Noves vulnerabilitats bàsiques i velles fractures de benestar

Article publicat a  

https://www.social.cat/opinio/21210/noves-vulnerabilitats-basiques-velles-fractures-benestar (amb Sergio Porcel i Albert Sales)

Fa algunes setmanes, vam tenir l’oportunitat de debatre sobre ‘emergència social i vulnerabilitats creuades’. El conjunt de de les reflexions que s’hi van aportar, ens han incentivat a recuperar dades clau i a desgranar algunes reflexions. Al llarg de l’última dècada, el nivell de pobresa econòmica a Catalunya s’ha anat situant en la franja 18%-22% i el d’exclusió (taxa AROPE) entre el 23% i el 27%; l’índex de desigualtat de rendes es manté per sobre de la mitjana europea; i la població amb privació material severa —des de l’esclat de la pandèmia i les espirals d’inflació postcovid— s’enfila per damunt del 8%. Son xifres elevades que, més enllà de contextos de crisi, no semblen revertir-se: esdevenen, d’alguna forma, estructurals. Pobresa i desigualtats que s’entrellacen avui amb dinàmiques de segregació urbana i desvinculació relacional: la segregació dibuixa processos de quotidianitat fracturada, de llocs no compartits i escasses interaccions entre diferents; la desvinculació apunta a l’erosió de xarxes de suport, a lògiques de vulnerabilitat comunitària.

Aquesta cronificació de bretxes múltiples dibuixa un escenari nou, explicable en part pels efectes de canvis profunds i accelerats (transicions tecnològiques, demogràfiques, socioculturals…). Però resultant també del desajust entre els nous riscos i la vella arquitectura de polítiques públiques. Tenim un estat de benestar que no ha generat un espai de drets universals a l’entorn de l’habitatge ni de la garantia d’ingressos; que no ha articulat lògiques potents de suport col·lectiu a les cures ni a la criança; que ha mantingut fractures de ciutadania sobre bases de nacionalitat. Avui la doble mercantilització de l’habitatge i de les bases materials de la vida se situa en el nucli de l’emergència social. D’altra banda, l’acumulació de fortes asimetries de protecció segons l’edat i l’origen explica la presència de taxes molt elevades d’exclusió en les poblacions infantil i immigrant.

L'habitatge —i molt en concret el lloguer— ha esdevingut la principal font de pobresa, desigualtat i segregació. A l’àrea metropolitana de Barcelona, la taxa de sobrecàrrega en despeses d’habitatge (generadora de riscos de pobresa) s’ha mogut a l’entorn del 40% de la població en règim de lloguer, afectant a més del 60% en els decils de renda més baixa. Motor de pobresa i també de desigualtat. En el conjunt de l’Estat, la renda anual dels qui obtenen ingressos del lloguer (propietaris) multiplica per 2,58 la de les llars llogateres. Si aquests ingressos deixessin de ser percebuts, la desigualtat cauria a 2,05. En el creuament entre règims de tinença i nivells de renda, s’observa una àmplia presència del lloguer en la franja més baixa; en el segment més alt, els termes s’inverteixen.

El mercat del lloguer, en síntesi, funciona com a mitjà de redistribució regressiva: dels pobres als rics. I per últim, segregació amb desarrelament. En els darrers cinc anys, la regió metropolitana de Barcelona presenta un escenari d’elevada mobilitat residencial (s’ha triplicat entre 2017 i 2022); i s’ha desplegat de la mà d’un nombre creixent de desplaçaments forçats: del 14,4% al 24% del conjunt dels canvis. Es podria sostenir doncs que a la ratlla d’una quarta part de les mudances amaguen desnonaments invisibles. Emergeix, per tant, una realitat d’inseguretat residencial i desarticulació forçada de vincles i suports comunitaris. 

Al costat de l’habitatge, les bases materials de l’existència configuren l’altra dimensió clau de cobertura de necessitats bàsiques. El contracte social del segle XX es forja sobre la centralitat del treball assalariat, fins al punt que situa el binomi ocupació-ingrés com a eix de les trajectòries vitals. S’articula, més enllà, un àmbit de polítiques orientat a la garantia d’ingressos; un sistema que resulta avui anacrònic i insuficient. Anacrònic —en un temps de canvis profunds en el món del treball— per l’estricta fractura de protecció entre prestacions contributives i assistencials (vinculades o no a l’esfera laboral). A Catalunya, la despesa en garantia d’ingressos s’eleva a 33.600 milions €: 30.700 milions (91,4%) en el sistema contributiu; només 2.900 milions (8,6%) en el no contributiu. I insuficient també, per una combinació de cobertures focalitzades (lluny de la universalitat), quanties reduïdes (que no sempre fan possible sortir de la pobresa) i obstacles burocràtics d’accés que expliquen un take up (sol·licituds sobre població amb dret) molt baix. A Catalunya hi ha unes 290.000 llars en pobresa severa; la renda garantida (RGC) o l’ingrés mínim (IMV) arriben tan sols a l’entorn del 30% d’elles, per una combinació de requisits excloents i un elevat non-take up. En el conjunt de l’estat, l’IMV cobreix 284.000 llars de les 800.000 que podrien rebre’l. I 470.000 llars amb dret no el van sol·lictar. S’observa, finalment, una relació inversa entre vulnerabilitat i cobertura. Aquelles situacions més intenses d’exclusió social resulten molt menys protegides: només el 14% de les persones sense llar reben algun tipus de prestació. 

Finalment, les situacions de ‘vulnerabilitat bàsica’ econòmica i habitacional s’aguditzen en els col·lectius infantil i immigrant. Els nivells de pobresa infantil —tant a Barcelona, com a Catalunya i Espanya— se situen entre 8 i 10 punts per sobre de la taxa general. A Catalunya, el 32,6% d’infants i adolescents es troben en risc d’exclusió, enfront al 24,4% del conjunt de la població. A l’estat espanyol, 870.500 menors viuen en situació de privació material several. Només Romania, en el marc de la UE, presenta taxes més altes. Quan entra en joc la variable habitacional s’observa, per exemple, que la pobresa energètica afecta el 19,9% de les llars amb menors. O que els habitatges amb infants suposen el 72% del total de llars en lloguer que estan per sota del llindar de pobresa. Pel que fa a la població d’origen estranger, la seva taxa d’exclusió social a la metròpoli de Barcelona és del 45,9% (gairebé 20 punts per damunt de la general!). En l’espai d’intersecció entre ambdós col·lectius, la pobresa s’eleva al 60,3% dels infants en famílies immigrants.

La centralitat i la força dels fenòmens d’inseguretat residencial i pobresa econòmica (especialment infantil i migrant) apunta a un desencaix d’època entre el nou mapa de vulnerabilitats i un engranatge de benestar estructuralment feble i articulat en contextos històrics de molta menys complexitat (previs al canvi d’època que vivim). El repte és clar: cal desplaçar l’habitatge de l’esfera del negoci a l’àmbit dels drets; i cal traslladar les bases materials de la vida del mercat de treball a la garantia universal de rendes. Resulta inajornable una nova lògica de protecció col·lectiva que doni resposta, en clau de ciutadania, a les necessitats bàsiques. Hem construït drets universals (educació, salut) que cal preservar i ampliar. Son fonaments materials i culturals sobre els quals avançar: a) cap al control de lloguers sense cap escletxa i l’increment substancial de l’habitatge públic; b) cap a un nou marc de justícia fiscal que faci possible la prestació universal per criança en el camí a la Renda Bàsica (necessària per una transició ecològica que no deixi ningú enrere); c) cap a la regularització i la plena ciutadania de les persones immigrants. Poden ser, tot plegat, les claus de volta d’un nou contracte social per al segle XXI: connectat a la societat de les grans transicions; inscrit en els valors de la llibertat com a no dominació, de la fraternitat i els vincles.