Quin model econòmic, quin tipus d’ocupació ha de vertebrar el futur de Barcelona més enllà del període de crisi que encara vivim amb intensitat ?. Hi ha un escenari articulat pel teixit productiu, sostenible, amb equitat i ocupació de qualitat. Hi ha un altre escenari de banalització urbana i ocupació precària que passa per Eurovegas i els impactes de la reforma laboral. El primer situa Barcelona com a metròpoli europea del segle XXI; el segon porta a un carreró sense sortida, a la reproducció de les pitjors dinàmiques que ens han portat a la crisi actual.

Barcelona ha anat forjant un model amb vocació de futur i elements propis de fortalesa: economia creativa del coneixement amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’ocupació relacionada amb energies renovables i transport públic; activitat lligada al benestar (universalització dels serveis socials); aposta per sectors tradicionals que generen cohesió urbana (comerç de proximitat, barris amb teixit productiu). És veritat, l’impacte de la crisi ha estat i és molt intens: destrucció de teixit econòmic i atur encara creixent. Però la millor resposta per sortir d’aquesta crisi és refermar el compromís amb la innovació, la recerca i el coneixement, amb una economia productiva, ecològica i creativa, amb capacitat de generar ocupació de qualitat. És enfortir l’aposta estratègica per la universitat pública, la rehabilitació urbana i energètica, l’emprenedoria amb responsabilitat social, el cooperativisme, la creativitat cultural, el turisme responsable. Això és possible a Barcelona.

I això és completament antagònic amb la perspectiva que dibuixa la reforma laboral. Una reforma laboral que és profundament injusta, en termes socials; contrària a la reactivació, en termes econòmics; i afeblidora de l’autogovern, en termes nacionals.

És socialment injusta perquè fa l’acomiadament més fàcil i més barat; perquè elimina l’autorització administrativa dels ERO; perquè afebleix –que no modernitza- la negociació col.lectiva: mecanismes de desvinculació unilateral de l’empresa, i prevalença del conveni d’empresa al sectorial i territorial; perquè precaritza encara més l’ocupació dels jove i de les dones (es desregulen els contractes més feminitzats i se suspèn el permís de lactància) tota una agressió del PP als objectius d’igualtat. És també una reforma contrària a la reactivació econòmica perquè no fomenta la contractació, sinó la destrucció fàcil d’ocupació; o en tot cas incentiva un tipus d’ocupació vinculada al teixit productiu més ineficient, el que ha de competir per costos i no per valor afegit. Finalment, la reforma ataca l’autogovern de Catalunya. No respecte les competències estatutàries en matèria de mercat de treball i negociació col.lectiva. Buida de contingut la dimensió laboral del nostre autogovern. Catalunya té menys dret a decidir i CiU aplaudeix. CiU avala una reforma d’involució nacional. Novament, pesen més els seus interessos de classe que els seus valors nacionals. Les conseqüències de la reforma són prou clares. Transferència injusta de poder, de ciutadania i de rendes: de la negociació col.lectiva a l’empresa, dels drets al mercat, de salaris a beneficis. Relacions laborals més desiguals, més antigues. La ciutadania social fora de l’empresa. On comencen les relacions laborals, s’acaba la democràcia. Li diuen flexibilitat però no ho és; és simple imposició. Li diuen reforma laboral, però no ho és; és simple ofensiva patronal. Un nou element de distribució desigual i injusta dels esforços per sortir de la crisi.

I si la reforma laboral és antagònica amb una Barcelona que aposta per sortir de la crisi amb economia productiva, ecològica i ocupació de qualitat, el projecte d’Eurovegas encara intensifica més els elements de contradicció.

Eurovegas és una metàfora dels pitjors elements de la vella economia que ens han portat a la crisi: subtitueix el totxo pel joc; la bombolla immobiliària per la lúdica, però manté les constants nefastes de l’escàs valor afegit i dels serveis banals desvinculats del teixit productiu. Eurovegas xoca nítidament amb l’aposta per l’ocupació de qualitat, amb drets laborals i salaris dignes. Amb l’ocupació que no només aporta ingressos sinó també un sentit vital a les persones i un sentit al projecte col.lectiu de l’entorn on s’ubica. Eurovegas és una proposta d’urbanització extensiva, consumidora a escala massiva de territori i recursos naturals, segmentadora d’usos i funcions, sense cap vocació de respecte pels valors ambientals de l’entorn. Tot el contrari al nostre model urbà i ecològic: cohesió territorial, amb teixits compactes i mixtura social i d’usos. Eurovegas tira per terra tota la reflexió i la dimensió propositiva del nostre Pla estratègic de Turisme. Enforteix les velles dinàmiques que situen el nombre i l’increment de turistes com a objectiu central; insensibles als impactes: el neoliberalisme turístic en tota la seva esplendor. Una puntada grotesca al model de turisme diversificat sensible als valors culturals que pot oferir Barcelona i responsable de la seva petjada. Tampoc no són de rebut els actors de la pel.lícula i les seves formes: gent que confón la seva cobdícia amb l’interès general; que utilitza estils de pressió aprofitant-se de les necessitats socials i d’ocupació; que té l’arrogància de demanar privilegis més enllà de les normes.

La reforma laboral i Eurovegas són dues veritables bombes de rellotgeria contra el futur del model productiu i ocupacional que volem per Barcelona. Espero que el malson d’Eurovegas no arribi a fer-se realitat, i que les lluites socials i polítiques forcin el govern a retirar la reforma laboral.

Al 2011 s’ha tancat un cicle electoral intens: ICV-EUiA ha emergit com a força que creix; les victòries de CiU i el PP ens han situat en l’oposició. S’obre ara un període prou llarg, abans del proper cicle (2014-2015): un període on haurem de construir la ICV necessària per al Nou Temps. El procés i la celebració de l’Assemblea Nacional Oberta, el novembre de 2012, hauria de ser el fil vertebrador d’aquest gran repte. Algunes reflexions.

Iniciativa va néixer fa 25 anys: va ser una aposta de creativitat i risc, en clau políticocultural. El món vivia encara en plena guerra freda, ningú no parlava de globalització, no existia la Unió Europea; començàvem a sortir de la crisi que posava fi a l’època industrial, no hi havia internet; la societat no era multicultural. Tots els components d’aquest escenari han canviat profundament. Iniciativa ha anat canviant amb ells, amb voluntat d’obertura a les noves realitats. Al llarg dels últims anys, ICV ha aconseguit definir: a) una nova identitat política (l’esquerra verda nacional) amb un nivell sòlid de reconeixement b) un procés de renovació programàtica i de lideratges; c) un espai electoral que va trencant sostres.

Ara estem davant d’un Nou Temps: realitats individuals i socials emergents, crisi intensa i llarga, governs i polítiques de dretes arreu, noves formes de contestació i acció col.lectiva (univers 15-M). Per tal de seguir sent rellevants, a ICV hem de posar en marxa una segona gran onada d’innovació política i cultural. Tan necessària,  tan o més intensa, que la que ens ha portat fins aquí, i que ens col.loca en bones condicions per afrontar el futur. 

El procés cap a l’Assemblea Nacional Oberta ens ofereix els espais per fer tangible la construcció de la ICV per al Nou Temps. Haurem de posar en pràctica una metodologia participativa, innovadora, protagonitzada per les bases, amb moltes aportacions personals, connectada a la quotidianitat i les lluites, amb presència a internet i a les xarxes socials. Un procés que pugui vehicular tres objectius de fons: 1) el canvi cultural: fer d’ICV una cooperativa d’activisme sociopolític, amb noves formes d’organització i noves lògiques d’interacció amb els entorns (arrelament, permeabilitat…); 2)  l’articulació de l’alternativa política: una ICV més radical, però no per construcció ideològica, sinó per vinculació amb les injustícies i amb la gent que les viu, la qual cosa faria Iniciativa també més útil i més central; 3) la superació de fronteres: fer d’ICV una eina de suma, d’ampliació d’espais socials i electorals, d’incorporacions, de forja de noves complicitats personales i col.lectives.

En síntesi, fer d’Iniciativa un espai de nova política, més alternatiu i més ampli. Amb capacitat d’oferir sentit polític a les lluites i les pràctiques socials; de reconnectar la política a la quotidianitat de les persones; de tendir ponts entre les consciències personals i l’ètica col.lectiva. Es tracta d’un procés de creativitat i aprenenentatge. L’Assemblea ha de ser un cert punt d’arribada, sí; però sobretot de partida cap a una ICV diferent, amb arrels ben sòlides.

La recordo, per primera vegada, en un entranyable concert cap a principis dels anys 90, en un vell teatre, a Canàries. Havia escoltat cançons dels seus primers discos i em captivava la seva veu, plena de força. Va ser casualitat, una meravellosa coincidència.  Jo estava allà per feina, no més de dos o tres dies, i no sabia que Sara González cantava aquella nit a Las Palmas. Vaig anar a escoltar-la, va ser un recital preciós. A l’acabar ens vam conèixer, vam estar parlant una bona estona, sobre les seves cançons, la Nueva Trova, Cuba... sobre els seus records de Barcelona i d’un concert que va fer amb Pablo Milanés i altres cantautors cubans al Palau de la Música, cap a finals dels anys 70. Un temps després ens vam veure a Cuba i, tot passejant per l’Havana Vieja, vam tornar a parlar de música, de política, de la revolució... Ja no havíem coincidit més, però les seves cançons ens han seguit acompanyant. Des d’àlbums que són petites joies com “Si yo fuero Mayo”, “Con apuros y paciencia” o el seu homenatge a Marta Valdés “Sin ir más lejos”, fins als últims treballs: els dos CDs de “Cantos de mujer”, on Sara González aplega un ampli ventall de veus d’autores cubanes.

Sara González ha mort aquesta setmana, als 60 anys, a l’Havana. Va ser fundadora de la Nueva Trova, amb els seus amics Pablo i Silvio. Sí, ells són més coneguts i les seves cançons han tingut i tenen més difusió, són dos excel.lents músics. Però Sara aportava moltes coses, intransferibles, des de la seva mirada de dona, les seves cançons on trenava quotidianitat i compromís; amor i dimensió col.lectiva; optimisme... Hi ha una cançó, “Por que cantamos”, basada en un poema de Mario Benedetti i Alberto Favero que Sara González interpretava amb una energia i una bellesa expressiva extraordinària. Els seus últims versos són avui un petit homenatge a tot el que Sara González ha anat desgranant al llarg de les seves cançons i la seva vida. La Diana Balboa, la seva companya de sempre, segur que hi estarà d’acord que avui la tristesa, en el record de Sara, pren forma de cançó, “porque somos militantes de la vida”.  Al Calaix de Música del bloc, us deixo la veu de Sara González, a “Hay todavía una canción”.          

Por que cantamos

Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro.

Usted preguntará por qué cantamos.

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la vida
y porque no podemos ni queremos
dejar que la cancion se haga ceniza.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.

Cantamos porque el sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta.