BRISTOL

 (per l'Aina,  el Quim, la Sara i l'Alberto)

Stokes Croft és un barri del centre de Bristol amb parets que parlen. “Welcome to the peoples republic of Stokes Croft” es llegeix a la primera façana. Es tracta d’un petit comerç que avisa amb un cartell que accepta el pagament en “Bristol Pounds” (BP), al costat d’un grafit de Banksy, l’artista urbà global originari d’aquesta ciutat. No gaire lluny apareix un mural que crida “Think local. Boycot Tesco”. Entremig, al centre comunitari de Hamilton House, autogestionat, un grup de gent jove d’arreu serveix dinars al veïnat, a estudiants i a persones que treballen al barri. Stokes Croft és potser l’expressió més avançada d’un conjunt de pràctiques locals que forgen el model de ciutat de Bristol.

En primer lloc, un compromís potent amb el comerç de proximitat, defensat pel veïnat com a element d’identitat i cohesió, enfront la implantació de franquícies. A Stokes Croft, l’obertura d’un Tesco –cadena de supermercats- va indignar el barri, i avui les parets criden encara a no comprar-hi. Les comunitats defensen el comerç independent enfront la banalització de les superfícies. No és tan sols una qüestió de consum. Ho és de model urbà. I ho és també de model econòmic. Es tracta de vincular el benefici al territori i a la comunitat, i generar una base d’activitat local potent creadora d’ocupació estable.

En segon lloc, l’aposta econòmica i urbana de Bristol incorpora una dimensió vinculada al model alimentari. La ciutat és referent en la producció i distribució d’aliments de proximitat per mitjà de canals públicament regulats. A partir de la recerca “Who feeds Bristol”, l’Ajuntament crea un “Food Policy Council” com a espai de participació i elaboració de polítiques d’alimentació. S’estableix un doble objectiu: impulsar l’agroecologia urbana, i avançar cap a un sistema alimentari integral, resilient i de proximitat, com a factor de seguretat i sobirania alimentària.

En tercer lloc, fa 2 anys Bristol introdueix una aposta audaç per relligar el teixit comercial de proximitat, l’agroecologia urbana i el conjunt de l’economia local: el Bristol Pound, una moneda social de base local –en la línia que estan treballant altres ciutats- avui ja altament consolidada. Una xarxa de 750 comerços i activitats de Bristol accepten la moneda social com a forma de pagament. Els BP es poden obtenir a un canvi paritari amb la lliura esterlina. Hi ha treballadors/es que reben una part del seu salari en moneda social. L’objectiu és clar: posar la moneda al servei d’un circuit de producció, intercanvi i consum local, que enforteix l’economia urbana, fixa l’ocupació al territori i genera vincles comunitaris als barris. Gareth Rae, coordinador de la xarxa, explica que amb un consum mitjà setmanal de 5 BP per habitant, s’assoleix la xifra global de 100 milions anuals,  com a injecció monetària a l’economia de proximitat i al sosteniment de milers de llocs de treball.

Bristol té avui una taxa d’atur molt baixa. Segur que hi ha molts factors que l’expliquen. Segur també que l’aposta per la moneda social, la seguretat alimentària i el comerç de proximitat hi tenen a veure. Com també hi té a veure que, en un context de fortes retallades educatives del govern Tory, Bristol hagi apostat per ampliar de forma substancial l’oferta de la seva excel.lent universitat pública. Es tracta d’un campus urbà, ben connectat al teixit social i a l’economia local, amb bones eines de difusió del coneixement. Bristol no és cap paradís, cap illa emmig d’un context complicat. Però sí mostra amb força que els projectes de ciutat en mans de la gent són possibles i exitosos. Que construir una ciutat en comú no és cap utopia. És, en tot cas, una xarxa de discretes i valentes utopies quotidianes.

(Gràcies Aina per acollir-me, mostrar-m’ho i donar sentit a tot això).