El sentit dels Comuns

Article publicat a Treball. 8 de desembre de 2017

Matí fred de dissabte. L’hivern s’escolava entre els carrers i les cases humils del barri del Congrés. A l’espai del Canòdrom ens trobàvem per compartir un acte de Catalunya en Comú Podem. Ada Colau, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, Janet Sanz i Gemma Tarafa rendien comptes de les polítiques del canvi a Barcelona. Una feinada impressionant en dos anys i mig, que demostra amb fets com es pot governar obeint la majoria, com es pot posar la política al servei de transformar la vida de la gent senzilla. Al final, Xavier Domènech recollia el repte de construir el somni també a Catalunya. El repte necessari d’ampliar l’autogovern; l’aposta d’una sobirania quotidiana carregada de continguts socials, plena d’escoles públiques, centres de salut, llars assequibles i dret al barri. Sobirania per fer fora el 3% i l’especulació, per revertir retallades i governar amb la ciutadania. Resulta una clau fonamental en l’actual escenari: Barcelona en Comú com a referent; Catalunya com a país municipalista; els Comuns com a projecte polític necessari, portador de canvis i d’anhels plurals. En un context difícil, constituïm esperança.

Vivim moments marcats per un conflicte polític encallat entre el full de ruta unilateralista i l’immobilisme repressiu de l’estat. I vivim també, recordem-ho, una conjuntura definida pel sorgiment d’una nova política enfront la crisi de règim i dels seus actors tradicionals; un canvi de temps que va esclatar amb força guanyadora a Barcelona a les municipals del 2015, i a Catalunya també a les dues últimes eleccions generals. Aquesta doble coordenada estructural -conflicte nacional bloquejat i nova política emergent- dota el relat i la pràctica del Comuns d’un sentit de fons; i valida de forma estratègica l’encert de la seva constitució com a nou subjecte polític. En l’eix nacional podem ser testimonis els propers dies de dos plantejaments polítics antagònics: d’una banda l’intent de donar continuïtat discursiva a la lògica unilateral; d’altra banda l’intent de restaurar el vell ordre constitucional. Expressen el conflicte però no el poden superar. Són més aviat dos miratges enfront la realitat d’un país complex que vol decidir de forma viable i en clau democràtica el seu futur col·lectiu. En l’eix social tornarem a presenciar potser un joc de menysteniments dels drets bàsics de la gent: com si res no fos possible sense independència; o com a simple recurs retòric als “problemes reals” mentre es consoliden injustícies generades per polítiques inhumanes. Són també miratges enfront la realitat d’un societat creuada per desigualtats vitals, que sap tanmateix que sí se puede.

I en aquesta cruïlla de miratges i realitats; de conflictes i voluntat majoritària de desbloqueig nacional i reconstrucció social, és on el projecte i la pràctica política dels Comuns cobren alhora un significat a curt i llarg termini. Sabem d’una banda que el 22 de desembre no s’obrirà la fase resolutiva del procés, però caldrà articular un escenari de desbloqueig, més enllà dels paràmetres d’empat infinit i d’impotències mútues que fins ara l’han definit. Les coordenades de la nova etapa hauran d’estar estretament vinculades a la recuperació de l’autogovern: fi del 155 i de la intervenció econòmica; i fi de la judicialització i de la lògica repressiva. Però vinculades també a treballar les bases de superació estratègica del conflicte: plurinacionalitat i exercici acordat del dret a decidir. En l’articulació d’actors que hauria de fer possible aquesta perspectiva, el lloc dels Comuns s’intueix central: per projecte propi i per capacitat de convocar cultures de reconciliació. L’equació política de la nova etapa, d’altra banda, no pot tornar a ajornar l’agenda social i ambiental. La crisi i l’austericidi han deixat a Catalunya un estat de benestar malmès, una geografia humana de desigualtats i riscos d’exclusió. El cicle de reactivació genera oportunitats, ens hi juguem posar les bases d’un país amb economies inclusives i processos de transició ecològica; amb drets bàsics per tothom i benestar comunitari. En aquesta dimensió, el compromís dels Comuns amb la prioritat de l’agenda social podria tenir un paper referencial: l’aportació sostinguda de propostes per cosir socialment Catalunya, perquè el principi d’un sol poble es traslladi a les condicions de vida de la gent.

Més enllà dels reptes en els dos eixos, de les articulacions d’actors per abordar-los, i del potencial de contribució de Catalunya en Comú Podem, existeix avui una realitat que suposa la base més sòlida dels Comuns i, d’altra banda, una de les apostes amb més sentit estructural: el municipalisme com a pràctica tangible del canvi, com a àmbit vertebrador del futur. Es tracta de situar la Catalunya de la proximitat, de la política quotidiana, com a esfera central en la construcció del país de les properes dècades. I és aquí on tornem al paisatge inicial d’aquest article: a les imatges de Barcelona, els seus barris i la seva gent; a la presència de Barcelona en Comú (Bcomú) com a subjecte reeixit que protagonitza –al costat del teixit ciutadà- les polítiques del canvi i les formes de fer política que també Catalunya necessita.

BComú va néixer des de la doble lògica de la novetat i la confluència. Novetat perquè una xarxa ciutadana feia una aposta inèdita per la política institucional, en un context de crisi de representació dels actors tradicionals; confluència perquè es configurava un espai de trobada amb ICV i altres forces sobre la base de valors, objectius i pràctiques compartides. I molt rellevant, no es tractava només d’irrompre, sinó de guanyar; no anava de resistència, sinó de connectar amb la majoria. Es va aconseguir. I el govern municipal ha estat fins avui una gran palanca de transformacions: les persones senzilles i els barris s’han situat en el centre de les polítiques; es van forjant cada dia justícies (social, de gènere, climàtica…) i sobiranies (energètica, alimentària, tecnològica…). Mai no s’havia transformat tant en tan poc temps, i amb voluntat de coproduir el dret a la ciutat, amb implicació col.lectiva. Hi ha límits i falta molt per fer; es cometen errors, i tant! com en qualsevol altre ordre de la vida. Però la construcció d’esperança està en marxa a Barcelona. Ho està de la mà d’una política nova, lluitadora i sensible, lligada a la quotidianitat, als problemes i anhels de la majoria. Mai s’havien desplegat amb tanta força els valors històrics i els objectius programàtics del PSUC i d’ICV a Barcelona.

No es tracta ara de transferir l’experiència de Barcelona a Catalunya. Però sí d’impregnar la política catalana de la gramàtica política de Bcomú, del nou municipalisme. Construir la república és guanyar justícies i sobiranies cada dia a cada poble i ciutat. És superar el joc poc responsable de l’èpica declarativa, i vèncer l’autoritarisme amb la força imparable de la democràcia de proximitat; d’una xarxa de pobles i ciutats on la política de transformació no s’inscriu en proclames, sinó en la vida quotidiana de la gent. Crec que Catalunya en Comú Podem està en condicions d’aportar molt en aquest sentit, i crec que tot això enllaça amb les millors tradicions de les esquerres transformadores del nostre país, antigues i més recents. Desitjo un molt bon resultat per l’excel·lent equip del Xavi Domènech, sabent que el 21 de desembre obrirà una etapa de llarg recorregut. I sabent també que l’haurem de caminar pas a pas; amb molt diàleg, sense cap renúncia.