Més participació, més desigualtat participativa.

La participació a Barcelona ha crescut 10,5 punts respecte el 2009, del 40,5 al 51%, (per sobre de la mitjana nacional, estatal i europea). Tanmateix, les desigualtats participatives també s’incrementen. El 2009, entre els 15 barris més rics i els 15 més pobres va haver-hi una distància de 13,4 punts en participació; el 2014 creix fins a 20,1 punts. La participació a la Barcelona benestant (els 15 barris amb més renda) se situa en un 57%, a la Barcelona popular (els 15 barris amb menys renda) en un 36,9%. Hi ha més participació a tot arreu, però creix més a les zones de renda elevada. La Barcelona trencada en termes socials ho és també en termes electorals.

Guanyen les esquerres. Cauen CiU-PSC-PP

A les eleccions europees a Barcelona, es produeix un doble sorpasso. ERC guanya les eleccions situant-se 1 punt per davant de CiU. D’altra banda, ICV-EUiA se situa com a tercera força per davant del PSC. Els partits d’esquerres sumen 296.000 vots, per 230.000 els de la dreta.  En relació a les europees del 2009 el PSC cau 20 punts, el PP 8 i CiU 1. En relació a les municipals del 2011 el PSC cau 10 punts, CiU 8 i el PP 5. Finalment, Ciutadans amb un 7% cau 1 punt en relació a les eleccions catalanes del 2012, moment de la seva irrupció amb força. I Podemos assoleix 27.000, un 4,7%.    

Vot a ICV-EUiA, pautes territorials i evolutives

ICV-EUiA aconsegueix a Barcelona un 12,6% de vot. Als districtes de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi s’obtenen els pitjors resultats: 8,7 i 7,6% respectivament. Als vuit districtes restants el percentatge de vot se situa sempre per sobre del 12%. Amb Nou Barris i l’Eixample en la franja 12-13% i la resta entre el 13,4% de Sants-Montjuïc i el 15,4% de Ciutat Vella. Dels 73 barris de la ciutat, a 49 el vot a ICV-EUiA se situa per sobre del 12%. A només 7 barris el resultat està per sota del 10% i tots estan situats a Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi.

A les eleccions europees del 2009, ICV-EUiA va aconseguir a Barcelona 37.256 vots; el 2014, 73.133. Aquest increment s’inscriu en una seqüència molt nítida de creixement electoral de la coalició a la ciutat: europees (2009) 7,97%; catalanes (2010) 9,26%; municipals (2011) 10,4%; generals (2011) 10,1%; catalanes (2012) 11,9% i europees (2014) 12,6%. Aquest percentatge implica un màxim històric. Respecte les municipals del 2011 el creixement es dóna als 10 districtes; respectes les catalanes del 2012 a 8 districtes, amb lleus pèrdues a Nou Barris i Sant Martí. Si observem tota la seqüència 2009-2014, els tres districtes amb més increment de vot són Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

Vot a ICV-EUiA segons la renda dels barris.

ICV-EUiA aconsegueix a Barcelona un 12,6% de vot. En els 15 barris més rics de la ciutat la coalició se situa en el 10,46% (2,14 punts per sota del resultat global). En els 20 barris centrals de l’escala de renda el vot a ICV-EUiA és d’un 13,6% (1 punt per sobre del resultat de ciutat). Finalment, en els 15 barris més pobres la coalició aconsegueix un 12,1% (0,5 per sota). Els 15 barris amb més vot a ICV-EUiA -tots ells per sobre del 14,5%- tenen una mitjana de renda de 88,1 punts (donant valor 100 a la mitjana de Barcelona). En l’altre extrem de l’escala, els 15 barris on ICV-EUiA se situa per sota del 11,5% tenen una mitjana de renda de 125,4 punts.

Així doncs, el vot a ICV-EUiA presenta una relació inversa a la distribució de la renda en les franges benestants. Pel que fa als sectors populars, en canvi, el vot és més elevat als barris de renda mitjana-baixa que als de renda baixa. Per exemple, a Pedralbes, Sant Gervasi o la Bonavova ICV-EUiA no arriba al 7%; al Casc Antic, Poblenou o la Vila de Gràcia està per sobre del 15%; mentre que al Carmel, Can Peguera o Baró de Viver oscil.la entre el 10 i l’11,5%.   

ICV-EUiA i Podem

El suport ciutadà a ICV-EUiA i a la nova candidatura de Podem suma a la ciutat un 17,3% dels vots. L’espai de les forces antitroika se situa, doncs, a prop dels nivells de vot d’ERC i CiU. A 40 barris de Barcelona, la suma del vot a ICV-EUiA i Podem està per sobre del 18%, i a 20 d’aquests barris per sobre del 20% de vot. Alguns exemples: el Raval 21,7%; Poblesec 21%; la Marina 22,6%; Vila de Gràcia 20,7%; la Teixonera 21,2%; Ciutat Meridiana 20,3%; Bon Pastor 21,5%; Poblenou 22,3%.      

En unes eleccions la ciutadania participa votant candidatures i programes. Així serà el diumenge. Votarem el Parlament Europeu, on la correlació de forces determinarà també la presidència de la Comissió. Jo votaré ICV-EUIA, ho faré per l’Ernest Urtasun, per Ska Keller i Alexis Tsipras. L’Ernest és un activista que expressa amb molta força i sinceritat els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, com a fils que van teixint el bell somni de l’Europa federal de les persones i els pobles, que planta cara a totes les opresssions. L’Ernest és una persona jove que coneix molt bé l’entramat de la UE, amb una sòlida formació que confereix gruix i credibilitat a un discurs polític innovador i emancipador. Com cap altre candidat, ni de lluny. Votaré ICV-EUiA i ho faré per un programa de drets i dignitat. Un compromís valent amb auditar i no pagar el deute il.legítim, establir una renda garantida europea contra la pobresa, tancar els CIEs i derogar la directiva de la vergonya, impulsar l’economia verda i cooperativa, l’exercici del dret a decidir, de decidir-ho tot. Un programa de rescat democràtic. De construcció d’una Europa democràtica sobre el desmantellament de la troika i la deutecràcia.

Més enllà dels compromisos polítics, pels quals l’Ernest es deixarà la pell, aquestes eleccions s’insereixen en un context sense precedents. Un procés de canvi d’època que s’expressa, amb molta intensitat, a escala europea. En un temps nou d’incerteses i complexitats vitals, la  UE ha esdevingut un entramat institucional al servei de l’1%. Tan carregat d’injustícies com buidat de drets i dignitat. L’alternativa és fer créixer la democràcia, per posar Europa sota control ciutadà. L’actual UE no ens serveix. Menystenir el projecte europeu tampoc. Europa és l’espai on donar la batalla col.lectiva de l’esperança. Ens calen instruments polítics per fer-ho possible. No valen els vells. Necessitem un ampli espai de confluència de ciutadania, moviments socials i forces polítiques de l’ecologisme i l’esquerra alternativa. Un nou subjecte per construir drets i dignitat. Estic convençut que l’Ernest hi treballarà a fons per articular-lo, amb Ska Keller i Alexis Tsipras, amb la força creixent dels Verds i de l’Esquerra Unitària. Han canviat moltes consciències, s’han forjat moltes actituds de ciutadania activa. Ara cal canviar també la política i les polítiques de la UE. Perquè el futur l’escrigui el poble. Per decidir-ho i canviar-ho tot.

(I a més de votar ICV-EUiA, diumenge votaré al Multireferèndum, digui el que digui la junta electoral; desobediència democràtica)

Tots aquests dies he volgut escriure sobre les eleccions europees i els seus resultats, però no he trobat el moment de fer-ho. Sort que al cap de setmana sempre hi ha alguna estona de més tranquilitat. Diumenge passat vaig votar el Raül Romeva amb plena satisfacció i convenciment. El Raül ha treballat molt i bé a Brussel.les durant cinc anys. Ho ha fet amb multitud d’iniciatives concretes a favor dels drets socials i laborals (derrotant la directiva de les 65 hores), en defensa del territori i del medi ambient, d’una Europa oberta i d’acollida (lluitant contra la directiva de la vergonya), compromesa amb la pau i els drets humans arreu del món. Ha estat sens dubte un dels millors eurodiputats verds i d’esquerres. La campanya electoral ho ha refermat. El Raül ens ha parlat de propostes concretes per una Europa diferent, vinculada als drets i les expectatives quotidianes de la gent, des de valors irrenunciables de solidaritat i ecologia. Una Europa federal de pobles lliures. La seva re-elecció ens assegura que la tasca tindrà continuitat i que des d’un grup verd enfortit el Raül seguirà teixint esforços i complicitats per una Europa més humana i habitable.

Però una àmplia majoria social s’ha situat al marge d’aquestes eleccions. A Catalunya l’abstenció ha arribat al 62,5%. A més, les desigualtats socials es tradueixen nítidament en desigualtats participatives: a Barcelona entre els districtes més benestants i els més populars la diferència de participació és de 15 punts a favor dels primers. I d’entre els qui van anar a votar, a Catalunya un 3% (60.000 persones) van posar una papereta en blanc (5 vegades més que al 2004). Em sembla greu, però no m’estranya, crec que hi ha raons potents que poden explicar-ho. N’esmentaré tres. a) l’actual model de construcció europea no genera ja cap element sòlid de vinculació amb la ciutadania, és percebut com a llunyà, tecnocràtic i capturat per interessos poderosos; b) les lleis electorals són anacròniques i de molt baixa intensitat democràtica: en ple segle XXI tenim mecanismes de representació política que semblen del segle XIX; i c) els partits grans, els de l’establishment (que ocupen la immensa majoria de l’espai mediàtic) fan campanyes que o bé són intercanviables, o bé es limiten a la desqualificació en abstracte de l’adversari. Enfront d’això, cal construir un europeïsme crític que doti d’horitzons emergents i alternatius a l’actual procés; calen lleis electorals amb demarcacions més petites, llistes obertes i desbloquejades… cal transferir poder de decisió a les persones; i cal que les forces polítiques majoritàries revisin a fons les seves maneres de fer barroeres i deshonestes.

Ens esperen uns anys durs. Les dretes i els populismes xenòfobs tenen majoria al parlament europeu. Els qui han generat la crisi segueixen tenint una posició predominant per fixar les orientacions de sortida. La socialdemocràcia, que en molts casos s’ha aliniat amb polítiques públiques de dretes, ha retrocedit substancialment. A estats com Gran Bretanya, França o Itàlia a penes és avui identificable l’espai socialdemòcrata. Però ha quedat ben palès també que hi ha altres esquerres: innovadores, sense renúncies i carregades de futur. A 9 països de la UE-15 les esquerres alternatives se situen per sobre del 15%; a França, Alemanya, Suècia, Dinamarca o Holanda es col.loquen per davant o molt a prop del socialistes; en aquest marc, l’ecologisme polític (l’esquerra verda) emergeix com l’espai que més creix. Tot un repte per ICV i per la nostra coalició. Un doble repte: enfortir les polítiques ecologistes i d’esquerres dels governs on participem (sobretot del govern de Catalunya, enfront l’alta vulnerabilitat a la dretanització del PSC i ERC); i explorar de debò els camins de la nova política, enfortint els vincles amb una ciutadania crítica i reflexiva que ha votat en blanc, però amb la que hem de generar més i millors espais de diàleg i complicitat per a construir colze a colze una Europa federal de ciutats inclusives i ecològiques i de nacions lliures.