Diumenge vinent es complirà el primer any de govern de CiU a Barcelona. Un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que ho passa malament, amb la majoria; i un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que lluita i construeix alternatives. Tres elements de balanç d’aquest primer any:

a)     un govern de l’1%

CiU (més enllà de BCN) té un projecte polític d’involució en el model de societat: influència, privilegis i riquesa intocables; drets socials i civils al mínim, aposta ambiental nul.la. I aquest projecte l’aplica a Barcelona. L’aplica no per mitjà d’un model de ciutat global i ben vertebrat, sinó per mitjà d’un degoteig que no s’atura. Un degoteig de gir a la dreta, antiecològic i autoritari.

·         CiU no prioritza l’acció contra la crisi, i exclou la lluita contra l’atur de la seva estratègia econòmica. Aposta per Eurovegas i reforma laboral, en contradicció frontal amb el model d’economia productiva i sostenible del Pla Estratègic Metropolità. No ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat. No hi ha ni una sola política d’ocupació juvenil en les 30 mesures de BCN Creixement. I ara retalla Barcelona Activa, desmantellant les eines públiques de foment de l’ocupació 

·         Polítiques de retallades i privatització en serveis públics municipals que són pilars bàsics en la dimensió de proximitat de l’estat de benestar. Això ha passat en el transport públic (increment de tarifes i retallada de serveis); i en educació (escoles bressol, supressió de la 6ª hora, increment de ràtios…).

·         Les retallades han anat de la mà de la involució ecològica, del retorn a les velles polítiques del gris. No hi ha futur sense mobilitat sostenible. CiU en canvi ha actuat a Barcelona com l’expressió política del lobby dels cotxes. Però tampoc hi ha futur sense compromís amb la qualitat de l’aire i la protecció del clima: CiU redueix un 20% la despesa ambiental; i manté una aposta tan anacrònica i antiecològica com uns Jocs d’Hivern en una ciutat mediterrània.

·         Si l’aposta ambiental ha deixat d’existir, el model urbanístic ha començat a girar, en una direcció molt clara: es debilita l’urbanisme dels barris i es promou l’urbanisme del luxe i la banalitat. S’impulsen la marina per super-iots, el Blau Ictínea i Eurovegas; s’atura la Llei de Barris, pretenen fer marxa enrere al Pla d’Usos de Ciutat Vella, i a Can Batlló cedeixen a les exigències de benefici d’una gran immobiliària per sobre de l’interès públic.

·         CiU ha apostat per una visió autoritària sobre l’espai públic i la convivència: enduriment de l’ordenança del civisme en matèria de prostitució; manteniment de les multes a persones sense llar; rebuig al tancament del CIE; retallada de drets civils a remolc del govern de la Generalitat (web per la delació, redades als barris)

b)     un govern que ni planta cara i ni lidera

La feblesa del govern de Xavier Trias, un govern en minoria sovint derrotat en Plenari (Llei de Barris, Glòries, Blau Ictinea…) o bé a remolc del PP (ordenances fiscals i pressupost), s’ha projectat en incapacitat política cara enfora.

·         Xavier Trias no ha plantat cara a cap de les retallades de la Generalitat que han afectat la gent i els barris de Barcelona. Ha optat per silencis de complicitat. Complicitat: amb retallades del 30% en equipaments culturals o del 20% en educació; amb el tancament de serveis d’urgències sanitàries als barris; amb la retallada d’unes 50.000 prestacions socials a BCN (ajuts al lloguer, dependència moderada, RMI).  Aquesta actitud ha aplanat el camí a uns pressupostos de l’estat que maltracten la ciutat (ni un euro per als accessos ferroviaris definitus al port i a l’aeroport; retallada de 40m a l’ATM), menystenen l’autonomia local i amplien el desmantellament dels drets socials (93m menys per PAO, reducció a la meitat del Pla Concertat de SS).

·         Xavier Trias tampoc no ha liderat, ha estat incapaç de fer respectar els acords institucionals de l’Ajuntament i d’acomplir els seus propis compromisos enfront de la Generalitat i l’Estat. Cap exigència o cap resultat.

Barcelona és avui una ciutat sense veu i sense capacitat d’exigència. Amb un Alcalde i un govern que ni planten cara ni lideren la ciutat, en un entorn complicat de retallades i de menysteniment de Barcelona.

c)     un govern que fa política d’esquenes a la gent

El govern impulsa el seu projecte d’involució en el terreny social, ecològic i de les llibertats a partir d’una forma de fer política poc transparent i poc participativa. Es produeix un afebliment de la dimensió d’implicació de la ciutadania: una manera de governar de baixa intensitat democràtica.

CiU impulsa: a) una lògica de degradació dels espais de participació que li poden resultar incòmodes; b) genera espais a mida (Taula Barcelona Creixement); i c) rebutja iniciatives d’aprofundiment democràtic com acordar les inversions socials en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Les polítiques de l’1% resulten incompatibles amb la transparència i la participació: Xavier Trias permet tancar urgències sense convocar els consells de salut; imposa el canvi del model 0-3 sense el més mínim diàleg amb la comunitat educativa; suprimeix busos sense convocar els consells de barri; a Ciutat Vella és més sensible als hotelers que als veïns i les veïnes; està molt més a prop del RACC que del BACC, i ben lluny de la gent jove que no pot emancipar-se.

En síntesi, el govern de CiU és business-friendly, però no és el govern de les persones. Vehicula interessos minoritaris i poderosos, però no representa els valors i les aspiracions de la majoria; expressa un projecte polític tendent a convertir serveis en àrees de negoci, i drets en mercaderies; està més a prop de l’especulació que de l’urbanisme, dels cotxes i la contaminació que de l’ecologia i el medi ambient, del luxe i la banalitat que dels barris i les classes populars. 

Fa unes poques setmanes, Eduardo Galeano li deia a Joan Barril a Catalunya Ràdio “sueño un mundo sin jerarquías”. I li deia també “yo soy uno de esos seres despreciables que adoran el fútbol”. Galeano en estat pur, un referent de quotidianitat reflexiva. Com Mario Benedetti, amb qui va impulsar el setmanari Brecha, a Montevideo, després de l’exili; com Serrat, a qui l’esmentat setmanari va atorgar el primer premi Memoria del Fuego, fa un parell d’anys, en reconeixement al compromís amb la justícia i els drets humans.

Eduardo Galeano és un uruguaià universal; les seves paraules, les seves actituds i els seus llibres són un patrimoni sentimental i cívic, construit al llarg de dècades complicades, per a diverses generacions de gent senzilla, a Amèrica Llatina i arreu. El 1971 es publicà el seu llibre més conegut  Las venas abiertas de América Latina, un assaig històric on Galeano articula una visió alternativa, des d’abaix, sobre cinc segles de dominacions i d’esperances. Des de llavors, ha anat combinant ficció, assaig, periodisme, crònica, poesia, activisme de la paraula… amb fórmules d’expressió on tots aquests registres s’han anat connectant més i més. El libro de los abrazos i El fútbol a sol y sombra, per exemple, són dues petites joies on a través de relats àgils i intensos Galeano ens proposa una mirada sobre les relacions humanes, les emocions o les estructures de poder plena de tendresa, rebel.lia i humor.  Per mi, els seus llibres més interessants.   

Acabo de llegir l’últim, Los hijos de los días, i m’ha agradat tant o més. Eduardo Galeano escriu un calendari: 366 històries breus, una per cada dia de l’any, una per pàgina, 29 de febrer inclòs (“el día de hoy tiene la costumbre de fugarse del almanaque”…). Són relats breus que van desplegant una agenda existencialista, plena d’humanitat, de noms propis, a cavall d’èpoques; i que van forjant, també, una música de fons de valors, causes i aspiracions col.lectives. En paraules del mateix Galeano: “Todos los días tienen alguna historia que contar, que vale la pena escuchar. Yo creo, como los mayas, que somos hijos de los días, y por lo tanto estamos hechos de átomos pero también de historias. Y todos tenemos algo que contar, algo que vale la pena ser escuchado, y celebrado o perdonado. Todos tenemos voz, todos, pero ocurre que son muy pocos los que pueden ser escuchados”.  

He triat tres fragments de tres dies. Podien haver estat molts d’altres. L’1 de gener i el 12 d’octubre el calendari es tenyeix de diversitat i respecte, enfront l’etnocentrisme; el 17 d’octubre, Dia mundial contra la pobresa, el calendari ens formula una pregunta de resposta ja inevitable. 

I no m’he pogut estar, finalment, de deixar-vos un enllaç a una entrevista recent a Eduardo Galeano a TV3, on parla sobre el Barça i Messi, des de la seva condició de futbolero, i d’admirador del joc alegre i solidari del Barça. 

1 de Gener:

“Hoy no es el primer día del año para los mayas, los judíos, los árabes, los chinos y otros muchos habitantes de este mundo. La fecha fue inventada por Roma, la Roma imperial y bendecida por la Roma vaticana, y resulta más bien exagerado decir que la humanidad entera celebra este cruce de la frontera de los años. Pero eso sí, hay que reconocerlo, el tiempo es bastante amable con nosotros, sus fugaces pasajeros, y nos da permiso para creer que hoy puede ser el primero de los días, y para querer que sea alegre como los colores de una verdulería”.

12 d’octubre.

“En 1492, los nativos descubrieron que eran indios, que vivían en América, que estaban desnudos, que existía el pecado, descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo, y que ese dios había inventado la culpa y el vestido, y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna, y a la tierra y a la lluvia que la moja”

17 d’octubre

“La pobreza no estalla como las bombas, ni suena como los tiros. De los pobres, sabemos todo: en qué no trabajan, qué no comen, cuánto no pesan, cuánto no miden, qué no tienen, qué no votan, en qué no creen. Sólo nos falta saber por qué los pobres son pobres. ¿ Será porque su desnudez nos viste y su hambre nos da de comer ?

Eduardo Galeano i el Barça. 

http://www.youtube.com/watch?v=AfGl2rceSv4

La política municipal a Barcelona sembla que estigui adoptant, com a tendència de fons, un perfil més baix del que sempre havia tingut. En part és cert. El govern de CiU és feble, té una escassa capacitat de lideratge i no articula projectes de ciutat. Tampoc no planta cara als impactes de les retallades sobre les persones i els barris, ni al menysteniment de Barcelona i de l’autonomia local, per part dels govern de la Generalitat i de l’Estat. Tenim un govern i un alcalde poc actius, que no situen Barcelona en l’escenari dels projectes col.lectius de futur. Però això no vol dir que CiU a Barcelona es limiti a gestionar la ciutat de forma rutinària. No és possible. El govern local no és mera administració; té naturalesa política de fons: les seves accions (o inaccions) configuren la quotidianitat i responen a interessos en conflicte. El govern de Xavier Trias a Barcelona impulsa un projecte polític, encara que no ho faci per mitjà d’un model coherent i estratègic de ciutat. Un projecte que va adquirint gruix, sense haver de renunciar al perfil baix. Una pluja fina en favor de l’1%. 

Aquesta darrera setmana s’han pres decisions molt significatives. Dimarts CiU -amb el suport del PSC- donava llum verd a un nou increment del rebut de l’aigua: els beneficis de les empreses per davant de les persones; l’aigua-mercaderia per sobre de l’aigua-dret. Dijous CiU aprovava la primera de les mesures orientades a degradar el model d’educació pública 0-3 a Barcelona: la reducció dels professionals de suport educatiu a les aules. Divendres el govern municipal anunciava –amb 115.000 persones aturades a la ciutat- que retalla un 40% el pressupost de Barcelona Activa, abandona les polítiques d’ocupació i acomiada a 55 treballdors/es d’aquesta empresa municipal. Tres decisions en sintonia: una ciutat amb menys serveis públics i un Ajuntament al servei dels interessos empresarials. Velles polítiques de dretes, injustes i inútils. Les hem confrontades. Hem defensat el dret bàsic a l’aigua, a una educació infantil de qualitat, i a l’ocupació. Ho hem fet a les institucions i al carrer: a la Plataforma 0-3, amb els sindicats, amb la plataforma l’Aigua és Vida.

Tenim un escenari nou. El rescat de Bankia i del sistema financer tira per terra el relat de la inevitabilitat de les retallades. Hi ha diners: però són per rescatar bancs, no per defensar els drets de les persones. La fractura social esdevé fractura ètica i democràtica. No és moralment suportable tanta injustícia. A Barcelona, l’argument econòmic ni tan sols pot operar com a cobertura de les retallades. La ciutat té unes finances sòlides i capacitat inversora. Xavier Trias abandona les polítiques d’ocupació i la construcció d’escoles bressol públiques perquè les seves prioritats passen per l’educació privada i per un model econòmic vell, insostenible i precari (iots de Luxe, cotxes de Fórmula-1, ruletes de casino i reforma laboral). Massa injust, massa desvinculat dels problemes i de les esperances de la majoria.         

Però hi ha alternativa. I des d’ICV-EUiA treballem per fer-la possible. Amb molta gent, amb molts col.lectius socials. A Barcelona, malgrat la crisi i les polítiques injustes i grises de CiU, segueix havent-hi un extraordinari cúmul d’energies ciutadanes que han de fer possible un futur diferent i millor. Més enllà de Barcelona també. Ahir dissabte amb les companyes i companys regidors/es d’Iniciativa del País Valencià i de Mallorca, i de la Chunta Aragonesista posàvem en comú reflexions i, sobretot, valors i pràctiques alternatives. Amb un repte compartit: formar part de les lluites ciutadanes i canalitzar-les en clau política local. Construir espais forts d’esquerres, ecologistes i municipalistes que esdevinguin veritables alternatives a les polítiques de l’1%. Créixer, ser molt més forts per fer possible la Barcelona del 99%; per fer possibles ciutats humanes i habitables.