La LEC sociovergent: de dretes i anacrònica.

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’Educació (LEC). L’educació és un dels elements vertebradors d’una societat inclusiva i diversa (potser el més rellevant). Catalunya no s’havia dotat, durant gairebé 30 anys d’autogovern, d’una llei educativa pròpia. Tanmateix, els governs de CiU van impulsar unes determinades polítiques educatives: privilegis per l’escola concertada sense compromís de servei públic, segmentació social de l’alumnat, menysteniment dels governs locals i del territori... En síntesi, polítiques educatives de dretes al servei dels interessos dels sectors socials més benestants. Tot i així, les escoles públiques dels nostres barris, les concertades amb projecte públic i socialment responsables, i els diferents agents de la comunitat educativa han anat bastint una densa xarxa de pràctiques i entorns educatius d’alta qualitat: compromesos amb valors d’igualtat, diversitat i participació. La majoria de concertades i les poques privades han restat al marge i són avui escoles excloents (amb barreres econòmiques d’accés) i anacròniques (sense diversitat).


La nova LEC cristal.litza el model educatiu impulsat per CiU. Trenca el Pacte Nacional. Consolida la doble xarxa; no situa l’equitat en el nucli del model; permet la separació per sexe en escoles finançades amb fons públics; no reconeix les competències educatives de proximitat. En síntesi, és una llei de dretes. Una gran oportunitat perduda. Però no ho dubteu. Les escoles públiques, els equips docents compromesos, les AMPA, els moviments i associacions d’estudiants, els sindicats, els moviments de renovació pedagògica... seguiran a peu de carrer, cada dia, generant espais educatius vertebradors d’una quotidianitat democràtica, inclusiva i diversa. Malgrat la LEC.

En el terreny de les expressions polítiques de tot això. La LEC és una llei sociovergent i per tant, valgui la redundància, al servei de l’establishment. Capturada pels interessos socials conservadors que representa políticament la sociovergència. És el resultat d’una clara deslleialtat política: no es pot governar amb una fórmula plural d’esquerres i impulsar polítiques públiques de dretes. La LEC no és una llei de país. Ben al contrari, és una llei al marge del país real en termes educatius, que ha generat l’oposició raonada de la majoria d’agents del Pacte Nacional per l’Educació. I potser el més trist. És una llei que no expressa els valors majoritaris de la societat catalana oberta i avançada del segle XXI. En alguns aspectes (segregació per sexes, per exemple) inclús ens fa saltar els colors de vergonya. La LEC mira al passat més que al futur, genera desencís més que complicitats, s’ha escrit amb música autoritària més que deliberativa.

Crec que és molt important que la gent d’ICV-EUiA seguim treballant colze a colze amb les escoles i les comunitats educatives dels nostres barris, fent avançar valors de cohesió, implicació i interculturalitat. Resistint la LEC de forma rebel i creativa. ICV-EUiA hem de seguir sent l’expressió política d’un desencís i d’una xarxa d’alternatives en el terreny educatiu –com hem fet amb rigor, audàcia i responsabilitat al llarg de tot aquest procés- i hem de vincular la nostra alternativitat a la LEC a un relat sociopolític proper a la majoria progressista de Catalunya i democràticament confrontat a l’establishment sociovergent. Personalment, la meva il.lusió i complicitat política amb el govern de Catalunya ha quedat molt tocada. La meves ganes per construir polítiques ecologistes i d’esquerres al costat de la gent segueixen intactes.

2 comentaris:

2 de juliol de 2009 a les 18:06 La peixatera ha dit...

Comparteixo la teva anàlisi i agraeixo la sinceritat final, especialment venint d'un alt responsable polític d'ICV. Ara bé, i digue'm si vols ingènua, no acabo d'entendre com es pot compaginar un sentiment públic de pèrdua d' "il.lusió i complicitat política amb el govern de Catalunya", que dius que "ha quedat molt tocada", amb el manteniment d'ICV-EUiA al tripartit. Sense apriorismes que prejutgin la decisió d'haver de sortir del Govern, no caldria plantejar-s'ho seriosament?
I no tan sols per la LEC (tot i que ja sembla prou motiu de pes que la llei més important de la legislatura s'aprovi pactada entre PSC i ERC amb CiU i al marge d'ICV-EUiA); també hi ha el veto a la ILP dels transgènics, la qüestió de les ajudes als cotxes de gama alta i contaminants, el tema de les bosses de plàstic, el quart cinturó, el més que previsible incompliment programàtic de fer una llei electoral pròpia (Iceta i Montilla ja han deixat clar que Ciutadans pel Canvi pot llençar la seva ILP a la paperera)... Potser són qüestions més anecdòtiques però que van omplint la pica de mica en mica, que si ja vessa amb la LEC, pot haver de requerir no ja un fontaner, sinó un bomber, quan es resolgui això del finançament i l'Estatut!
¿Amb quins ànims hem de tornar a votar la gent que vam votar una majoria d'esquerres i catalanista per fer polítiques d'esquerres i catalanistes i que veiem que, en els fets i les paraules, el catalanisme queda limitat pel Govern amic del PSOE i les polítiques d'esquerres, directament arraconades fins i tot en un context de crisi capitalista que ens hauria de permetre passar a l'ofensiva?

2 de juliol de 2009 a les 23:50 Marc ha dit...

Fa temps que molta gent ens sentim cada cop menys còmodes amb els nostres companys de Govern. I fenòmens com la LEC fan que nos ens manquin les ganes d'engegar-ho tot a rodar.
Ara bé, i lluny de que algú es pensi que tenim el cul enganxat a la cadira, malgrat els problemes i les dificultats (que no son poques) mica en mica i dins de la nostra capacitat (no oblidem que som un partit petit) anem aconseguint fer força política de transformació (malgrat dificultats també per a fer difusió de l'activitat de govern), que és el motiu per el qual fem política. Ha de quedar clar que nosaltres aspirem al poder per fer canviar les coses, i no simplement per exercir-lo.

Personalment cada dia tinc més dubtes sobre si cal o no mantenir aquest Govern. Son molts els factors a tots dos costats de la balança.
En qualsevol cas, no tinc cap especial il·lusió en servir en safata la Generalitat a una CiU tant i tant lluny dels nostres postulats.

La situació no és fàcil, ho sé.