies de proximitat (tecnològica, energètica, alimentària).
És en aquest context de fons, que el nou municipalisme incorpora un potencial polític inèdit. Es referma com a proposta amb capacitat creixent de canalitzar lògiques d’ampliació democràtica, empoderament ciutadà i construcció del bé comú. La xarxa de ciutats-refugi (de Lampedusa a Malmö) desenvolupa programmes d’acollida i inclusió enfront als murs i les fronteres estatals. En una UE de majoria conservadora, ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Grenoble són avui referència de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers i polítiques de transició ecològica. Als EEUU la xarxa de ciutats de drets humans (de Nova York a Seattle) converteix a aquestes en llocs de seguretat residencial enfront el racisme institucional de Trump. A Amèrica Llatina, en plena crisi dels projectes progressistes a escala nacional, s’activa un cicle de nou municipalisme amb candidatures ciutadanes guanyadores, pressupostos participatius i autogestió comunitària (Valparaiso, Rosario, Montevideo…). Sembla doncs que es van creant les condicions per teixir un espai d’alternativa, des de les ciutats i la política de proximitat, que convoqui a àmplies majories socials, i generi una praxi transformadora en el segle XXI.

En aquest nou escenari, Barcelona ha anat desenvolupant un paper rellevant: en destaquen l’aposta per les ciutats del canvi; el lideratge de xarxes europees i globals (acollida, justícia climàtica, Eurocities, CGLU); l’impuls d’espais com la trobada municipalista internacional de Ciutats sense por, on s’han teixit aprenentatges i vincles. Però Barcelona fa sobretot una aportació cabdal en relació a l’agenda de polítiques públiques, a la posada en marxa d’una praxi de govern que intenta respondre al conjunt d’aspiracions socials que van cristal.litzar aquell maig del 2015. Quin és el balanç un cop creuat l’equador del mandat?.

Les dimensions del canvi en l’agenda política a Barcelona

Fa poc més d’un any, en un article a CRÍTIC (amb David Cid), apuntàvem els eixos on es produïen dinàmiques de transformació. Avui aquestes dinàmiques poden llegir-se en clau d’un procés de canvi en l’agenda política de la ciutat: són nous relats, models i formes de governança; noves pautes –encara incipients- en l’estructura de poder. Les polítiques municipals que fixen avui el canvi d’agenda es poden resseguir al llarg de quatre dimensions.

1. En el camp econòmic, el govern municipal ha anat desplegant els instruments que permeten avançar cap a un model de lideratge públic, compromís amb l’ocupació, forta presència cooperativa, i vinculació del sector privat a estratègies de millora social i ambiental. S’han posat en marxa polítiques públiques d’incidència sobre l’estructura productiva, laboral i comercial de la ciutat: a) el pla d’impuls a l’economia social i solidària i el pla de transició a la sobirania tecnològica, com a apostes prioritàries cap a un model més equitatiu i comunitari, amb més capacitat de creació i apropiació col.laborativa de valor; b) l’estratègia per l’ocupació de Barcelona, com a aposta per retornar la lluita contra l’atur al centre de les prioritats municipals; i c) l’acord de regulació d’horaris comercials –amb reducció a la meitat d’obertura en festius- com a opció de defensa del comerç urbà. Cal esmentar per últim la nova governança del turisme per mitjà d’una eina clau, el PEUAT. El pla d’allotjaments turístics sitúa l’activitat sota regulació i control públic (amb àrees de decreixement) per tal de fer possible un encaix sostenible entre els barris i el turisme.

2. El govern municipal ha situat en el nucli de prioritats el rescat social, l’acció per la inclusió i la reconstrucció dels drets bàsics. La garantia de drets socials s’ha expressat en el triple eix de l’habitatge, l’educació i la salut. a) En el camp habitacional, l’estratègia de rescat (unitats d’acció contra desnonaments, cessió i mobilització de pisos buits) s’ha articulat a un salt qualitatiu de model: l’aprovació d’un pla d’habitatge que multiplica per quatre el nivell d’inversió i fa del lloguer social la prioritat màxima. b) En el camp educatiu, s’ha reactivat la política de construcció de centres públics (amb tres nous instituts-escola en barris vulnerables) i s’han revertit privatitzacions i retallades del 0-3: remunicipalització, 10 escoles bressol noves, recuperació de suports i tarifació social. c) Les polítiques de salut han prioritzat la lluita contra les desigualtats, focalitzant l’acció en els barris més fràgils; s’ha aprovat el primer pla de salut mental; i s’ha avançat en el model universal (desprivatització de serveis i abolició de la mútua de funcionaris). No podem oblidar l’articulació de les agendes LGTBI i feminista, que doten el conjunt de polítiques públiques de perspectiva de gènere, i de defensa de les llibertats sexual i afectiva com a bens comuns.

3. Des del 2015, el govern municipal afrontà el repte de construir l’agenda de l’habitabilitat sostenible: un nou urbanisme democràtic i de gènere per la recuperació de carrers i places; per la garantia d’habitatges assequibles i la defensa del dret al barri. I un nou ecologisme quotidià per protegir el clima i la qualitat de l’aire; per fer de l’aigua un dret bàsic i no una mercaderia. a) En la dimensió urbanística, val a destacar la posada en marxa del programa de superilles sobre la trama Cerdà, una aposta estructural per la redistribució democràtica de l’espai, per la vida i la ciutadania en comú. Cal cosiderar també el conjunt d’actuacions per construir el dret al barri enfront les dinàmiques de gentrificació: la prohibició de substituir usos residencials per turístics incorporada al PEUAT,  i la defensa tenaç del bé comú enfront els pisos turístics irregulars. b) En la dimensió ambiental, el marc de transició ecològica s’ha vist impulsat i concretat per una decisió cabdal: la constitució de Barcelona Energia com a operadora pública municipal, una eina que permet lligar fonts renovables, producció de proximitat, sobirania i drets energètics. I si l’energia opera com a palanca principal de compromís pel clima, la mobilitat ho fa com a determinant clau de qualitat de l’aire. En aquest sentit el govern ha impulsat, d’una banda, un pla contra la contaminació amb mesures de restricció estructural a la circulació dels vehicles més contaminants; i d’altra banda una estratègia d’enfortiment de la mobilitat sostenible, on l’eix central és l’ampliació de la xarxa de carrils bici en 200 km.

4. L’economia del bé comú, els drets socials i l’ecologia urbana són grans dimensions d’agenda que no només impliquen noves polítiques, sinó també noves formes de produir-les: per empoderar la ciutadania i els barris, per aprofundir la democràcia i fer-la més oberta i transparent. L’articulació d’aquesta democràcia activa s’ha anat desenvolupant sobre dos eixos prioritaris. a) Un primer eix vinculat a la proximitat i la participació. Cal destacar aquí el Pla de Barris, un procés comunitari de millora urbana que aplega un conjunt d’accions en els 16 barris més vulnerables (àrees del Besòs, muntanya, Ciutat Vella i La Marina), amb 150 milions d’inversió i l’aposta per la implicació del teixit social en la coproducció de polítiques. D’altra banda, l’ampliació del model de gestió ciutadana: existeixen avui 35 equipaments amb gestió cívica i 18 espais amb projectes d’autogestió veïnal. I finalment Decidim Barcelona, una plataforma digital de participació que aplega ara 11 processos decisoris oberts a tothom: des de la transformació de la Meridiana al nou pla d’usos de Ciutat Vella, passant per la prova pilot de pressupostos participatius a l’Eixample. b) Un segon eix s’articula al voltant de la transparència i el compromís anticorrupció. L’any 2015 l’Ajuntament va crear l’Oficina per la Transparència i les Bones Pràctiques, i s’ha dotat el 2017 del primer Codi Ètic municipal de l’Estat Espanyol. La nova licitació a Glòries i la multa de 7m d’euros a FCC per irregularitats en la gestió de residus són indicadors clau d’una agenda anticorrupció de tolerància zero.

Un procés de canvis en un marc urbà de tensions i límits

Més enllà d’aquestes quatre dimensions,  les quals intenten reflectir el procés d’articulació de la nova agenda política, el balanç de la primera meitat del mandat podria realitzar-se des de molts altres angles. No és l’objectiu d’aquest article. És però necessari apuntar certes reflexions que permeten ubicar l’acció de govern, les polítiques públiques, en un context més ampli que genera impactes i no és per tant obviable: un procés sota pressions i límits; amb dubtes i incerteses; un nou municipalisme en plena  construcció.

Cal considerar, en primer lloc, la gestió difícil d’una aritmètica política fràgil. Mai abans s’havia governat Barcelona amb un equip tan reduït: 11 regidories sobre 41 (a 10 de la majoria). L’entrada del PSC al govern ara fa un any (4 regidories), resulta positiva però limitada. Bcomú no ha reeixit en l’aposta per configurar un executiu municipal de base més àmplia, sumant els espais progressistes que van votar la investidura d’Ada Colau.  Són febleses polítiques que s’han fet notar: des d’haver d’aprovar el pressupost per qüestió de confiança; fins a les dificultats en projectes estratègics, com la connexió del tramvia per la Diagonal. En segon lloc, les polítiques del canvi avancen, però ho fan inscrites en una estructura de poders encara desigual. En l’actual esquema de globalització, les ciutats operen com a espais centrals d’aterratge del capital financer: actius urbans d’alta rendibilitat que acaben generant dinàmiques de bombolla (hipotecària, hotelera, comercial, de lloguers). Se suma a tot això una llei d’arrendaments a mida de la propietat immobiliària. En el camí, un rastre de gentrificació i expulsions. Hi ha, per tant, a dos anys del canvi un trajecte pendent: el que condueix a revertir l’entramat legal i les asimetries de poder que fan possible encara avui, en el tauler urbà de joc, el predomini de les plusvàlues per damunt del dret al barri; l’oligopòlic elèctric per sobre de la justícia climàtica; el lobby dels cotxes per sobre de la salut de la gent.

Finalment, també a la construcció d’hegemonia li queda camí a fer. És cert que l’estructura de percepcions i preferències de la ciutadania mostra avui una alta sintonia amb l’agenda municipal. Però ho és també que la majoria social no es tradueix de forma directa en hegemonia política de cicle llarg. Calen bases culturals per desplegar el nou projecte. No n’hi ha prou amb la palanca institucional; cal acció col.lectiva urbana que connecti amb espais amplis de ciutadania. I cal sobretot afrontar dues qüestions clau, dos reptes encara incipients, . 1) Avançar cap el municipalisme del comú: teixir un model d’aliança público-comunitària on enfortir drets i autogestió alhora; on convertir els serveis en bens comuns; on coproduir el dret a la ciutat. 2) Avançar amb més força cap a la doble escala de ciutat metropolitana i xarxa de barris: una metròpoli amb poder i legitimitat democràtica on reduir desigualtats i fer la transició ecològica (l’Agenda Besòs com a oportunitat); i uns barris on construir capacitats col.lectives de transformació quotidiana.   


Dèiem fa un any –al final de l’article a CRÍTIC abans esmentat- que a Barcelona existien raons sòlides per l’esperança. Les condicions han anat madurant i l’agenda del canvi també. El nou municipalisme emergeix al món com a espai de reapropiació democràtica, i Barcelona n’és referent. Una fearless city que planta cara a les injustícies; on la solidaritat és la tendresa dels barris; on la vida es viu (una mica més) en comú, i la política se sembla (cada dia més) a la vida. Queda molt per fer, fragilitats a superar i obstacles a remoure, però el balanç de dos anys segueix proporcionant motius per l’esperança.