Per disputar el futur: més municipalisme

 Article publicat a https://fundaciosentitcomu.cat/publica-digital/per-disputar-el-futur-mes-municipalisme/ 

Un temps nou...

Al llarg de les últimes dècades, els principals paràmetres que havien vertebrat la societat industrial trontollen de forma irreversible: ho fa el model productiu fordista, els formats clàssics d’acció col·lectiva i el contracte social postbèl·lic. Es desplega amb el s.XXI un cicle de transicions múltiples. S’aguditzen a escala planetària els efectes de l’era fòssil i guanya centralitat el conflicte capital-vida; es van configurant espais de quotidianitat multicultural, així com noves diversitats afectives i de gènere; s’entrellacen tecnologies disruptives i dinàmiques de finançarització: el capitalisme esdevé digital i rendista alhora. Va sorgint un món de complexitat creixent, amb escenaris d’incertesa, processos d’individualització i ‘gramàtiques’ del comú. Un temps nou que anem desxifrant a cop de fragilitats personals, infraestructures de solidaritat, resiliència comunitària i vulnerabilitat ambiental.

En aquest marc de canvi d’època, assistim avui al desplegament d’una onada reaccionària global orientada a instal·lar narratives de restauració d’ordres tradicionals. De Trump a Meloni, de Putin a Milei... branden banderes d’intransigència teixides per fils d’autocràcia, bel·licisme, privilegis, punitivisme, jerarquies, binarisme, homogeneïtat...  Es tracta de retòriques construides des de repositoris d’odi i d’exclusió; relats que pretenen emmarcar la propagació de pors, negacionismes i nostàlgies. Disparen contra els espais de llibertat i d’inclusió guanyats en el recent cicle d’avenços: contra les polítiques verdes, les mixtures, les agendes feminista i LGTBIQ+, la cultura de pau... les ciutats sense por.

Tot això dibuixa, per als espais progressistes, un nou mapa de reptes. Apareixen, d’entrada, dos paranys a conjurar: una certa depressió, que condueix al derrotisme;  i una certa tendència al refugi en receptes del passat, desposseïdes de claus de resposta a realitats emergents. Caldrà, d’una banda, articular una ofensiva de futur, amb voluntat de disputar-lo des de l’ètica de l’esperança. I caldrà, d’altra banda, traçar una cartografia de fraternitat des de coordenades innovadores de transformació: refermar la centralitat de la transició ecològica; impulsar vectors clau d’ampliació democràtica; situar les cures al centre, com a antítesi a totes les violències; enfrontar estructures de privilegi; enfortir la cultura de pau i l’antipunitivisme. No es tracta d’un catàleg d’utopies. Son formulacions que connecten amb moltes pràctiques col·lectives que transiten avui -amb límits i fragilitats- aquests camins. Ho fan, però, amb més arrelament que les proclames reaccionàries, amb més força que les convocatòries a la desesperança, amb més presència quotidiana del que pot semblar. Posar-les en valor és el millor fonament per seguir transformant.

I és aquí, al cor de l’ofensiva de futur, que el municipalisme pren volada. Com a projecte amb força renovada: ciutats valentes que -enfront l’autoritarisme i les ‘promeses trencades d’estats i mercats’ (David Graeber)- fan un pas endavant per forjar horitzons de sentit: per guanyar vida, protegir el clima i cuidar la democràcia en comú.

Unes ciutats sense por...

És cert que al llarg del segle XX, les propostes transformadores i els règims de benestar es van referenciar en l’àmbit estatal: les ciutats no van protagonitzar l’expansió dels drets socials. Va esclatar, però, un primer punt d’inflexió. L’any 1968, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Plantejava retornar les claus de l’emancipació als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat: cartografiar en el dret a la ciutat els processos de transformació. Anys després, al tombant del mil.leni, els moviments socials polititzaven la globalització, i les comunitats urbanes emergien com a llocs de prefiguració. David Harvey publicava l’any 2000 Spaces of Hope i si un altre mon era possible, ‘començava a les ciutats’. Una dècada més tard s’articulava la Habitat International Coalition. La ‘internacional urbana’ tornava a alçar la bandera del dret a la ciutat i aconseguia que quedés incorporat a la ‘Nova Agenda Urbana’ aprovada a la cimera Hàbitat III (Quito 2016). Ho feia en un context on s’obria una nova estructura d’oportunitats, un nou punt d’inflexió: el sorgiment del nou municipalisme. Una escletxa democràtica creadora de condicions de possibilitat per declinar horitzons de canvi en accions de govern. Ha estat un trajecte llarg i carregat de lluites, pero fonamental.

El nou municipalisme esclata a l’estat espanyol. El 2015 irrompen les candidatures de confluencia. Les ciutats generen la primera gran articulació política del marc cultural del 15m; i la hipòtesi municipalista permet fer-la avançar per camins de majoria. En aquest nou escenari, l’experiència de Barcelona en Comú es va erigint en referent del cicle. Es despleguen, més enllà, apostes municipalistes arreu del món. En efecte, al llarg de les últimes dècades, la vella política ha anat acumulant problemes creixents per abordar els canvis. S’han desfermat dinàmiques galopants de globalització desregulada; mentre els estats, d’altra banda, han tendit a atrinxerar-se en preteses estratègies de protecció basades en l’enduriment de fronteres i el replegament autoritari. Moltes ciutats, en aquest context, han mantingut oberta la finestra democràtica: el nou municipalisme com a possibilitat de reconnexió de les institucions al bé comú. Ciutats i governs locals com a protagonistes -com a subjectes polítics- d’un món on erigir alternatives practicables a injustícies globals i exclusions estatals.

El ventall de pràctiques realment existents és molt ampli. L’Observatori Internacional de la Democràcia Participativa mostra 200  experiències de pressupostos participatius i més de 40 assemblees de deliberació ciutadana. A Fearless Cities, la ‘internacional municipalista’, conflueixen ciutats i agents socials de més de 50 països, impulsant transformacions i aprenentatges creuats. S’han articulat a la UE xarxes urbanes de transició ecològica per assolir la neutralitat climàtica abans del 2030. Als EEUU, el moviment de ciutats per la renda bàsica agrupa més d’un centenar de governs locals. S’enforteixen, a moltes ciutats d’Amèrica Llatina, les infraestructures socials i l’organització comunitària de les cures.

Ciutat a ciutat, les estratègies municipalistes s’enforteixen...  a)  protegint la vida i el planeta: Amsterdam és (pràcticament) una ciutat sense cotxes; Copenhague esdevindrà, el 2025, la primera capital del món neutre en carboni; Milà ha impulsat el pacte de polítiques alimentàries, amb la producció ecològica i la sobirania al centre; Medellín celebra 40 anys apostant per la mobilitat activa, amb l’expansió sostinguda de les ‘ciclovías’... b) frenant l’especulació i defensant els barris: Viena ha fet realitat el dret a l’habitatge; París ha blindat la reserva de pisos assequibles com a eina de mixtura social; Berlín ha posat els lloguers sota control municipal; Montevideo ha configurat un model altament resilient d’habitatge cooperatiu... c) treballant per la inclusió i la diversitat: Helsinki ha eradicat el sensellarisme amb l’aposta pel housing first; Londres ha consolidat un salari mínim urbà i Bristol una moneda social com a palanca de transformació del teixit econòmic; Mont-real ha forjat un model referent de convivència intercultural... d) ampliant la democràcia participativa:  Nàpols disposa d’una política de patrimoni ciutadà que blinda la gestió comunitària dels equipaments municipals; Jackson i Rojava han aprofundit models d’autogestió comunal i cooperativisme; Iztapalapa (CDMX) ha creat una xarxa d’espais, les ‘utopías’ (autèntics palaus del poble), com a infraestructures de cohesió.

El nou municipalisme és aquí  i ha vingut per enfortir-se. En altres moments històrics, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats. Avui és a les ciutats on es disputen les grans partides del s.XXI: entre la crisi climàtica i el futur; entre la segregació i el bé comú; entre l’especulació i la vida; entre els vincles i la soledat. Els estats, tot i així, segueixen ocupant els grans espais de centralitat simbòlica i substantiva. Urgeix un canvi de paradigma en la governança global. El municipalisme ha començat a articular un ecosistema de xarxes de ciutats amb voluntat de guanyar subjectivitat internacional. Cal seguir avançant, des d’aquí, cap a un model horitzontal i d’interdependències, de sobiranies compartides i acordades, on l’escala no impliqui jerarquia. Un esquema de municipalisme enfortit, on els estats perdin (el) poder.

El projecte municipalista aplega les condicions per vertebrar l’ofensiva de futur... perquè  la vida quotidiana és l’únic espai tangible on van cristal·litzant canvis i millores; perquè tenim més poder del que ens han fet creure. És als carrers, places i barris, amb els seus espais comuns, on la gent senzilla va teixint el ventall de pràctiques i vincles que permeten superar injustícies i pors, que permeten imaginar i construir futurs millors.

Un municipalisme en comú...

Sorgeix, sobre aquestes bases, el repte de traçar un projecte municipalista entorn a dues dimensions clau: innovar les polítiques des d’ètiques de fraternitat i cura; i democratitzar la producció d’aquestes polítiques des de lògiques comunals i deliberatives. Una política de proximitat que, com les dones de Lawrence, aspiri a ‘bread for all and roses too’.

Innovar les polítiques: guanyar vida, construir fraternitat 

En termes substantius, l’agenda municipalista es pot declinar en tres eixos principals:

- Protegir la vida i el planeta: teixir transicions ecològiques urbanes. La resposta a la crisi climàtica serà municipalista o no serà. La pedra angular de la transició ecosocial es troba avui a les ciutats. En un urbanisme verd i feminista que permeti teixir vincles a carrers i places: trames urbanes al servei de formes col·lectives de viure i exercir ciutadania; de formes saludables de moure’ns i respirar. I en un ecologisme urbà que permeti la protecció quotidiana del clima, compromès amb les sobiranies de proximitat (energètica, hídrica, alimentària); amb la biodiversitat i la preservació d’ecosistemes; amb la descarbonització del sistema productiu.

 

- Empoderar les persones: teixir drets socials de proximitat. El municipalisme ha de ser punta de llança en la creació d’estructures d’oportunitat que facin possible la realització de tots els projectes de vida: una aposta quotidiana per construir equitat i celebrar diferències. Avançar cap a ciutats on es garanteixin les bases materials de la vida: el dret de tothom a una llar on habitar de forma segura, a una renda bàsica per existir amb dignitat. On no tinguin cabuda ni l’especulació ni la precarietat. Un municipalisme obertament feminista i LGTBIQ+; acollidor i intercultural; amb el dret a la ciutat per a totes les edats.

- Millorar els barris: teixir comunitats diverses i cuidadores. La solidaritat és la tendresa dels barris i el municipalisme transformador té sentit si disputa les batalles contra la segregació urbana, l’afebliment relacional i la gentrificació. Si situa, en el centre del projecte, una agenda de fraternitat: polítiques de barreja social i pràctiques on produir capacitats col·lectives. Barris cohesionats per xarxes públiques d’infraestructura social, per l’organització comunitària de les cures, i per lògiques de suport mutu que articulin la protecció de les vulnerabilitats. Un municipalisme que aposti per barris dinàmics, amb estructures econòmiques comunals que impulsin la creació i apropiació col·lectiva de valor.

 Ampliar la democràcia: articular la participació i construir el comú

Creuant els eixos anteriors, el projecte municipalista ha de transitar camins d’ampliació democràtica. Barris i ciutats com a espais de democràcia oberta, honesta i transparent. Una política humil per escoltar i aprendre; empàtica per incorporar sabers populars i intel·ligències col·lectives; valenta per alterar relacions de poder i socialitzar capacitats.

-  Acords i estructures públic-comunitàries. Ha adquirit força, al llarg dels últims anys, un camp d'acció col·lectiva que situa els elements d’autonomia i de cooperació com a eixos centrals. Es tracta d’un conjunt de pràctiques ciutadanes que adopten formes diverses: dissidència urbana (blocs recuperats, espais autogestionats...); innovació social (habitatge cooperatiu, comunitats energètiques...); i suport mutu (xarxes veïnals davant vulnerabilitats relacionals o materials). Sorgeix, a partir d’aquí, un repte clau: treballar en les interseccions entre la lògica universalista de les polítiques de proximitat i el potencial cooperatiu de l’acció col·lectiva, amb la voluntat d’articular una esfera d’hibridació públic-comunitària. Un municipalisme més orientat a vertebrar el comú que a gestionar aparells institucionals: del welfare al commonfare.

- Trames deliberatives i de decisió ciutadana. Més enllà de les estructures públic-comunitàries, el municipalisme ha de seguir compromès amb l’altra gran dimensió d’obertura de la finestra democràtica: aprofundir la participació com a dinàmica de retorn de la política a mans de la ciutadania. La creixent complexitat de col·lectius i de valors pot ser treballada com a context d’oportunitat cap a un municipalisme d’implicacions i aprenentatges socials múltiples. Caldria, en aquest marc, superar els esquemes clàssics de participació i transitar cap a lògiques deliberatives amb capacitat de decisió ciutadana directa. La concreció d’això en pràctiques tangibles passaria per generar un entramat participatiu, divers i ubicat en el nucli de la governança municipal.

 I uns camins de futur...

S’han traçat els eixos que poden articular una proposta municipalista connectada als reptes democràtics i ecosocials del s.XXI. Al llarg dels últims anys, als ajuntaments i als barris s’han dibuixat camins que humanitzen la política; s’han explorat utopies quotidianes. Es la manera municipalista d’erigir alternatives a discursos d’odi i a pràctiques de trinxera.

Queden molts camins a recórrer, i cal més municipalisme per fer-ho. Enfront la geopolítica dels estats i els seus tambors bèl·lics, la cultura de pau de les ciutats; contra dinàmiques d’especulació i rendisme immobiliari, projectes de vida autònoms i en peu d’igualtat; davant la depredació climàtica del planeta, l’ecologisme de la quotidianitat. Cal més municipalisme per repensar la democràcia des de barris cuidadors; per impulsar agendes locals de fraternitat;  per construir comunitats fortes en marcs d’incerteses; per no deixar ningú enrere i ningú sol. Queden moltes coses a canviar i resta intacta la confiança en la força de la gent per canviar-les. En ple s.XXI, la política democràtica ha de generar les condicions per fer el futur possible. Fer-lo més inclusiu i habitable és indestriable d’una democràcia arrelada, discreta i audaç. Una democràcia a l’entorn d’un municipalisme valent que s’assembli a la vida de la gent, que no sigui aliè a cap dels seus problemes, a cap dels seus horitzons de felicitat.