La LEC sociovergent: de dretes i anacrònica.

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’Educació (LEC). L’educació és un dels elements vertebradors d’una societat inclusiva i diversa (potser el més rellevant). Catalunya no s’havia dotat, durant gairebé 30 anys d’autogovern, d’una llei educativa pròpia. Tanmateix, els governs de CiU van impulsar unes determinades polítiques educatives: privilegis per l’escola concertada sense compromís de servei públic, segmentació social de l’alumnat, menysteniment dels governs locals i del territori... En síntesi, polítiques educatives de dretes al servei dels interessos dels sectors socials més benestants. Tot i així, les escoles públiques dels nostres barris, les concertades amb projecte públic i socialment responsables, i els diferents agents de la comunitat educativa han anat bastint una densa xarxa de pràctiques i entorns educatius d’alta qualitat: compromesos amb valors d’igualtat, diversitat i participació. La majoria de concertades i les poques privades han restat al marge i són avui escoles excloents (amb barreres econòmiques d’accés) i anacròniques (sense diversitat).


La nova LEC cristal.litza el model educatiu impulsat per CiU. Trenca el Pacte Nacional. Consolida la doble xarxa; no situa l’equitat en el nucli del model; permet la separació per sexe en escoles finançades amb fons públics; no reconeix les competències educatives de proximitat. En síntesi, és una llei de dretes. Una gran oportunitat perduda. Però no ho dubteu. Les escoles públiques, els equips docents compromesos, les AMPA, els moviments i associacions d’estudiants, els sindicats, els moviments de renovació pedagògica... seguiran a peu de carrer, cada dia, generant espais educatius vertebradors d’una quotidianitat democràtica, inclusiva i diversa. Malgrat la LEC.

En el terreny de les expressions polítiques de tot això. La LEC és una llei sociovergent i per tant, valgui la redundància, al servei de l’establishment. Capturada pels interessos socials conservadors que representa políticament la sociovergència. És el resultat d’una clara deslleialtat política: no es pot governar amb una fórmula plural d’esquerres i impulsar polítiques públiques de dretes. La LEC no és una llei de país. Ben al contrari, és una llei al marge del país real en termes educatius, que ha generat l’oposició raonada de la majoria d’agents del Pacte Nacional per l’Educació. I potser el més trist. És una llei que no expressa els valors majoritaris de la societat catalana oberta i avançada del segle XXI. En alguns aspectes (segregació per sexes, per exemple) inclús ens fa saltar els colors de vergonya. La LEC mira al passat més que al futur, genera desencís més que complicitats, s’ha escrit amb música autoritària més que deliberativa.

Crec que és molt important que la gent d’ICV-EUiA seguim treballant colze a colze amb les escoles i les comunitats educatives dels nostres barris, fent avançar valors de cohesió, implicació i interculturalitat. Resistint la LEC de forma rebel i creativa. ICV-EUiA hem de seguir sent l’expressió política d’un desencís i d’una xarxa d’alternatives en el terreny educatiu –com hem fet amb rigor, audàcia i responsabilitat al llarg de tot aquest procés- i hem de vincular la nostra alternativitat a la LEC a un relat sociopolític proper a la majoria progressista de Catalunya i democràticament confrontat a l’establishment sociovergent. Personalment, la meva il.lusió i complicitat política amb el govern de Catalunya ha quedat molt tocada. La meves ganes per construir polítiques ecologistes i d’esquerres al costat de la gent segueixen intactes.