Article publicat per l'Assemblea Nacional Catalana en el marc de la campanya Fem Futur (Febrer 2017)

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.  

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui. 

(Text de l'article que em publica El Crític el 23 d'octubre de 2015)

El 27 de setembre la lògica plebiscitària va quallar. D’una banda, les forces polítiques erigides en referents principals d’aquesta lògica obtenen bons resultats: majoria absoluta d’escons elegits amb mandat d’independència (mai abans havia passat) i creixement de Ciutadans molt més enllà de les fronteres socials del seu vot. D’altra banda la participació va ser desbordant. Cap previsió la situava en el 77.5%: un milió més de votants en 5 anys, una altra dada inèdita. Un marc conceptual (frame) traslladat a l’escenari polític com a factor de mobilització electoral funciona si connecta amb l’experiència i l’esperança de la gent. És la ciutadania qui l’avala o el refusa, i el 27S el va avalar: pels resultats, i pel nivell incontestable de participació. Es tracta, en síntesi, d’una polarització en l’eix nacional, en clau dicotòmica sobre la independència, que pren força sobre la resta de dimensions del conflicte polític (esquerra/dreta; vell/nou...). A partir d’aquí és rellevant reflexionar sobre tres qüestions: 1) genera aquest escenari una dinàmica de fractura social?; 2) és l’escenari amb més potencial de superació de l’status quo nacional, de resolució en clau democràtica del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol?; 3) dibuixen les properes eleccions del 20D una nova finestra d’oportunitat, té sentit batallar per obrir-la?. Cap de les tres qüestions té respostes nítides, però s’hi poden estirar fils de reflexió.

1) A la societat catalana segueixen predominant lligams interpersonals i col.lectius de tota mena; segueixen predominant dinàmiques de mestissatge i creuament de vincles. Estem lluny d’una fractura social. La clivella política a l’entorn de l’eix socioeconòmic no ha desaparegut (expressa desigualtats col.lectives múltiples i potents), i segueix operant de forma transversal i no acumulativa a l’eix nacional. Tant o més rellevant, l’espai polític que es va forjant a l’entorn de les confluències –Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es pot…- reprodueix i articula una valuosa heterogeneïtat nacional, cohesionada pel teixit de valors del catalanisme popular (el nou catalanisme de la unitat popular?). Existeix, d’altra banda, una base sòlida de polítiques públiques orientades a garantir que llengua i origen no operin com a elements causals de desigualtat o segregació: molt clarament, el model escolar d’immersió lingüística, i les polítiques urbanes del municipalisme d’esquerres. Hi ha tanmateix una realitat punyent on l’origen és factor estructural de discriminació: l’exclusió de la ciutadania de milers de persones migrants, fruit d’una normativa estatal d’estrangeria sistemàticament avalada per PP, PSOE, C’s i CiU. I hi ha també un element de risc: l’opció de connectar la qüestió nacional a l’esfera vital i identitària. És significativa, en aquest sentit, l’apel.lació emocional de JxS al “vot de la teva vida”, o la profusió de banderes i cors en la campanya de Ciutadans; en contrast amb el caràcter més laïc i republicà del “governem-nos” de la CUP. L’estat propi no hauria d’anar d’identitats personals, sinó de redistribució estructural del poder polític.

2) El procés sobiranista ve impulsat per una gran força ciutadana, i en ell hi participen una pluralitat d’agents polítics. Són dos elements rellevants. La mobilització social el situa en coordenades d’ampliació democràtica. La pluralitat d’actors el fa inclusiu i heterogeni alhora. Sobre aquesta base, s’adopten dues estratègies que defineixen la seva fase més recent. D’una banda, l’ANC i Òmnium decideixen traslladar la dinàmica ciutadana a l’escenari electoral, en forma de suport explícit a determinades forces polítiques (des del propi naixement d’una de les candidatures). D’altra banda, el frame plebiscitari es defineix en termes d’independència i no de sobirania. Cap de les dues estratègies, al meu entendre, no enforteixen el procés ni ajuden a viabilitzar el full de ruta.  L’autonomia dels moviments socials en relació a les forces polítiques ha estat un avenç democràtic al llarg de les últimes dècades. El 27S marca una dinàmica de retrocés en aquest aspecte. I no serà fàcilment reversible. Pel que fa a l’altra qüestió, polaritzar en termes d’independència –en comptes de sobirania i dret a decidir- fa més petit el camp del sí. I dibuixa, a més, una trajectòria de resolució democràtica del conflicte nacional menys sòlida i efectiva que fer-ho a través de l’acumulació de forces per arrencar tant el referèndum com els mecanismes jurídics que permetin viabilitzar un resultat d’independència, si aquesta fos la voluntat ciutadana.

3) Catalunya sí que es pot (CSQP) ha intentat, des d’una nova aposta de confluència, articular la visibilitat de l’eix social a la defensa del referèndum vinculant. Els resultats han quedat per sota de les expectatives. Crec que no expressen errades de fons, però sí insuficiències i límits en el model de confluència (hi faltaven actors i dimensió ciutadana) i en el relat polític (presència insuficient de la narrativa constituent i sobiranista). La lògica de canvi d’època fa necessària la construcció d’un nou subjecte, fruit d’una confluència ampliada i ciutadana, referent de múltiples cultures emancipatòries, i amb voluntat de generar hegemonia, com ja passa avui amb Barcelona en Comú. Les eleccions generals poden, en aquest sentit, configurar una nova finestra d’oportunitat. Clarament, la confluència hauria de gestar-se en clau nacional, responent a les inquietuds i anhels de la gent de Catalunya: la necessitat de derrotar el govern de Rajoy, de superar el règim del 78 i el bloqueig de l’estat a l’autodeterminació; així com la necessitat d’un horitzó d’esperança a l’entorn de la justícia social, la política neta i la democràcia real. La xarxa de ciutats del canvi arreu de l’estat, expressió tangible d’un municipalisme constituent i guanyador, pot operar com a ancoratge de solidaritat i causa compartida.

El procés constituent català, en tot cas, ha de tirar endavant, en totes les seves dimensions. Si després del 20D l’immobilisme persisteix, a Catalunya la lògica democràtica ha de resultar imparable. Caldrà anar forjant la nova legalitat de ruptura que permeti exercir la sobirania i convocar el referèndum –amb reconeixement i empara internacional- per tal que, amb plenes garanties democràtiques, la gent decideixi lliurement la relació jurídica de la nova república catalana amb l’estat espanyol. Es tracta, molt en síntesi, de construir confluències i exercir sobiranies: avançar en l’articulació d’un nou subjecte (superador d’identitats polítiques preexistents) per guanyar un futur radicalment democràtic (superador d’injustícies socials i nacionals persistents).

Per acabar l’any, dues reflexions per l’optimisme. Poden tenir, potser, un punt d’ingenuïtat; en tot cas, tenen bastant d’utopies quotidianes… i sobretot de confiança en les capacitats col.lectives per fer-les realitat. 

Guanyar Barcelona. Perquè la política municipal s’assembli a la vida.

Hi ha una idea recorrent, formulada des de perspectives d’esquerres, que sol generar un alt grau d’acord. Molt en síntesi, la idea planteja que des de les esferes del poder es promouen -com a mecanisme de dominació cultural- valors individualistes. I que aquests valors han aconseguit avui una clara hegemonia social, impregnant les actituds i les aspiracions de la majoria. Això explicaria l’absència de processos col.lectius de contestació, amb capacitat de transformar a fons l’ordre injust existent. És una idea que pot tenir elements de versemblança. Sempre he sospitat, però, que hi ha quelcom que no funciona en ella.

Crec que en la quotidianitat; en les relacions familiars, d’amistat, de veïnatge, comunitàries, predominen els valors de solidaritat –acompanyar i compartir des de vincles d’afecte- de generositat –fer sense esperar res a canvi- d’empatia i de lluita, com a actitud per superar obstacles i mirar de ser feliç. Res d’això no em sembla individualista. Passa, però, que aquest teixit de valors no s’expressa en l’esfera del poder. Que els més forts de la política i de l’economia prenen decisions des de codis de cobdícia i immoralitat, que són socialment minoritaris. Si aquest raonament fos correcte (potser no ho és) hi hauria, sobretot, un repte pendent: guanyar-los políticament com ja estan derrotats socialment. Guanyar-los en el terreny del poder i la presa de decisions, com ja estan derrotats en el terreny de l’hegemonia quotidiana de valors.

Em sembla que alguna cosa de tot això està començant a passar. Hi ha ganes de revolució democràtica per fer que la política s’assembli a la vida. Perque la gent senzilla prengui el poder; i el seu entramat de vida generosa, solidària i lluitadora s’incorpori com a codi polític predominant. A Barcelona, el 2015, pot passar. Resulta que la gent, els barris, la xarxa relacional no s’assembla gens als qui ara ens governen. Hem de confluir per guanyar l’Ajuntament, per fer-los fora . Perquè la política municipal s’assembli a la vida quotidiana, perquè la gent governi, i la ciutat es construeixi des de valors de discreció, esforç i fraternitat. Crec que a Barcelona és possible.

Guanyar sobirania. Des de la ciutadania i els barris, per viure amb dignitat.

El 2014 ha estat l’any del 9N. Enfront l’hostilitat política i jurídica de l’estat, la ciutadania planta cara i més de 2,3 milions de persones dipositen les seves paperetes dins les urnes. És la mobilització més gran de la història de Catalunya. Hi ha una mirada “politocràtica”del procés, que tendeix a situar els partits,  les seves estratègies, i els seus rèdits electorals en el centre de l’anàlisi. Hi ha, d’altra banda, una mirada sociològica que tendeix a caracteritzar el procés en clau transversal, interclassista i vinculat al terreny identitari. Potser les dues perspectives tenen elements de raó i val la pena tenir-les en compte. Tot i així, em semblen insuficients : intueixo que no capturen ni la naturalesa ni la complexitat del fenomen. D’una banda, el procés ha arrelat en la ciutadania i la gent ha esdevingut un subjecte col.lectiu, mobilitzat, molt més rellevant que cap partit, que cap líder. La ciutadanització del cicle ha estat una constant. La mobilització social ha desbordat l’escenari institucional. D’altra banda, hi ha també un alt component popular, de gent jove, precariat, persones grans humils, segments de rendes baixes, en el perfil ciutadà de la mobilització.

Una pinzellada sobre Barcelona. Digue’m-ho d’entrada: el 9N ha estat la mobilització més gran de la història de Nou Barris, de la franja del Besòs (Trinitat Vella, Bon Pastor, La Verneda i La Pau, Besòs-Maresme), del Carmel, de La Marina… del conjunt de barris populars de la ciutat. A Nou Barris es van mobilitzar 34.000 persones; a la franja del Besòs 18.000; als barris del Carmel-Teixonera-La Clota, més de 6.000; a La Marina de la Zona Franca, 6.000 més… A la ratlla de 65.000 veïns i veïnes dels barris més vulnerables, dels que estan per sota del llindar de la pobresa relativa, van desobeir l’estat, i van implicar-se en el procés participatiu del 9N. Mai no havia passat una cosa semblant. El nivell de mobilització era inèdit. 52.000 d’aquestes persones van optar per trencar amb l’status quo (42.000 Sí/Sí i 10.000 Sí/No).

El lideratge ciutadà i, dins d’aquest, el component popular del procés són la millor garantia de la seva vinculació a valors de justícia social. Motius doncs per l’optimisme. Crec que el 2015 podem fer noves passes endavant cap a la conquesta d’espais reals de sobirania, cap a l’exercici del dret a decidir. I crec que els barris treballadors de Barcelona hi seran al capdavant. Aportant un perfil de lluita social: una trajectòria de compromís per la millora de les condicions de la gent humil, pel dret a la ciutat, per viure amb dignitat.  

El 9N havia de ser el dia per exercir el dret a decidir. L'hostilitat política i l’assetjament jurídic del règim (PP-PSOE) no ho faran possible en les condicions establertes al decret de convocatòria de la consulta. Però no ens intimiden, ni ens faran afluixar. Perquè som lliures. Desacatarem tot autoritarisme, desobeïrem tota imposició. Farem del 9N un dia de mobilització ciutadana massiva per la dignitat democràtica, pel respecte col.lectiu, per la justícia del reconeixement. I serà un pas endavant que farà encara més irreversible l’exercici de l’autodeterminació. A partir del 10N el procés de ruptura tindrà més força social que mai. I caldrà donar-li un marc de canalització política per mitjà d’unes eleccions constituents. El nou context haurà de fer possible, ara sí, un referèndum on decidir lliurement el futur polític de Catalunya.   

El 9N hem de ser milions de persones als carrers i a les urnes. Expressar un enorme esclat de ciutadania, com ho hem fet tantes altres vegades, carregats de força i de raons. Milions de denúncies i de paperetes contra la demofòbia; milions de mirades i somriures per un país just, lliure i net. Perquè volem decidir-ho tot per canviar-ho tot. Decidir cada dia. Decidir les relacions de Catalunya amb l’estat i la UE; i també el model de relacions socials i humanes; i els barris i ciutats que volem per viure-hi. Diumenge hem de demostrar que el PP i el PSOE no podran il.legalitzar el nostre dret a la llibertat d’expressió, a participar. I Dilluns, que el govern de CiU no podrà aturar la nostra lluita per viure amb dignitat.

El 9N votaré. Votaré perquè em sento implicat amb un procés d’empodarement ciutadà, d’eixamplament democràtic. Perquè vull plantar cara al centralisme i a la vulneració de drets. Votaré per un país nou lliure de desnonaments, precarietat i corrupció. I sobretot per una Barcelona humana, de barris dignes on la gent pugui ser feliç. Votaré amb la força dels qui lluiten amb generositat, i dels qui pateixen injustícies discretament. Amb tota la il.lusió als ulls de les meves filles. I votaré per tu, pare.

 

(Síntesi de la intervenció que he fet en nom d'ICV-EUiA al Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona on s'ha aprovat una proposició en suport a la Llei de Cosultes i a la convocatòria del 9N).

Deia fa tres dies David Cameron: "Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum, però he preferit que els escocesos parlessin". I el mateix dia del referèndum, els dos principals diaris britànics apostaven pel dret d’Escòcia a l’autodeterminació: “el poder a la gent” i “el poble d’Escòcia fa història” titulaven. Quina enveja. La cultura democràtica, la de la justícia del reconeixement, oferint canals -en clau d’expressió ciutadana- per resoldre les aspiracions populars. Sí, perquè estem davant d’un debat –per damunt de tot- sobre democràcia. Perquè només de la deliberació i de l’expressió popular de les preferències neix la solució legítima als conflictes polítics. I aquí, el Partit Popular, el bipartidisme del vell règim, neguen el marc i el caràcter de la solució: el marc és votar, la solució més democràcia.

Hem vist en els darrers anys situar els interessos del poder financer com a determinants de les polítiques públiques, menystenint els drets i les demandes de la ciutadania. A l’estat espanyol s’ha arribat a fer una reforma exprés de la pretesament intocable Constitució per situar els bancs per sobre de les persones; el deute per sobre dels serveis públics... sense preguntar, sense escoltar, sense donar veu a la gent. Aquest és el problema. La despossessió de drets socials i el dèficit democràtic es fan mútuament indispensables, en un espiral sense fi que acaba expulsant la ciutadania de la seva pròpia sobirania: una democràcia superficial, de baixa intensitat, com a condició per desmantellar drets i precaritzar vides.  

Volem revertir aquesta dinàmica i només hi ha una manera de fer-ho: transferir el poder a la gent per decidir-ho tot. Situar mecanismes d’incidència en mans de la ciutadania. Per fer possible una democràcia real, per reconstruir la dignitat. I la Llei de Consultes aprovada pel Parlament, amb tota la modèstia, se sitúa en aquesta perspectiva. Consultar, empoderar la majoria per refer el vincle democràtic. 

 Si no s’ofereixen camins d’incidència política real, la ciutadania se’ls pren i els construeix. És constitucional posar-se una samarreta verda i aturar un desnonament que té ordre judicial? És legal posar-se una samarreta groga i declarar-se insubmís a la Llei Wert? Està passant. Davant d’això, la Constitució i la llei poden erigir-se en murs, en escuts contra la realitat. Però hi ha una altra opció: i és que des de la política democràtica s’articulin marcs per donar sortida a les causes justes de la ciutadania. I la Llei de Consultes del Parlament fa una aportació en aquest sentit, per això és tan important.  

 Tenim una democràcia justeta en clau representativa i excepcional en termes participatius. Com pot ser que sigui tan difícil donar veu a la gent; consultar-la per resoldre problemes des d’una lògica deliberativa i majoritària ?. La Llei de Consutes fa un pas endavant: fa possible noves formes de protagonisme de la ciutadania. Obre una finestra perquè entri aire i llum als despatxos foscos i amb olor a resclosit de les nostres institucions. Democratitza la democràcia. Tenim la Llei, ara l’hem de fer servir. Convertir-la en una eina útil. Per poder votar. Per poder votar sobre molts temes: socials, ambientals, territorials... I sí, per poder votar sobre el futur polític del país. En tant que poble sobirà.   

Avui, la ruptura del pacte entre Catalunya i l’estat, que expressa la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, s’articula a la ruptura del contracte social, expressada per la reforma del 135 de la Constitució. I aquesta doble fractura evidencia la crisi democràtica: el buidatge democràtic d’un règim on avui es representen millor els interessos econòmics que els de la gent; els del vell centralisme que els dels pobles.

Catalunya té una demanda social i política, per aquest odre, de modificar la relació amb l’estat. Els ponts històricament construïts o pactats ja no serveixen. Sí, la sentència contra l’estatut els dinamita. L’espiral recentralitzadora i uniformista; les amenaces i l’hostilitat fan l’esquerda més i més gran.

Cal una nova legitimitat, cal superar el marc jurídico-polític actual; i qualsevol nou estatut polític de Catalunya –sigui la independència o una nova relació lliure amb l’estat- ha de partir del que decideixi democràticament la gent. No imaginem, no volem cap escenari de futur –el que sigui- fruit de cap mena de pacte entre èlits polítiques. El volem a partir del que expressi la ciutadania en la consulta del 9 de Novembre. Una consulta del tot necessària. Ni noves eleccions ni noves mobilitzacions la poden substituir. Aquest país no té futur democràtic possible sense la consulta.

Venim d’una sòlida trajectòria d’implicació social. La manifestació de l’últim  l’11 de setembre consolida un mandat democràtic i popular construït des d’una àmplia xarxa de compromisos ciutadans: la gran manifestació pel dret a decidir sobre les infrastructures el desembre del 2007; la resposta popular massiva del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional; les consultes locals que culminen l’abril del 2011 a Barcelona; i les tres Diades, del 2012 al 2014, amb milions de persones al carrer exigint votar.

 

En l’esfera política, les darreres eleccions al Parlament han articulat una àmplia majoria a l’entorn del dret a decidir. I les coses s’han fet ben fetes. Amb unitat i amb un escrupulós respecte als procediments.     

El 25 de Novembre del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional; el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament fixen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data; l’abril del 2014, aquesta àmplia majoria acorda demanar a l’estat cedir a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum per la via del 150.2 de la Constitució; finalment, el passat dia 19 s’aprova la Llei de Consultes.      

Aquest és, en síntesi, l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 65% i el 80% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica.

I ara toca votar. Fer-ho el 9 de Novembre, d’acord a les majories socials i polítiques; a partir del marc que proporciona la Llei de Consultes. La consulta no és el final de res. És l’instrument democràtic, necessari, per avançar, per decidir, per canviar d’acord a la voluntat majoritària i lliure de la ciutadania. Votar el 9 de Novembre és jurídicament possible; democràticament impecable; socialment anhelat; i políticament, ara ja, imprescindible. 

I no volem votar de qualsevol manera, volem fer-ho amb garantia de pluralisme, neutralitat institucional, transparència, deliberació... i per això hem elaborat i aprovat la Llei de Consultes, perquè preveu totes les garanties democràtiques, les que han de fer possible la Consulta del 9 de Novembre.

Pot haver-hi bloqueig per part de l’estat. En coherència amb la convicció que Catalunya és un subjecte de sobirania no acceptarem mai que cap tribunal tingui l’última paraula per fixar els límits del nostre estatut polític. Haurem d’acordar, per tant, des de la unitat i la fermesa la resposta democràtica. La democràcia sense llibertat per votar el futur polític col.lectiu és un simulacre. I ja no volem simulacres. No. Ara volem i necessitem votar.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir. Cap dubte, en cap moment. Per convicció democràtica i catalanista. En cap moment, tampoc, hem renunciat a ser present des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals. En primer lloc, el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. En segon lloc, la defensa del dret a decidir en clau democràtica, més enllà de les identitats nacionals de cadascú, amb ple respecte per totes elles. I finalment, el treball per internacionalitzar el procés i bastir aliances a l’estat, a Europa i al món. Des del suport concret al dret a decidir del grup de l’Esquerra Plural al Congrés dels Diputats; fins al manifest a favor del procés de l’esquerra llatinoamericana aplegada al Foro de Sao Paulo; passant pel suport nítid, a Europa, del Partit Verd i del Partit de l’Esquerra Europea. Aliances globals en clau democràtica i fraternal.        

Un altre món és possible, dèiem a Porto Alegre… i comença a les ciutats. Creiem en un país construït ciutat a ciutat, poble a poble, a peu de carrer. Un país que es forja en la quotidianitat com a espai tangible de justícia social; articulat des de polítiques de proximitat i pràctiques comunitàries. Ciutats i pobles on sigui possible la realització de tots els projectes de vida. Perquè la llibertat nacional comença en la dignitat quotidiana de cada persona. Ha estat i seguirà sent des del municipalisme democràtic i transformador que seguirem garantint la construcció de Catalunya com un sol poble, a cada escola, a cada barri.

I Barcelona com a punta de llança del nou país. Una capital referent global d’acollida, llibertats i compromís cívic. Una capital que volem compromesa en el dret a decidir de Catalunya, en tant que faci possible el dret a decidir sobre el model de barri i de ciutat que volem per viure. Una Barcelona que ha de fer de les escoles públiques, dels seus serveis socials veritables estructures d’estat. La capital humana i habitable d’un país just, net i lliure.   

A ICV-EUiA, apostem per la ruptura de l’statu quo, per iniciar un procés constituent, on Catalunya deixi de ser comunitat autònoma per ser estat; on la ciutadania decideixi sobre el model econòmic i democràtic; on el municipalisme sigui el motor del benestar; on Barcelona sigui la ciutat oberta i solidària que somiem.  Estem convençudes que votarem, que avui estem fent un nou pas endavant, que Barcelona contribuirà de forma decisiva a fer possible la consulta del 9 de Novembre, i que la lògica democràtica -amb mobilització social i unitat política- serà finalment imbatible.

El 2014 ha de ser l’any de la Consulta sí o sí. Entre el 2005 i el 2013, Catalunya ha viscut un cicle intens de mobilització social i acció política a l’entorn de la qüestió nacional. Un cicle marcat per 4 dinàmiques principals: a) la dinàmica del nou Estatut, aprovat el 2005 al Parlament; negociat i acordat després a les Corts; referendat per la ciutadania el 2006; i dinamitat pel TC el juny del 2010. L’estat trenca el joc i la ciutadania respon de forma massiva al carrer el 10 de juliol. b) la dinàmica de la Plataforma pel Dret a Decidir i les consultes locals, amb les dues grans manifestacions de febrer del 2006 i desembre del 2007; i les diferents onades de consultes locals 2009-2010, que van culminar a Barcelona el 10A del 2011. c) La dinàmica de les Diades, els 11S com a moments de màxima mobilització: milions de persones al carrer el 2012 (“Catalunya nou estat d’Europa”) i el 2013, amb la Via Catalana i Encerclem la Caixa; d) La dinàmica electoral i institucional: el 25N del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional. Finalment, el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament tanquen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data. En síntesi, aquest és l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 64% i el 79% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica. Amb lògiques de confluència civil, social i política gairebé sense precedents. El procés per decidir el futur de Catalunya com a nació segueix endavant. Per una raó: perquè la democràcia és imparable, perquè és imbatible.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir com a expressió de la sobirania de Catalunya en tant que subjecte polític. Cap dubte, en cap moment. Des de la votació de l’estatut el 2005 al Parlament fins a l’acord recent sobre la consulta. Per convicció democràtica i nacional. A més, defensant l’estat propi com a prioritat programàtica hem aconseguit els millors resultats: 360.000 vots i 13 escons el 2012. En cap moment, tampoc, ICV-EUiA hem renunciat a ser present en el camp del dret a decidir des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals: a) el caràcter indestriable dels drets socials i els nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. b) la defensa del dret a decidir en clau democràtica: el referèndum per definir el futur del país com a exercici de democràcia deliberativa i directa, més enllà de les identitats nacionals de cadascú (úniques, mixtes, múltiples, creuades). I c) la construcció d’un camp inclusiu pel dret a decidir, situant la clivella principal entre els qui volen exercir la sobirania nacional per mitjà d’una consulta (siguin independentistes o federalistes) i els qui neguen Catalunya com a subjecte polític. En poques paraules, ICV-EUiA hem estat, com sempre, en el camp de l’emancipació nacional; i ho hem fet aportant, sense renúncia, els elements que ens donen sentit i futur com a referència política. 

Ara cal articular la lluita sociopolítica per fer realitat la consulta i per guanyar-la. La pregunta és de trencament i és inclusiva. És rupturista perquè s’ha acabat el temps de la comunitat autònoma: Catalunya ha de ser un Estat. I perquè això permet obrir el procés constituent: una estructura d’oportunitat per generar una dinàmica de participació democràtica i decidir el model de relacions econòmiques, socials, de gènere o ecològiques que volem. I la consulta és inclusiva perquè fa possible el sí a l’Estat propi (primera pregunta) de tota mena d’opció que parteix del reconeixement de sobirania (ja sigui en clau de presència directe a Europa, o de federació en peu d’igualtat amb Espanya). I també ho és perquè permet l’expressió nítida (segona pregunta) de l’opció que ha liderat i vertebrat la mobilització ciutadana: la independència. En síntesi, l’acord de la consulta fa possible un escenari de ruptura democràtica socialment majoritari. La hostilitat política de l’estat, tant del PP com del PSOE, sembla inamobible. Potser només hi ha una forma de desencallar-la: amb un doble sí massiu; en una consulta que hem d’aconseguir celebrar el 9 de novembre, sí o sí. La independència ha de fer possible el diàleg respectuós, fraternal, de tu a tu amb Espanya. Ha de fer possible el desbordament popular i democràtic del procés, per decidir-ho i canviar-ho tot. És molt difícil, sí; però l’estatus quo és senzillament impossible.

            

Els primers dies de Setembre ens parlen del retorn de vacances i l’inici del curs polític. Són aquells dies on es trenca la calma relativa de l’agost i comencen a passar coses. Fets que marquen el to de com s’aniran configurant els propers mesos. En molts casos, ens atrapa una sensació de déjà vu: la tossudesa de la realitat s’imposa al miratge de l’estiu.

A la política municipal, a Barcelona, el govern de Xavier Trias ha arrencat el curs amb algunes decisions significatives: atorgar el nom d’una carrer de Barcelona al franquista Samaranch, privatitzar el 100% dels serveis funeraris, mantenir les retallades a les bressol públiques mentre regala 800.000 euros a les privades, i apostar per uns injustos, insostenibles i anacrònics JJOO d’hivern 2022 a Barcelona. Tot això en poc més d’una setmana. Com la carta de presentació d’un govern classista, privatitzador, insensible i a remolc del PP. Per si se’ns havia oblidat. En l’àmbit de la política catalana, hem assistit al menysteniment del govern d’Artur Mas a l’Informe del Síndic de Greuges, que alerta de la situació de malnutrició de milers d’infants a Catalunya. I hem sabut també que al llarg del primer semestre de l’any, CiU –amb el suport d’ERC- ha retallat 1.300 milions en salut (-20%), educació (-10%) i serveis socials (-14%). Expressió de docilitat i agenda compartida amb el projecte de desmantellament social de la troika, Merkel i Rajoy. Res de nou tampoc. I encara menys en la política estatal: un govern del PP atrapat en un entramat delictiu, de vella política corrupte. Des del qual pretén seguir governant en clau d’hostilitat a les llibertats, als drets socials i a l’autogovern.

Però al costat d’aquest panorama, les energies socials de rebel.lia, compromís i confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses segueixen també ben vives. Entre demà i el cap de setmana tindrem dues magnífiques mostres. Demà, la Diada Nacional serà un clam ciutadà massiu, de nord a sud del país, a favor del dret democràtic a decidir. Enfront el tancament antidemocràtic de l’estat, la força de la gent, a peu de carrer, serà un factor clau per avançar cap a la realització de la consulta i la lliure decisió sobre el futur nacional de Catalunya. Serem moltes les que direm que volem independència amb justícia social, sense retallades ni desnonaments, i ho simbolitzarem encerclant La Caixa, o amb d’altres accions. I el cap de setmana, a la Plaça Catalunya de Barcelona, la ILP per la Renda Garantida Ciutadana (RGC) convoca un Dejuni Participatiu per generar un espai d’implicació, reflexió i debat sobre la pobresa i sobre la necessitat de fer efectiu el dret a viure dignament, per mitjà d’un ingrés garantit com a dret social. Segur que serà un pas decisiu per fer possible que el Parlament debati la ILP, i una llei de RGC s’obri pas com a símbol d’un país inclusiu.  

Velles polítiques de la dreta, dels governs classistes de CiU i el PP. I noves energies socials, de resistència, però sobretot de creació de futur. D’alternatives de la ciutadania per reconstruir els drets socials més enllà de les destrosses neoliberals, a Barcelona i a Catalunya. I per obrir l’escenari de l’autodeterminació enfront l’hostilitat de l’Estat. Perquè volem decidir-ho tot. Volem un estat propi per obrir un procés constituent, de ruptura democràtica i emancipació social. I volem que Barcelona sigui punta de llança d’aquest procés. Per mitjà d’una gran aliança sociopolítica que enforteixi l’activisme ciutadà i li disputi l’hegemonia a l’establishment. Per guanyar, per canviar-ho tot. 

Estem a punt d’iniciar la segona setmana de campanya. Al llarg de la primera, l’intent de CiU de situar el debat només en l’eix nacional i suprimir l’eix socioeconòmic ha quedat desmantellat per la força de la pròpia realitat; i per l’impuls dels moviments socials i les forces polítiques que hem lluitat per impedir-ho. D’altra banda, la força ciutadana i el suport polític al dret a decidir segueixen sent àmpliament majoritaris; les estratègies dels qui el neguen s’encallen en les seves pròpies febleses i anacronismes. L’emergència social dels desnonaments és inapel.lable. Com ho és que PP, CiU i PSOE rescaten bancs i retallen vides. La vaga general ha estat un esclat de solidaritat i d’empoderament de la majoria enfront dels poderosos. I la hostilitat de l’estat espanyol respecte els drets i el futur nacional de Catalunya segueix expressant-se des de l’amenaça i la difusió de la por. Però no en tenim de por. Sabem que el 25N tots els drets estan en joc. I sabem que volem decidir-ho tot. Volem decidir posar en marxa el futur: la construcció d’un somni quotidià de justícia i llibertats. Un societat lliure de pobresa, de desnonaments, de patiment, de centralisme, de nuclears. Un país lliure d’opressions de classe i nacionals; de persones lliures on es puguin realitzar tots els projectes de vida en condicions d’igualtat.

Aquest somni requereix mirades i espais de lluita diversos; necessita totes les esperances. En clau política, el tindrem més a tocar amb un gran resultat d’ICV-EUiA, amb un ampli i creixent suport social a les candidatures de l’esquerra verda nacional:

-Perquè som part del compromís i la mobilització ciutadana. Altres han fet de la política un espai d’opacitat, privilegis i desconnexió de la realitat. Una activitat privatitzada al servei de l’1%: la vella política dels poderosos, la de Mas, Rajoy, Zapatero, Merkel. ICV-EUiA hem estat sempre al costat de les respostes cíutadanes. Formem part de la indignació social i nacional, de les lluites populars. Estem vinculats al patiment de la gent. I és des de les injustícies i des de la capacitat d’enfrontar-les que entenem la política. Una nova política radicalment democràtica. 

-Perquè no tenim cap mena de por; tenim rebel.lia i esperança. Construir una democràcia plena, al servei de la majoria no és fàcil. Perquè la lluita de classes existeix i s’ha de guanyar. I el primer que cal és una actitud de no resignació, de rebel.lia: que la por es traslladi de la vulnerabilitat al poder. Però no és suficient. Cal també construir actituds de confiança en la capacitat popular per canviar les coses, per guanyar el futur. Amb lluita i amb creativitat hem aturat Eurovegas i hem guanyat el dret a decidir. Adelson ja ha perdut als Estats Units. El 25N els amics d’Adelson han de ser derrotats a Catalunya.      

-Perquè el nostre programa és creïble, no oportunista. ICV-EUiA hem estat amb la gent. Lluitant contra les retallades i salvant el futur del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Però, a més, hem estat coherents i hem portat les lluites socials al Parlament. ICV-EUiA ha fet del Parlament un espai de confrontació nítida contra les polítiques neoliberals de Mas i Rajoy. Un espai també de propostes alternatives. Per això avui quan diem pobresa 0, banca ètica i pública, no pagament del deute il.legítim, tancament de les nuclears, impost sobre la riquesa, o referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura som creïbles. Perquè hi ha coherència amb la trajectòria. No hem estat de vacances al Parlament, hi hem lluitat. És el millor aval per esdevenir referents de l’alternativa. Més enllà de l’oportunisme d’altres.     

-Perquè no triem entre esquerra i país. Volem nació d’esquerres. Perquè no hi ha projecte nacional amb fractura social. Perquè no hi ha autonomia personal sense llibertat col.lectiva. L’emancipació social i l’alliberament nacional són les dues cares d’una mateixa realitat. És impossible fer una Catalunya justa, fent de crossa a CiU com tantes vegades fa ERC. És impossible fer una Catalunya lliure fent de crossa al PSOE com sempre fa el PSC. Ni CiU ni centralisme. Ni messianisme nacional ni establishment estatal. ICV-EUiA és l’esquerra nacional de les persones. Dret a decidir i estat propi sí, com a conquestes democràtiques al servei de la justícia, contra l’austeritat salvatge i el capitalisme financer.    

D’aquí al 25N caldrà seguir treballant, colze a colze amb la ciutadania i els moviment socials, per construir confiança a l’entorn de l’alternativa. Sobren els motius per votar ICV-EUiA. Sense cap prepotència però amb la màxima ambició. Amb humilitat, al costat de la gent que pateix i que lluita. I amb esperança. Hem d’escriure el futur del nostre país lliurement, amb lletres de justícia social, ecologia i democràcia plena. El 25N un pas endavant excepcional.

El 2012 ha estat un any de fortes mobilitzacions ciutadanes en clau social. L’ofensiva dels mercats, l’austeritat destructiva de CiU i del PP, i la política exercida d’esquenes a la gent han estat àmpliament contestades al carrer. Podem recordar, a tall d’exemple, tres grans manifestacions a Barcelona: la de la vaga general del 29 de març, la del 1er aniversari del 15M i la del 19 de juliol contra les retallades. En totes tres, centenars de milers de persones hem expressat el rebuig a la dictadura dels mercats vehiculada per la vella política, i hem deixat clar que ni callem ni ens resignem, que apostem per l’esperança i les alternatives. 

Demà, 11 de Setembre, cal dir amb molta força que les retallades de CiU i el PP no només generen fractura social i recessió econòmica; també afebleixen el país, ataquen directament el projecte nacional. Perquè sense cohesió social, sense una Catalunya d’oportunitats vitals per tothom, no hi ha emancipació nacional possible. I expressarem també amb força la indignació popular enfront la recentralització galopant de l’estat; enfront les agressions sistemàtiques a l’autogovern impulsades pel PP i el PSOE, amb la complicitat de CiU quan es tracta de defensar interessos de classe (perquè la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral, votades per CiU, no només desmantellen drets socials, són també dràstiques retallades a l’autonomia).

Espero que la manifestació de demà a la tarda sigui també immensa. I que hi hagi molta presència de ciutadanes i ciutadans socialment i nacionalment compromesos. Jo hi seré per tornar a reivindicar la lluita i l’esperança; el compromís i l’optimisme. L’exercici de la sobirania nacional i social; del dret a decidir enfront de l’Estat, els mercats i les retallades. Cal l’empoderament democràtic de la ciutadania. Un referèndum d’autodeterminació per decidir si volem ser independents o el tipus de relació amb l’estat; i un referèndum per decidir si volem posar fi a les retallades i reconstruir un model de drets socials i redistribució fiscal. Jo vull un país lliure, amb estat propi; i una societat igualitària, on tots els projectes de vida siguin possibles. 

Per això demà no em quedaré a casa, no faré el joc a l’espanyolisme del PP i del PSOE. Aniré a la mani, però tampoc faré el joc a CiU: hi aniré amb la gent socialment combativa, amb ICV-EUiA, els sindicats i la resta de partits d’esquerres, per l’Estat propi i els Drets socials. I el dia 12 a seguir lluitant, al costat dels mestres i les famílies, fent créixer la marea groga contra les retallades educatives de CiU; i el dia 15 a Madrid a la gran mani contra les polítiques injustes i indecents del PP… un inici de curs mogut, preludi d’un nou temps on obrir espais de lluita i d’esperança; on donar la batalla i guanyar el futur, en clau democràtica, d’emancipació social i nacional.

TRES REFLEXIONS

L’estatut del 2006 implicava, sobretot, explorar la possibilitat d’un nou model d’autogovern, de relacions amb l’estat, i de reconeixement nacional, a partir d’una lectura en clau plurinacional i federalitzant de la constitució de 1978. La sentència del TC i l’aval polític a la sentència per part del govern de l’estat, expressen l’intent de tancar aquesta possibilitat.

Al llarg dels últims 30 anys, a l’estat espanyol, no s’ha produït cap avenç significatiu cap a una cultura política de la plurinacionalitat. Altres dimensions políticoculturals han canviat a millor: des de les relacions de gènere fins a l’europeisme; des de la consciència ambiental fins a les llibertats sexuals… Però l’estat espanyol, el 2010, segueix enrocat en el nacional-estatisme.

La sentència del TC és una agressió antidemocràtica contra la decisió de la ciutadania. Atempta contra la dignitat col.lectiva de Catalunya. Instal.la, per tant, un escenari de conflicte entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que no és gestionable, només, amb els instruments jurídics disponibles avui. No és que el TC ens hagi retornat el got de l’Estatut mig ple (o mig buit), és que ens l’ha tornat trencat.

TRES PROPOSTES

Cal mantenir una dinàmica política mobilitzadora i unitària del conjunt del catalanisme que rebutja la sentència del TC. La responsabilitat de les forces polítiques passa per no trencar aquesta lògica de confluència, i per mantenir activades les palanques del conflicte i la mobilització. Volem tot l’estatut i ja. La dignitat col.lectiva i democràtica no deixa lloc per cap renúncia.

Més enllà del conflicte per l’estatut –que s’ha de guanyar- cal construir també nous horitzons de futur. I transitar una nova etapa, que la gent ja ha obert en clau ciutadana i cultural. Un nou temps vertebrat per una nova gramàtica política: la de l’exercici del dret a decidir, on la ciutadania i el parlament de Catalunya hauran de determinar lliurement el nou model de relacions de Catalunya amb l’estat i amb la Unió Europea. Un futur obert a totes les opcions i sense cap límit.

El nou escenari de la Catalunya que decideix i que negocia políticament, d’igual a igual, amb l’estat i amb la UE allò que la ciutadania expressi majoritàriament, s’haurà de construir, sobretot, en clau democràtica. Sense xocs identitaris. Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure.

UN DESIG

M’agradaria que ICV fos un referent atractiu i sòlid en aquest triple objectiu de batallar per l’estatut, construir la nova etapa on la ciutadania de Catalunya decideixi en plena llibertat, i defensar l’exercici de la sobirania nacional en clau de radicalitat democràtica. Sobre aquestes bases, crec que tant l’aposta per un nou pacte d’encaix federal-plurinacional amb l’estat espanyol, com l’aposta per la independència en el marc d’una Unió Europea cada vegada més federal, són propostes amb sentit. Jo m’inclino per la independència.