Aunque cueste la noche

 

A l’últim post sobre poesia parlava del diàleg intergeneracional entre dones poetes dels Països Catalans, arrel de la publicació de “Donzelles de l’any 2000” (Ed. Mediterrània). Lluny d’aquí, banyada per una altra mar, la ciutat de Lima ha estat i és un espai literari inesgotable. També de dones poetes. De dones poetes que van forjant els nòduls creatius d’una xarxa teixida amb paraules que travessen el temps. Són moltes; d’entre elles, per mi, dues necessàries.

 

Blanca Varela (1926) va morir fa tres anys. És la veu poètica femenina més rellevant de Lima al llarg de la segona meitat del segle XX (“brota en el polvo gris de Lima la baya cargada de ira”). Andrea Cabel (1982) és una jove poetessa d’aquella ciutat que acull el llegat de la força i la capacitat de colpejar silencis. Blanca Varela publica la seva darrera antologia el 2007; el mateix any que Andrea Cabel el seu primer llibre. L’últim recull de Blanca Varela porta gravat en el seu títol “Aunque cueste la noche” l’essència de la seva poètica: “Golpe contra todo, contra sí mismo./ Hacer la luz aunque cueste la noche”. Andrea Cabel, al seu poemari “Las falsas actitudes del agua”, escriu: “Tras mayo, llega febrero ahogado, asilándose en tu garganta,/ sabiendo desde antes/ que tu mundo era de vidrio,/ sedimentado en fuerza y sueño”. Versos escrits amb més de 40 anys de distància, però amb capacitat idèntica d’esberlar silencis i nits; de construir, entre mot i mot, crits i ruptures. Poesia molt intensa, amb aquella intensitat ancestral de les dones, arrelada en el creuament emocional de les dimensions existencial i social; en el diàleg permanent entre la vida, la sentimentalitat i la realitat col.lectiva.

La poesia de Blanca Varela és una proposta molt treballada d’austeritat verbal, un cert manifest contra la retòrica: “recortarse las uñas, el pelo, los deseos/ aprender a pensar en lo pequeño/ y en lo inmenso/ en las estrellas más lejanas e inmóviles/ en el cielo manchado como un animal que huye”. Pinzellades que deixen constància del que és essencial: l’absència d’un déu sempre en minúscula, la insubornable relació amb la realitat: “No he buscado otra hora, ni otro día, ni otro dios que tu./(...)Buscar tu sombra, reconocerte tras una ventana,/ mancha de sol, sombra de lluvia/, en cualquier calle del mundo”. La poesia d’Andrea Cabel és esquinçada, una invitació a creuar absències i plaers, des d’un llenguatge brillant, sensual, que no cessa d’explorar noves formes més enllà de les convencions del poema. És quotidianitat trencada escrita des de les perifèries de la vida i la ciutat: “El paraíso,/ una isla de tierra roja abierta en dos que mira el agua salada./(...)y el mundo es esta tarde que combate,/ que sólo mide desde este corazón,/ el cansancio que trae la sed. Com diu Raúl Zurita: “Andrea Cabel viene a confirmar de manera sobresaliente el hecho de que la poesia en nuestros paises pobres, arrasados de injusticias, continúa profundamente viva, como vanguardia de todas las escrituras”. Andrea Cabel ve a acreditar, d’alguna manera, la continuïtat del testimoni poètic de Blanca Varela.   

Aquí us deixeu un (molt) petit tast.

I amb els poemes, el desig d’un bon estiu. 

Blanca Varela

 Puedes contarme cualquier cosa,
creer no es importante,
lo que importa es que el aire mueva tus labios
o que tus labios muevan el aire,
que fabules tu historia tu cuerpo
a toda hora sin tregua
como una llama que a nada se parece

sino a una llama.

Strip Tease

Quítate el sombrero

si lo tienes,
quítate el pelo
que te abandona,
quítate la piel
las tripas, los ojos
y ponte un alma
si la encuentras

Andrea Cabel

tres ese vacío infinito que colgaba por la ventana, /

encontre tus ojos.

los encontre verdes y sin fondo./ estaban ahí,/ con el vértigo
imposible. con las ganas maltrechas./ yo los miré,/ adorando la
ventana, queriendo irme con ella.

yo me acuerdo mucho de ti,/ aunque ahora seamos tan distintas.

recuerdo las noches,/ tú llamabas y yo salía corriendo,/
con el corazón en las manos./
tú te colgabas de mi brazo y no decías nada.

me recordabas a la ventana,/ al verde cansado que se arrulla solo./

luego, te embarcaba y te rezaba hasta el día siguiente.

los días pasaron y tuve que irme./

las charlas en las bancas frías de la noche

tardaron demasiado en salir de aquí./ cada columna de humo

se convirtió en una razón més para dejarte libre.
sola