Amb fragments d'Irlanda als ulls


Hem estat uns dies de vacances a Irlanda. Una tarda de pluja i vent a Cill Rónáin, la minúscula capital de la recòndita illa d’Inis Mór (una de les tres illes d’Aran) vam conéixer el Padraigh. Té 45 anys, és de Galway, a la costa oest d’Irlanda, però des de fa 23 que viu a l’illa. Entre 1986 i 2007 va dirigir una petita fishery , familiar i tradicional. Amb l’actual crisi van haver de plegar. Els seus clients dublinesos i londinencs van optar per reduir costos: anul.lació de comandes i compres més barates als països del bàltic. No va marxar d’Aran. Va obrir un petit i encantador cibercafè a Cill Rónáin, on pots fullejar i comprar llibres gaèlics, productes de l’illa i prendre una recomfortant tassa de tè o cafè. En Padraigh és acollidor i et transmet amb senzillesa i molta amabilitat l’afecte que sent pel que fa. Tota una metàfora d’Irlanda. Un país que intenta articular la preservació d’una manera tradicional de ser i viure, amb processos de vinculació molt ràpida a un món en transformació. Un país de gent que intenta articular la preservació d’un sentiment comunitari i d’arrelament fort, amb la curiositat, l’obertura al canvi i l’acolliment de les noves diferències. Irlanda és un país d’una bellesa extraordinària, d’un verd infinit a l’interior i una costa de penyasegats i platges impossibles. Amb una capital, Dublin, que ha impulsat amb èxit processos de regeneració urbana i dinamisme sociocultural. Una terra de creativitat literària, musical i fílmica com poques.

M’agraden molt els països de la franja cèltica d’Europa, sobretot Escòcia i Irlanda. Val la pena anar-hi i conèixer-los. Compartir si és possible converses i passejades amb la seva gent. Tardes de futbol al Celtic Park. Nits de cançons populars al pub -al voltant d’unes pintes de murphys- esperant una nit que a l’estiu no acaba d’arribar mai. No es tracta tampoc d’idealitzar-los. Irlanda té unes enormes febleses en les seves institucions de benestar, amb fortes desigualtats socials i de gènere. La fi de la violència política, al Nord, no ha donat pas encara a pautes sòlides de convivència, ni a una situació de justícia on tots els projectes col.lectius –també la reunificació- siguin materialitzables. Amb els seus encants i els seus problemes; les seves harmonies i les seves contradiccions… amb excessos de pluja i vent… que provoquen excessos de bellesa… val la pena tornar a la mediterrània amb fragments d’Irlanda als ulls.

Sláinte !

1 comentaris:

28 d’agost de 2009 a les 12:31 sira ha dit...

Jo també he tornat a Barcelona aquest estiu amb fragments d’Irlanda als ulls. El teu article descriu molt bé el sentit d’aquesta illa. Irlanda és un esclat de vida que alimenta l’ànima. Tot és extrem i el seu verd immens, inabastable. L’oceà colpeja amb força sobrenatural la costa i el cel, constantment canviant, impredictible i capritxós , et recorda la teva fragilitat en mans dels poderosos elements. Els seus preciosos cementiris, amb les làpides de creus celtes que sovint es creuen pel teu camí mentre hi viatges, t’apropen també a la teva fi. Allà perceps l’essencial de la existència perquè estàs tu sol enfront la terra i l’aigua que donen la vida...i a on tornaràs quan tot plegat despertis del somni de viure. Un país per tornar-hi, per perdre’t i que no et busquin , per aturar el rellotge i començar de zero, amb un altre ritme.. amb el tempo que marca la natura.