Retallades a l’educació, cap ni una: ni lingüístiques ni socials. Volem una escola pública i en català, com a factor de construcció d’una societat justa i no fracturada. Cal denunciar amb igual fermesa l’atac contra la immersió i les retallades: totes dues planen com a veritables amenaces contra un sistema educatiu de qualitat, entès com a espai de cohesió, igualtat d’oportunitats i convivència.

Diguem-ho clar, contra la immersió: No passaran ! Tenim una llengua pròpia i oficial, el català, que tot i els avenços substancials de les últimes dècades, segueix en condicions de desavantatge en relació al castellà, i encara amb molts elements de fragilitat. En aquest context, la presència del català al sistema educatiu esdevé una qüestió clau. I en concret, el seu caràcter de llengua vehicular de l’ensenyament una peça cabdal del sistema de cohesió, convivència i educació universal de qualitat del que ens hem dotat i volem seguir gaudint-ne. El model s’ha anat implantat de manera sostinguda, acompanyat d’àmplies majories socials i polítiques de suport. I sense generar mai cap mena de conflicte en les escoles i els barris del país. Ben al contrari, podem dir que la immersió ha estat:

- un factor d’equitat social: ha democratitzat l’aprenentatge de la llengua, ha creat nivells d’igualtat en el coneixement del català respecte del castellà que no haguéssin estat possibles sense aquesta aposta. Ha dotat al conjunt de la ciutadania d’una eina clau per fer efectiu, pel que fa a la llengua, el principi d’igualtat d’oportunitats.

- un factor de cohesió i convivència: ha evitat la fractura del país en dues comunitats (una bilingüe i una monolingüe en castellà) i ha contribuït de manera substancial a fer del català la llengua compartida i vertebradora de la pluralitat lingüística del país. Fet que avui és especialment important, en la mesura que el català ha d’enfortir el seu paper d’idioma d’acollida, arrelament i convivència intercultural.

- un model d’èxit educatiu: un model que ha acreditat el domini elevat del català i el castellà per part de tothom al final dels ensenyaments obligatoris, tal com ha mostrat en múltiples ocasions el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu. I tan important com això: un model que ha permès a la comunitat educativa tirar endavant projectes escolars de qualitat sobre bases lingüístiques molt sòlides.

Sobre aquestes bases, cal donar suport al manteniment de la immersió: al seu aprofundiment i millora. Ha estat aposta d’èxit i ha de ser compromís de futur. Avui més que mai: més que mai com a expressió del dret a decidir sobre la llengua; més que mai com a defensa de l’educació enfront les retallades; més que mai com a compromís per la igualtat quan es desmantellen drets; més que mai com a contrapunt als discursos de la xenofòbia i la irresponsabilitat. Cal donar ple suport a la comunitat educativa: per la seva tasca quotidiana que fa de les escoles espais comunitaris d’aprenentatge i ciutadania. Han de saber que tenen tot el suport per aprofundir i millorar el model lingüístic; i que mai no hauran de renunciar a la immersió per cap sentència insolent. Suport també a l’articulació social de la resposta a través de la plataforma Somescola.cat. No oblidem-ho, cap avenç social o lingüístic amenaçat en clau judicial o política no es pot preserva sense un fort component de mobilització ciutadana.

S’ha d’enviar un missatge nítid als tribunals: que ho deixin estar ! Que cap sentència no podrà doblegar la voluntat majoritària del país, ni l’entramat lingüístic de la nostra convivència. El TC ja va cometre –amb la sentència de l’Estatut- una agressió antidemocràtica contra la voluntat de la ciutadania de Catalunya. No acceptem ni aquella agressió ni cap derivada en matèria lingüística. Volem deixar-ho ben clar: rebutgem les decisions judicials del Suprem i del TSJC explícitament orientades a malmetre el nostre model lingüístic d’èxit educatiu, social i convivencial. Però darrera dels tribunals, hi ha un impuls polític: l’estratègia del Partit Popular, dels qui han imposat la limitació antidemocràtica de l’autogovern; dels qui avalen la catalanofòbia; dels qui pretenen desmantellar la immersió i posar en risc l’equitat i la convivència. Senyores i senyors del PP, no creïn problemes artificials socialment inexistents. No facin de la política una esfera de conflicte en espais de convivència; un factor de marxa enrera en espais que volen futur; un àmbit d’imposiscions en una societat que reclama més democràcia.

El PP promou les tisorades lingüístiques; CiU les tisorades socials. En aparença diferents, en el fons molt semblants. En ple atac a la immersió lingüística, CiU signava el pacte de govern amb el Partit Popular a Castelldefels; l’alcalde de Vic votava amb Plataforma x Catalunya contra el dret de vot dels ciutadans catalans d’origen marroquí; fa quatre dies, CiU i el PP tancaven files en favor d’un model privatitzador de l’educació de 0 a 3 anys a Barcelona.

L’escola pública en català afronta avui dues agressions equivalents: l’atac a la immersió i les retallades. Amb un doble impuls polític: el Partit Popular i CiU. L’espanyolisme i la dreta catalana de bracet posant en risc la cohesió del país: en forma de retallades educatives i d’amenaces a la immersió. Sí, atacar la immersió afebleix la igualtat social; però les retallades de CiU deixen també tocada la dignitat nacional. Perquè la dignitat d’un país modern, del segle XXI, que mira al futur es construeix a partir d’un sistema educatiu públic potent, blindat a tota mena de retallada. Vostès, a CiU, fan servir la crisi com a excusa per afeblir l’escola pública; i això –tant com la immersió- posa en risc la cohesió social i nacional, per nosaltres les dues cares d’una mateixa moneda.

No cal llistar avui tot el reguitzell de retallades educatives. Però sí és pertinent, al nostre entendre, fer-nos algunes preguntes: És o no un atac a l’equitat que famílies amb pocs recursos vegin incrementar substancialment les factures de l’escola bressol, el transport escolar o el menjador a conseqüència de les retallades; que de forma simultània s’hagin ampliat concerts a escoles d’èlit amb tan poca vocació de servei públic com d’aplicar la immersió ? És o no un atac a la cohesió situar a les famílies nouvingudes en desavantatge per causa de la nova baremació d’accés; restablir desigualtats entre escoles públiques i concertades per mitjà de la supressió de la sisena hora; deixar a barris populars de Barcelona sense centres educatius compromesos ? I tot plegat, no afebleix Catalunya i Barcelona ? que haurien de construir un horitzó nacional lliure amb un sistema educatiu públic potent (invulnerable a les retallades), com a palanca de justícia i prosperitat.

Per ICV-EUiA els drets nacionals i socials són les dues cares d’una mateixa moneda. També ho són, per tant, la defensa de la immersió i de l’escola pública sense retallades. No volem un país ni una ciutat fracturats en termes nacionals o socials: no volem dues comunitats lingüístiques; tampoc una Catalunya o una Barcelona duals, amb les oportunitats concentrades en els sectors benestants i les exclusions escampades entre els sectors populars. Volem un país lliure i just, format per un sol poble. I per això, necessitem la immersió lingüística i acabar amb les retallades.

Refermo doncs el compromís d’ICV-EUiA pel manteniment del català com a llengua vehicular de l’educació. Compromís tan nítid com el del PSUC fa trenta anys; com el de la comunitat educativa i el teixit social ahir i avui. Estarem al costat de les escoles, dels barris i de la gent; de la unitat civil, política i institucional; de les mobilitzacions socials que calguin. Aportarem raons, sentiments i mans per aixecar el “No passaran”. Perquè creiem en la immersió, en l’educació de qualitat com a factor d’igualtat, i en un futur de convivència intercultural vertebrat pel català com a llengua compartida.

La setmana vinent farem a l’Ajuntament les primeres Comissions de Plenari del curs polític i del nou mandat. A Barcelona, les Comissions de Plenari no són informatives; tenen capacitat decisòria i s’hi realitza la tasca d’impuls i control del govern per part dels grups municipals. Seran per tant un espai polític rellevant on podrem debatre accions i propostes. També farem el Ple extraordinari sobre la immersió lingüística i, passada la Mercè, el primer Ple ordinari del curs. Quinze dies intensos. Per nosaltres, per ICV-EUiA, impliquen tot un repte: el de practicar i visualitzar una confrontació nítida amb les polítiques de dretes de CiU; el de generar horitzons d’esperança, des d’apostes socials, ambientals i urbanes alternatives; i, sobretot, el de fer-ho teixint relacions i complicitats amb les dinàmiques de treball i mobilització social existents a la ciutat. Tindrem, els propers dies, un fil conductor principal: la defensa de les persones i dels barris, dels serveis públics, enfront de les estratègies de retallades i desmantellament dels drets socials.

Defensarem el model d’escoles bressol públiques i de proximitat, com a espais de qualitat educativa, drets laborals, i cohesió social i territorial. Aixecarem un espai clar de resistència política, de la mà de la comunitat educativa i els barris, davant les pretensions privatitzadores de CiU. Emplaçarem el govern municipal a que posi en marxa l’elaboració participativa d’un nou Pla Municipal per a la Inclusió Social: cal mantenir i enfortir les polítiques de lluita contra l’exclusió. Polítiques municipals, sí; però també la necessitat de tirar enrrere l’indigne decret que aniquila el dret a la RMI. Impugnarem el desmuntatge de les garanties públiques en l’accés a l’habitatge que promou la llei òmnibus. Instarem Xavier Trias que defensi Barcelona defensant el Registre de Sol.licitants d’habitatge i els mecanismes de sorteig com a garantia d’equitat i transparència. Seguirem donant veu política a la qüestió dels desnonaments: el paradigma de les injustícies d’aquesta crisi. CiU ha optat per l’enduriment policial contra les famílies que no poden pagar la hipoteca. Nosaltres pel suport a les famílies, la prevenció, la mediació, la dació en pagament i la lluita de la PAH. Finalment, expressarem el nostre suport als barris que estan lluitant per salvar els seus CAPs i serveis de salut. Demanarem a l’alcalde i al seu govern, per exemple, si fan costat a la Trinitat Vella i el seu CAP d’atenció continuada; o si s’arrengleren amb tecnòcrates insensibles i el Conseller de les mútues, que propugnen deixar el CAP de Via Barcino sense atenció nocturna.

I, no oblidem-ho, com a pòrtic d’aquests quinze dies d’activisme institucional, tenim un cap de setmana ben farcit de convocatòries de carrer. Dissabte, a les 17h, a la Sagrada Família, la III Trobada d’Assemblees de Barri de Barcelona; diumenge a les 12h a la plaça Sant Jaume per dir que un futur sense nuclears passa ara per dir NO a la renovació del permís d’Ascó; i diumenge a les 19h a la plaça Catalunya la mani en defensa dels serveis públics. Temps durs, però temps també per enfortir compromisos i esperances.

Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’han acabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, que de gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar, el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el punt d’inflexió principal del calendari.

Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elements de l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, el govern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia de produir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuant els menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. La supressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada social més inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosarat d’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa. Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de fer una classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té un cas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.

A l’estat espanyol, un president i un govern agònics decideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització i autoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte de subordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposa constitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa, a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloent la proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en una decisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encara més les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes a la majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no té cap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista i d’innovació política.

A Barcelona, els primers 60 dies del nou govern municipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i de llibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de les retallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci de complicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials del govern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias després de veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incompliments amb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelona es torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluita contra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convoca el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taula contra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal; taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fort contra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contra l’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfront les pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). I regressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces a la mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).

Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i ben esperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de la construcció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i del teixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que ha d’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i les institucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostes i alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb la força de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem a fons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent, compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiques concretes per una nova quotidianitat.