La pobresa, entesa com la manca de recursos econòmics per a cobrir les necessitats bàsiques, està creixent a conseqúència de la crisi i de les retallades socials. L’exclusió, entesa com la manca d’accés als mecanismes de desenvolupament humà (treball i habitatge digne, educació al llarg de tota la vida, salut, vincles afectius, xarxes comunitàries, participació política…) està també creixent en moltes de les seves dimensions. Però ni la pobresa ni l’exclusió apareixen amb la crisi. Totes dues venien de la mà d’un model de creixement desigual i insostenible; i d’unes relacions socials de jerarquia, privilegi i dominació. Sí, d’unes relacions capitalistes; i també desarrollistes, patriarcals, racistes, burocràtiques, adultocràtiques, i creadores de solituds, estigmes i marginacions.

L’acció contra la pobresa s’ha pensat i practicat des de dues perspectives clàssiques. D’una banda, la que defensa polítiques socials estructurals (salut, educació, ocupació, habitatge, pensions…) configuradores d’una ciutadania social universal; d’un estat de benestar potent, finançat per una fiscalitat directa i progressiva, i concretat en un sistema de serveis públics per tothom. D’altra banda, la que s’oposa a tot l’anterior, i defensa una societat de mercat complementada per algunes polítiques públiques de caràcter assistencial i, sobretot, per entitats socials que treballen de forma reactiva en suport de les persones i col.lectius més empobrits. Per entendre’ns, la primera correspon a l’esquerra convencial (en ella no hi caben, ni calen, les maratons de la pobresa); la segona correspon a la dreta convencial (en ella, les retallades socials públiques i la promoció de maratons de la pobresa són dues cares de la mateixa moneda).

Ara, a Catalunya estem instal.lats en aquesta segona perspectiva. La marató de TV3 és un component més del model de substitució de drets per assistència; de serveis públics per caritat. Aquesta és la concepció que la impulsa i on s’inscriu. El que no vol dir que el conjunt de persones o entitats que hi participen estiguin d’acord amb el model. Moltes entitats venen d’una llarga trajectòria de construcció de drets socials, i moltes persones ho faran orientades per valors de solidaritat.

Cal seguir lluitant contra la consolidació d’aquesta perspectiva neoliberal –la que expressen en termes polítics els governs de CiU a Barcelona i Catalunya, i del PP a l’estat espanyol- però per fer-ho, crec, hem de superar també els límits del model de benestar arrelat en la cultura predominant de l’esquerra clàssica. 

Tres límits. D’una banda, amb les polítiques socials no n’hi ha prou: cal qüestionar per la via dels fets –i no només de forma declarativa- el nucli de les relacions econòmiques i financeres predominants, amb tota la radicalitat i audàcia que calgui. D’altra banda, amb les polítiques tradicionals de benestar (salut, educació, pensions, ocupació, habitatge…) tampoc n’hi ha prou: cal situar en el nucli de l’estratègia pública la renda bàsica de ciutadania i les polítiques de proximitat (escoles bressol, atenció domiciliària, vida independent, emancipació juvenil, nous usos del temps, envelliment actiu…). Per últim, només amb polítiques públiques tampoc n’hi ha prou: cal activar valors, actituds i pràctiques de solidaritat en clau associativa i comunitària, vehiculades per entitats, xarxes i moviments de tota mena. En aquesta perspectiva: anticapitalista, de drets socials, de quotidianitat transformadora i de fraternitat associativa, fins i tot les maratons contra la pobresa poden tenir el seu lloc. 

22 de maig. Fa un any de les eleccions municipals. El govern de CiU ha fet polítiques de gir a la dreta, antiecològic i autoritari. És la Barcelona de l’especulació, els cotxes i les retallades. La que no planta cara a l’atur, exclou i privatitza. La ciutat benestant de la vella política. Però hi ha una altra BCN: senzilla, quotidiana, rebel i creativa; la del 99%. També ha d’esdevenir majoria política.   

Amb un projecte de ciutat…

Un projecte de ciutat com a alternativa democràtica. Perquè no volem Barcelona als peus dels grups d’interès (immobiliàries, especuladors, Sheldon Adelson, el lobby del cotxe o les empreses que fan negoci amb l’educació). Un projecte des d’abaix, que permeti articular aspiracions diverses, amb una gramàtica compartida que el doti de sentit col.lectiu. Un projecte escrit per la ciutadania en clau democràtica, contra la resignació i contra els lobbies urbans. Teixit amb quatre fils:   

El fil de l’economia, el green new deal de Barcelona. Un nou acord productiu i verd que ha d’activar tot el potencial de sortida de la crisi que hi ha a la ciutat, però sobre la base d’una nova economia al servei de les persones, amb l’aposta cooperativa i ecològica, i amb ocupació digne, al nucli de l’estratègia. El fil de la igualtat, la defensa d’un estat de benestar fort i universal, sense retallades. Però  també diferent, amb més serveis de proximitat, més calidesa humana i més participatiu. Una ciutat compromesa amb l’emancipació de la gent jove, la igualtat de gènere, la vida independent de les persones amb diversitat funcional i amb l’envelliment actiu. El fil de l’ecologia, una BCN que genera entorns sostenibles de vida quotidiana, que relliga urbanisme, habitatge i vincles comunitaris amb noves formes de viure, moure’s, relacionar-se i consumir respectuoses amb el medi ambient. I el fil de les llibertats, la ciutat educadora, creativa i lliure: l’accés de tothom a l’educació i la cultura com a eina d’emancipació i autonomia; l’aposta pels espais d’experimentació que fan de Barcelona laboratori cultural; la defensa dels drets civils i les llibertats en l’espai urbà, sense repressió ni retallades.

Quatre fils que entronquen amb la trajectòria històrica de la millor Barcelona. El green new deal projecta al segle XXI la Barcelona de la revolució industrial, lluitadora per treballs amb drets i dignitat. La defensa de l’estat de benestar local evoca la memòria i la lluita dels barris per la construcció d’equipaments, escoles i centres de salut. L’hàbitat ecològic ha de fer possible la realització del somni urbà de Cerdà en ple segle XXI. I la Barcelona creativa i lliure connecta amb la tradició dels ateneus populars, l’escola moderna, els moviments de renovació pedagògica, i la trajectòria de les avantguardes artístiques.

No són castells en l’aire. Són fils de futur que arrelen en terra fèrtil. Que expressen el potencial de Barcelona per construir un projecte de ciutat democràtica en el Temps Nou que vivim. Barcelona pot i ha de sortir de la crisi amb un model de prosperitat inclusiva, ecologia quotidiana i llibertats.

... I amb un entramat social de valors i actituds

No serà fàcil. La crisi genera pors i desànim en molta gent. Part de la ciutadania se sent poc o gens motivada per la política municipal. D’altra banda els territoris socials i mentals de la dreta estan mobilitzats i crescuts. Coneixem les dificultats d’aquest context tan complicat de crisi, de retallada de serveis i retallada d’expectatives. Però sabem també que BCN és una ciutat socialment i culturalment progressista. Les concepcions conservadores no són hegemòniques al carrer. El govern de CiU no es correspon amb la BCN real. No representa la seva gent ni les seves aspiracions. Ha de ser possible, per tant, superar la majoria política de la dreta a la ciutat.   

Malgrat la crisi i les retallades; malgrat el govern municipal de CiU, Barcelona segueix forjant moltes energies cíviques i pràctiques socials innovadores: tenim gent que estima els seus barris i s’implica per millorar-los, i un moviment veïnal que respon de forma creativa a la pujada dels preus del transport i a la retallada dels drets civils; tenim una comunitat educativa que fa una feina exemplar d’inclusió i convivència en els barris, i encara li queden forces per lluitar contra el desmantellament de les bressol; i professionals de la salut i dels serveis socials que han plantat cara des de la primera retallada; tenim una xarxa de cooperatives que no para de créixer i que demostra que una nova economia és possible, amb models de producció i consum ecològic; i una classe treballadora que no es resigna a la reforma laboral ni a la precarietat; tenim plataformes associatives que gestionen plans comunitaris i ateneus arrelats al territori, i assemblees del 15M que generen nous espais i noves formes d’implicació; i tenim creadors que arrisquen, emprenedors socials, comerç que fa barri, dones malabaristes de la quotidianitat, gent jove que lluita per emancipar-se, persones nouvingudes que s’obren pas…

Aquest entramat social és el constructor de la nova Barcelona. És divers i heterogeni, sí; però comparteix valors i actituds de compromís i creativitat. I interessos materials lligats a un model de ciutat del treball, solidària i ecològica. ICV-EUiA -ampliant fronteres, transformant cultures organitzatives i d’acció- ha de dotar de referència política a aquesta majoria social. Treballarem de valent per fer-ho possible. Amb la Barcelona del 99% hem de guanyar el futur. 

Fa un any, amb la manifestació i la posterior ocupació de la plaça Catalunya emergia el moviment del 15-M. Un any després, el 15-M és més que un moviment. És una constel.lació de valors i pràctiques de contestació i alternativitat que va guanyant espais. És l’expressió, en el terreny de l’acció col.lectiva, de la nova societat individualitzada i reflexiva. És la cultura política crítica del segle XXI. Un corrent de fons que tendirà a fer-se gran i a consolidar-se. Tot això és compatible amb qualsevol consideració dels seus límits, errors i reproducció d’algunes velles maneres de fer. Sense el 15-M no podriem explicar les grans mobilitzacions del juny i l’octubre del 2011. Ni l’èxit ciutadà de la vaga general del 29 de març. Cap d’elles tampoc no s’haguéssin produit sense l’aportació d’un bagatge mobilitzador que ve de lluny, i que avui segueixen vehiculant els sindicats i moltes entitats del nostre teixit associatiu.  

El 15-M va ser un estat d’indignació enfront del que ens estava passant fa ara un any. Des de llavors, i només a tall d’exemple, el PSOE i el PP han acabat de volar el que quedava del pacte constitucional, el govern de Mas ha esdevingut una màquina de producció de dolor, Rajoy ha trinxat els drets laborals, i el PP i CiU han atorgat impunitat als grans estafadors fiscals. Presumpció de culpabilitat per a joves i activistes; presumpció d’inocència per a urdangarins i millets; i indults per banquers amb delictes provats. Qui ho havia de dir ara fa un any ? Les retallades socials s’amplien cap a àmbits insospitats; la intimidació policial i les retallades de drets civils apareixen amb pretensió de garantir el nou ordre. I el rei matant elefants a Botswana.   

Els antisistema són ells. Són ells quan menystenen els valors elementals de la democràcia i governen contra els seus propis compromisos electorals; quan prenen decisions de manera autoritària perquè saben que són injustes (prevaricadors polítics). Els antisistema són el conseller Boi Ruiz quan afirma que no existeix el dret a la salut, o la ministra Ana Mato quan exclou de l’atenció a una persona malalta que no té encara papers. Els antisistema són el conseller Mena quan nega 400€ a una mare soltera que no pot cobrir les seves necessitats bàsiques, o el ministre Montoro quan impulsa una retallada de 3.000 milions en l’educació pública sense tocar el finançament de la privada. L’antisistema és el conseller Puig quan ens convida a la delació de persones innocents.

Haurem de seguir enfortint els valors i les dinàmiques del 15-M; la confluència de cultures i pràctiques de mobilització. Construir sinèrgies. Si s’ho volen carregar tot i no atenen les raons de la majoria, caldrà cercar nous repertoris de lluita. I construir nous horitzons. Resistir des de la dignitat. I forjar presents i futurs diferents des de l’esperança i la dissidència. Consciència per enfrontar les injustícies. Confiança en la capacitat col.lectiva d’articular alternatives.   

El Divendres passat, al Plenari de l’Ajuntament, vam debatre i votar dos tipus de qüestions molt rellevants per al model de ciutat. D’una banda, les afectacions que tenen per Barcelona, és a dir, per a la gent i els barris, els pressupostos de l’estat i de la Generalitat. D’altra banda, tres temes urbanístic-territorials: el blau-ictinea, l’hotel del Palau i el projecte Eurovegas.

L’impacte acumulat del menysteniment institucional i de les retallades socials dels governs de Mas i Rajoy sobre Barcelona és brutal. La Generalitat ha reduït substancialment les aportacions als consorcis de sanitat, educació i serveis socials; la tisorada cultural s’enfila al 30%; cap assignació per les escoles públiques en barracons; milers de prestacions menys entre RMI, ajusts socials al lloguer i atenció a la depèndència; nova paràlisi a la llei de barris… El govern de l’estat ha retallat en 40 milions el finançament del transport públic i en 42 milions addicionals la gestió de rodalies a Barcelona; l’aportació de l’estat a les polítiques actives d’ocupació i a la formació professional cau gairebé 100 milions quan tenim a la ciutat 113.000 persones en atur, 10.000 més que fa un any. Ens diuen que no hi ha diners, però no és veritat. El que hi ha són unes determinades prioritats: CiU i el PP opten per no tocar els privilegis, per no redistribuir. I desmuntar, en canvi, els drets socials i les polítiques urbanes de proximitat. Les dues dretes es posen d’acord per ajornar la implantació de l’impost turístic o per atorgar impunitat als estasfadors fiscals. I es posen també d’acord per desmantellar el model d’escoles bressol municipals i per tancar centres de salut als barris populars.

Pel que fa a qüestions urbanístiques, el Ple va aprovar el rebuig al blau-ictinea. Un barri segregat i insostenible a l’àrea del Morrot previst per CiU, en el marc d’un model d’urbanisme al front marítim que té com a referència central la nova marina de luxe per super-iots al Port Vell. Somnis de Trias que són malsons pels barris de Ciutat Vella i per als seus residents. Sense sortir de Ciutat Vella, vam demanar al govern municipal que, en un termini màxim de 4 mesos, s’aprovi la qualificació com a equipament de les finques de Sant Pere més Alt, de manera que sigui del tot impossible la reactivació de l’hotel del Palau de la Música. Esperem que Xavier Trias compleixi. Necessitem posar fi a un episodi esquitxat de corrupció. I necessitem obrir un futur de complicitats entre el barri i el nou Palau, amb un nou equipament musical públic obert a l’entorn. I del Casc Antic a l’Àrea Metropolitana. Vam emplaçar Trias a elegir: o pla estratègic metropolità o Eurovegas. L’economia especulativa de casino, la precarietat de les ocupacions i la destrossa del Parc Agrari i del Delta del Llobregat xoquen frontalment amb un projecte de sostenibilitat ambiental, modernització industrial, talent i emprenedoria. L’Alcalde va dir, per primer cop en públic, que Eurovegas no era el seu model i que tenia dubtes sobre el seu encaix territorial. No hi ha encaix possible. Cal un pas més, Alcalde, i expressar-li a Sheldon Adelson, també com a president de l’Àrea Metropolitana, que no volem posar el nostre territori als peus del seu afany de lucre especulatiu.