Estatut i dret a decidir. Reflexions i propostes (i un desig final).

TRES REFLEXIONS

L’estatut del 2006 implicava, sobretot, explorar la possibilitat d’un nou model d’autogovern, de relacions amb l’estat, i de reconeixement nacional, a partir d’una lectura en clau plurinacional i federalitzant de la constitució de 1978. La sentència del TC i l’aval polític a la sentència per part del govern de l’estat, expressen l’intent de tancar aquesta possibilitat.

Al llarg dels últims 30 anys, a l’estat espanyol, no s’ha produït cap avenç significatiu cap a una cultura política de la plurinacionalitat. Altres dimensions políticoculturals han canviat a millor: des de les relacions de gènere fins a l’europeisme; des de la consciència ambiental fins a les llibertats sexuals… Però l’estat espanyol, el 2010, segueix enrocat en el nacional-estatisme.

La sentència del TC és una agressió antidemocràtica contra la decisió de la ciutadania. Atempta contra la dignitat col.lectiva de Catalunya. Instal.la, per tant, un escenari de conflicte entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que no és gestionable, només, amb els instruments jurídics disponibles avui. No és que el TC ens hagi retornat el got de l’Estatut mig ple (o mig buit), és que ens l’ha tornat trencat.

TRES PROPOSTES

Cal mantenir una dinàmica política mobilitzadora i unitària del conjunt del catalanisme que rebutja la sentència del TC. La responsabilitat de les forces polítiques passa per no trencar aquesta lògica de confluència, i per mantenir activades les palanques del conflicte i la mobilització. Volem tot l’estatut i ja. La dignitat col.lectiva i democràtica no deixa lloc per cap renúncia.

Més enllà del conflicte per l’estatut –que s’ha de guanyar- cal construir també nous horitzons de futur. I transitar una nova etapa, que la gent ja ha obert en clau ciutadana i cultural. Un nou temps vertebrat per una nova gramàtica política: la de l’exercici del dret a decidir, on la ciutadania i el parlament de Catalunya hauran de determinar lliurement el nou model de relacions de Catalunya amb l’estat i amb la Unió Europea. Un futur obert a totes les opcions i sense cap límit.

El nou escenari de la Catalunya que decideix i que negocia políticament, d’igual a igual, amb l’estat i amb la UE allò que la ciutadania expressi majoritàriament, s’haurà de construir, sobretot, en clau democràtica. Sense xocs identitaris. Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure.

UN DESIG

M’agradaria que ICV fos un referent atractiu i sòlid en aquest triple objectiu de batallar per l’estatut, construir la nova etapa on la ciutadania de Catalunya decideixi en plena llibertat, i defensar l’exercici de la sobirania nacional en clau de radicalitat democràtica. Sobre aquestes bases, crec que tant l’aposta per un nou pacte d’encaix federal-plurinacional amb l’estat espanyol, com l’aposta per la independència en el marc d’una Unió Europea cada vegada més federal, són propostes amb sentit. Jo m’inclino per la independència.