Estem a punt d’acabar el 2011. Ha estat un any de canvis a l’Ajuntament de Barcelona: de govern, de formes de fer, de polítiques públiques i d’aliances entre partits. El 22 de maig CiU guanyava les eleccions i l’1 de juliol formava l’executiu municipal amb menys suport electoral i institucional de tot el periode democràtic. Passats sis mesos el govern no ha presentat cap full de ruta, cap document estratègic vertebrador del projecte de ciutat. Tampoc el document de partida del PAM (ni dels Programes d’Actuació de Districte). La ciutadania no ha pogut participar. Quan s’ha expressat, però, ho ha fet amb fermesa: amb un dictamen del Consell de Ciutat demolidor del Pressupost municipal per al 2012. Cap de les crítiques no ha quedat recollida. Les polítiques van girant cap a la dreta i cap al gris: des de la privatització de les escoles bressol, fins a nous incentius per l’ús del cotxe; des de la paràlisi de la política de barris, fins a la promoció de l’urbanisme del luxe; passant per la inacció en la lluita contra l’atur, o una pujada sense precedents en els preus del transport públic. Per acabar-ho d’adobar, ja s’ha evidenciat l’acord CiU-PP. Una aliança feta des de la coincidència entre les dues dretes de la ciutat, sí; però també des de la feblesa del govern. De la forma com ha quedat el pressupost sembla que el PP tingui més regidors/es que CiU.

 

ICV-EUiA hem confrontat i hem articulat alternatives. Des del diàleg i la proximitat amb la ciutadania i les lluites socials. Nova política i noves polítiques. A peu de carrer contra les injustícies i les retallades, treballant des dels barris (plans comunitaris, assemblees del 15-M, cooperatives, equipaments) i cercant complicitats amb els col.lectius i les pràctiques més innovadores. Els últims Plenaris de l’any n’han estat testimoni. Hem plantat cara: liderant la confrontació política contra les retallades educatives, el desnonament exprés, l’increment salvatge de la T-10 o els Jocs d’Hivern. Però no hem renunciat a tirar endavant propostes alternatives, que s’han obert pas: l’aspiració de Barcelona a un impost turístic que beneficiï de forma substancial la ciutat; la possible implantació d’una taxa a les entitats financeres amb caixers automàtics en façana; un sistema de tarifació social que elimini barreres econòmiques d’accés als serveis municipals; o la implantació progressiva de superilles de vianants que treguin espai als cotxes en benefici de les persones, la qualitat de l’aire i la salut.

 

L’any 2012 serà difícil per a la majoria. Els governs de CiU i del PP seguiran exercint de productors de dolor, afeblint drets i reforçant privilegis. Però la ciutadania seguirà lluitant, amb força i esperança. I nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, procurarem continuar teixint complicitats, a l’Ajuntament i als barris, amb tota la força i totes les esperances. Som conscients que calen moltes transformacions; i confiem en la capacitat col.lectiva per produir-les. Ens sentim part de la Barcelona rebel i creativa: la que lluita i es compromet des de l’optimisme. Ni callarem ni perdrem la il.lusió. Que tingueu una bona entrada d’any, amb felicitat. I que el 2012 no renunciem a cap de les utopies quotidianes.

Reprodueixo aquí l'article que publica avui El País, on valoro el gir dretà i antiecològic del primer pressupost de Trias. I on apunto les alternatives verdes i d'esquerres que ICV-EUiA estem construint.

Barcelona más injusta y más gris

El cambio en Barcelona, de gobiernos plurales de izquierdas a un gobierno de CiU dependiente del PP, se está trasladando al terreno de las políticas públicas, allá donde se configuran modelos de ciudad. En seis meses, el gobierno municipal ha expresado su voluntad de permitir nuevos hoteles de lujo en Ciutat Vella, paralizar el programa de escoles bressol públicas y abrir la puerta a su privatización, abandonar las políticas activas de empleo, renunciar al desarrollo de la Ley de Barrios, dar entrada al beneficio privado en la política de vivienda social, o profundizar en la demagogia punitiva como elemento central de la seguridad. Todo ello en un marco de falta de exigencia a la Generalitat, así como de complicidad con los recortes sociales de Artur Mas, que impactan directamente sobre los barrios populares y los colectivos más vulnerables de la ciudad (supresión del derecho a recibir la RMI, recortes en las becas comedor, cierre de servicios públicos de salud). En definitiva, giros hacia la derecha en múltiples aspectos del proyecto progresista de ciudad (cohesión territorial con mejoras urbanas en los barrios, lucha contra el paro y por el empleo de calidad, inclusión social, educación pública, movilidad sostenible).

 

Llegan ahora las ordenanzas fiscales y el primer presupuesto de CiU. La reorientación conservadora se expresa con nitidez. El modelo de fiscalidad y las políticas de gasto e inversión fijan, en términos tangibles, el proyecto de Xavier Trias. Y hallamos una fiscalidad resignada, injusta, de involución ecológica; y un presupuesto de regresión social y ambiental que certifica el abandono de la inversión pública como palanca de reactivación económica sobre bases renovadas. Algunos elementos clave. En plena crisis CiU renuncia a ingresar más de 15 millones, preparando el terreno para futuros recortes en los servicios públicos. Regalos fiscales, bajo presión del PP, que asestan un duro golpe a los criterios de la sostenibilidad. La reducción del impuesto sobre vehículos y la gratuidad del área verde reincentivan el uso del coche, debilitan la financiación del bicing y contrastan con el apoyo del alcalde al aumento de tarifas del transporte público, sin descartar que sean por encima del IPC. El presupuesto de CiU-PP supone una caida del 44% de la inversión en equipamientos sociales y educativos, la disminución de 1,5 millones en políticas de empleo –en un contexto de paro creciente- y el recorte de un 20% en el capítulo ambiental. El esquema deja poco margen de duda: sacrificios para la mayoría sin ninguna exigencia para los que más tienen. Recortes sociales sin redistribución fiscal. Un presupuesto que consolida el giro conservador en los contenidos y que lo traslada al terreno de las alianzas políticas: la coalición CiU-PP, el acuerdo entre las dos derechas de Barcelona.

 

Nuestro deber democrático es confrontar con el gobierno municipal, dar respuesta desde el debate de las ideas a la involución en el proyecto de ciudad. Nuestra voluntad pasa sobre todo por erigir a ICV-EUiA como referente de alternatividad política: generar relatos y propuestas para forzar nuevos avances urbanos, sociales y ecológicos; y para construir una democracia local más transparente y participativa, al lado de las luchas y las movilizaciones ciudadanas. Por citar algunos ejemplos: hemos conseguido aprobar proposiciones para impulsar una redistribución democrática y ecológica del espacio público y la movilidad (las supermanzanas); un plan de promoción del tejido empresarial vinculado a la economía verde y al comercio justo; el compromiso de instar a la devolución incondicional del Castillo de Montjuïc y del Cuartel del Bruc, poniendo fin a usos militares anacrónicos; la preservación de las garantías públicas en el acceso a la vivienda (registro único y sorteo); o la elaboración de un nuevo plan de lucha contra la exclusión, fortaleciendo el Acuerdo Ciudadano por una Barcelona Inclusiva.

 

Las ordenanzas fiscales y el presupuesto configuran ahora un nuevo escenario de construcción de alternativas. Apunto algunas propuestas de ICV-EUiA con fuerte carga de futuro: una nueva tasa bancaria sobre los cajeros automáticos; tasa turística para impulsar mejoras ambientales y laborales; progresividad en el IBI (a más patrimonio menos bonificación); tarifación social en el transporte y los servicios municipales; fiscalidad verde vinculada al uso de renovables; 33 millones adicionales en políticas sociales, ambientales y de empleo; 54 nuevos millones en inversión pública (equipamientos, suelo, vivienda y regeneración urbana). Sí, otra fiscalidad es posible: exigente con quien más tiene y de fuerte apuesta ecológica. Y otro presupuesto es necesario: al servicio de una ciudad más inclusiva y habitable, con ambición inversora para transformar los barrios e impulsar el empleo digno. La expresión, en definitiva, de una Barcelona luchadora y creativa, que planta cara a las injusticias; y que no renuncia a escribir el futuro desde valores de solidaridad, ecología y libertad.

El paradigma polític on s’emmarquen les renúncies socials de Trias, les retallades de Mas i la reforma constitucional neoliberal de Zapatero i Rajoy ha estat justificat per CiU, PSOE i PP en termes d’acompliment de les exigències dels mercats financers: generar confiança per evitar els atacs especulatius al deute sobirà. Gir cap al desmuntatge de drets socials i gir cap al buidatge de la lògica democràtica. L’acord assolit entre els caps d’estat i de govern de la UE rebla el clau d’aquest paradigma. Cal una nova governança democràtica de l’economia europea, sí. I cal una unió fiscal europea en termes federals, sí. Però cap d’aquestes dues coses no té res a veure amb el pacte vertebrat per Merkozy. El nou acord aprofundeix el dèficit democràtic en l’arquitectura institucional de la UE; entronitza l’aposta neoliberal; i avala la transferència de sobirania de la ciutadania al BCE i a l’FMI. Res a veure amb l’Europa social, democràtica, federal i dels pobles a la que no podem renunciar a aspirar. Els propers mesos caldran moltes energies de resistència i proposta; de mobilització i compromís. Sinèrgies entre el 15-M, el moviment sindical i les forces polítiques alternatives, en tots els àmbits territorials: des de les assemblees de barri fins a les coordinacions globals. Per tal de dibuixar futurs de sobirania ciutadana, democràcia participativa, ecologia i redistribució social. El “sí podem!”, l’esperança, haurà de vertebrar consciències personals i ètiques col.lectives. Amb més força que mai.

 

Tots els temps de lluites han tingut els seus registres poètics. La poesia ha estat i és un territori on l’expressió de la rebel.lia s’ha ancorat a la bellesa. Són moltíssimes les i els poetes que han escrit versos com a expressió de compromís social; i que ho han fet des de llenguatges poètics de gran qualitat, on l’aposta estètica i l’ètica conflueixen per crear bellesa, igual com el sol i la nit es trenen per generar els ocres sublims del capvespre. Des de Miguel Hernández a Martí i Pol i Maria Mercè Marçal, passant per Neruda, Benedetti o Gioconda Belli, la poesia ha construït la dimensió emocional de moltes causes col.lectives.

 

Emmarcat en el canvi d’època que vivim i en les experiències de combat al capitalisme especulatiu sorgeix, al tombant del segle XXI, el moviment anomenat Poesia de la Consciència (referit també, en termes més generals, com a escriptura del conflicte o literatura activista). La Poesia de la Consciència va esdevenint una proposta de pràctiques poètiques socialment combatives, de discursos poètics que incorporen una dimensió política crítica: una geografia literària on el vessant de la bellesa es creua amb el vessant dels significats emancipatoris. Es tracta d’un grup de poetes heterogeni, tant pel que fa a les sensibilitats polítiques com als llenguatges formals, però articulat per relacions intel.lectuals intenses i projectes col.lectius compartits: antologies (“Poemas para cruzar el desierto” o “No doblar las rodillas”), trobades anuals (Voces del Extremo o els Fòrums Socials de les Arts), revistes (Ínsula), fòrums digitals (Manual de lecturas rápidas para la supervivencia o Lunas Rojas). En síntesi, i en paraules de Jorge Riechmann: “no escribimos para la historia de la literatura: escribimos para los ojos helados y las manos trémulas de las mujeres y los hombres”. La poesia no canvia el món, és veritat. Però per canviar la vida cal declinar els temps d’una nova sentimentalitat; sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un poema, d’un poema bell contra la lletjor de totes les injustícies.

 

Del conjunt dels poetes de la consciència (Antonio Orihuela, David Eloy, Jorge Riechmann, Enrique Falcón, Isabel Pérez Montalbán, Julia López, entre d’altres) transcric aquí, d’una banda, dos petits retalls d’Antonio Orihuela i David Eloy, dues poètiques que són tot un manifest. I d’altra banda, un parell de poemes de Jorge Riechmann. Espero que us agradin.

David Eloy

Un poema lo es
si es un paseo por una vieja carretera
de una tierra conocida
y nos hace sentir el fuego de una hoguera
en una noche fría.
Un poema lo es
si es hijo de nadie
y sabe a sangre propia.
Un poema lo es
si se parece a la vida.

Antonio Orihuela

La poesía dejará de ser una cosa triste
cuando empiece a tener que ver con la vida de la gente,
cuando la gente vuelva a ser la que decida qué hacer
con sus vidas y con sus palabras,
mientras tanto,
todo esto que hacemos seguirá siendo
literatura.

Jorge Riechmann

Miguel Hernández hoy
sería comunista

Es decir: lucharía
por los derechos de las nutrias,
por el equilibrio climático del planeta,
contra los daños a las mujeres

Y por la misma justicia social
que le movía entonces

Acción de gracias

El valor del amor no está en el amor
sino en tu alegría.
El valor de la lucha política no está en ella
sino en las cerezas y la buena atención sanitaria.
El valor de la libertad no está en la libertad
sino en la igualdad.
El valor de la igualdad no está en la igualdad
sino en la fraternidad.
Seguro que ya sospechas dónde reside
el valor de la fraternidad y no te engañas:
en la libertad.
El valor de tu alegría tampoco está en sí mismo
sino en el gozoso desorden
con que construimos horas de libertad,
de cerezas, de igualdad, de lucha política, de amor.

Pero estas cosas las sé
porque tú existes.
Y porque cada vez que me miras
nazco en tus ojos

L’atur, la precarietat laboral, els desnonaments i les execucions hipotecàries són probablement els impactes socials més intensos de la situació de crisi que vivim. La destrucció d’ocupació combinada al caràcter excloent dels mercats immobiliaris afecta centenars de milers de persones a Barcelona i Catalunya. Són fenòmens connectats a variables econòmiques i financeres globals, sistèmiques, és veritat. Però també ho és que determinades polítiques i decisions, forjades per determinades majories parlamentàries, hi han ajudat molt. L’última reforma laboral, impulsada pel PSOE amb el suport de CiU, no ha aturat l’atur ni la precarietat; ha fet més fàcil i més barat acomiadar, i ha fet més fàcil i més barat contractar sense drets. La normativa hipotecària no preveu la dació en pagament i la llei del desnonament exprés, impulsada per CiU amb el suport del PSOE i el PP, no ha activat els lloguers, però ha fet més vulnerables els llogaters i més fràgil el dret a l’habitatge. PSOE, CiU i PP han articulat una mena de guàrdia pretoriana dels interessos de la patronal, dels bancs i de la propietat immobiliària.

Tot això té una forta dimensió local. A Barcelona, al llarg del mandat passat es van desplegar polítiques públiques per tal de lluitar contra els impactes socials de la crisi, i contra els impactes socials de les polítiques desreguladores i neoliberals. En l’àmbit laboral es va fer realitat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i els programes de Contractació Municipal Responsable. En l’àmbit residencial es va fer realitat la Taula d’Habitatges d’Emergències, la Xarxa d’Habitatges per la Inclusió i les prestacions econòmiques de serveis socials per al pagament del lloguer. No eren respostes amb capacitat de fer front a la dimensió global dels problemes, però van crear o consolidar més de 10.000 llocs de treball, i han llegat un parc de més de 6.000 habitatges de lloguer social a Barcelona.

I el nou govern muncipal de CiU, com ha entomat ambdós reptes ? De forma desigual: l’atur amb negligència; els desnonaments amb timidesa i contradiccions. Xavier Trias encara no ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat, ha avalat des de la manca d’exigència la paràlisi de les polítiques de formació, i ha impulsat una pretesa taula anti-crisi amb més presència dels qui l’han creada (entitats financeres) que dels qui en reben els impactes i tenen capacitat per superar-la (economia social i verda). Pel que fa als desnonaments, Trias ha mostrat compromís amb les polítiques que venien desplegant-se, i s’ha constituït la Comissió de Desnonaments amb presència de bancs i jutges. És positiu. Però calen passes qualitatives endavant per tal de fer front a una situació social agreujada. Des de ICV-EUiA hem fet al govern municipal una proposta d’ambició i coherència concretada en 5 punts:

1. Dació en pagament i derogació del desnonament exprés
2. Mediació preceptiva amb entitats financeres i propietaris per evitar desnonaments
3. Cessió de pisos buits a la Borsa de Lloguer Social: polítiques actives i lloguer forçós
4. Pressupost 2012 per noves convocatòries d’ajuts socials al lloguer (cap retallada)
5. Increment del parc públic de lloguer social per persones en situació d’exclusió.

Caldrà que seguim treballant des de l’acció social i la institucional. Des de les pràctiques resistencials, propositives i de reallotjament impulsades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, des de les Assemblees de Barri; i des de les institucions, exigint i promovent polítiques estructurals d’inclusió residencial. Polítiques que deixin de blindar els bancs, com passa ara; i passin a blindar el dret social a l’habitatge. Han de fer-se realitat els canvis normatius; i s’han de fer nous salts endavant qualitatius en les polítiques municipals.