El ángel de la bicicleta

M’agraden les cançons que expliquen històries. Ahir vaig posar al bloc “El ángel de la bicicleta”, una preciosa cançó de León Gieco que explica la història de Claudio “Pocho” Lepratti. Pocho era un activista veïnal de Rosario (Argentina). Va treballar molts anys als barris de la seva ciutat organitzant xarxes de solidaritat, creant recursos socials, inventant pràctiques i espais de resolució solidària de necessitats, construint ciutadania de base en entorns de gent humil… Li deien el “pochormiga”; per la seva feina de formigueta. Ell sempre havia dit que “mil hormigas pueden más que un elefante”. Era tota una manera d’entendre el compromís quotidià com un espai de transformació de la vida. El desembre del 2001 eren temps complicats a Argentina, enmig de la crisi del corralito. A Rosario, el Pocho Lepratti impulsava la creació de menjadors populars. Uns policies enviats a reprimir un acte de protesta social van disparar contra les parets d’una escola on hi havia un menjador comunitari, el Pocho va pujar al terrat cridant “bajen las armas que aquí sólo hay pibes comiendo” i va ser assassinat pels trets d’un dels polícies. No hi ha èpica a la mort del Pocho, només injustícia, ràbia… Però avui als barris de Rosario se segueix teixint una densa xarxa de pràctiques (escoles, biblioteques populars, centres comunitaris…) per on avancen valors de ciutadania activa i canvi social. I aquí sí que creix l’èpica de la quotidianitat rebel i creativa: les energies del pochormiga s’han transferit a milers de noves formiguetes. Fa uns mesos, ens vam trobar a Barcelona ciutats de tot el mon que intentem polítiques innovadores d’inclusió social. Els companys de Rosario ens explicaven els projectes d’agricultura ecològica urbana com a espais de desenvolupament comunitari, sostenibilitat i cobertura de necessitats bàsiques. Com proclamen les parets dels barris de Rosario: “Pocho vive”. I viu a moltes ciutats d’Amèrica Llatina i de tot arreu on les utopies quotidianes són possibles, on la dignitat de les petites coses contribueix també a teixir una globalització alternativa. Avui la cançó de León Gieco m’ha donat peu a parlar de Claudio Lepratti. En un altre moment comentarem l’experiència dels plans i les xarxes comunitàries als barris de Barcelona, els quals, també des de l’ètica de les formigues (quotidiana, prosaica, femenina…), van esdevenint veritables tallers de ciutadania inclusiva i convivència intercultural; el Pocho viu també a Roquetes, al Besòs, al Carmel…