Més enllà de la meritocràcia

Article amb Gemma Ubasart, publicat a Crític (2/9/2025) https://www.elcritic.cat/opinio/mes-enlla-de-la-meritocracia-245742

Es parla molt de meritocràcia. Es precisa poc el concepte en sí (no és fàcil), però sol generar debats significatius: son els mèrits individuals un criteri a incrustar en el teixit de valors i de polítiques de la nostra societat? O bé la meritocràcia és un simple miratge de classe (dominant), orientat a operar com a narrativa encobridora de tota mena de desigualtats?. Creiem que les respostes son complexes. I requereixen atendre, si més no, a les pautes d’interconnexió entre el que podem anomenar les dimensions aspiracional i igualitària d’una determinada realitat social.  

Reconèixer -o limitar- l’aspiració de prosperar al llarg d’una trajectòria vital, i la possibilitat real de fer-ho a través de capacitats individuals d’agència, constitueix un dels elements vertebradors presents en tot sistema social. A partir d’aquí, l’existència d’una estructura d’incentius -o de frens- en forma de mandats culturals, polítiques públiques i pràctiques grupals acaba configurant la dimensió aspiracional del contracte social. No és, tanmateix, una lògica aïllable. S’expressa sempre entrellaçada a l’eix igualitari, és a dir, al conjunt de polítiques vinculades a la justícia distributiva, a la superació -o a la reproducció- de fractures socials.  En el creuament de les dues dinàmiques apareixen quatre models possibles (quadre 1): es tracta de tipus-ideals, que es concreten sempre en geografies híbrides i canviants.    

Quadre 1. El creuament de les dimensions igualitària i aspiracional: escenaris diversos.

Al llarg de les dècades de desplegament de l’estat de benestar, la dimensió igualitària es va enfortir. Ho va fer en un marc de capitalisme industrial-fordista, amb nivells baixos d’incertesa i complexitat social. Es van impulsar lògiques redistributives top-down (de renda més que de poder), sovint atrinxerades en formes jeràrquiques i burocràtiques de benestar. Tot i l’avenç civilitzatori que implicà desmercantilitzar educació i salut, va resultar un esquema d’inclusió més protector que emancipador. Les posteriors i recorrents ofensives neoliberals han anat orientant-se, en essència, a restaurar ordres socials basats en estructures de privilegi, i en el blindatge dels seus mecanismes de reproducció intergeneracional. És prou clar que la defensa de l’individualisme meritocràtic opera, en aquest marc, més en el pla de les narratives insolidàries que en el terreny dels fets: cap ‘american dream’ no s’albira en l’horitzó.

És cert que, situats en la tercera dècada del segle XXI, els elements de resiliència dels règims de benestar clàssics (malgrat les impugnacions neoliberals i les narratives meritocràtiques) han estat rellevants. No és poc que xarxes de serveis públics universals segueixin configurant avui espais de ciutadania social. Aquest escenari enfronta ara, tanmateix, limitacions estructurals. Sembla del tot insuficient, d’una banda, per construir igualtat davant les mutacions de fons d’un capitalisme que esdevé alhora global, finançaritzat, rendista i digital. L’estat de benestar no ha embridat les desigualtats ni la pobresa. Tampoc ha generat un espai de drets a l’entorn de les necessitats humanes més bàsiques: un ingrés garantit per existir; un planeta i una casa on habitar. La dimensió aspiracional, d’altra banda, ha quedat travada. L’herència de les desigualtats (hereus de la riquesa i hereus de la pobresa) bloqueja la lliure realització de projectes de vida i de prosperitat. El procés d’individualització, a més, dificulta les connexions comunitàries, les empaties, les mixtures enriquidores i els espais necessaris on cuidar-nos i convertir les pors en esperança.

Sobre aquestes bases, i en l’actual context de canvi d’època, enfortir les dimensions igualitària i aspiracional suposa traçar les coordenades d’un nou contracte ecosocial: amb capacitats efectives de superar bretxes (estructures de llibertat real) i amb capacitats efectives d’empoderar les persones en marcs comunitaris forts (estructures de fraternitat comunal). Que l’ascensor social torni a funcionar: amb tota la potència necessària i per a tothom. No és cap utopia; hi ha mapes amb camins a transitar.  

En primer lloc, el camí de la llibertat entesa com a absència de dominació en escenaris de desigualtat. Cal disputar, ara més que mai, la concepció neoliberal: aquell miratge de classe que es tradueix en la ‘llibertat’ dels privilegiats per reproduir la dominació sobre persones i col·lectius vulnerables. Llibertat real implica avui remoure les principals lògiques de dominació de classe al segle XXI: les enormes asimetries de renda i sobretot de poder en l’esfera sociolaboral; i l’escenari de privilegi que configura l’acumulació per herència (estretament connectada al rendisme immobiliari com a motor clau de fractura social). Dues eines poden operar com a pedres angulars. a) La renda bàsica (RB), una ingrés  mensual al  llarg  de la vida, de caràcter universal, personal i incondicional. S’orientaria, d’una banda, a garantir condicions materials d’existència, a desmercantilitzar la seguretat econòmica. La RB crea, d’altra banda, escenaris de possibilitat per trajectòries vitals més lliures, emancipades del xantatge del mercat laboral i de les seves pulsions precaritzadores, així com de les estructures patriarcals. b) L’herència universal (HU), una dotació econòmica pública, transferida a tothom d’una vegada en assolir la majoria d’edat. S’orientaria a la socialització parcial del valor de l’herència comuna llegada per les generacions anteriors. La HU combat una dimensió clau de la desigualtat: de les 100 persones més riques d’Espanya, 74 ho son per herència i acumulen 65.000 milions €. Es generen, d’altra banda, bases materials per enfortir capacitats d’agència, tant en clau d’autonomia personal (projectes d’emancipació juvenil…) com col·lectiva (projectes cooperatius..).

En segon lloc, el camí de la fraternitat comunal on anar vinculant l’autonomia personal amb trames col·lectives de cura i solidaritat. Pren forma aquí una aposta de fons per superar tant el jerarquisme d’estat com l’individualisme que creix en marcs de segregació quotidiana. Es tractaria de transformar el règim de benestar des d’una doble clau: la radicalitat democràtica, i l’articulació activa de vincles i mixtures. Transitar cap a un estat ecosocial orientat a vertebrar el comú més que a gestionar burocràcies: un altre component per tant del canvi de paradigma, del welfare al commonfare.  El gir comunal obre dues importants finestres d’oportunitat. a) Permet prioritzar -en temps d’indivualització- les polítiques de reconstrucció de lligams i de bases per a l’acció col·lectiva, a través d’espais i d’aliances públic-comunitàries: les infraestructures socials com a ‘palaus del poble’ (Klinenberg), els barris com a àmbits d’organització compartida de les cures… el comú com a espai de mixtures. b) Permet crear noves lògiques de connexió -en temps de crisi climàtica- entre les dimensions social i ecològica. Fa possible superar l’esquema decreixentista i la seva gramàtica de sacrificis (més ancorada en la desesperança que en l’acció) per un nou marc ‘d’abundàcia comunitària’. La transició ecològica ha de reintegrar l’economia en els límits del planeta, sí; però pot generar també models de felicitat comunal a l’entorn, per exemple, de l’habitatge cooperatiu, l’energia solar, la sobirania alimentària o la mobilitat compartida.

En síntesi, els instruments de la renda bàsica i l’herència universal poden combatre el miratge meritocràtic (quan la meritocràcia son herències fosques i rendismes diversos) i expressar alhora dinàmiques d’igualtat més potents, menys jeràrquiques i desencadenants d’horitzons aspiracionals. Les lògiques democràtica i comunal, d’altra banda, impugnarien el paternalisme d’estat, l’individualisme social i el col·lapsisme ecològic. I obririen finestres d’oportunitat a models de benestar on poden confluir l’empoderament personal, l’empatia ciutadana i la plenitud eco-comunitària: bases necessàries d’igualtat real.