Un temps per a la política democràtica

(Article publicat a Treball. 19 d'octubre de 2017) 

1. Un cicle de canvis amb aportacions diverses

Venim d’una dècada molt rellevant. Hem creuat un cicle polític i d’acció col·lectiva amb un doble punt de partida. D’una banda, la sentència del Tribunal Constitucional que dinamitava l’Estatut; que esmicolava el caràcter suposadament vinculant del referèndum del 2006. D’altra banda, l’inici de les retallades i la reforma de l’article 135 de la Constitució, com a mecanisme de blindatge jurídic de l’austericidi. Els contractes territorial i social vigents saltaven pels aires. Enfront a la doble crisi de règim, el procés sobiranista i les dinàmiques del 15M han operat com les grans palanques de canvi. Amb totes les complexitats, límits i errades –la política s’assembla a la vida– hem viscut uns anys on ha crescut el potencial d’esperança. I ha començat a traduir-se en fets: primer, les vagues generals, les marees en defensa dels drets socials i l’esclat popular pel dret a decidir; després, la innovació social i la formació dels nous subjectes; finalment, les expressions polítiques: nou municipalisme, majoria sobiranista al Parlament, triomf per dues vegades d’En Comú Podem, Pacte Nacional pel Referèndum, convocatòria de l’1 d’octubre… No és poc. I és veritat també que tot això s’ha viscut des d’un complex pluralisme emocional, que va del desconcert i el dubte raonat, fins a la il·lusió i la complicitat; que pot implicar més o menys proximitat cap a un o l’altre dels eixos de conflicte. És lògic, tot ha anat força ràpid i existeixen raons a cada mirada, que cal respectar i valorar. Es tracta, però, d’un bagatge on la immensa majoria s’hi pot sentir reflectida: una tendència de fons favorable a l’ampliació dels drets socials i nacionals, i a donar veu a la ciutadania per a fer-ho possible. Venim d’un temps on les coses han canviat i ho han fet des de l’impuls de la gent. Sense aquest cicle d’aprofundiment democràtic, l’1 d’octubre és difícilment explicable.

2. L’1 d’octubre com a punt d’inflexió

El dissabte 30 de setembre al matí l’Institut del barri ja era obert. El veïnat s’organitzava per preparar l’esmorzar col·lectiu i fer activitats al llarg del dia. El diumenge ben d’hora seguia ple de gent. Moltes persones s’havien implicat i havien creat les condicions per acollir i obrir les urnes, amb la màxima normalitat possible, enfront les amenaces de l’Estat. Durant tot el matí i part de la tarda les cues van ser immenses. Per davant de tot, les persones grans i amb dificultats de mobilitat; després la resta, amb paperetes del sí, del no, en blanc… Però no marxàvem. Ens vam quedar protegint les urnes i l’Institut; preservant cadascun dels anhels que s’hi havien dipositat. Al vespre érem encara més d’un miler de veïnes i veïns, acompanyant l’arribada dels observadors, esperant la fi del recompte. Vam aportar un gra de sorra a la defensa comunitària de la democràcia. Com diu Benedetti i canta Serrat, vam defensar l’alegria com una trinxera, com una certesa… “defenderla de la rutina y de los miserables”. A tota la ciutat, a tot el país es van viure moltes petites històries semblants. Geografies de gent senzilla apoderada traçant una xarxa d’esperança. I enfront… la violència de la policia de l’Estat entrant i destrossant escoles públiques en barris populars. Van causar dolor, però més enllà el no-res. Expressaven la buidor en forma d’agressions. L’1 d’octubre va esclatar com mai la força de l’esperança. La ciutadania es va guanyar el dret a un futur diferent, a seguir practicant la sobirania i a exercir l’autodeterminació. Més democràcia.

3. L’acord del 80%: el referèndum pactat i reconegut

Les mobilitzacions de l’1 i del 3 d’octubre poden inscriure’s en el cicle llarg d’apoderament ciutadà. Però són sobretot un punt d’inflexió. Ens condueixen a una nova cartografia col·lectiva, amb unes altres coordenades. Sense marxa enrere. Tenim avui, és veritat, una situació encara polaritzada. D’una banda, s’ha avançat molt en el procés, amb una gran acumulació de força democràtica i ciutadana, però amb dificultats d’ampliació de suports en clau només independentista. El govern de l’estat, d’altra banda, segueix instal·lat en l’immobilisme i el tractament del conflicte per la doble via judicial i policial. Cristal·litza, d’alguna forma, la lògica de l’empat infinit. El PP sembla avui disposat a desfer-lo desplegant un nou repertori repressiu a l’empara del 155. El contenciós, en tot cas, seguiria escalant. Puigdemont, amb la desactivació de l’entrada en vigor declarativa de la DUI, amb la proposta explícita de diàleg polític, obre en canvi una potencial finestra d’oportunitat. Caldria treballar-la a fons: teixir un escenari on posar en joc la gramàtica de la Política Democràtica (en majúscules). Amb un mínim, potser, de tres components. En primer lloc la construcció d’un acord creuat bàsic a Catalunya –l’acord del 80%- sobre la idea que l’1 d’octubre genera un mandat democràtic per exercir la sobirania (eleccions constituents i redacció d’una constitució catalana) i per decidir en un referèndum acordat i reconegut el tipus de vincle de Catalunya amb l’Estat Espanyol (inclosa la independència). En segon lloc la construcció d’un pacte a l’estat per fer fora el PP amb una moció de censura. Hauria de ser un camí transitable per al PSOE. En el nou escenari caldria només abordar d’entrada la superació de les amenaces polítiques (no aplicació del 155) i la reversió de les mesures policials i judicials. En paral·lel, caldria posar en marxa una agenda territorial -sense condicions ni vetos de partida- orientada a concretar la plurinacionalitat i l’encaix jurídic del referèndum. I en tercer lloc, la construcció d’un espai de mediació amb presència de la Unió Europea i d’experts internacionals. Aquest espai hauria d’activar un mecanisme acordat d’acompanyament extern, per tal de facilitar el procés negociador, l’elaboració propositiva i l’acompliment d’acords.

4. Les coordenades culturals: deliberació i sobiranies

En efecte, els processos de resolució de conflictes demanen marcs de negociació política que permetin canalitzar aspiracions ciutadanes en clau democràtica. Però demanen també la construcció de certes coordenades culturals: formes de fer i d’interaccionar, imaginaris i relats que despolaritzin sense abandonar cap mirada, que aportin matís sense renunciar a cap perspectiva. Traslladar aquesta idea al procés sobiranista, i a l’actual dinàmica de conflicte, hauria d’implicar potser una doble reflexió/revisió. D’una banda superar tota lògica frontista per construir cultura deliberativa. Es tracta de forjar un tipus de política que permeti articular conviccions amb empatia; valors amb responsabilitat. Es pot plantejar com a perspectiva ètica, però també des d’un potent principi de realitat: Catalunya és avui una societat complexa (més que mai) i aquesta complexitat s’expressa en termes polítics. Cal posar-ho en valor. I cal sobretot fer tangible la deliberació democràtica a través del debat sobre polítiques públiques. Com fan a Escòcia. Allà l’opció per la independència es vincula a propostes àmpliament debatudes d’economia cooperativa, benestar comunitari i transició ecològica. A Catalunya hauríem de situar amb força, en el centre del procés, un ampli debat a l’entorn d’una agenda constituent substantiva. En segon lloc, resituar el dret a decidir (i les opcions de fons, independentistes o no) en clau de sobirania i no tant d’identitat. Els sentiments nacionals són múltiples i creuats. Caldria doncs reconstruir un catalanisme popular de caràcter inclusiu i transversal, acollidor d’identitats diverses. Però sobretot un catalanisme políticdel segle XXI, motor d’un projecte que aposta per posar el futur en mans de la gent, que vol guanyar sobiranies en tant que capacitat d’autogovern quotidià en totes les dimensions: un projecte de radicalitat democràtica. Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte polític per poder interaccionar d’igual a igual. Avui i aquí, l’emancipació nacional des de valors d’obertura implicaria voluntat de protagonitzar les interdependències, sense relacions de subordinació política a l’Estat espanyol.

En síntesi, venim d’un cicle llarg de mobilització, i transitem ara un nou escenari amb l’1 d’octubre com a punt d’inflexió. Només des de la gramàtica de la política democràtica podrà traçar-se un camí cap a la resolució del conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat espanyol. És evident que això implica avui una dimensió de resistència, enfront el PP i les seves agressions judicials i policials: cal fer-los fora, de manera ineludible. Però implica sobretot construir una agenda propositiva, basada en l’acord intern del 80%, i amb aliances plurinacionals i mediació europea. Amb la doble clau de tirar endavant un procés constituent amb continguts, deliberatiu i radicalment democràtic; i d’assolir en un període de temps raonable la celebració d’un referèndum acordat i reconegut d’autodeterminació.

[i] Quan acabava l’article, s’ha produït l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La repressió de l’Estat escala, i caldrà prioritzar la construcció d’una àmplia i diversa resistència democràtica. Qualsevol escenari passa en endavant per l’alliberament de Cuixart i Sànchez. En qualsevol cas, l’apel·lació d’aquestes ratlles a la política democràtica manté, crec, tot el sentit que pugui tenir. Això sí, les condicions són avui més adverses encara, i la creació d’un escenari de negociació per exercir l’autodeterminació, més necessari que mai.

Us volem a casa i en llibertat, Jordis.